Martí Rom

Pàgina Oficial de Martí Rom

1/

(09) “UN LIBRO ES UN ARMA”: DOSSIER “ATENTADOS CONTRA LA CULTURA” (febrer 1975) I EL “VIVA ESPAÑA” DE MANOLO ESCOBAR

General

El dossier “Atentados contra la cultura” (febrer 1975), de 51 pàgines, el vàrem fer per aconseguir els diners necessaris per la producció del documental “Un libro es un arma” (1975) de la Cooperativa de Cinema Alternatiu.

El títol era manllevat del llibre de “Fahrenheit 451” de Ray Bradbury: “Un libro es un arma cargada en la casa de al lado. Quémalo. Quita el proyectil del arma, domina la mente del hombre…”. El 1966 François Truffaut va fer la pel·lícula.

Aquell dossier, és un recull de textos publicats a diaris i revistes sobre atemptats de grups d’extrema dreta, a inicis dels anys setanta, a entitats culturals (llibreries, editorials, cinemes, sales d’art…). Començava amb “Destrucción del “Taller de Picasso. Unos desconocidos arrojaron cocteles molotov por la ventana” (“El Correo Catalán”, 23-11-1971) i acabava amb “Atentado sin consecuencias contra una librería de la calle Balmes” (“Diario de Barcelona”, 13-2-1975).

Hi havia un pròleg “Los atentados ultras en el juego de la represión legal y la represión ilegal” que anava sense firma y que va fer Manuel Vázquez Montalbán. Acabava dient: “…Son las mismas complicidades que se advierten tras todo intento de frenar la irreversible marcha del conjunto de la sociedad española hacia la democracia. Los ultras han tratado de detener ese proceso levantando cortinas de humo y ruido ante la palabra impresa o la imagen fílmica. Nunca han comprendido que los libros y las películas siempre van interrelacionados con la conciencia histórica de la sociedad. Y esa conciencia, dinámica, crítica, no hay quien la pare”.

D’aquest dossier se’n van fer varis milers de còpies que es venien en circuits clandestins, sessions de Cine Club i a llibreries de Barcelona; també es va difondre pel País Valencià.

A la pel·lícula (“Un libro es un arma”) s’hi parla dels atemptats al Taller Picasso, la Llibreria Cinc d’Oros, Nova Terra, Distribuciones de Enlace… S’entrevisten, entre d’altres, a Joaquim Romaguera (de la Llibreria Viceversa, Enric Granados 114), a l’editora Beatriz de Moura i al escriptor Alfonso Carlos Comín. Aquest explica que “vivimos en un país en el que la querella cultural es una materia de primera magnitud, en la que unos luchamos con las armas de la inteligencia u otros con las armas de la violencia, del fuego, de la bomba y del atentado…Es extraordinariamente significativo que estos atentados… se han empezado a producir justamente cuando el país salía de un desierto cultural, de una frustración que habíamos vivido durante décadas… Estos señores de Abajo la inteligencia… no son conscientes de que se está tocando el réquiem de los bárbaros, que esto se está acabando… La cultura no se entierra. La cultura la puedes incinerar pero no la puedes enterrar, es decir, que en un momento u otro las cenizas de los libros son semillas que van a reproducirse ampliamente…”.

“No nos interesa, repito. Quemar la marquesina de un cine o una miserable librería, es una estupidez. Esas cosas, si se hacen, hay que hacerlas de verdad, arrancar el mal de raíz. Una vez en el poder, nosotros organizaremos nuestro día del libro, quemando absolutamente toda la basura roja que anda suelta por ahí. Una gran pira como en la toma del poder de Hitler… Mejor: todos los rojos y judíos en los pisos superiores del Colegio de Arquitectos de Barcelona y todos los libros de ideología marxista, en los de abajo. Se les prende fuego a todos los libros y todo solucionado…”. Veu en off de la pel·lícula reproduint una entrevista a uns joves d’extrema dreta que venien condecoracions de l’Alemanya de Hitler a la plaça Reial de Barcelona (“Diario de Barcelona”, 25-10-1974).

