“Viridiana” la pel·lícula prohibida a Espanya des del 1961, quan Luis Buñuel la va realitzar (1961) en el seu retorn al cinema espanyol, finalment es va estrenar a Madrid el 8 d’abril de 1977. Havien passat setze anys. Casualment es va estrenar el mateix dia que es va legalitzar el Partit Comunista d’Espanya (P.C.E.). Era el divendres de Passió, de la Setmana Santa. Dos mesos després hi haurien les primeres eleccions democràtiques, el 15 de juny. El 3 de maig es va estrenar a Barcelona, als cinemes Aribau i Palacio Balañà.
A l’oficina de la Central del Curt havíem rebut una comunicació del distribuïdor José Esteban Alenda avisant-nos que a partir d’aleshores es considerarien il·legals les contractacions que féssim de “Viridiana”. Naturalment vam deixar de distribuir-la. El nostre objectiu era donar sortida a aquelles pel·lícules (curts o llargs) que per un motiu o un altre (fonamentalment de caire sociopolític) no s’exhibien en els circuits comercials, a l’aparell industrial (que dèiem aleshores).
Resumint molt: Pere Portabella amb la seva productora “Films 59” havia fet “Los Golfos” (1959) de Carlos Saura i quan es va presentar al Festival de Cannes del 1960 van connectar amb Luis Buñuel on li proposen que torni a Espanya. Finalment pacten amb el grup de Bardem (Uninci), del P.C.E., fer conjuntament una pel·lícula que s’anava a dir “La belleza del cuerpo”. Després d’una munió de maquinacions una còpia de “Viridiana” va arribar, directament des de París, al Festival de Cannes dos o tres dies abans d’acabar; estava prevista que es projectés el penúltim dia. Per una major informació veure a l’apartat “Central del Curt i cinema marginal” d’aquest web: “Textos del llibre “Historias sin argumento (El cine de Pere Portabella)”…”, el text “Entrevista con Pere Portabella”, pàg. 159.
A l’endemà de la seva projecció, el darrer dia del festival (18 de maig) li van concedir la Palma d’Or. Portabella va convèncer al Director General de Cinematografia José Maria Muñoz Fontán, que estava a Cannes, que pugés a recollir el premio. Aquest, només tornar a Espanya, va ser destituït en un Consell de Ministres (26 de maig) i la pel·lícula prohibida. “L’Osservatore Romano” del 31 de maig (núm. 125, pàg. 3) va publicar un famós article, firmat per Giancinto Ciaccio, atacant a la pel·lícula “Viridiana”. Sols un tast. Traducció al espanyol publicada en el llibre “Pere Portabella” (Cine Club Ingenieros, maig 1975), a la pàg. 65: Sota els titulars de “El Festival ha terminado: prosiguen los balances. El contrastado sol de Cannes no debe dejar resaltar solo las sombras”, deia, entre d’altres: “… El balance moral es, en cambio, desconcertante: contra una insólita media de films de buena actitud moral o incluso edificantes se registra la insensata irrupción de actitudes antireligiosas de tan delirante intensidad, de tan atroz crudeza blasfema… sólo concebibles como el parto de una mente delirante…”. També, per una major informació sobre el conegut com “Affaire Viridiana”, veure el text dedicat a aquesta pel·lícula en el apartat “Textos de cinema” d’aquest web.
El murri del Buñuel havia tret el negatiu de “Viridiana” d’Espanya amb l’excusa que volia posar el so a París. D’aquest negatiu va ser possible fer-ne la distribució internacional, que la feia el coproductor mexicà Gustavo Alatriste, i també poder entrar a Espanya una versió en 16 mm. que controlaria Pere Portabella. A inicis dels anys setanta alguns cine clubs que tenien accés a Portabella van poder projectar-la.
El Cine Club Ingenieros, a la temporada 1971-1972, la vam projectar per primer cop. També el curs següent en un cicle complert sobre Portabella. Recordo que havíem d’anar-la a recollir a una torre de Pedralbes, on vivia Pere Casadevall Roca; calia entrar per la porta de servei i allí ens espera el paquet. També l’havia anat a recollir al seu despatx professional del gratacel de la plaça Urquinaona.
