(82) LLIBRE “JOAN MIRÓ I MONT-ROIG: PAL DE BALLARÍ (1911-1929)”

Jo era aquell xiquet de 13 anys que va demanar un autògraf a Joan Miró en aquella missa pels estiuejants que es feia al mas d’en Romeu (el del quadre “La casa de la palmera”). Veure el punt “32”.

També aquell noi de 29 anys que va aconseguir rodar “D’un roig encès: Miró i Mont-roig” (1979). El mateix que va demanar a Miró que ens fes el cartell per aquella “Mostra de cinema marginal”, que organitzava la Central del Curt, el febrer de 1981. Veure el punt “21”.

L’estiu de 1992 em vaig adreçar a l‘Ajuntament de Mont-roig per esperonar-los a adherir-se al Centenari Miró que es preparava pel 1993. Meves varen ser les propostes dels Ninots miroanians i de fer un Itinerari mironià. Veure els textos “Els ninots mironians de Mont-roig” i “3MR: Mirar, Miró, Mont-roig”, de l‘apartat “Textos mironians” d’aquest web.  

Més endavant vaig fer el documental “Mont-roig: Tornaveu mironià” (2002). Si “D’un roig encès: Miró i Mont-roig” era Miró parlant de Mont-roig, ara era Mont-roig (persones del poble) qui ho feia sobre Miró. Veure el punt “66”.

El 2004 vam endegar el projecte de Centre Miró de Mont-roig (www.centremiro.com), que duraria fins el 2018.  Veure el punt “72”.

Des de feia anys, estava publicant textos sobre Miró i Mont-roig (veure el punt “38”). Algun cop havia de fer algunes visites comentades a Centre Miró on jo aprofitava per explicar certes informacions rellevants que havia desenvolupat sobre la seva obra i la relació amb Mont-roig. Algun company del centre em va dir que ho havia d’escriure, de publicar, abans algun altre ho fes. I a inicis del 2010 m’hi vaig posar.

Des de feia anys, ja tenia moltes informacions de primera mà de les persones de Mont-roig que l’havien tractat quotidianament. Però vaig ampliar el focus: els masovers, els veïns, el taxista… Alhora em vam permetre accedir a les informacions de l’arxiu de la Fundació Miró.

El que havia de ser el meu llibre sobre Miró i Mont-roig, ningú abans s’hi havia posat a detallar concretament aquesta relació, va esdevenir en el meu primer llibre sobre el tema. El material que havia recopilat era tan abundant que ara sols aniria fins el 1929; deixaria per un segon lliurament des de 1930 fins la seva mort (1983). Aquest segon llibre seria “Joan Miró i Mont-roig: el xiscle de l’oreneta (1930-1983)” (Arola Editors, 2018), veure el punt “88”.

El primer llibre fou: “Joan Miró i Mont-roig: pal de ballarí (1911-1929)” (Arola Editors, 2012). Havia de publicar-se el 2011, any del centenari de l’anada, per primera vegada, de Miró a Mont-roig. Però per una aturada inesperada el va posposar a 2012.

Deia a la introducció: “Miró i Mont-roig. Què se’n sap? Des de sempre hi ha hagut, entre els estudiosos, una idea vaga d’una important relació del genial pintor amb aquest poble tarragoní: la terra, els seus peus ancorats en aquella terra de Mont-roig com a expressió de Catalunya, els seus passejos solitaris per la platja recollint el que el mar li oferia (una arrel del canyar, una pedreta…), els seus dibuixos amb un tros de canya a la platja… Aquestes idees han donat per a una munió d’articles i textos. Mont-roig sempre ha estat un punt de partida general i inconcret. Mont-roig era el paradís de Miró. Però aquest paradís té molts més elements i hi han viscut persones que han tingut relació amb el pintor…”.

Més endavant descrivia com havia articulat el llibre: “presenta dos nivells de lectura. Per un costat, És el relat mont-rogenc de la vida i obra de Joan Miró des de l’any 1911 al 1929. Per l’altre, és una anàlisi, des d’una òptica mont-rogenca, de la seva obra, més un immens conjunt d’anotacions, que poden permetre a estudiosos aprofundir en una visió diferent de la seva obra…”.

Gairebé al final detallava aquella “aturada inesperada” de que parlava abans: “Dissortadament, i ha estat un assumpte de darrera hora, quan el llibre ja estava a l’editorial i estàvem fent les gestions pertinents per tal d’aconseguir el permís per poder incloure-hi imatges de quadres i dibuixos de Miró, ens hem trobat amb la terrible sorpresa que se’ns denegava l’ús d’aquestes. I no era problema dels diners. La raó esgrimida, per estrany que sembli, no té res a veure amb el propi llibre, sinó en la conclusió de la negociació del Mas Miró amb l’Ajuntament de Mont-roig. La publicació del llibre no podia estar subordinada a circumstàncies alienes. El llegir no ens ha de fer perdre l’escriure…”.

Amb el pas del temps he pensat que des de la Successió Miró pensaven que aquest llibre podia dificultar la possible edició futura d’un altre controlat directament per ells sobre el Mas Miró. Per cert, a hores d’ara (2019) els meus llibres sobre Miró i Mont-roig són es únics sobre el tema.   

Jo que sempre treballant (desinteressadament) per Mont-roig i Miró, vaig voler dedicar a aquells unes paraules de Joan Salvat-Papasseit, tan estimat per Miró: “Vosaltres no sabeu què és guardar fustes al moll. Ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells, que són de tants colors com la mar sota el cel: no li calen veles” (De “Nocturn per a acordió”).

