Marti Rom

Pàgina Oficial de Martí Rom

(85) ANTONI BENAIGES NOGUÉS, UN MESTRE MONT-ROGENC ASSASSINAT A BURGOS EL 1936

General

El 10 d’abril de 2010 quan vaig acabar la presentació del llibre “Guspires (de la història de Mont-roig)” (veure el punt “67”), se’m va acostar Jaume Roigé Benaiges. Era amic dels pares. Suposo que degut a la meva presentació on jo feia esment de la necessitat de retrobar episodis històrics del passat de Mont-roig i de la seva gent, va creure convenient fer-me la confidència que tenia molta informació sobre un oncle seu assassinat als pocs dies del aixecament de les tropes franquistes contra el govern de la República. Era un assumpte que havia quedat en el cercle dels familiars més propers. 

Així va començar la meva recerca sobre Antoni Benaiges Nogués, nascut a Mont-roig el 1903 en el si d’una família plena de pedagogs. Els seus pares eren Jaume Benaiges Just i de Teresa Nogués Sardà. Aquesta era neboda del important pedagog i polític republicà Agustí Sardà Llaberia[1] (veure el punt “68”).

Gràcies a les informacions inicials que tenia la pròpia família, principalment Jaume Aragonès Benaiges, i la recerca que vaig endegar, vaig aconseguir una prou minuciosa narració dels fets més rellevants de la vida d’Antoni Benaiges Nogués. Vaig poder fer visible una persona important i oblidada de Mont-roig. Una persona d’arrels pageses que adquireix amb sacrifici una cultura i que treballa per l’escolarització de nens i nenes en un entorn difícil, un poblet de la província de Burgos dominat per terratinents ancorats en el passat, en els conflictius anys trenta, quan la cultura, l’educació de les classes subalternes, resultava perillosa.

Antoni Benaiges va acabar magisteri i va començar a exercir de mestre. En aquells anys de formació havia rebut les influències pedagògiques familiars que li venien d’Agustí Sardà Llaberia, oncle de la seva mare, i dels germans d’aquesta (i nebots del polític) Agustí i Dolors Nogués Sardà, relacionats amb la “Institución Libre de Enseñanza”, i els seus prohoms Francisco Giner de los Ríos i Manuel Bartolomé Cossío.

Cap a inicis del anys trenta un reduït grup de mestres de la província de Lleida van ser els pioners a Espanya que van aplicar la dita Técnica Freinet. Entre aquest hi havia Patricio Redondo (dit “Paco Itir”). Aquest coincideix amb Antoni Benaiges Nogués quan aquest comença a exercir de mestre a Vilanova i la Geltrú (1932).

Célestin Freinet havia nascut el 1896 a Gars, als Alps Marítims, a l’interior de Niça. Des de jove fou militant del Partit Comunista Francès i a partir del 1928 fou mestre a Saint Paul de Vence (també a prop de Niça). Freinet va elaborar durant el anys vint una nova proposta de pedagogia basada en l’aprenentatge basat en investigacions, en el treball en equip i en el mètode assaig – error. Era un aprenentatge cooperatiu, fet alhora per tot el grup de nens. Els punts de partida eren els interessos dels nens i la seva curiositat natural; s’aprenia utilitzant les seves pròpies experiències. La gran innovació pràctica fou que com a eina de treball els nens utilitzarien una (senzilla) impremta escolar per elaborar conjuntament i publicar els seus treballs.

El curs 1934-1935, Antoni Benaiges Nogués es destinat a Bañuelos de Bureba, un poblet que el 1930 tenia 198 habitants i 44 cases, a prop de Briviesca, a la província de Burgos. Aleshores Mont-roig tenia 2.374 habitants. Amb l’ajut dels alumnes va adequar un local que havia estat una quadra. Era una persona d’un gran esperit altruista; els pocs diners que tenia els aprofitava per fer millores en l’escola. Va comprar un llum Petromax; era un model de làmpada que s’havia inventat a Alemanya a inicis de la dècada dels anys vint, que feia molta llum.

Només arribar a Bañuelos es va preocupar de comprar una d’aquelles impremtes, que fabricava a França la companyia Neufville i que importava la “Cooperativa española de la técnica Freinet”. Deuria començar ràpidament a utilitzar la impremta doncs al gener de 1935 ja s’edita la primera publicació a l’escola de Bañuelos. És la revista “Gestos”, que arribaria a tenir sis números, el darrer del juliol de 1936.

