(47) CINE CLUB ASSOCIACIÓ D’ENGINYERS 1993: PALAU I FABRE

“Ens encisen els personatges fora de moda… estimem aquells que avancen incansablement pels camins intuïts, somniats, d’una cultura mai no establerta, que sempre cal anar ampliant. Ens captiven els heterodoxos, els discrepants, aquells personatges fronterers que cavalquen en la diversitat cultural…”. Era la nostre presentació de Josep Palau i Fabre, a la contracoberta del llibre.

“Eminent historiador de Picasso, fonamentalment poeta, escriptor teatral, apassionat pel cinema…”. Potser l’aspecte inicial per el qual ens vam decidir per Palau i Fabre, quan (també) poques persones s’hi apropaven i vivia en una certa ignorància col·lectiva, fou el ser el principal historiador de l’obra de Picasso. Havia publicat una munió de llibres sobre Picasso, entre els que cal remarcar “Picasso vivent, 1881-1907” (1981), “Picasso cubisme, 19017-1917” (1990) i “Picasso i els seus amics catalans” (1971).

Sovint uns personatges et porten a algun altre o bé hi tenen una important relació. Aquest era el cas de Joan Perucho i Josep Palau i Fabre. Jo recordava una fotografia (1966), que deuria veure al Centre Picasso d’Horta de Sant Joan o en algunes de les seves publicacions, de Perucho i Palau en aquest poble parlant, al voltant d’una taula amb Salvadoret, el germà petit de Manuel Pallarès (Horta de Sant Joan, 1876 – Barcelona, 1974). Aquest era l’amic d’adolescència de Picasso a Barcelona, fou ell qui va portar Picasso al seu poble els 1898 i 1908.

El que no sabíem sobre Perucho i Palau es que ja no conreaven aquella intensa i fecunda amistat d’anys enrere. Malgrat això no vam tenir cap problema amb cap dels dos.

Dilluns rere dilluns vam anar al seu pis del carrer València, cantonada amb Bruc, a enregistrar les seves respostes i demés opinions. Aleshores ja era bastant sord i sempre temíem que no ens obrís la porta; no va fallar mai, ell ja s’estava a l’hora convinguda a prop del timbre. Nosaltres dos, el Juan Manuel García Ferrer i jo, procuràvem sempre quedar amb el personatge en un dia fixe a la setmana; també, cada any, sense adonar-nos, vam prendre la costum de seure a la mateixa cadira o butaca. Definíem un espai comú on anava avançant l’entrevista.

D’igual manera que quan vam apropar-nos a Francesc Català-Roca vam descobrir el gran fotògraf avantguardista que fou el seu pare, Pere Català Pic, ara vam conèixer el pare de Palau, Josep Palau Oller, interessant dissenyador de teixits, decorador, pintor…

Si he de citar una característica rellevant de Palau i Fabre, una qualitat que ens va deixar meravellats, aquesta és la capacitat de retenir a la memòria els seu versos, els d’altres que estimava, o frases dites feia anys i anys…

Palau va marxar a París el 1945, en aquells inicis de la negre postguerra. No tornaria fins el febrer de 1961. Després durant uns deu anys va viure, lluny de Barcelona, a la seva casa de Grifeu (Llançà). Llogava el primer pis i això li permetia viure modestament lliurat al seu treball cultural, el seu estudi monumental sobre Picasso. Fou en aquell mateix any 1961 que va per primer cop amb Joan Perucho, que era jutge a Gandesa, a Horta de Sant Joan.

Perucho li encarregaria iniciar la col·lecció “Biblioteca de Arte Hispánico”  a l’editorial La Polígrafa, amb “Picasso a Catalunya” (1966). El novembre de 1966 van anar a lliurar, amb l’editor Manuel de Muga, un exemplar a Picasso a la seva casa de Nôtre-Dame-de-vie, a Mougins, a prop de Cannes. Aquí va succeir un petit embolic que va capgirar la relació de Perucho i Palau. Ens va explicar que Picasso els hi volia regalar uns linòleums. N’agafà uns quants i els hi ensenyava per darrera i preguntava qui el volia. En un d’aquests Picasso li va fer un petit senyal a Palau perquè aquest li demanés, però s’avançà Perucho (que sembla que se’n havia adonat) i fou per ell. En qualsevol cas, Picasso va voler recompensar a Palau, que era l’autor del llibre, amb tres linòleums. Aquest fet posteriorment Palau el va explicar amb detall a “Estimat Picasso” (Edicions Destino, 1997), pàg. 53 a 55.

Dilluns rere dilluns en el seu pis del carrer València vam anar gaudint de la seva presencia, la seva vida era l’expressió d’una important tenacitat i tossuderia en el seu treball cultural. Dèiem en el llibre: “lluny de les rodalies dels afalagadors poders o institucions…” (pàg. 17). Només cal constatar i criticar l’oblit i la marginació que va patir per part del Museu Picasso de Barcelona. Ell era el màxim historiador de Picasso i els hi feia ombra als factòtums d’allà. Però Palau no es callava, tenia la categoria cultural i humana per etzibar les veritats, agradin o no. Per a mi, aquesta qualitat de Palau ha estat un exemple aquests darrers anys en certs afers també de caire artístic, més en concret en algunes coses relacionades amb l’entorn mironià, amb alguns capitans manaies.

