La meva primera relació amb Carles Santos fou en les sessions d’aquell curs de cinema 1972-1973 que es va fer a l’Institut del Teatre” de Barcelona (veure punt “04” d’aquesta “Hemeroteca particular”). D’aquí va sortir la idea de fer una mostra sobre el dit “cinema independent” al “Cine Club Ingenieros” (C.C.I.), de l’Escola d’Enginyers Industrials de la Diagonal. Aleshores ja s’havia incorporat a la direcció del cineclub el Juan Manuel García Ferrer.
La segona sessió d’aquest cicle (3 de febre de 1973) la vam dedicar a “l’art conceptual”. S’hi van projectar: “Accions i transformacions” de Jordi Benito i “Reconeixement d’un cos” d’Antoni Muntadas. Dues mostres de l’art conceptual que es començava a fer a Espanya en aquells primers anys setanta, a les darreries del franquisme. S’acabava de crear el “Grup de Treball” amb, entre d’altres, F. Abad, J. Benito, A. Mercader, C. H. Mor, A. Muntadas, Pere Portabella i F. Torres. Carles Santos havia deixat de tocar el piano (l’havia venut) i fer concerts.
Sovint, al “Cine Club Ingenieros”, quan fèiem sessions especials com aquesta en que hi havia els autors, l’acabàvem amb un col·loqui que enregistraven en audio, i posteriorment el reproduíem en un dossier que lliuràvem als espectadors de la següent sessió. També fou aquest cas, el de la sessió dedicada a “l’art conceptual”. Els espectadors varen poder interpel·lar a Jordi Benito i a Carles Santos. Aquest va tenir un paper rellevant; només començar va dir que “… esto no es cine… simplemente una utilización… para dar una información de unes acciones determinadas, al igual como se podría usar una fotografía, un escrito o una fotocopia…”. Ja des d’un primer moment es produïa un cert distanciament entre el que seria normal en una sessió de cineclub i el que havíem visionat, més a prop de les pràctiques de certes avantguardes artístiques.
En el primer arxiu annexat hi ha el text de presentació d’aquesta sessió i el col·loqui posterior. Cal esmentar que les intervencions dels espectadors les etiquetàvem com “A, B, C…” per poder seguir millor el relat de cadascun d’ells.
Uns mesos després, el 28 d’octubre, hi va haver la famosa “Detenció dels 113” de l’Assemblea de Catalunya a l’església de Santa Maria Medianera, del carrer Entença de Barcelona; entre ells hi havia Carles Santos i Pere Portabella. Ens explicava aquest darrer que a la presó Modelo havia animat a Carles Santos a tornar a tocar un piano desafinat que hi havia a la biblioteca; tocar allà una sonata de Bach fou un acte surrealista. O que mentre que la majoria dels “113” de la Modelo reivindicaven la figura musical de Pau Casals, Carles Santos ho feia de Robert Gerhard (Valls, 1896 – Cambrigde, 1970).
Quan a inics de 1982, se’ns va oferir al García Ferrer i a mi, definir aquella nova proposta de fer un llibre i un documental dedicats a un personatge de la cultura, vam apostar ràpidament per Carles Santos. Ens interessava el seu treball com a músic, així com el seu compromís polític. A més, havia fet una sèrie molt interessant de pel·lícules experimentals.
Vam denominar al projecte (llibre i documental) “Finestra Santos”, a l’entrada del llibre hi vam posar dues frases de Joan Brossa: “I, quan s’apaga el projector, no resta sino una tela blanca” del llibre-recull “Rua de llibres” (pàg. 15) i “(Un poema líric) és una concentració de llenguatge i un assaig de correspondències. El valor d’un poema el determina el nombre de finestres que obre al lector” del llibre “Joan Brossa o el pedestal son les sabates” de Jordi Coca.
El llibre consta bàsicament d’una entrevista que li vam fer a la seva casa de Vinaròs, altres entrevistes sobre Carles Santos fetes a Pere Portabella i Joan Brossa, un extens recull de textos (dels que després resulten de difícil localització) sobre l’art conceptual, el Grup de Treball, l’avantguarda musical amb relació amb Santos i la seva participació en bandes sonores de pel·lícules. A més de les corresponents Filmografia, Espectacles i Bibliografia.