El gener de 1936, a més de publicar “Gestos” (núm. 4), en sortiria una altra, “Recreo” (núm. 1). Ho explica el nostre mestre a “Colaboración” (núm. 10, gener de 1936), a “Una impremta maternal”:  “Desde principio de curso que tenemos la imprenta maternal. Estamos contentos, alborozados… Todos se amontonan ante la caja… Tocan las letras… Esos niños, olvidados del mundo, en un medio rudimentario y eternamente moribundo… (con) ayunos, a veces, hasta de pan, se entregan más totalmente al momento…”.

Durant els darrers mesos del 1935, Antoni Benaiges va fer treballar els nens de l’escola de Bañuelos de Bureba un tema especialment interessant i que s’editaria en una “publicació especial”: “El mar (Visión de unos niños que no lo han visto nunca)”, el gener de 1936. Va fer que aquells nens de l’Espanya interior que mai havien vist el mar, intentessin explicar les sensacions que els hi duia aquella paraula. Algunes frases d’aquells nens: “El mar será muy ancho y muy grande. Pero sobre todo hondo… Por él pasan los barcos… En la orilla debe haber arena”… Antoni Benaiges els hi va comentar que els portaria a veure el mar. Havia previst endur-se alguns nens a Mont-roig, a la pobla del Reverter, al acabar el curs, al juliol. Però…

A l’abril 1936, es van publicar quatre revistes: “Gestos” núm. 5, “Recreo” núm. 2, i les dues especials: “El retratista” i “Sueños”.

L’altre publicació especial es “El retratista”. A la portada hi ha una foto de la classe amb Antoni Benaiges. Son nou nens i vuit nenes. “Un día vino un retratista a la Escuela… Soy de Briviesca y vengo a ver si quería sacar una fotografía… El maestro nos dijo que fuéramos a lavarnos y arreglarnos… Sacamos los dos bancos a la calle…”.  La fotografia, el gramòfon, la impremta, el nou mètode educatiu… en aquells anys de la meitat dels trenta, a Bañuelos tot d’una havia arribat la modernitat, el segle XX. Però duraria ben poc. Faltava poc pel “Glorioso Alzamiento Nacional” del juliol de 1936. 

Les tres últimes publicacions d’aquell darrer curs 1935-1936 serien: “Gestos” núm. 6, “Recreo” núm. 3, i l’especial “Folklore burgalés”.

Des de gener de 1935, amb aquell primer número de “Gestos” fins aquest juliol de 1936, en dinou mesos, es van publicar tretze revistes. Una quantitat importat.

El juliol de 1936 Antoni Benaiges havia acabat el segon curs en aquella escola de Bañuelos de Bureba. Des del febrer tornaven a haver les esquerres (el “Front Popular”) en el govern de la República. Els temps eren difícils i s’albirava la confrontació més brutal, la guerra. Amb el “Glorioso Alzamiento Nacional” la província de Burgos va passar a mans dels “nacionals” sense cap fet de guerra. La repressió dels següents dies no va ser conseqüència de la guerra sino de les revenges, dels odis ideològics.

Normalment per aquestes dates, finals de juliol, Antoni Benaiges ja havia d’estar a Mont-roig passant les vacances escolars. Això li hagués salvat la vida doncs Catalunya va estar al costat del govern legalment constituït, de la República. Per què aquell any va endarrerir el viatge? He pogut trobar varies versions. Sembla que el motiu inicial era el d’anar primer a Burgos o a Bilbao a donar una conferència, o bé a Madrid a un congrés de mestres, i, a continuació, passaria per Bañuelos a recollir a un grup dels seus alumnes per portar-los a passar unes setmanes a Mont-roig, a la casa de la Pobla (del Reverter), a veure el mar.

Però Antoni Benaiges, aquell diumenge 18 de juliol, estava a Briviesca. Sembla que el van agafar els falangistes i el van passejat mig despullat, per escarni, pels carrers. El deurien matar, segons les fonts, el 25 ó 29 de juliol. Deien que el van enterrar a La Pedraja, a les afores de Villafranca Montes de Oca.

La “Asociación de familiares de las personas asesinadas en los montes de la Pedraja” el 29 de maig de 2010 van iniciar els treballs d’obrir les fosses on hi ha les restes d’aquells assassinats del 1936. El 27 d’agost de 2010, “El Periódico” va publicar un article titulat “Memòries de La Pedraja”. Jaume Aragonés Benaiges, després de llegir aquest article, es va posar en contacte amb Miguel Ángel Martínez, president d’aquella associació. El pare d’aquest, Rafael Martinez Martínez, havia conegut al mestre mont-rogenc. Com he pogut saber posteriorment, aquest no creu que Antoni Benaiges estigués a La Pedraja.

