Més enllà del mite de la “transició”, del pacífic i/ o turbulent canvi de règim d’una dictadura de més de trenta anys a una democràcia que ens deien que era homologable a les europees, d’un procés que comença el 20 de novembre de 1975 amb la mort de Franco i no acaba fins el 28 d’octubre de 1982 en unes eleccions generals que guanyaran els socialistes, hi va haver una altra realitat social i política que sovint (gairebé sempre) s’aparca i se’ns escamoteja. Voldria anotar tan sols algunes situacions viscudes.
Per un costat, el viacrucis que havien de viure els assistents al Liceu aquells dissabtes al vespre quan baixaven en cotxe per La Rambla, des de la plaça de Catalunya. Després de les eleccions del 15 de juny de 1977, en que a Catalunya varen guanyar socialistes i comunistes, hi havia una tramuntanada pels carrers de Barcelona que escombrava tot el que era o representava l’antic règim. Anar al Liceu, no tan per escoltar opera sino per la majoria de persones de la burgesia que hi anaven era com un signe de provocació. JA Visualment ja eren totalment contraposades les vestimentes d’uns i dels altres: vestits llargs i camises blanques amb corbata, i els texans i jerseis informals. Els joves vianants de La Rambla, si feia mal temps, duien aquells jerseis amb cremallera de dalt a baix de Marcelino Camacho, aquell el líder sindical de CCOO, o jaquetes de pana.
Una gernació, majoritàriament jove, es repartia entre la vorera dreta de la Rambla i el passeig central, millor dit, aquests ocupant part del vial i deixant tan sols l’espai per on passava un cotxe. Predominaven la cridòria i el llançament d’algun tomàquet o d’altres objectes. No hi havia cap més recorregut per arribar en cotxe al Liceu. Recordar-ho des d’ara s’esdevé irreal.
Sí, en canvi ha passat a la memòria col·lectiva d’aquells anys la que fou en general la conquesta de la llibertat als carrers. Per exemple, sobre la mateixa Rambla, aquells passejos provocadors d’Ocaña, vestit indecentment, al costat d’alguns amics, mentre un nombrós públic el seguia. Ho podem trobar al documental “Ocaña, retrat intermitent” (1978) de Ventura Pons. José Pérez Ocaña era un personatge típic de La Rambla que conjuminava la provocació sexual, era homosexual, amb els aspectes més profunds de la religiositat andalusa. Un còctel explosiu. Va morir prematurament el 1983 a causa d’unes cremades produïdes per la disfressa de carnaval que duia, feta de paper, tela i bengales, en les festes del seu poble, Cantillana (Sevilla).
Per cert, aquest cas recorda molt a la seqüència del bar Copacabana (al final de La Rambla) del documental “Lejos de los árboles” (1973) de Jacinto Esteve. Allí el públic es llençava sobre un ballarí transvestit cremant-li els papers de diari que li feien de vestit. Veure el punt “10” d’aquesta “Hemeroteca particular”.
Una altra situació que recordo amb estranyesa, que també ara sembla fantàstica, era la que es produïa a les sessions de cinema d’estrena a Barcelona. A més del llargmetratge es projectava sempre el NO-DO oficial franquista i algunes vegades un curtmetratge. Amb aquells aires de llibertat que s’expandien per tot arreu, van arribar les escridassades i els xiulets a les projeccions del noticiari franquista, signe inequívoc de temps foscos passats. Tan era si la noticia era sobre una inauguració oficial dels hereus del règim o si era un simple reportatge d’algun paisatge de l’Espanya profunda. Els cinemes aviat van deixar de projectar-lo; malgrat tot l’havien de recollir i pagar-lo. La fi del NO-DO va arribar, oficialment, el 1981. Un cop ens havíem tret del damunt el noticiari franquista, el públic va començar a fer el mateix amb aquells anuncis de les bondats de la societat de consum. També finalment van deixar de projectar-se.
Un camí celeste em du a “Lock-out” (1973) l’extraordinari llargmetratge “underground” d’Antoni Padrós. Potser aquella vida lluny de la societat de consum, en un abocador, d’uns utòpics seudoanarquistes. Un dels personatges principals, aquell que al final de la pel·lícula corre nu i exaltadament (“Paco”) és Paco Caja, ara president de Convivencia Cívica Catalana i agent important de l’ofensiva contra la immersió a l’escola a Catalunya.
Continuant en el context del cinema marginal, voldria remarcar sobre la retrobada i controvertida “transició”, el text “La crisis del cine marginal”, escrit (com consta al final del text) el novembre de 1979 i publicat a “Cinema 2002” núm. 61-62 (març i abril de 1980), pàg. 101. Veure l’arxiu annexat. És una llarga reflexió sobre les anotacions ja avançades en aquell “Fulls de Cinema” núm. 1 (octubre 1978), en el text “L’altre cinema: alternatiu, marginal, militant i paral·lel. Situació actual”. Veure el punt “16” d’aquesta “Hemeroteca particular”.
El que a l’octubre de 1978 eren anotacions es van concretar cara a les primeres eleccions municipals democràtiques (3 d’abril de 1979). Aquestes sí realment van generar un canvi polític, el nou règim democràtic arribava finalment a la gent, els ajuntaments serien regits democràticament. Les eleccions del 15 de juny de 1977 tan sols havien servit per escollir unes Corts Constituents. Ara molts ajuntaments catalans, si més no les grans ciutats, s’omplirien de les persones d’esquerres que fins aleshores havien estat fonamentals en l’organització de les activitats a barris.
Un últim punt que voldria remarcar es la informació que sobre la “Sala Aurora”, un intent de sala d’exhibició alternativa a Barcelona promogut per la “Central del Curt”. Fou durant el darrer trimestre de 1978 i està relatat en aquell “Cinema 2002” núm. 61-62 (pàg. 107) citat anteriorment. Una petita sala de cinema marginal que va rebre denúncies i pressions dels factòtums de l’exhibició cinematogràfica. Els socialistes i comunistes van aconseguir el poder municipal i varen ser incapaços (potser fou intencionadament) de cedir alguna sala per crear-hi una plataforma alternativa.
Han estat unes guspires sobre la transició, d’una transició plena de guspires.
.
.