A la presentació del llibre, García Ferrer escrivia: “… veure a Santos mirant el mar de Vinaròs, o netejant el peix de bon matí d’entre les xarxes… (havia anat a pescar amb la seva barca, la Sargantaneta)… un moment de descans (de l’entrevista) en el que Carles Santos neteja, amb mans d’expert, tot el peix –pop, sépia, molls, escorpora…- i un guisat d’autoria comunitària (50%, 50%) de pop, un peixet fregit… per a xuclar-se els dits…”. Fou un dia magnífic, vam treballar i gaudir a bastament.
Un altre moment curiós fou quan vam anar a fer l’entrevista a Joan Brossa al seu estudi de la Travessera de Gràcia cantonada amb el carrer Balmes. Aquest estudi era una gran habitació que hi havia al terrat d’aquest edifici, abans deuria haver sigut una habitació de malendreços. Entraves per la porta i tan sols podies recórrer aquell estret, molt estret, passadís que quedava entre una munió de llibre amuntegats a terra, piles que deurien fer uns dos o tres pams. Allà enmig un balancí amb un gros llibre substituint el seu cul trencat i una altre cadira, un espai tan reduït que no permetia moure’s. Brossa s’estava una mica més al fons, en una taula de dimensions (també) reduïdes on en un costat hi emmagatzemava una bona col·lecció de trossos de llapis que no deurien fer més d’uns sis o vuit centímetres de llarg i que utilitzava per escriure i prendre notes. Jo vaig seure en aquell balancí i el company Juan Manuel quan anava a treure els llibres que hi havia damunt de la cadira per poder-se seure va rebre un crit del Brossa dient-li que després els deixés en el seu mateix lloc, que ell ho tenia tot situat en el seu cap.
Aquestes entrevistes sobre Carles Santos fetes a Pere Portabella i Joan Brossa les podeu trobar en el segon arxiu annexat; a més, hi ha una reflexió que Portabella va fer sobre Santos publicada anteriorment a “Pliegos de producción artística” del Cine Club Saracosta de Zaragoza.
En el tercer arxiu annexat hi ha un text que vaig fer, i que surt publicat en el llibre, sobre les pel·lícules que havia fet: “Presències i absències: un recorregut pels films de Carles Santos”. Una anàlisi molt detallada.
El documental sobre Carles Santos el vam enregistrar a la Fundació Miró, en aquell espai del soterrani que ara és “l’Espai 13”. Aleshores era una gran sala blanca i buida. Està organitzat en tres apartats, que globalment pretenen concretar en imatges la seva diversa pràctica artística. La primera es un apropament experimental a la seva composició / interpretació pianística. Veiem, en pla general, a Carles Santos tocar al piano la seva peça “Bujaraloz by night”, mentre el càmera (Llorenç Soler) entra per l’esquerra de l’enquadrament i s’hi apropa; a la dreta del pla general de la sala hi ha una pantalla de televisor on veiem les imatges enregistrades càmera a mà. El Llorenç s’hi va apropant, entra per un costat del Santos i enfoca les seves mans, després es posa damunt de la mateixa cadira on està assegut el pianista i, des de dalt de tot, ho enregistra en un picat extrem; finalment, el càmera, estirat a terra, s’endinsa sota les cames de Santos i aguanta el contrapicat seu mentre acaba la interpretació.
El segon apartat és una reflexió conceptual sobre una anàlisi d’en Santos del codis hegemònics de les bandes sonores (fonamentalment: músiques) dels films. Es una “acció típicament conceptual”. I, el tercer apartat, és una mostra de la seva música vocal; Santos interpreta la seva famosa “To-ca-ti-co-to-ca-ta”.
Aquest documental es projectà a la “Mostra de vídeos realitzats a Barcelona a l’entorn de… l’art, la música i la realitat” el febrer de 1984, i a la mostra “Del cinema-ull al vídeo-jo (A l’entorn de la càmera-a-mà)” el novembre de 1987. També es va passar, entre d’altres, continuadament a Fundació Miró a l’exposició “Carles Santos. Visca el piano!” (30 de juny a 5 de novembre de 2006).
Vaig publicar el text “Finestra (Ventana) Santos: una aproximación a los films de Carles Santos” a la revista “Dirigido por…” núm. 97, pàg. 56 (octubre 1982). És el quart arxiu annexat.
.
.
Carles Santos, Martí Rom i Llorenç Soler
.
