Tot just pocs dies després de la mort del dictador (20 de novembre de 1975) es va crear l’Institut del Cinema Català (“I.C.C.”), al desembre de 1975. Al gener es va organitzar varis grups de treball, un era una comissió de producció amb el títol de “El curtmetratge, com a primer pas de la producció de l’I.C.C.”. Durant els mesos de febrer i març de 1976, va sorgir la proposta de produir un noticiari alternatiu al NO-DO franquista (que no acabaria la seva llarga, i propagandística, trajectòria fins el 10 de gener de 1980). Es van definir, inicialment, tres apartats: 1- Lluites obreres, passat i present, 2- Països Catalans, i 3- Diversos.
La Central del Curt / Cooperativa Cinema Alternatiu (C.D.C. / C.C.A.) va rebre la invitació de participar en aquesta comissió encarregada de plantejar un noticiari alternatiu. Van presentar, en un primer moment, les següents propostes: “La situació psiquiàtrica a Catalunya” i “El maquis”. Vam quedar englobades en aquell tercer apartat. En un comunicat del 14 de març raonàvem les dues propostes. La primera era sobre “la situació psiquiàtrica a Catalunya: problemes de l’eradicació de les tècniques psiquiàtriques clarament repressives aplicades fins ara (Manicomi: model de laboratori d’una repressió sistemàtica aplicada a una “societat” concreta)”. La segona era sobre “Els maquis; anàlisis històric, accions principals, evolució… entrevistes amb gent que hi ha participat”. En el procés posterior d’anàlisi i discussió vam proposar finalment: “Bellvitge (atemptats urbanístics)”.
Segons les anotacions que conservo, els projectes acceptats foren, en el primer apartat: La vaga de la Canadenca, La Columna Durruti, El Sindicat del Cinema a la República (1936-1939), i Vallcarca. En el segon: El català a l’escola, La unitat política dels Països Catalans, Les Comunes, Ferrer i Guàrdia, i L’èxode de la pagesia. I en el tercer: La mina de Serós, L’electroxoc, Festes populars, i Atemptats urbanístics (Bellvitge i Es parc del mar / Palma de Mallorca).
L’origen de “Bellvitge (atemptats urbanístics)” cal trobar-lo en un grup de treball en el que vaig col·laborar, durant el curs 1975-1976, durant el cinquè curs d’Enginyeria Industrial (branca d’Organització Industrial); era el “Seminari d’Urbanisme” dins la càtedra d’Administració d’Empreses, i estava dirigit per Carles Ponsa Ballart que posteriorment fou degà del Col·legi Oficial d’Enginyers Industrials de Catalunya (1983-1988). Aquest havia estat treballant a l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, i durant la seva gestió s’havia oposat, amb la decidida col·laboració de la mobilització dels veïns, a l’ampliació desmesurada de Bellvitge, un d’aquells barris dormitoris, d’edificis enormes; que en aquest cas, feien de pantalla, que tapaven, el paisatge desestructurat del desenvolupament franquista.
L’objectiu d’aquell grup de treball de cinquè curs d’Enginyers era la discussió i exposició pública d’algun tema que presentés diverses visions. El primer dia, Carles Ponsa, ens va exposar per damunt la qüestió de Bellvitge. A continuació, ens va demanar, en una mena de parany (meravellós), que opinéssim sobre el tema. Un cop fet, ens va assignar per la resta de sessions (uns tres mesos) el paper que cadascun de nosaltres havia d’assumir en aquell conflicte. Calia defensar el paper que t’havia tocat amb la visió i arguments corresponents. El paper de “president de l’Associació de Veïns” el va assignar a un company de cognom reconegudament franquista. A mi em va tocar el de “cap del Gremi de constructors”. Al meu company Juan Manuel García Ferrer li va correspondre defensar el Pla Parcial d’aquell nyap. Quan (ambdós) li vam expressar, a Carles Ponsa, la nostra admiració per la intel·ligència amb la que havia assignat els papers, ens va dir que ell sempre havia utilitzat el mètode dialèctic. Fou una gran experiència i, a més, em va donar una informació prou complerta del cas per tal de presentar-la com a futur noticiari alternatiu del I.C.C.
