En el rodatge de “Un libro es un arma” (1975) vaig conèixer a Faustino Linares, aleshores gerent de “Distribuciones de Enlace”, que havia patit un atemptat de l’extrema dreta. Aquest em va comentar que tenia un oncle que havia estat al camp nazi de Treblinka, era un dels pocs supervivents. M’interessà molt el tema perquè jo havia llegit el llibre “Treblinka” de Jean François Steiner (Plaza y Janés, 1972). Un dia vam anar a veure’l. Joaquim García Ribes vivia a Montcada i Reixac (des del 1955), en una casa d’una urbanització que hi ha al camí de l’ermita de Sant Pere.
El camp de Treblinka, al costat del poblet de mateix nom, estava a uns cent quilòmetres a l’est de Varsòvia. Va estar funcionant des de juliol de 1942 fins l’octubre de 1943. A diferencia d’altres camps no hi havia barracons doncs els deportats eren assassinats quan arribaven, l’esperança de vida era d’unes dues hores. Les càmeres de gas funcionaven dia i nit. Els presoners que hi treballaven eren substituïts cada cert temps. El final era sempre el mateix.
Joaquim García Ribes (Sumacàrcer, 1901-Montcada i Reixac, 14 de gener de 1992), era fill d’una família nombrosa valenciana. No confondre amb un altre personatge de mateix nom que fou polític d’Unió Republicana Autonomista i diputat per València per l’Aliança Republicana a les eleccions de 1931. Tampoc era parent del franquista Vicente García Rives, un dels fundadors dels sindicats verticals franquistes i pare de Juan García Carrés, condemnat pel cop d’estat del 23-F (1981).
El García Ribes que va fer cap a Treblinka va treballar com a periodista des de 1924, i els 1927 i 1928 va viatjar per Alemanya com a representant d’exportador de taronges. Després es va establir a Barcelona on va acompanyar a Lluís Companys en la proclamació de la República el 14 d’abril a balcó de l’Ajuntament. Durant la Guerra Civil milità en el PSUC i fou sergent de metralladores a l’Exèrcit Popular. En la fugida d’Espanya, després de passar per diversos camps d’internament francesos acaba treballant, de fuster encofrador, en una base de submarins alemanys a Bordeus. Per un maleït equívoc els alemanys l’envien a Treblinka. Hi arriba a inicis de 1943. Allà es va inscriure com a Hèctor Pequiñan, era la conjunció del nom del seu fill i el sobrenom del seu avi (“el Pequiñan”). Necessitaven fusters encofradors i això el va salvar. El 2 d’agost de 1943 es produeix una evasió massiva de presoners i ho aprofita García Ribes, junt amb un altre espanyol dit “el maño”. Aquest moriria ofegat al creuar el Rhin, a Colònia. Ell va recórrer en dos mesos, en tren i a peu, els 2.000 quilòmetres que hi havia fins a Toulouse. S’amagava de dia i caminava de nit; l’ajudà el saber l’alemany. De la fuga tan sols van sobreviure, al final de la guerra, uns quaranta.
A la primavera de 1976, Franco havia mort el novembre de 1975, vaig fer un altre visita a Montcada i Reixac, ara amb Joan Pagès Moret, que jo coneixia des del 1972 per aquelles projeccions al “Cine Club Ingenieros” de “Nuit et brouillard” (1955) d’Alain Resnais, i amb Llorenç Soler i Joan Martí Valls. Soler havia fet “Sobrevivir en Mauthausen” (1975) amb Joan Pagès, i Joan Martí que l’havia ajudat rodant al camp de Mauthausen. Vam arribar al migdia. Joaquim García Ribes ja ens estava preparant una paella al pati de casa seva. Després de dinar vam ser espectadors d’un llarg i intens interrogatori de Joan Pagès a García Ribes. El primer, que havia sigut comissari polític del PSUC, volia comprovar la veracitat del segon, del que explicava. Havien viscut en els mateixos ambients de la Barcelona republicana i hi havia fets comprovables. Ens va semblar que assitiem a un interrogatori quasi stalinista: llarg, minuciós, amb preguntes repetides de tan en tan per veure si les respostes eren coherents. Finalment, Pagès va certificar que tot era creïble. Aquests ens deia, ja aleshores, que s’havien trobat falsos supervivents dels camps nazis, que tan sols volien aprofitar-se’n. Uns trenta anys després, el maig de 2005, ho he recordat quan s’ha descobert que Enric Marco, que era el president de “l’Amical de Mauthausen”, era un d’aquells falsos supervivents. García Ribes escrivia en un llibret que va publicar l’Ajuntament de Montcada Reixac (maig de 1988), quan el van nomenar fill adoptiu: “Mentir es tan fácil como imprudente; pero compaginarlo con la verdad imposible…”.
Jo vaig continuar anant a casa seva perquè volia fer un documental amb la seva extraordinària historia personal. Van ser molts dies parlant amb ell, explicant aspectes dels seus increïbles fets… Em parlava que a Treblinka els hi donaven per menjar carn humana dels mateixos presoners, que allò sempre el perseguia. Sempre tenia malsons. En aquell llibret diu: “mis infernales pesadillas nocturnas devenidas más demenciales y frecuentes, multiplicaron mis taquicardias…”. Vam concretar les dates del rodatge, tot estava a punt i… finalment em va dir que no podia, que les nostres converses li havien fet remoure sentiments encara més foscos, darrerament tenia un somni insistent: es veia arrossegat per terra per una persona i, quan l’anava a escanyar, mirava amunt i era ell mateix.
Deu anys després (1986) va tenir una certa notorietat a la premsa negant que John Demjanjuk, que jutjaven a Israel, fos aquell “Iván el Terrible” de Treblinka.
Joaquim García Ribes va morir el 14 de gener de 1992. Tenia 91 anys. Al seu nínxol del cementiri de Montcada i Reixac hi diu: “Ex Treblinka. No perdono jamás, ni como testigo, ni como víctima, ni como republicano español”.
Eduard Pons Prades reproduïa, quan va morir Joan Pagès (“Recordando a Joan Pagès” a “Mundo Diario”, 20 de gener de 1979), unes frases de García Ribes sobre aquell: “De todos los deportados y de todos los que hicieron la guerra contra el fascismo, fue le más luchador, el más abnegado, el más entregado a la causa, el más discreto y, sobre todo, el más honesto”. Alguns vam estar el dia en que es van conèixer.
Ara Treblinka tan sols es un camp de terra amb alguns arbres, no hi ha cap signe del que allí hi havia. Al rellevant documental “Shoah” (1985) de Claude Lanzmann, enmig de les quasi deu hores de projecció, hi trobem aquell camp, ara ple de pedres clavades a terra a la manera de làpides. Impressiona. Em recorda als alineaments de Carnac (Bretanya), aquell immens conjunt prehistòric de quasi 3.000 menhirs.
.
