Sabíem que Leopoldo Pomés no era tan sols el realitzador d’aquells meravellosos anuncis de les bombolles daurades de Freixenet o dels de la noia rossa cavalcant damunt d’un cavall blanc de Terry, havia estat al voltant de l’Escola de Barcelona (cinematogràfica) i havia participat dissenyant la cerimònia de la inauguració de la Olimpíada de Barcelona (1992). Dèiem a la presentació: “Ens captiven els personatges que tenen plural. D’aquest Pomés polièdric ens atreia considerablement aquella vessant un xic guadiana de la fotografia…”.
Ara a la primavera / estiu del 2015 La Pedrera li ha dedicat una important exposició fotogràfica. El 2012 ja hi va haver una exposició sobre “Barcelona 1957” a la Galeria Foto Colectaina.
També, en aquest cas, quan nosaltres ens vam apropar a Leopoldo Pomés per fer-li la proposta del llibre i documental no era gaire coneguda la seva activitat fora de la publicitat, fora dels cercles intel·lectuals. L’any anterior l’havíem dedicat als escenògrafs Montse Amenós i Isidre Prunés, entre d’altres treballs seus eren els habituals en les obres de Dagoll-Dagom. Aquests ens havien suggerit a Leopoldo Pomés, havien treballat (meravellosament) amb ell.
Un dels primers dies ens va començar a treure d’algun calaix còpies d’aquelles fotografies que havia fet molts anys enrere. Immediatament ens van interessar molt; calia fer-les visibles. Ho van fer un a mica en el llibre i bastant en el documental. Quedava molt lluny aquella primera exposició seva a les mítiques Galeries Laietanes de Barcelona (1955), a la Gran Via entre el Passeig de Gràcia i la Via Laietana. N’havia fet alguna més a continuació i algunes en els anys setanta.
Pomés tenia aleshores la fama de personatge inaccessible i difícil; la seva presencia (i l’altura) imposava un cert distanciament. En aquell any tretze del nostre projecte ja havíem aconseguit conèixer a una sèrie de persones relacionades amb la cultura. Alguns d’aquests i amics quedaven un xic sorpresos quan els hi dèiem que anàvem treballar sobre (i amb) Leopoldo Pomés. Ens deien alguna cosa com “voleu dir que us en sortireu?”. El propi Pomés ens va etzibar només proposar-li: “per què m’heu escollit a mi?”. Va caldre saber-ho raonar d’una manera convincent. Ja passats els mesos, quan ja teníem el llibre encarrilat i preparàvem el documental, també ha sorgir aquell temor inicial en Llorenç Soler, el company de tants i tants anys i documentals. Ell anava a fer la càmera i la fotografia, com acostumava en els nostre documentals. Pensava que aquell realitzador de grans produccions publicitàries on s’hi mou molts diners i cal tenir una conducta de ferro perquè tot funcioni, voldria controlar o definir com seria el nostre documental. No solament la nostre relació amb ell, durant tots aquests mesos preparant el llibre, fou exquisida, sinó que quan vam començar a parlar-hi del documental, se’ns va avançar i ens va dir que ell sols participaria com a persona a entrevistar, que seguiria les nostres indicacions.
Després de tants anys d’apropar-nos a personatges importants de la cultura podem assegurar que normalment els grans noms, els que són a bastament reconeguts, s’esdevenen afables col·laboradors i persones fàcilment tractables en el treball. Una altre cosa passa a vegades amb alguns d’aquells que només destaquen i que volen imposar, sense raó ni mesura, els seus criteris inamovibles.
Aviat vam descobrir que al costat de Leopoldo Pomés hi havia una persona que col·laborava amb ell d’una manera rellevant des de feia anys en totes les seves activitats culturals. Era Karin Leiz. Havia sigut la seva esposa, s’havien divorciat feia uns vint anys i continuava sent la seva “sòcia”. S’havien divorciat però no separat, li agradava dir a Pomés. Vam fer parlar a ell d’ella, i nosaltres li van fer una llarga entrevista a la Karin. Calia que tingués una presencia important en el llibre.
Penso que aquest any, amb l’entrevista a la Karin vam començar a descriure d’una manera precisa el que seria les geografies, els indrets on van viure els nostres personatges. En aquest cas era el barri del Putxet de Barcelona. Cal dir que aquesta era una inquietud, fonamentalment, del Juan Manuel García Ferrer. Aquest, a més d’estudiar (amb mi) Enginyeria Industrial, branca d’Organització Industrial, a continuació havia estudiat Geografia.