En aquesta excavació de La Pedraja hi havia el geògraf i fotògraf català Sergi Bernal, que la va documentar. Conèixer que allà hi podia haver un mestre català el va empènyer a treballar en el projecte “Desenterrant el silenci”.

Jo a partir de maig de 2010 ja havia començat la meva recerca sobre Antoni Benaiges Nogués. Vaig començar a publicar-lo, per episodis, el quart trimestre de 2010. Deuria ser cap el mes de novembre, quan Sergi Bernal va connectar amb mi per saber quina documentació tenia sobre el mestre. Aleshores li vaig passar tots els textos que esperaven ser publicats (cada tres mesos) a la revista “Ressò mont-rogenc”.

Sergi Bernal va anar fent varies exposicions fotogràfiques: al Casal de barri “Les Esmandies” de Mataró (setembre 2011), al Centre Social Can Basté, del districte de Nou Barris de Barcelona (octubre 2011)…

El 2013 es va publicar el llibre “Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar” (2013) amb textos de Francesc Escribano, Francisco Ferrándiz i Queralt Solé i fotografies de Sergi Bernal. El llibre s’inicia amb un breu text (“Desenterrant el silenci”) de la Queralt Solé sobre l’escola a la República, la tècnica pedagògica Freinet i la seva implantació a Catalunya, per acabar amb l’aixecament dels nacionals a Burgos. A continuació hi ha el text d’Escribano que dóna nom al llibre; aquest es bàsicament un recull de les informacions que jo ja havia publicat al “Ressò mont-rogenc”. Els dos darrers textos, “Antoni Benaiges a peu de fossa” i “Fosses comunes del segle XXI a Espanya”, son de Francisco Ferrándiz, antropòleg del Centre de Ciències Humanes i Socials del CSIC. Aquest formava part de l’equip encarregat de documentar els treballs de l’excavació de la fossa de La Pedraja. La sorpresa fou adonar-me’n que no se’m citava adequadament, tan sols era un més enmig d’una munió d’agraïments, quan tota la informació sobre la trajectòria vital del mestre l’havien tret dels meus textos.

Mentre jo en tots els meus textos sempre faig esment, amb el màxim detall possible, de les fonts de les informacions, m’he trobat en el pas dels anys que alguns articles han estat utilitzats per d’altres sense citar, o sense fer-ho adequadament, en d’altres textos posteriors. El casos més evidents han estat els que he fet sobre Antoni Benaiges Nogués i Jacint Salvadó Aragonès. Un consell: desconfieu dels textos on no hi ha, o són escasses, les notes a peu de pàgina. També hi ha una fórmula incorrecta de citar la font en general, sovint d’una manera mesquina, al final del llibre.

Resulta remarcable l’interès de Fernando Jiménez Mier y Terán, un professor de la Universidad Nacional Autónoma de México, sobre la figura de Benaiges. A Mèxic s’hi van exiliar tres freinetistes espanyols: José de Tapia, Ramon Costa i Patricio Redondo (“Paco Itir”).

Fernando Jiménez va conèixer a José de Tapia el 1978, quan aquest tenia 82 anys (va morir als 93 anys, el 1989). Havia format part als primers anys trenta del “Grup Batec” de Lleida. Fernando Jiménez va venir a Barcelona el novembre de 1989 per fer un treball sobre José de Tapia i la tècnica Freinet a Catalunya; s’hi va estar fins juliol de 1990. Saltant d’un a un altre, va arribar a contactar amb un matrimoni de mestres freinetistes (mont-rogencs): Juan Benimeli Navarro (1900-1997) i Maria Nogués Vidiella (1909-2008). El primer va estudiar a l’Escola Normal de Lleida i va acabar a la de Huesca; la segona ho va fer a la de Tarragona. A l’entrevista citaven a Antoni Benaiges Nogués. Maria Nogués Vidiella era cosina germana d’Antoni Benaiges Nogués.

Fernando Jiménez Mier y Terán, el 2012, va publicar “Los Gestos de Antón y demás cuadernos escolares”, a Mèxic. És un gruixut llibre que reprodueix facsímils dels quaderns que van fer a Bañuelos de Bureba. També s’hi reprodueixen els textos de “Paco Itir” (Patricio Redondo Moreno), company de Benaiges.