Després de varis mesos de discussions, en el si de l’I.C.C., es va decidir que es farien, i per aquest ordre: 1- “Català a l’escola”, 2- “La mina de Serós”, 3- “Bellvitge”, 4- “Es parc des mar”, 5- “L’èxode de la pagesia”, i 6- “Festes populars: Elx”. Es a dir, el nostre seria el tercer noticiari.
Finalment, per problemes de finançament, tan sols es va iniciar el primer. Però, tot es va precipitar amb la victòria socialista-comunista de les primeres eleccions democràtiques (15 de juny de 1977). Amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona es van començar la producció dels “Noticiaris de Barcelona”; el primer fou “Coses que retornen” de J. M. Forn, que s’estrenà el 27 de juny de 1977. El segon fou: “Generalitat de Catalunya” de Pere Balañà. Aquell “Català a l’escola” seria finalment el número 14. Eren quinzenals. Se’n arribarien a fer 63 del “Noticiari de Barcelona”. A continuació, amb el suport de la Generalitat, se’n farien 20 del “Notícia de Catalunya”. Aquesta experiència va durar del 1977 al 1988. Veure els dos arxius annexats: “Institut del Cinema Català (I.C.C.)” i “Noticiari de Barcelona”, del “Cinema 2002” respectivament: núm. 38, pàg. 72 (abril 1978) i núm. 51, pàg. 56 (maig 1979).
Anterior a aquest primer “Noticiari de Barcelona”, com deia estrenat el 27 de juny de 1977, es van fer tres “Noticiaris” produïts i distribuïts per La Central del Curt / Cooperativa Cinema Alternatiu (C.D.C. / C.C.A.). Serien els primers noticiaris alternatius al NO-DO franquista que es van fer a l’Estat Espanyol.
A continuació, de la decepció per la inviabilitat d’aquell noticiari de l’I.C.C., ens vam plantejar fer-ne nosaltres. En faríem un al mes i serien de set 7 minuts. El primer fou “La Marxa de la llibertat” (1976), sobre aquelles sis columnes que van partir l’1 de juliol de diferents indrets de Catalunya i van confluir el 12 de setembre, unes tres-centes persones, al Monestir de Poblet. Teníem fotografies i vam fer una sessió d’entrevistes als principals participants. El van posar en distribució al desembre de 1976.
El segon fou “La dona” (gener 1977). Vam anar a rodar el que fou el primer míting feminista, el dissabte 4 de desembre, al Palau Blau Grana-2 (a la cantonada de la Travessera de Les Corts amb Arístides Maillol). Es feia en suport a Maria Angeles Muñoz acusada d’adulteri. Anteriorment s’havien fet les Jornades Catalanes de la Dona al paranimf de la Universitat de Barcelona, del 27 al 30 de maig de 1976. També vam fer entrevistes a les principals activistes del moviment.
El tercer fou “El Born” (febrer 1977). Vam rodar la festa reivindicativa “Born: Ateneu popular del barri” el diumenge 16 de gener. Formava part d’un conjunt d’accions populars contra l’enderrocament d’aquest espai emblemàtic.
La distribució a la nostra xarxa de cine clubs i locals de barri fou prou bona, però ens calia per poder-los finançar (i a més per trencar decididament el monopoli del NO-Do franquista) que d’altres locals d’exhibició s’hi sumessin. Vam pensar que els cinemes d’Art i Assaig / Sales Especials del “Círculo A” (Alexis, Aquitania, Arcadia, Ars o Arkadin) eren els idonis, pel tipus de pel·lícules que exhibien, pels espectadors que tenien, i per les persones que els dirigien. Era tan sols a inicis del 1977, a sis mesos de les primeres eleccions. La nostre proposta deuria arribar un xic massa aviat. Va mancar decisió, arriscar-se.
Addenda
En el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, en l’exposició “Poéticas de la democracia. Imágenes y contraimágenes de la Transición” (5-12-2018 a 25-11-2019), es va projectar continuadament en una de les seves sales el documental “La dona”.
.
.
.