(Annexat hi ha el pròleg de Manuel Vázquez Montalbán)

 

EL “VIVA ESPAÑA” DE MANOLO ESCOBAR

Quan el 1974 estava preparant el documental “Un libro es un arma” (1975) pensava en posar algun himne feixista a la banda sonora. En un dels meus viatges a Perpinyà per veure aquell cinema prohibit pel franquisme vaig aprofitar per comprar un disc de vinil LP amb cançons i himnes de la Guerra Civil: “La Guerre d’Espagne (1936-1939)”, de la sèrie “Hommes et faits du siècle XX: Voix et chants nationalistes et républicains. Documents authentiques”. Era una edició feta pel líder de l’extrema dreta francesa Jean-Marie Le Pen. El disc no té data; penso que deu ser dels anys seixanta.

Em va sorprendre la primera cançó de la segona, es deia “Arriba España”, un “chant des Volontaires Italiens fascistes”. La música era idèntica a la de “Y viva España” que Manolo Escobar havia enregistrat el 1972 per a la casa discogràfica Belter. Pràcticament, sols canviava la lletra. Començava: “Entre flores, fandanguillos y alegrías, / nació en España la tierra del amor. / Solo Dios pudiera hacer tanta belleza, / y es imposible que puedan haber dos. / Y todo el mundo sabe que es verdad, / y lloran cuando tienen que marchar… / Por eso se oye este refrán… ”. L’original diu: “All’armi, Spagna, all’armi per l’ideal, / fino alla meta trionfal! / Sterminio a chi rinnega la Civiltà / incita il grido alalà! / È il grido del Fascismo redentor / in odio al bolscevismo distruttor! / Segnacol di vittoria e di libertà / il tuo vessillo garrirà!…”.

La tornada dels feixistes italians: “¡Arriba España! ¡Arriba España! / Tal grido di passion / rimbomba col cannon. / Milizie di Franco, a voi la gloria: / scrive la Storia: vittoria e redenzion.”, s’esdevenia: “Que Viva España” / Y siempre la recordarán / Que Viva España / La gente canta con ardor / Que Viva España / La vida tiene otro Sabor, / Y España es la Mejor.”.

Segons he trobat a Internet, l’himne dels feixistes italians estava en un disc de la discogràfica Columbia del 1937. L’autor de la música original diu que es Bossini, la lletra de Giubra i ho cantava un tal Crivel. Podeu escoltar-la a: http://opac2.icbsa.it/vufind/Record/IT-DDS0000050167000200 

L’última estrofa abans de la tornada final, es: “A morte il bolscevismo rinnegator, / sangue latino vinci ancor; / il vindice vessillo spiega nel sol, / viva il Fascismo e il patrio suol! / All’orde senza patria e senza onor / opponi la tua fede e il tuo valor; / latin gentile sangue, stirpe immortal, / viva il Fascismo universal!”. Com es pot veure, res a veure a “las tardes soleadas de corrida…” que deia la versió de Manolo Escobar.

En aquell disc LP hi havia, a la cara 1: un interviu amb Calvo Sotelo, l’himne carlí “Oriamendi”, un discurs de José Antonio Primo de Rivera, l’himne falangista “Cara al sol”, un discurs del “General Francisco Franco”, la marxa de l’exèrcit d’Àfrica Legionarios y regulares”, la cançó republicana “Marineros”, l’himne nacionalista basc “Eusko Gudari”, l’ himne de la C.N.T. “A las barricadas”, l’himne anarquista “Hijos del pueblo”, l’adaptació d’una cançó popular espanyola feta per les brigades internacionals “Mamita mia”, dues cançons de les brigades internacionals alemanyes “Bataillon Edgar André” i “XI Brigada”, i dues cançons de les brigades internacionals americanes Lincoln “Cook House” i “Jarama Valley”.

A la cara 2: Aquell “Arriba España”, dues cançons de la Legión Cóndor “Reveremarsch i “Bombenfliegermarsch”, una de nacionalista: “Por el peñón de Gibraltar”, una dels Requetés carlins “Alerta”, quatre de nacionalistes “Jota pour la mort de José Antonio”, Marinera”, “Brunete”, “Jota los tres hermanos” i “Legionario, l’himne dels Tercios, “Himno de la Academia de Infantería de Toledo” i “Himno nacional”.

Passats els anys, el 1971, un músic belga flamenc, Leo Caerts, va fer uns arranjaments a la música d’aquell himne dels feixistes italians i, un tal Leo Rozenstraten li va posar una lletra en neerlandès lloant les platges i el sol d’Espanya. La cantava una tal Samantha (Christiane Bervoets). Era “Eviva España”. D’aquí va sorgir la versió de Manolo Escobar.

.

.