Marti Rom

Pàgina Oficial de Martí Rom

(87) EL CINEMA A MONT-ROIG (A “CAL PANADERO”)

General

La publicació d’un llibre sobre els cinemes a la demarcació de Tarragona: “Historia de los cines tarraconenses (Un viaje de cine por la provincia, desde sus inicios hasta la actualidad)” d’Isaac López Sánchez (Day-Print, 2015), em va dur alguns records ja llunyana de quan era un xiquet i anava a passar la Fira o la Festa Major a casa de la meva avia paterna a Mont-roig. Eren els primers anys seixanta. 

La meva avia Teresa Tost Puñet (de “cal Petroli”), vídua de Miquel Marti Aragones (de “cal Panadero”), vivia al, aleshores, carrer de “los Caídos” núm. 6, ara de Riba i Mestre. Al primer pis. Al segon pis hi havia el cinema, el “Cine Martí”.

Abans de la Guerra Civil, aquest segon pis havia estat el local de la societat “El Porvenir Democràtic”, de caire primer liberal i després republicà. Aquesta societat se la coneixia com el “Casino de Baix”. Popularment sempre fou el “cine de Casino de Baix” o el “cine de cal Panadero”, aquest era el renom dels meus avantpassats “Martí”. Aquests eren propietaris de tot l‘edifici. El meu rebesavi, Joaquim Martí Prous, consta el 1925 com a president de “El Porvenir Democràtic”. Cap als anys vint sabem que ja s’hi feia cinema. Llavors era mut i hi havia una persona que tocava el piano acompanyant les imatges. Durant la Segona República, el 1932, aquesta societat passaria a denominar-se “Unión Republicana Cultural”.

En unes memòries inèdites del meu pare, Josep Martí Tost (“Josep Panadero” o també “Panadero petit”) s’hi descriu amb detall aquell espai de sociabilitat: “Al pis de dalt (d’on vivíem) hi havia el centre El Porvenir Democràtic… hi havia una saleta amb dos balcons que donaven al carrer i una porta per poder entrar a la sala del cinema. En aquesta sala hi havia dues portes més, una a l’escala i l’altra a l’escenari. Quan era petit (finals dels anys vint) es va fer una galeria amb banquetes damunt d’aquesta sala per encabir-hi més espectadors. Com que estava davant de la cabina de projecció, els que s’asseien al mig no es podien aixecar, doncs tapaven el focus; si algú ho feia, tota la sala xiulava… La cabina gairebé tocava el sostre i per pujar-hi calia una escala de fusta… El 1929, aprofitant que vam anar a l’Exposició Universal a Barcelona, el pare (Miquel Martí Aragonès) ens va portar al Cinema Coliseum a veure la pel·lícula sonora “El desfile del amor” (d’Ernst Lubitsch, 1929) amb Jeanette MacDonald i Maurice Chevalier. Vaig quedar meravellat en escoltar com els actors parlaven, la música i que tots els sorolls semblaven de veritat. Jo estava acostumat al cinema mut que feien a El Porvenir Democrátic… Allí tan sols hi havia l’Anton Duran, que era mestre, que tocava el piano al costat de la pantalla…”.

En acabar la Guerra Civil, clausurada pel franquisme aquella societat republicana, el cinema va passar a ser gestionar pel meu avi, Miquel Martí Aragonès, amb l’ajut de dos dels seus tres fills: Joaquim Martí Tost i Josep Martí Tost (respectivament el fill gran i el petit). Aquest darrer és el meu pare. Per cert, tenia una certa inclinació per dibuixar i fer cal·ligrafies modernes i atraients. Feia aquelles plaques de vidre que es projectaven al principi de la sessió o a l’entreacte recordant el bar de la sala o aquell “Próximamente en esta sala (anunciant alguna propera pel·lícula).

El “Cine Martí”, després de la Guerra Civil, el 1940, va fer construir un habitacle afegit a l’edifici, sobresortint de la façana, com a nova cabina de projecció. D’aquesta manera solucionava aquell problema, del què parlava el pare: que alguns espectadors de dalt poguessin tapar la projecció.