Podríem dir que aquell any anterior (1992) que vam fer el duo Amenós – Prunés vam iniciar d’una manera ja formal les col·laboracions amb algun text curt fet de bell nou per persones relacionades amb el(s) personatge(s) al qual dedicàvem el llibre. En aquell any anterior ja hi havia un text de Leopoldo Pomés. Així doncs, la primera col·laboració en el llibre de Pomés seria la dels Amenós – Prunés. D’altres foren: Federico Correa, Teresa Gimpera, Luis Goytisolo, Eduardo Mendoza, Leopoldo Rodés, Xavier Valls (el pintor i pare de l’actual primer francès Manuel Valls)… Era tot un èxit poder comptar amb textos d’aquestes persones. També hi va escriure Marta Pessarrodona que la triaríem uns anys més tard, seria el personatge de l’any 25 del nostre projecte (2006). En els anys següents veurem com molts d’aquests personatges col·laboren en llibres d’altres. La Barcelona cultural dels anys cinquanta i seixanta era un grup relativament reduït de persones. Joan Perucho (veure el punt “45”) també va fer un text pel llibre de Pomés. Escriu: “El vaig invitar als paratges de la Terra Alta i visitàrem, amb el seu cotxe rutilant (no sé si era un Bentley o un Jaguar), els Ports d’Horta de Sant Joan seguint el rastre de Picasso… Davant les enormes roques… Leopoldo Pomés imaginava seqüències cinematogràfiques màgiques amb vehicles mortuoris i amb models nues amb mitges negres. Tot plegat, misteriosament plàstic…”. Era a mitjans dels anys seixanta.
També vam publicar alguns dels poemes que havia fet un jove Pomés a un amor impossible; una dona casada que després marxà de Catalunya. Aquest passat juliol de 2015, s’ha presentat un llibre amb la recopilació dels seus poemes, “Vidre de nit seguit de Polvo de sombras” (Quaderns Crema).
Amb Pomés també vam parlar de la seva relació amb “Dau al Set”, de les seves fotografies de toros per un llibre que havia d’escriure Ernest Hemingway (però aquest es va suïcidar el 1961 i va quedar en el calaix), dels seus inicis publicitaris, de la “gauche divine”, dels seus retrats de personatges rellevants de la cultura, de gastronomia… També d’aquella pel·lícula maleïda seva “Ensalada Baudelaire” (1978) que ha vist ben poca gent. Finalment, la Filmoteca li va dedicat una sessió especial el 25 d’octubre de 2012. Pomés em va convidar a la taula a fer la presentació amb Román Gubern i Rosa Vergés. Gràcies.
En el llibre, Pomés explicava aquelles reunions que feia a casa seva amb membres del “Dau al Set”: Brossa, Ponç, Cuixart, Tàpies, Pere Portabella… o també: Cirici Pellicer, Francesc Vicens, René Metras… Reunions on es parlava de cultura i on, deia Pomés, “no hi havia una gota d’alcohol”. Els temes podien ser l’expressionisme alemany, Brecht, Dreyer, Picasso, Miró.. Però també s’hi feien “curioses actuacions”: Cuixart fent de mim, Brossa fent ombres xineses o paròdies de sarsueles, Portabella que era un ballarí excepcional fent paròdies de jazz comercial americà…
Sí, també ens trobàvem amb ell cada dilluns. Anàvem al seu estudi, a l’Avinguda Josep Tarradellas a prop del carrer Entença. Era una gran nau amb un gran plató i diverses sales i un soterrani habilitat per fer-hi projeccions,. Allà hi vam enregistrar gran part del documental.
Els nostres documentals eren d’una planificació de producció molt precisa (el Juan Manuel García Ferrer i jo érem enginyers d’organització industrial!) i d’un treball quasi estajanovista, treballant moltes hores i intentant obtenir una gran productivitat. Teníem el pressupost per dos dies. Un mínim equip (un càmera i una persona pel so) i nosaltres pel que calgués (normalment era per, a més, fer de camàlics). Normalment un dels dos dies treballàvem en un únic indret (la casa del personatge, el seu estudi…), però que ens permetés diverses localitzacions. L’altre dia l’utilitzàvem per fer algun o alguns altres espais lligats al personatge. I tot això, normalment, en un dissabte i diumenge. De dilluns a divendres estàvem a les nostres respectives feines, l’un a la Nestlé i l’altre a Nissan.
En el cas del de Leopoldo Pomés el primer dia vam estar al seu estudi; a l’endemà al seu local del “Flash-flash” i a casa seva. En aquell soterrani de l’estudi el vam enregistrar parlant de la seva pel·lícula “Ensalada Baudelaire”, mentre es projectava al fons, a la pantalla. També volíem imatges d’ell fent una sessió fotogràfica. Tot fou planer. Pomés ens va preguntar que ens semblava si convidava a l’actriu Carme Elías com a model. Perfecte! En tot aquest enregistrament cal citar l’ajut dels seus dos col·laboradors de sempre: Joan Suriñach i Josep Llorens.
Vam acabar l’enregistrament a casa seva, al carrer d’Aulèstia i Pijoan, al barri de Gràcia. El Juan Manuel García Ferrer em recorda que “es tracta de la reforma d’una modesta casa de Gràcia feta per l’Oscar Tusquets, amic seu. Que per fora no diries mai els tresors que oculta. I que té un espectacular jardí darrere, amb una espècie de belvedere d’estil florentí sota el que hi ha una piscina molt estreta i llarga, per fer metros nadant”. La gran sala està presidida per un quadre de Ricard Urgell. Ens va explicar que allà antigament havia estat l’estudi del pintor. Un camí celeste, una meravellosa coincidència. El matí fou llarg. Vam acabar la feina. Aleshores Leopoldo Pomés ens va proposar quedar-nos a dinar a casa seva, ell ens faria uns spaghettis. Gràcies per tot.
El documental “Leopoldo Pomés: mirar, mirar, mirar” és va projectar el 30 d’octubre de 2012 a la Filmoteca de Barcelona en una sessió que se li va fer d’homenatge.
.
.