Pere Casadevall Roca havia estat un dels fundadors del “Club 49” (i del “Hot Club”), una entitat dedicada a organitzar actes culturals d’avantguarda i on també hi eren Joan Prats, Joaquim Gomis o Sebastià Gasch. Em permeto reproduir unes frases del text que el company Joaquim Romaguera va dedicar a Casadevall a la seva mort: “… fou un cavaller, tot un senyor. A voltes exercí de mecenes, si bé sempre sense protagonismes ni recompenses segones o ocultes… Música i cinema foren, tal vegada, els seus camps d’intervenció cultural més constants…”. A més de la seva col·laboració a “Films 59” de Pere Portabella, Romaguera també el que va fer a Arnau Olivar en l’organització d’aquells week-end cinematogràfics a Perpinyà (“La llanterna màgica”). Aquest text es va publicar al diari “Avui” (7 de setembre de 1985).
Sobre “Viridiana” també recordo que Portabella una altra vegada em va enviar a recollir-la a un laboratori i botiga de fotografia que hi havia al començar Major de Gràcia, a la dreta, al número 16, es deia “Oscar Film”.
Amb l’inici de la Central del Curt (C.D.C.), el 1974, vam passar a distribuir-la per tot Espanya. No cal dir que va tenir molt èxit.
Guardo en una d’aquelles carpetes de recull de textos de l’època un article que va publicar la revista “Nuevo Fotogramas” núm. 1445 (25 de juny de 1976), amb un amenaçador títol de “Un denunciante”, un tal J. Llacer Pellicer (Colegio Maristas, Valencia), deia sobre unes projeccions de “Viridiana”: “Sólo cuatro letras para expresar… mi más absoluta repulsa ante un acontecimiento que yo calificaría de “grotesco”, y que nunca hubiera imaginado que tendría lugar en un colegio religioso, al menos mientras queden personas responsables con un mínimo sentido de dignidad cristiana… no puedo permanecer inmune ante semejante ofensa a la caridad cristiana. Me estoy refiriendo al pase (supongo que clandestino) de una obra sacrílega como es “Viridiana” de un tal Luis Buñuel, en la que no solo se destruye por completo los principios de la religión cristiana, sino que se llega a una total blasfemia sobre la figura de Cristo… finalizando la película con una parodia realmente grotesca de la última Cena, que debo admitir me puso en un estado lindante al histerismo. Pero .lo que más me enfureció fue la identificación total del público (llegando a aplaudir en las escenas más degradantes). Y yo me pregunto: … ¿Es que ya no hay censura en España?… Ruego a su apreciada revista ejerza la labor informativa de advertir a sus lectores del peligro que supone la visión de esta película…”. Li contestava el mític “Mister Belvedere”: “…los motivos de escándalo son muy otros. El principal es que “Viridiana” todavía sea una película “clandestina” para el público español…”.
Dues setmanes després, en el núm. 1447 (9 de juliol de 1976), es publicaven varies cartes sota el titular de “Lo de Valencia”. Una anava firmada per “Ni ángel – ni exterminador (Valencia); una nota a peu de pàgina explicava que encara que algunes cartes es publiquessin amb pseudònim estava convenient identificat el seu autor. Deia: “Atónito ante el panfleto reaccionario del señor Llacer…paso a puntualizar: El pase “clandestino” de “Viridiana” es más bien realtivo, pues se realizó, entre otros, en: Facultad de Ciencias, Cine club del Ateneu Alboraia, Colegio Oficial de Farmacéuticos, Asociación de Cabezas de Familia (distrito marítimo)… Al pase siguió un coloquio abierto, que permitió la exposición de los diferentes criterios… Si el público se identificó plenamente en los momentos más “degradantes” (según el señor Llacer) es consecuencia de esa represión a que estamos sometidos… suponen una liberación contra la labor inquisidora de nuestra inefable “madame”… El que mistifica es usted, al confundir “occidente cristiano”… con el occidente, sea cristiano o no, se goza de libertad de expresión; en una palabra: DEMOCRACIA…”. Naturalment la “madame” era el terme burlesc amb el que s’anomenava a la censura franquista.
Aquesta carta fa referencia a diverses projeccions de “Viridiana”, se suposa que en pocs dies que es van fer a Valencia. La Central del Curt (C.D.C.) aviat se’n va adonar que no era idoni enviar algunes de les pel·lícules més sol·licitades, com era “Viridiana”, a arreu del Estat Espanyol i cada cop retornar-la a Barcelona. Per la qual cosa vam començar a organitzar “voltes” pel territori, per retornar a Barcelona al cap d’un mes (més o menys), o el que calgués.
Sobre aquestes “voltes” veure el punt “27” d’aquesta “Hemeroteca particular”.
Sobre a pel·lícula vaig publicar un text, “Viridiana: vida y milagros” a “Cinema 2002” núm. 37 (març 1978). El teniu a l‘arxiu annexat.
.
.
