Un dia de desembre de 1968 vaig anar al Teatre Poliorama a veure una obra de teatre que es deia “Marat-Sade” (Peter Weiss, 1963), que tenia per subtítol “Persecución y asesinato de Juan Pablo Marat representado por los asilados del Hospital de Charenton bajo la dirección del señor de Sade”. Un cosí, que tenia tres anys més que jo, em va suggerir acompanyar-lo amb el seu grup d’amics.
Fou un gran impacte. La trama en aquell sòrdid hospital, en aquells temps de la sanguinària revolució francesa, era la representació de la mort de Marat, en el bany, per la jove Carlota Corday. Una obra de teatre, que dirigeix Sade, dins una obra de teatre, que vèiem nosaltres els espectadors. En ple era sorprenent veure una obra de teatre centrada en la revolució francesa. Es parlava, i cridava, sobre la llibertat, sobre el poble, mentre el cor de pacients d’aquell hospital cridava: “Marat, Marat, ¿qué han hecho de tu revolución?”. Adolfo Marsillach feia de Sade, José María Prada de Marat i Serena Vergano de Carlota Corday. També vaig guardar en el record a d’altres actors: Antonio Iranzo fent de Pregoner, Gerardo Malla del exaltat ex-capellà Jacobo Roux, José Vivó del diputat Duperret, Charo Soriano de La Rosiñol… Que quan posteriorment els vaig retrobar en algunes pel·lícules, sempre eren els “tal” de “Marat-Sade”.
I enmig d’aquella desmesurada representació, tot d’una, baixaven del escenari una munió de bojos fent un terrabastall i cridant: “¡Revolución!, ¡Revolución!”. Jo estava assegut quasi a l’extrem d’una de les files de la plata i recordo bé la cara irada d’un dels bojos abocant-se davant de la meva cara. No eren temps socials tranquils. Pocs mesos abans, el 2 d’agost (de 1968) s’havia produït el primer assassinat d’ETA, el del comissari de policia Melitón Manzanas, i el règim va imposar l’estat d’excepció per tres mesos a Guipúscoa. Exactament dos mesos després, el 2 d’octubre, la companyia de teatre d’Adolfo Marsillach va estrenar “Marat-Sade” al Teatro Español de Madrid. Si al primer dia ja hi va haver un bon enrenou, al segon uns espectadors del primer pis van llençar pamflets antifranquistes quan els bojos cridaven “¡Revolución!, ¡Revolución!”. Es va suspendre i la policia nacional, els grisos, van envoltar el teatre.
L’11 d’octubre es va estrenar al Teatre Poliorama de Barcelona. Els aires s’anaven enrarint. El 17 de gener (de 1969) va succeir l’assalt estudiantil al Rectorat de la Universitat de Barcelona, es va cremar la bandera espanyola i van llençar per la finestra un bust de Franco. Semblava un acte del “Marat-Sade” que es feia uns carrers més avall, a l’inici de La Rambla. El 20 de gener mora a Madrid l’estudiant Enrique Ruano; la versió oficial fou que s’havia tirat des d’un setè pis quan li feia un interrogatori la Brigada Político Social. Tot bullia. El règim decreta, el 24 de gener, l’estat d’excepció a tot Espanya, era el primer cop que es feia després de la Guerra Civil. Amb aquesta situació, Peter Weiss va cancel·lar el permís per fer “Marat-Sade”. L’última representació fou el 2 de febrer.
Vaig havia quedat corprès per “Marat-Sade”. Vaig comprar una revista de teatre que havia publicat un extens reportatge: “Primer Acto” núm. 102 (setembre 1968); i també el llibre: “Persecución y asesinato de Jean-Paul Marat…” de Peter Weiss, editat a Mèxic per Editorial Grijalbo (1965), en una versió castellana de Manuel Sacristán. I aquell “Peter Weiss: Poesía y verdad” de Josep Maria Carandell (Cuadernos Taurus, 1968). Per cert, anys més tard retrobaria el seu autor en un dels llibres que faria, amb J. M. García Ferrer, en la sèrie dedicada a personatges de la cultura catalana del Col·legi / Associació d’Enginyers, en el núm. 18 (1999).
Més tard vaig veure la pel·lícula “Marat-Sade” (1967) de Peter Brook, quan la van reposar al setembre de 1969 al cinema Balmes, una d’aquelles “Salas de Arte y Ensayo”. S’havia estrenat un any abans al mateix local (18 de setembre de 1968). També en aquella sèrie dels Enginyers, en el núm. 2 (1983), que vam dedicar, a la relació del cinema amb el teatre, un dels temes monogràfics era “Marat-Sade”.
La sortida precipitada de “Marat-Sade” del Teatre Poliorama va possibilitar l’estrena (20 de febrer) de “Las criadas” de Jean Genet, amb Núria Espert, Julieta Serrano i Mayrata O’Wisiedo. Captivat ja per aquell nou teatre, vaig tornar-hi amb el grup d’amics del meu cosí. Estàvem davant del teatre quan se’ns va acostar un senyor gran ben vestit i ens va preguntar si volíem fer de claca pagant un preu reduït per l’entrada. Ens va situar al primer pis, en un costat. Havíem d’aplaudir quan aquell senyor ens ho indicava. No fou cap esforç, l’obra, també prou rara per l’època, ens va agradar molt. En aquesta segona experiència teatral vaig veure a la Julieta Serrano, a la que dedicaríem un d’aquells llibres dels Enginyers, el núm. 26 (2007).
Foren uns inicis fascinants. Jo estava a punt d’entrar a la Universitat, a l’Escola d’Enginyers Industrials. I d’aquí vindria la meva afecció pel cinema.
.