Quan va morir el meu avi Miquel Martí Aragonès, el 1951, d’aquell “Cine Martí” se’n va fer càrrec el fill gran Joaquim Martí Tost (“Quimet Panadero”). El meu pare ja s’havia casat el 1949 i vivia a Barcelona).

Jo vaig néixer el 1950 i amb vuit o deu anys, quan anava de vacances a Mont-roig, estàvem normalment als Prats, als terrenys a tocar de la mar. Però per festes assenyalades, ja sigui jo sol o acompanyat pels pares, anàvem a cada l’avia, a “cal Panadero”. Després del llarg dinar, pujàvem al pis de dalt al cinema. Era aleshores, quan el pare, em pujava, en algun moment, a veure la pel·lícula des de la cabina de projecció. Allà hi havia el Jaume Olivé Sabaté (conegut com “Patol”). Era fuster de professió i sempre va ser el que “tirava el cine” (“el tirador”). Quan fa anys van estrenar la pel·lícula “Cinema Paradiso” (1988), de Giuseppe Tornatore, m’hi vaig veure representat (suposo que també molts d’altres) en aquell xiquet Totó que fa companyia a aquell Alfredo operador de cabina d’un poble de Sicília.

Recordo l’entranyable “Patol” enganxant amb celo la cua d’un rotlle amb l’inici del següent, amb part de pel·lícula caient a terra (era la tècnica per projectar)… De tant en tant, jo mirava per la finestreta (que comunicava amb la sala) com aquell màgic raig de llum permetia explicar històries d’indis dolents atacant caravanes de bons homes blancs i matant despietadament les seves dones i fills, de policies empaitant dolents, de romans o d’altres pobles de l’antigor lluitant uns contra els altres, de moralitzants epopeies bíbliques o evangèliques, de castes passions amoroses…

Dels anys seixanta recordo una anècdota que pot il·lustrar com es vivia el cinema arreu (i més concretament a Mont-roig). Deuria ser l’estiu de 1964, pels voltants de la Fira. Al “Cine Martí” estava anunciada la projecció de  “La escapada” (Il sorpasso, 1962) de Dino Risi, amb Vittorio Gassman i Jean-Louis Trintignant. Aquesta pel·lícula es va estrenar a l’octubre de 1963 al cinema Diagonal de Barcelona. A “La Vanguardia” (1 de novembre de 1963) es va publicar una crítica, firmada per J. Pedret Muntañola: “Toda la cinta es una aventura desenfadada y cínica… en ella se glorifican… los mitos modernos del bien vivir, de la existencia despreocupada y alegre, y de la ausencia de todo sentido fundamental… (es un tremendo alegato a la vacuidad espiritual que deviene de los actuales mitos apetecidos por millones de personas… Narra las aventuras de un desvergonzado individuo…”.

Eren els anys de la “classificació moral” de les pel·lícules. Dels “3R” o “4”, “mayores con reparos” o “gravemente peligrosa”. A la porta de l’església de Mont-roig, la que dóna a la plaça, s’hi penjava cada setmana la classificació moral de les pel·lícules que s’anaven a projectar al poble. Em sembla recordar que “La escapada” era una pel·lícula “3R” o “4”; una pel·lícula perillosa. Entre algunes persones del poble hi van haver opinions en contra d’anar a veure-la; hi va haver un cert enrenou. Jo, amb catorze anys, sentia com el meu oncle, el “Quimet Panadero”, ho explicava tot dinant. Deia que no n’hi havia per tant, que ho deien els de sempre, els carlins. Jo vaig poder gaudir de la meva primera pel·lícula “moralment perillosa” all cinema del meu oncle. 

