El Joaquim Romaguera junt amb el Llorenç Soler deuen haver estat les persones que més m’han influït en el cinema. El primer pel seu incansable esperit crític i de recerca, i el segon en la realització de documentals. Juntament amb el meu company de tants projectes (del 1972 al 2010) el Juan Manuel García Ferrer.
El Joaquim va marxar aviat. Just als 65 anys. S’acabava de jubilar. Tenia una gran energia i molts projectes. Esperava encetar una nova vida que es va estroncar tot d’una. Havia nascut el 1941 i va morir el 9 de setembre de 2006.
Un parell de mesos després la Societat Catalana de Comunicació i va dedicar una sessió d’homenatge, el 28 de novembre, on hi vam participar: Jaume Guillamet Lloveras (Professor de la Universitat Pompeu i Fabra), Carles José Solsona (economista), Josep M. López Llaví (crític de cinema) i jo mateix (constava com “enginyer industrial, escriptor i realitzador de cinema”).
Vaig llegir:
Fa molts anys i durant prou anys jo odiava al Romaguera. Aleshores un era un jovenet que havia començat a estudiar Enginyers i iniciava les primeres passes cinematogràfiques al Cine Club de l’Escola (aquell C.C.I.). Era el 1972. Pensàvem que estàvem descobrint les amèriques amb aquells cicles d’Eisenstein (el mític Potemkin), Griffith, Orson Welles… Quan més enlluernats estàvem amb les nostres dèries, sovint hi havia algú que ens deia que feia uns anys el mateix Cine Club ja havia fet importants cicles monogràfics dels clàssics. I sempre acabava sortint el nom del Romaguera.
Aviat vam freqüentar les sessions d’aquella “Semana Internacional de Cine en Color”, única possibilitat que hi havia a Barcelona de veure les pel·lícules d’avançada que es feien al món. S’hi feien rodes de premsa dels realitzadors que venien a presentar els seus treballs. Alguns, que tan sols érem rates de cine club, intentàvem passar aprofitant que el Romaguera, que era l’encarregat de premsa, estigués parlant amb algú. Recordo quan va venir André Delvaux. Jo tenia passió per les seves pel·lícules i no em volia perdre la seva xerrada. Però aquell dia no hi havia manera de despistar al Romaguera; estava palplantat enmig de la porta. S’acostava el moment de començar i no el feia moure ningú. Quan els dimonis ja se’m enduien, tot d’una es gira cap el grupet on estava i ens esperona a entrar ràpidament, doncs si no ens perdríem l’inici!. No sols vaig entrar si no que, a més, vaig arribar a fer una pregunta (suposo que no gaire interessant) a Delvaux. A partir d’aquell moment el Romaguera ja no em va semblar tan odiós. Tenia una presència que imposava una mica quan no el coneixies prou. Era alt, de tarannà seriós pels que tan sols eren coneguts i d’opinions fermes i radicals.
Com suposo ha quedat clar, ambdós vam estudiar Enginyeria Industrial. Ell va dur el Cine Club de l’Escola del 1966 al 1969, quan es feien les sessions a Can Culapi (al carrer Balmes). Després fou el creador del “Cine Club Associació d’Enginyers”, on hi va estar del 1969 al 1981. D’aquest darrer període son els cicles dels clàssics del cinema mut, cinema d’animació, cinema experimental… A partir del 1982 el vaig heretar amb el meu company, des dels anys de l’Escola, Juan Manuel García Ferrer. Des de fa 25 anys hem fet cada any una sessió, un llibre i un vídeo dedicats a personatges de la nostre cultura. El primer fou el Carles Santos i el darrer (2006), per ara, la Marta Pessarrodona. Durant aquests anys alguns dels personatges que hem fet van estar proposats per ell. També en aquests anys, de tan en tan, algú et preguntava si hi participava el Romaguera. Ara ja no ens sentíem ofesos, el Joaquim era un bon amic i, a més, era versemblant la seva participació en els nostres treballs.
Durant aquests trenta anys llargs, el Joaquim ha estat un company d’inquietuds cinematogràfiques. Formava part d’aquella gent que sempre hem cregut en el que m’agrada anomenar el “cinema en minúscula”, en aquelles vessants que s’han anomenat: “cinema independent / marginal / alternatiu…”. També va participar a la “Central del Curt” (1974-1982), distribuïdora alternativa cinematogràfica de prou èxit. Els dos darrers anys ell fou el coordinador. Quan vam fer el documental “Un libro es un arma” (“Cooperativa de Cinema Alternatiu”, 1975), sobre els atemptats a entitats culturals per part de l’extrema dreta, vam entrevistar-lo a la llibreria Viceversa on treballava i havia patit un intent d’incendi. A l’homenatge que se li va fer el passat 5 d’octubre a la Filmoteca de la Generalitat es va projectar aquesta seqüència. Amb ell també vaig anar a les “Xornadas do Cine” a Orense” (gener 1976), i ell fou el promotor de la declaració dels “cinemes nacionals”. No feia ni dos mesos que Franco havia mort.
En aquells anys molts de nosaltres estàvem aprenent a escriure en català. Quan des de la “Central del Curt” o el seu entorn necessitàvem que algú revisés algun text li demanàvem a ell. Com que a més tenia una veu agradable també a vegades era ell qui posava la veu en off d’alguna de les nostres produccions, per exemple el Noticiari núm. 3 de la “Cooperativa de Cinema Alternatiu”: “El Born” (1977).