El documental el van enregistrar en el seu pis de Barcelona i la casa de Grifeu. Els pis de Barcelona aleshores ja quasi era impracticable, l’habitació en que l’entrevistàvem (de dimensions regulars) estava plena de llibres per tot arreu, l’altre del costat la tenia per treballar en el nou llibre sobre Picasso, estava preparant “Picasso dels ballets al drama, 1917-1926” (que s’editaria el 1999). Vaig pensar en aprofitar el rebedor del pis. L’enregistraríem seguint una seqüència temporal. Iniciaríem amb les seves activitats d’abans de la Guerra Civil i quan entressin a la primera postguerra, buidaríem el rebedor de tots els seus elements de decoració, deixant fins i tot visible la marca que evidencia l’absència dels quadres.  Poc a poc, anant passant els anys, anant reconstruint el país, el rebedor s’aniria omplint fins quedar, més o menys, com a l’inici, com abans de la guerra.

Era important anar a Grifeu. Com deia abans, allà havia viscuts deu anys després de tornar de París, del 1961 a 1971. Allà va començar el seu immens treball sobre Picasso. El Juan Manuel García Ferrer em recorda que vam enregistrar les maletes que va utilitzar al tornar de París, estaven allà a terra, no s’havien tocat en uns trenta anys.

També el vam fer recitar el seu poema “La sabata”. En un primer pla de la seva cara, mirant-nos fixament, escoltem:

“He donat el meu cor a una dona barata.

Se’m podria a les mans. Qui l’hauria volgut?

En les escombraries una vella sabata

fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora

no han tingut la virtut de donar-me el consol

que dóna una abraçada, puix que l’home no plora

pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:

Josep Palau no és àngel ni és un infant model.

Si tenien de mi una imatge bonica,

ara jo els n’ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.

Aquella mascarada ha durat massa temps.

Com que us angunieja que us mostri la ferida,

per això deixo encara la sabata en els fems.”

Durant els primers dies, aquells dilluns, que anàvem al seu pis amb el magnetòfon sota el braç, jo tenia una pregunta particular preparada per fer-li en algun moment oportú. Quan el 1985 vam preparar amb Raúl Ruiz uns guions per una productora (veure punt “40”), un d’ells era “La navalla de Picasso”, un curtmetratge sobre Picasso i Horta de Sant Joan. En el treball de recerca vam trobar que en el llibre “Lejos de España. Encuentros y conversaciones con Picasso” de Roberto Otero (Editorial Dopesa, 1975), tot parlant dels famosos arlequins de Picasso del 1923, que Picasso li deia al seu entrevistador (28 de novembre de 1969): “Lo que no sabes tu, es que el modelo se llamaba Salvadó y era un muchacho catalán que aún vive…”. Poc després vam trobar una citació més explicita en un número extraordinari de la revista “L’Avenç” dedicat a Picasso (1981), on en un article de Palau i Fabre aquest esmentava que el model dels arlequins de Picasso del 1923 era Jacint Salvadó : “aquest pintor català, nascut a Mont-roig el 1892, és ben poc conegut a casa nostra…”. Mont-roig?! Era Jacint Salvadó (Mont-roig, 1892 – Le Castellet, 1983). Això en va dur a una llarga i intensa recerca. Vaig publicar un primer treball “Cintu Quadrus o la serena mirada de l’arlequí” a la revista “Ressò mont-rogenc” núm. 16 (primer trimestre de 1986). Després en vindrien d’altres. En aquest mateix web, a l’apartat “Mont-roig”, a “Textos”, hi ha dos llargs articles sobre Salvadó.

A mi m’estranyava que Palau no fes constar a Jacint Salvadó en el seu llibre “Els amics catalans de Picasso” (1971). Quan tingués l’oportunitat li preguntaria. Un dia tot parlant que la meva família era de Mont-roig, Palau se’m va avançar i em digué que era el poble de Jacint Salvadó i afegí “aquest és un deute pendent que tinc, un deute que teniu a Mont-roig, que tenim tots”. M’explicà que s’havia proposat que en endavant en els llibres sobre Picasso que ell tingués algun tipus de predicament, faria afegir-hi al títol d’aquells quadres dels arlequins de Picasso la frase: “Retrat del pintor Jacint Salvadó”. Així ara succeeix en molts llibres. També en la nova edició del llibre “Els amics catalans de Picasso” (2006) ja hi apareix una petita citació a Salvadó, a la pàg. 242.