El “Cine Martí”, del carrer de “los Caídos”, va tancar el 1969. L’última pel·lícula projectada fou “Operación Crossbow” (Operation Crossbow, 1965) de Michael Anderson. El dissabte 6 de desembre de 1969, a les 10 de la nit, es va inaugurar el nou “Cine Martí”, en un local de nova construcció de la “Avenida de José Antonio”, cantonada amb el carrer de “los Caídos”, ara avinguda de Reus núm. 1. Mont-roig estava ple de noms franquistes. Era una de les sales amb millors condicions tecnològiques d’imatge i so de la província. Tenia 414 butaques. Va caldre una inversió de 2,5 milions de pessetes. Hi havia un nou projector Ossa amb làmpada de xenó i, al seu costat, l’Ossa del vell cinema, amb el seu arc voltaic de carbons, per si calia substituir l’altre per algun problema. A la inauguració s’hi va projectar la pel·lícula “El cerebro” (Le cerveau, 1969) de Gerard Oury.

A la inauguració, el meu oncle, Joaquim Martí Tost, va convidar el pintor Joan Miró. Aquest li va enviar una carta excusant-se perquè anava al Japó (de finals de novembre fins a inicis de desembre). Era el seu segon viatge per preparar les seves obres per a l’Exposició Internacional d’Osaka de l’any següent.

L’operador de cabina, fou pràcticament sempre Jaume Olivé Sabaté (aquell “Patol”). També al nou “Cine Martí”. Sovint a les projeccions, per la qualitat de la còpia o per algun problema al muntar els rotlles, saltava el quadre i es veia a la pantalla dos mitjos fotogrames, aleshores esclatava un crit unànime (irònic i divertit) a tota la sala: “Patol, quadru!”. Cal explicar que l’operador de cabina no estava sempre mirant la sala per aquella característica finestreta, tenia prou feina preparant el següent rotlle i vigilant l’arc voltaic que donava aquell raig de llum que impactant al seguit de fotogrames (inanimats) de la pel·lícula de 35 mm. generava aquelles imatges en moviment que els espectadors gaudien al llenç blanc de la pantalla… Normalment, quan la pel·lícula arribava a Mont-roig ja havia fet tot el circuit de cinemes d’estrena i reestrena de Barcelona, i potser d’altres ciutats importants de Catalunya.

Jo també vaig viure aquesta experiència de “tirar el cine” quan estudiava a l’Escola d’Enginyers Industrials, a la Diagonal de Barcelona. Formava part de l’equip del “Cine club Ingenieros” (de 1971 al 1975) i vaig voler aprendre a fer d’operador de cabina (el que en dèiem “projeccionista”). Teníem un company que ho feia habitualment, però calia saber-ne per si un dia es posava malalt o tenia algun problema. El dia que em va tocar estrenar-me fèiem la pel·lícula “Rebeca” (1940) d’Alfred Hitchcock. Normalment, la gran majoria de les pel·lícules d’aquella època duraven 90 minuts, però “Rebeca” era de 120 minuts. Les pel·lícules venien de la distribuïdora en rotlles de 20 minuts, per la qual cosa una pel·lícula eren 4 rotlles i mig. “Rebeca” tenia 5 rotlles i mig! Calia fer 6 canvis de rotlle. Me’n vaig sortir amb dificultats; crec recordar que en un parell de canvis vaig haver de parar la projecció, obrir les llums de la sala i continuar tan aviat com vaig poder arranjar el problema. Durant aquells anys, vaig arribar a fer unes quantes projeccions. A Enginyers, teníem una màquina de projecció Ossa de les antigues, una d’aquelles que l’arc voltaic es creava per la combustió de dos carbons. Com que era una màquina vella, el motor que permetia apropar-los automàticament no funcionava prou bé i calia estar constantment movent-los a mà. Una feinada.

El  meu oncle, Joaquim Martí (“Quimet Panadero”) llogava, a les grans distribuïdores,  lots de deu pel·lícules que anava exhibint per diversos pobles de l’entorn de Mont-roig. Era prou conegut a les seus de les distribuïdores, a Barcelona.

