A la “Presentació” del primer número de “Fulls de Cinema” (octubre 1978) s’hi deia: “Comença una nova etapa. A partir de la Vocalia Catalano-Balear de la federació de Cine-Clubs de l’Estat espanyol, neix la Federació Catalana de Cine Clubs. Això no comporta solament un simple canvi de nom; forma part d’una voluntat de reconsiderar profundament el fet i la funció cineclubística i cinematogràfica en general, dins d’un marc d’autonomia…”.
La Federació Catalana de Cine Clubs neix en ple procés de la famosa “transición”. Franco havia mort el 20 de novembre de 1975 i, evidentment, per pressió popular, els canvis polítics es van anar succeint frenèticament. En aquell octubre de 1978 ja havia passat més d’un any de les primeres eleccions democràtiques (15 de juny de 1977) , d’on van sortir unes Corts Constituents que van elaborar l’inamovible Constitució, que s’aprovaria en referèndum el 6 de desembre de 1978.
El 29 de setembre de 1977 Adolfo Suárez, president del govern, firmava el decret on es restablia la Generalitat de Catalunya i que va permetre el retorn del president Tarradellas el 23 d’octubre. També es va elaborar un Estatut d’Autonomia que s’aprovaria en referèndum el 25 d’octubre de 1979.
Així doncs, tal com es deia en aquella presentació, “Fulls de cinema” neix “dins d’un marc d’autonomia”. Continuava: “Durant cinc anys la Vocalia ha confeccionat… més de trenta FULLS INFORMATIUS què, malgrat la seva modèstia, han intentat cobrir monogràficament les necessitats informatives dels cine-clubs… (ara) cal donar un nou pas de cara a la comunicació… en forma d’una revista bimestral oberta a tots els àmbits interessats pel cinema… L’equip de FULLS DE CINEMA procedeix, en gran part, del món del cineclubisme…”. El president era Jaume Mascaró i en el consell de redacció hi havia entre d’altres José Enrique Monterde i Esteve Riambau.
I, com a antic membre del Cine Club Ingenieros i escriptor cinematogràfic (“Cinema 2002”) se’m va convidar a participar en aquesta revista que sortiria cada dos mesos. La novetat per part meva era que aquesta revista “utilitza –com fins ara havia fet la Vocalia- prioritàriament la llengua catalana en la mida que aquesta constitueix el normal mitjà d’expressió en el nostre context…”. Els que aleshores ens acostàvem a la trentena mai havíem estudiat el català ni en català, com a màxim jo havia anat a un curs que feien al CIC, a la Via Augusta. Així doncs, en aquesta revista vaig publicar els meus primers textos en català.
Només van sortir cinc números. Jo vaig escriure textos en els números 1, 3 i 5. Sempre al voltant del cinema marginal, en una secció titulada “L’altre cinema”. En aquell primer número, pàg. 14 (octubre 1978) era “Alternatiu, marginal, militant i paral·lel: Situació actual”. Quan semblava que l’opinió més general era satisfacció i eufòria degut a l’imparable procés polític, a l’article, ja s’hi introdueix un cert desencís. Es parla que a finals de 1976 es comença a produir certa desmobilització cultural (a Catalunya) ocasionada per la cooptació de persones lligades a l’organització d’actes a barris, de cara a articular les plataformes dels partits d’esquerra per les eleccions del 15 de juny de 1977. Es una reflexió que fèiem des de la Central del Curt com a conseqüència de l’evolució de les contractacions. Aquest anàlisi l’ampliaria convenientment en el text “La crisis del cine marginal”, escrit (com consta al final del text) el novembre de 1979 i publicat a “Cinema 2002” núm. 61-62 (març i abril de 1980), pàg. 101.
En el núm. 3, pàg. 14 (febrer i març 1979) publicaria “El cinema marginal i la crítica cinematogràfica”. Es, més que una reflexió, un crit contra el desconeixement i l’exclusió d’aquest tipus de cinema, de tot el que es feia fora de la industria.
En el núm. 5, pàg. 8 (juny i juliol 1979), l’últim de la seva curta vida, el text fou “Assaig per una valoració cinematogràfica del cinema marginal”. Vist des d’ara crec que era una reflexió que partia del treball desenvolupat des del 1974 a la Central del Curt i la Cooperativa de Cinema Alternatiu, d’un intent de fer passes endavant, de treballar l’especificitat cinematogràfica i no caure en aquells “documentals progres” que (alguns) fèiem i on sovint el més important era el seu discurs ideològic. Aquest articulat seguint un estricte guió on les imatges, a la manera de “postaletes”, il·lustraven el text.
Aquests textos estan a l’arxiu annexat.
.
.