Vam fer la presentació del llibre i el documental a la Sala Pompeu Fabra del Col·legi d’Enginyers el 15 de desembre de 1993. Al cap d’uns mesos ens va telefonar Palau per dir-nos que ens volia convidar un dissabte a dinar en un lloc molt especial per a ell. Ens va portar a un restaurant del petit nucli de la Vall de Santa Creu, al municipi de Port de la Selva. He preguntat el nom del restaurant al Juan Manuel García Ferrer i creu que es deia “La catedral del vi”. Ens va dir que era el que li haguera agradat portar a Picasso si algun cop hagués tornat a Espanya. Tot un detall. Era una persona molt agraïda amb els que s’hi apropaven sense estranys interessos. Gràcies.

El 14 de juny  de 2017 es va projectar el documental a la Filmoteca de Barcelona, dins dels actes dedicats a “L’Any Palau i Fabre”.

Presentació de la sessió a càrrec del company i coautor Juan Manuel García Ferrer:

https://repositori.filmoteca.cat/handle/11091/78831

.

Per altres afers, al cap d’uns anys vaig tornar a aquell pis de Barcelona. Palau em va rebre a la porta del pis, sols vaig poder passar a l’inici del rebedor. Aleshores les piles de llibres ho havien ocupat pràcticament tot, sols quedava un reduït passadís per transitar cap a les habitacions. Em va recordar aquell estudi de Joan Brossa que tenia a la Travessera de Gràcia cantonada amb el carrer Balmes, on hi vam anar per fer-li una entrevista pel llibre sobre Carles Santos. Veure el punt “36”.

Aquests altres afers foren, entre d’altres la preparació d’un documental dedicat a “Jacint Salvadó” (2001), on ell hi va participar. Quan vaig fer el documental “Horta: recapte picassiana” (2004) també li vaig demanar si podia enregistrar en imatges les seves opinions sobre el pintor i aquell poble. Tot i que ja estava un xic delicat, va acceptar gratament. Se’n recordava que nosaltres ens hi havíem apropar, el 1993, onze anys abans, quan vivia quasi en solitud i lluny dels interessos dels mitjans de comunicació. Des de la inauguració, el 2003, de la Fundació Palau a Caldes d’Estrac, ell vivia allà. Van fer l’entrevista al pati d’aquest centre. Va morir el 2008.

Addenda 1:

A la portada del Catàleg general de la Fundació Palau (2003) hi figura una bonica guardiola de terrissa pintada per Picasso. A la pàg. 87 del llibre “Estimat Picasso” (Edicions Destino, 1997), Palau explica que creu recordar que aquesta guardiola la va comprar a La Canonja, a prop de Tarragona. Diu Palau que li semblava excel·lent com havia aconseguit el ceramista que la seva part superior fos com “una testa amb un nasset i una boca somrient, amb un clotet a cada banda. En veure la guardiola vaig pensar immediatament en Picasso…”. Li va portar a Picasso, li agradà i li va dir que la propera vegada n’hi portés una altra que li faria els ulls.

Addenda 2:

Josep Palau i Fabre va arribar a París el 1945. Anava sovint a la Cinémathèque i va intentar, entre d’altres, de treballar fent de figurant en algunes pel·lícules franceses. En el llibre ens comentava que la primera fou “La rose rouge” (1951) de Marcello Pagliero. Poc després, l’estiu de 1951, participa també a “El salario del miedo” (“Le salaire de la peur”, 1953) d’ Henri-Georges Clouzot. És una pel·lícula on quatre homes que viuen atrapats en un poble sud-americà ple de rodamóns i delinqüents troben l’oportunitat de sortir-se’n acceptant l’oferta de treball de conduir dos camions plens d’explosiu a un camp de petroli per apagar un immens incendi. És una missió suïcida. El personatge principal és  Yves Montand.

Palau i Fabre es presenta a Nimes el 27 d’agost, el dia de l’inici del rodatge per intentar que el contractin. “Me’n vaig allà pensant que si no tinc sort em quedaré al Midi a fer lla verema…”. Li caldrà presentar-se a un indret de La Camarga a provar sort. Cada nit el director escollia els que li calia per l’endemà. “M’anava agafant la majoria dels dies…”. Ens comentava en ell llibre que en argot li deien “fer una silueta”, eren aquells figurants sense frase que acompanyen l’acció. Per exemple, revisant la pel·lícula l’he trobat: al minut 33,00 en el grup que canten al bar, al 36,00 a costat de la noia que fa el míting, al 45,00 dalt del camió i al 46,20 a l’oficina. També, al 41,50 a la cua de persones que volen inscriure’s per l’examen de conduir. “N’hi ha un que em vol passar davant i jo li pego un cop de puny. M’ho ensenyà el mateix Yves Montnad (és el cop de puny a l’americana); la càmera està situada al darrera del qui l’ha de rebre, i jo que n’era al davant havia de llançar el puny fins gairebé arribar-li a la cara, i aquest simulava el cop caient cap a la càmera…, però no ho vaig fer prou bé, o millor dit massa bé, i li vaig donar de veritat…”.  

.

.

.