(08) CENTRAL DEL CURT / COOPERATIVA CINEMA ALTERNATIU

El 13 de gener de 1974 va haver una assemblea, a la seu del Cine Club Mirador (al Fòrum Vergés, Rosselló 223), de 35 cine clubs que fins aleshores pertanyien a la dita “Zona Noreste” per excloure als d’Aragó i constituir-se en “Vocalia de la Zona Catalana-Balear de la Federació Espanyola de Cine Clubs. Com a vocal coordinador es va triar a J.M. López Llaví i la resta de la junta la composaven: Josep Viusà i Miquel Montserrat (dels cine clubs de comarques), Joan Martí Valls i Mariano Aragón (Cine Club Informe 35), Artur Amorós i Antoni Tomàs (Cine Club Mirador), Soler Carreras (Cine Club Tom i Jerry), Joan Enric Lahosa (com assessor legal), Joaquim Romaguera /Cine Club Associació d’Enginyers) i jo, del Cine Club Ingenieros. Em vaig encarregar de trametre a la premsa les informacions dels cine clubs. S’iniciava una nova etapa que havia de ser d’expansió de les activitats, ara que ja s’albirava la fi del franquisme. Es van crear una sèrie de grups de treball sobre tasques especifiques. S’enviaven circulars i un butlletí bimestral (el primer el febrer 1975). Tot això va conduir a la projecció a diferents cine clubs d’un cicle “Per la llibertat d’expressió” (inicis de 1976).

El meu treball al Cine Club Ingenieros va anar del 1971 al 1973, i fins el 1976 en un segon paper (aleshores el coordinava el J.M. García Ferrer). Amb la constitució de la Vocalia de Cine Clubs, com s’explica anteriorment, vaig passar a col·laborar-hi. Aleshores hi havia a Barcelona ciutat tres cine clubs amb una repercussió: l’històric Cine Club Mirador (al local dels jesuïtes de Balmes), el Cine Club Informe 35 (creat la primavera de 1972 a iniciativa de Comissions Obreres i lligat al PSUC)  i el Cine Club Ingenieros (que des de l’Escola d’Enginyers donava servei, principalment, a les facultats situades a la Diagonal i tenia una gran autonomia en l’organització de les sessions, no demanàvem cap mena de permís). Veure el text ” ”El Volti. Informe 35 y la vocalía de cine-clubs. Entrevista a Mariano Aragón y Joan Martí Valls” a l’apartat d’aquest web dedicat a la “Central del Curt”).

Des del 1972 ens intercanviàvem informacions sobre les pel·lícules de contingut social i polític que hi havia a Barcelona i que estaven fora dels canals de distribució del aparell franquista. Per exemple, les de “El Volti”, el material històric que hi havia a CO.CI.CA (Col·lecció Cinematogràfica Catalana), a “can Porter”, o d’altres que tenien els propis realitzadors, sobretot curtmetratges. Sobre “El Volti” veure el text ”El Volti. Una distribuidora clandestina durante el franquismo” a l’apartat la “Central del Curt”). Al primer annexat hi ha la llista de material de “El Volti”.

A inicis de 1974 vaig proposar a Joan Martí Valls (Cine Club Informe 35) i Albert López (Cine Club Mirador) que podríem organitzar una plataforma de distribució de tot aquell material que nosaltres coneixíem per tal de poder-lo moure més enllà de Barcelona. Seria la “Central del Curt” (C.D.C.). Els dos primers, que estàvem a la Vocalia de cine clubs, vam decidir sortir de la junta per no implicar-la en algun possible embolic legal. Eren els darrers temps del règim, Franco va morir el novembre de 1975; les primeres eleccions democràtiques no van arribar fins el 15 de juny de 1977, però els homes del franquisme continuaven manant a totes les institucions i no fou fins el 3 d’abril de 1979, amb les primeres eleccions municipals, que el poder va començar a canviar de mans.