VISITA A BAÑUELOS

El setembre de 2011 aprofitant un viatge al País Basc, vaig visitar Bañuelos. Per anar al poble del mestre havia que passar per Briviesca i vaig voler veure aquella estació de tren on baixava Antoni Benaiges quan venia de Mont-roig. Encara ara Bañuelos és un poble petit, molt petit. Al 2008 hi constaven 32 habitants.

He parlar anteriorment per telèfon amb l’alcalde de Bañuelos, Jesús Viadas García, que m’espera per acompanyar-me a aquella escola d’Antoni Benaiges. M’explicava que ell, que té a prop de cinquanta anys, ja no va anar a aquella escola. La van tancar fa anys i ara els pocs nens de Bañuelos van a l’escola de Briviesca. Arribem al final de la calle Mayor, l’edifici de dues plantes de l’escola està just a sota de l’església del poble. A la façana encara s’hi conserva un vell rètol que posa “Escuela pública”. Pugem per aquella escala que hi ha al fons dels baixos. Al arribar a dalt, a la sala de l’esquerra és on es feia classe. És una sala prou gran. L’emoció de veure aquest espai esclata quan veig que al costat de la finestra que dona a l’exterior encara hi ha un pupitre sencer, un altre mig trencat i una pissarra penjada a la paret.

Addenda

El 27 de setembre de 2013 es va descobrir la placa d’homenatge a Antoni Benaiges Nogués, col·locada a la façana de la seva casa natal, al carrer Major núm. 6 de Mont-roig.

entrevistat. Veure (minuts: 6,05 a 6,15 / 15,22 a 15,44):

El divendres 23 de juny de 2017 es va emetre a Canal Reus TV, dins la sèrie “Herois del llamp”, el capítol setè s’hi parla, entre d’altres, a Antoni Benaiges Nogués. Aquesta sèrie estava dedicada a cadascun dels vint-i-set pobles del Baix Camp, tots ells representats per una persona rellevant, ja sigui socialment, cultural o política. Jo era una de les persones que hi sortia entrevistat.

http://canalreustv.alacarta.cat/herois-del-llamp/capitol/herois-del-llamp-capitol-7

Al febrer de 2018 vaig rebre un correu electrònic de José Antonio Abella. Em deia que era de Segovia, que era un metge jubilat que havia estat a Bañuelos de Bureba del 1979 al 1983. “Nadie en esos cuatro años me habló una sola palabra de Antoni Benaiges, personaje excepcional que al acabo de los años aparece en mi vida…”. També em demanava que li passés tota la informació que tingués d’Antoni Benaiges Nogués. Havia publicat varis llibres[2] i ara volia novel·lar la vida i l’experiència del nostre mestre.

Va venir a Mont-roig, amb la seva dona Maria Jesús (21 i 22 d’abril de 2018), i el vam acompanyar a veure els indrets relacionats amb Antoni Benaiges. Entre ells, la Pobla del Reverter, allà on s’hagueren allotjat (molt probablement) els nens de l’escola de Bañuelos durant la seva estada a Mont-roig per anar a veure la mar. Aquell viatge que no van poder fer l‘estiu del 1936.

José Antonio Abella em va comentar la relació d’Antoni Benaiges Nogués amb un avantpassat de l’ara famós jutge Antonio Llarena, el jutge instructor de la causa del “procés”. Vaig seguir aquest fil i vaig publicar el text “El mestre Antoni Benaiges i el jutge Llarena”, al web del “Ressò mont-rogenc” el 3 de juny de 2019. El teniu en l’arxiu annexat.

Per una major informació teniu el text “Antoni Benaiges Nogués: un mestre mont-rogenc assassinat el 1936” (“Ressò mont-rogenc” n. 116 a 123, 2010 a 2013), a l’apartat “Mont-roig / Textos” d’aquest web. Al llibre “Mont-roig: esberles d’un mosaic esbocinat” (Arola Editors, 2019), pàg. 319, hi ha una versió més completa d’aquest text.


[1] Veure el text “Agustí Sardà Llaberia: pedagog i republicà” (“Ressò mont-rogenc” n. 84, 85, 87 a 90 i 106, 2002 a 2004), a l’apartat “Mont-roig / Textos” d’aquest web.

[2] Remarco, entre els seus llibres, “La sonrisa robada” (La isla del náufrago Ediciones, 2013). Una història on un poeta espanyol, José Fernández-Arroyo, té una captivadora relació amb una nois alemanya que va haver de fugir de la seva ciutat (Stettin / Szczecin) al ocupar-la els polonesos, al acabar la Segona Guerra Mundial. El passat nazi de la seva família enterboleix una joventut emboirada per una estranya malaltia.