La seva passió pel “cinema en minúscula” era tan amplia que defensava com a interessants alguns realitzadors de “cinema amateur”. Nosaltres l’enviàvem afectuosament a dida. Pensàvem que tan sols eren “pràctiques burgeses” (de fabricants del tèxtil de Terrassa o Sabadell). Tan era la passió per les coses que estimava que amb el pas del temps jo també he gaudit d’algunes d’aquelles pel·lícules.
Totes aquestes vessants quedaven reflectides a la sèrie “Crònica d’una mirada” (TV3, 2003) de la qual ell fou l’assessor cinematogràfic. I juntament amb Llorenç Soler (també vell company de la “Central del Curt”) han pogut finalment editat aquell somni que es el llibre “Historia critica y documentada del cine independiente en España (1955-1975)”.
En aquella presentació del llibre a la Filmoteca (4 de juliol) el Joaquim va citar a les persones que havien participat en aquell context i que ja no hi eren, l’últim el Joaquim Jordà. Aleshores no ens vam adonar del peculiar to en que ho va fer. Després en el sopar va estar (entre els amics) tan divertit com sempre, ens explicava amb detall el treball immens que li havia suposat fer el llibre “Història del cinema a Girona i comarques” (2004), fent una recerca exhaustiva poble per poble de totes les seves vessants: realitzadors, cine clubs, empresaris de locals, projeccionistes… Ara la seva passió es dirigia bàsicament al projecte que tenia entre mans, un llibre sobre el “cinema amateur” a Catalunya que li havia encarregat la Filmoteca.
Pocs dies abans, a la revetlla de Sant Joan a casa d’uns amics comuns, la seva dona, la Roser, ens havia comentat que el Joaquim tenia últimament una tosseta que no li agradava gens. Aquell dia sopant, després de Filmoteca, vam saber que estava a punt d’anar al metge. No ens vam preocupar, aparentment se’l veia ple de vida i il·lusions. Fou l’inici del desastre. Unes setmanes després, quan tot ja s’havia desencadenat, em va dir que s’havia comprat uns quants DVDs dels còmics del cinema mut (Chaplin, Buster Keaton…). L’ajudava a superar el mal tràngol. Tot fou tan ràpid fins el 6 de setembre!
Des de fa anys que teníem una relació més enllà que el cinema. Anàvem, amb els amics, a la casa d’Alella o venien a Sant Cugat. També havia gaudit del meu Mont-roig de Joan Miró. Aquestes trobades no sempre eren “pacífiques”. Aquell llibre que deia que fem cada any al “Cine Club Associació d’Enginyers” tenim la costum de presentar-lo a mitjans de desembre i un parell de setmanes després tocava veure’ns la nit de cap d’any. Jo ja patia. El Joaquim probablement em renyaria afectuosament per alguna errada que hi hauria trobat. Era molt exigent i aquest tarannà seu ens esperonava. La seva metodologia de treball (organitzat i exhaustiu) deuria tenir l’origen en aquella carrera d’Enginyeria.
El meu company García Ferrer va publicar en el butlletí interns del Col·legi d’Enginyers (“Fulls informatius”, febrer 1990) un text sobre “L’enginyer i el cinema”, on evidentment citava en un lloc important a Joaquim Romaguera. A més, García Ferrer, explicava que “la meva mare va ser clara…. Tu estudia Enginyers, i després faràs el que voldràs”. Sempre hi hauria una porta oberta al cinema. El Juan Manuel o jo mateix ens guanyem les garrofes treballant de 8 a 6 de la tarda fent, més o menys, d’enginyers i després participem d’alguna manera en el camp del audiovisual, de la cutura. El Joaquim va fer el que va voler pràcticament tota la seva vida i del matí fins a la nit: estimar i estudiar el CINEMA.
Addenda 1
Entre d’altres, en aquest text, em vaig deixar que el febrer de 2005 havia publicat l’important “Diccionari del cinema a Catalunya” (Enciclopèdia Catalana, 2005). Un treball exhaustiu. Com sempre feia.
El juny de 2008 vaig assistir a l’acte inaugural del Fons Joaquim Romaguera a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Biblioteca de Comunicació. Hi ha gairebé 3.000 llibres sobre cinema, i una munió de dossiers. Veure:
També hi ha referències a Joaquim Romaguera en els apartats “07” i “35” d’aquesta “Hemeroteca particular”.
Addenda 2
Durant un grapat d’anys el Joaquim Romaguera va escriure al diari “Avui”. Em permeto reproduir uns fragments de la necrològica que va publicar en la mort de Pere Casadevall Roca, entre d’altres promotor del Club 49, el Hot Club de Barcelona i coproductor amb Pere Portabella a “Films 59” (Veure el punt “16”).
Era el 7 de setembre de 1985, i començava dient: “Pere Casadevall i Roca fou un cavaller, tot un senyor…”. Més avall, recordava com aquest, un dia dinant, li va dir: “els homes d’aquí et decebran més que no t’esperes, fins al punt de trair la seva pàtria, arrels i llengua pròpia. Ja ho aniràs veient a mesura que et facis gran…”. L’article gairebé acabava amb: “La historia en majúscula i en minúscula ni s’esborra ni s’oblida, però ha d’haver-hi qui ens la conti i ens la llegui…”. Podria ser la seva pròpia necrològica. Gràcies Joaquim.
.
A la dreta, Joaquim Romaguera Joaquim Romaguera i Llorenç Soler
.
Addenda 3
A la revetlla de Sant Joan del 2019 la Roser Vendrell, la que havia estat l’esposa del Joaquim Romaguera em va dur un text que recentment havia trobat enmig del immens fons documental que encara té a casa seva. Una mena de poema. No en sabíem res. Tot un exemple d’amistat.
.