La C.D.C. fou un important pas endavant en la difusió d’aquelles pel·lícules que fins aleshores era clandestina i la seva exhibició limitada. Per un costat vam recollir tot el material dispers que hi havia, organitzant una mínima estructura d’oficina que podés gestionar les cada vegada més nombroses contractacions. A més, cada cop eren més disperses: primer a Barcelona i rodalies, a continuació a tot Catalunya i després a tot l’Estat Espanyol. També fou un avenç la creació d’una estructura, que ja no era clandestina, però que es situava al marge del aparell franquista. Vam tenir una certa visibilitat, que va anar augmentant en el pas dels mesos. La primera seu fou a casa del Joan Martí Valls, a la Rambla de Prat núm. 11. Aviat es van incorporar dos altres membres d’aquella Vocalia de Cine Clubs: Mariano Aragón i Josep Viusà. També hi va col·laborar, sobretot a l’època final, Joaquim Romaguera. Poc a poc van anar entrant a col·laborar en l’equip de gestió de la C.D.C. alguns realitzadors de les pel·lícules que teníem en distribució, vull remarcar a Llorenç Soler i el Colectivo de Cine de Clase (Helena Lumbreras i Maro Lisa).

Un salt important en la difusió fou degut a la reunió que es va fer a Almería l’agost de 1975, on vam trobar-nos moltes persones de diversos indrets de l’Estat Espanyol que o bé fèiem pel·lícules de contingut social o que tenien possibilitat d’exhibir-les als seus entorns. Vam fer l’ anomenat “Manifiesto de Almería”, que fou redactat bàsicament per Tino Calabuig (del Colectivo de Cine de Madrid, lligat al PCE) i jo, com a representant de la C.D.C. (veure el segon arxiu annexat). Jo portava un text que havíem treballat anteriorment, que vam publicar posteriorment a “Cinema 2002” amb el títol de “El Manifiesto de Almería como punto de partida” (veure el tercer arxiu annexat).

La C.D.C. va durar de 1974 al 1982, vuit anys. A l’etapa final (1980-1982) la seu va estar a la Rambla de Catalunya núm. 122, al que era l’estudi (entre d’altres) de Llorenç Soler. Amb la dissolució ordenada de la C.D.C. vam suggerir als realitzadors que dipositessin el material a la Federació Catalana de Cine Clubs, que iniciava una nova etapa de la mà de Joaquim Romaguera. Posteriorment la majoria va anar a l’arxiu de la Filmoteca de la Generalitat. Teníem molt clar que calia preservar-lo, era una part valuosa de la memòria històrica d’aquells anys.

Les pel·lícules realitzades per l’equip de gestió de la C.D.C. es van agrupar sota la denominació de “Cooperativa de Cinema Alternatiu” (C.C.A.).

Sobre la C.D.C. i la C.C.A. veure textos a l’apartat d’aquest web “Central del Curt i cinema marginal”.

Jo vaig realitzar: “Un libro es un arma” (1975), “Can Serra, la objeción de conciencia en España” (1976), Noticiari-1: “La Marxa de la llibertat” (1976), Noticiari-2: “La dona” (1977) i Noticiari-3: “El Born” (1977). I vaig estar en la corealització de “Les energies” (1979).

Addenda 1

Visitant l’exposició “Art i Cinema (120 anys d’intercanvis)” al Caixafòrum de Barcelona (2017), vaig trobar un cartell de la Cinémathèque algérienne (“Le cinéma, une arme”), sense data, que recorda molt al de la CCA. Aquest també es la composició de dues imatges diferents: la persona amb el braç amunt i el punt tancat i una càmera “enganxada”. L’origen del logo de la CCA (1975) es el mateix. Vaig aprofitar l’home punt enlaire d’un cartell de “La hora de los hornos” (1969) de Fernando Solanas i Octavio Getino, que vam projectar al Cine Club Ingenieros, i vaig retallar una càmera d’un anunci (no recordo si era de “Cinema 2002” o “Nueva Lente”). Els vaig enganxar convenientment mitjançant anar reduint oportunament fotocopies de les dues imatges, i vaig copiar la imatge resultant en paper vegetal.    

Addenda 2

Com a conseqüència de l’exposició  “Cineclubisme: el públic s’organitza”, a la Filmoteca de Barcelona (24-10-2019 al 12-01-2020), on Juan Manuel García Ferrer ha estat el comissari, em van fer una entrevista sobre el món dels cineclubs. Veure:

.

.

Almeria (agost 1975):

.

.

A la revista “El Viejo Topo” d’abril de 1977, com a il·lustració d’un text sobre “Cine militante” van publicar una imatge molt semblant a la del logo de la C.C.A. Sembla que van partir d’aquesta canviant-la una mica.

.

.

“La Vanguardia” (5-12-1976). Noticiari “La dona”:

.