Quan jo vaig estar a l’equip del “Cine club Ingenieros” (1971 al 1975), aviat vaig passar a encarregar-me de fer les contractacions de les pel·lícules que projectàvem. Una de les primeres vegades em va tocar anar a “C.B. Films”, que estava a la Diagonal amb Balmes i que distribuïa el material (molt interessant) de la “United Artists”. Com que els dels cine-clubs erem persones desconegudes, ens calia ensenyar el DNI. L’encarregat va llegir “Martí” i deuria delatar-me alguna expressió “tarragonina” (potser “vull aqueta pel·lícula…”). Em va preguntar: “Ets parent del Martí de Mont-roig?” Era l’Antoni Llorens, el que més tard fou una persona rellevant, doncs va crear “Lauren Films” produint les primeres pel·lícules de Pedro Almodóvar i muntant la cadena de “Lauren cinemes”. Era de Cambrils, del poble de costat de Mont-roig. En algun estiu posterior, algun cop ens havíem trobat casualment pel seu poble.

La meva pertinença a aquell cine club em va permetre començar la realització d’alguns curtmetratges: “Y ahora…” (1973) i “En la víspera de la vigilia está prohibido sonar” (1974). Després van venir els documentals de caire marginal: “Un libro es un arma” (1975), “Can Serra. La objeción de conciencia en España” (1976), o els tres “Noticiaris”: “La Marxa de la llibertat”, “La dona” i “El Born” (1976-1977). Veure el punt “08”.

Aviat el pare li va comentar al seu  germà Quimet que la nissaga cinematogràfica continuava i recordo l’expressió de complaença del meu oncle. El 1979 vaig fer “D’un roig encès: Miró i Mont-roig” (veure el punt “32”) i, naturalment, es va estrenar al nou “Cine Martí”. Fou el dissabte 24 de novembre de 1979. A l’endemà al matí, es va fer un altre passi de la pel·lícula. En les dues sessions es va omplir el local. Vaig haver de portar un projector de 16 mm des de Barcelona.

L’Espanya de la transició, aquell període que va de la mort de Franco el 1975 fins les primeres eleccions democràtiques (15 de juny de 1977), fou un temps anòmal i estrany. La nova realitat avançava a batzegades. A l’estiu de 1976 els mont-rogencs van poder veure  la Cantudo “com Déu la va portar al món” (“La trastienda” (1975) de Jorge Grau)

i, en canvi, hi va haver alguns problemes per poder fer una sessió de cinema un Dijous Sant. Deuria ser el 1976 o 1977. La Guàrdia Civil es va presentar al “Cine Martí” demanant l’autorització per poder projectar “La ferida lluminosa” (1954) de Tulio Demicheli. Algú ho havia denunciat. Aquesta era una pel·lícula, adaptació d’una obra de teatre de Josep Maria de Sagarra, ambientada a l’Espanya dels anys cinquanta on un prestigiós i descregut cardiòleg viu una doble tensió per les fermes creences de la seva dona i la possibilitat que el seu fill es faci sacerdot. Finalment, es produeix la seva rocambolesca conversió a la fe. Curiosament el Dissabte Sant de 1977, el 9 d’abril, es va produir la legalització del Partido Comunista de España (PCE).

Finalment el “Cine Martí”, ja feia prou anys que el gestionaven la meva cosina Maria Teresa Martí Aleu i el seu marit Elias Martí Mendoza. Finalment va tancar el 31 de maig de 1992. La darrera pel·lícula projectada fou “Golpe mortal” (“Killer punch”, 1973) de Kim Seehyun, una pel·lícula coreana d’arts marcials en la línia de les de Bruce Lee.

Tornant a aquell llibre, “Historia de los cines tarraconenses (Un viaje de cine por la provincia, desde sus inicios hasta la actualidad)” d’Isaac López Sánchez, em permeto reproduir algunes frases introductòries: “És una rigorosa investigació històrica sobre el sector de l’exhibició cinematogràfica a la nostra província de Tarragona… comarca per comarca, municipi per municipi, cinema rere cinema del 1897 al 2015 (aproximadament 400 cinemes censats, amb la seva data d’inauguració, tancament i ubicació)… Es recuperen per a la història els noms de persones, cinemes, sales d’exhibició, projeccions, programes de mà, entitats culturals o cafès tarragonins vinculats amb el Setè Art…”.

El text complet que vaig publicar al “Ressò mont-rogenc” sobre aquest llibre el podeu trobar a l’arxiu annexat.

(A l’esquerra) Elias Martí i Maria Teresa Martí