Jo havia trepitjat la terra fèrtil de Mont-roig amb els seus peus nus, també havia conegut aquella vida reposada fixada per l’evolució de les collites, havia passejat per aquella arena de la platja quan encara no hi havia turistes… Un Mont-roig no gaire allunyat del que va conèixer, i viure, Miró. Ells no. No saben què és guardar fustes al moll.

Tornant específicament al llibre, una línia de treball important sobre allò que deia de fer una “anàlisi, des d’una òptica mont-rogenca, de la seva obra”, era la meva proposta d’explicació del punt d’inflexió (generalment acceptat) que va suposar el quadre “Terra llaurada” (1923-1924), el trencament dels seus paisatges realistes d’influències cubistes o fauvistes de Mont-roig i l’inici del seu camí vers l’abstracció, passant per uns anys de forta influencia surrealista. Jo ho anomenava “pal de ballarí”.

Normalment, en la majoria de textos que analitzen l’evolució de l’obra de Miró, determinen que aquell punt d’inflexió, aquell trencament, es conseqüència de les anades de Miró a París. Primer el 1920, on queda aclaparat per les noves corrents de l’art. I posteriorment, els anys següents, per la seva relació amb el grup dels surrealistes. Això se’ns dubte es coherent, però jo proposo una nova lectura, que faig estrictament sobre el contingut del propi quadre. Penso, que ho complementa, ho concreta exactament.

Ho resumiré[1]: A l’esquerra del quadre “Terra llaurada” hi ha la presència majestuosa d’una atzavara amb la tija que li ha crescut al seu centre, el dit pal de ballarí. Sabem que l’atzavara té una única floració a la seva vida. Quan comença a morir, del seu bell mig, neix aquella tija que anirà creixent fins arribar a tenir de cinc a vuit metres d’altura. Li surten unes petites branques horitzontals que van fent-se més petites a mida que s’apropen a la part superior. Aquestes branques acaben, en el seu extrem, en grups (com el raïm) de flors d’un captivador color groc verdós. Aquella planta esquerpa (espines i agulles) d’un color aspre quan mor ofereix el millor que té: un esclat de constel·lacions grogues, brillants i captivadores. Ha viscut uns vint-i-cinc anys per aconseguir aquell moment culminant (tan sols uns mesos). Quan les seves flors cauen a terra sorgiran les llavors d’on naixeran noves atzavares. Acaba un cicle vital i morint, dona pas a un nou cicle.

Doncs sabem que “Terra llaurada” és reconegut com un punt d’inflexió en l’obra de Miró. Anteriorment hi ha els paisatges realistes mont-rogencs. A “Terra llaurada” hi trobem elements que vénen d’aquells quadres citats abans, dels paisatges mont-rogencs. El majestuós Pi del Baltasar, a la dreta, aquell que hi havia a “Platja de Mont-roig” (1914). La sèrie d’animals que hi ha al seu voltant (conills, gallina, caragol, gos i matxo) ens duen a “La masia” (1921-1922). I, enmig, un mas. Pels dibuixos previs és fàcil constatar que és aquell Mas d’en Poca que està a tocar del Mas Miró. El va pintar el 1914.

Podríem resumir-ho dient que aquest univers (realista) Miró / Mont-roig presenta dues geografies. Una és el Mont-roig físic, extern a Miró, el que estaria definit per “Platja de Mont-roig” (1914), “Mont-roig: poble i església” (1919) i “Mont-roig. Sant Ramon” (1916); són la platja, el poble i la muntanya màgica. Una altra és el Mont-roig emocional, íntim de Miró, el que representa “La masia” (1921-1922). La conjunció d’aquestes geografies serà la que plasmarà en aquella síntesi detallada que és “Terra llaurada”; serà un realisme màgic. Aquest serà el punt de partida de moltes teles (mont-rogenques) que farà en els anys vint.

L’atzavara mor per néixer, per donar vida a d’altres atzavares. Qui ho fa possible és el pal de ballarí. “Terra llaurada” és també un Pal de ballarí.

En un text posterior, vaig fer un pas més i vaig establir que del Pal de ballarí neix la coneguda “escala de l’evasió” mironiana. Podeu trobar aquest text, “Joan Miró: del Pal de ballarí a l’Escala de l’evasió”, a l’arxiu annexat.

En el llibre “Joan Miró i Mont-roig: el xiscle de l’oreneta (1930-1983)” (Arola Editors, 2018), vaig relatar resumidament aquesta teoria i vaig afegir com a referent un text del 1901 de Jacint Verdaguer publicat a “Lo pensament català” l’11 d’agost. El text comentava la visita que aquest havia fet al santuari de la Mare de Déu de la Cisa, a Premià de Dalt. Mossèn Cinto explicava com la canalla jugava amb les flors de atzavara (“Aqueixes flors són molt cercades per les criatures per jugar a bailarins. Les obren, si són poncelles, les agafen pel mànec, i, donant-hi petits cops, fan moure los estàmens, que salten cama ençà cama enllà escambellers, mentres ells los diuen tot cridant: Balla, balla, bailarí”) (pàg. 52). Això constata que el nom de “Pal de ballarí” s’emprava més enllà de Mont-roig, del camp de Tarragona. També s’usava al Maresme.

A finals del 2018, tot endreçant els textos sobre fets històrics o personatges rellevants de Mont-roig que havia publicat a “Ressò mont-rogenc”, des de fa trenta-tres anys, que seria el llibre “Mont-roig: esberles d’un mosaic esbocinat” (Arola Editors, 2019) (veure el punt “91”), em vaig topar amb una altra referencia que m’havia passat fins aleshores desapercebuda.

Al text “Pitarra i Las carbassas de Monroig”, un dels personatges principals, Joseph, comenta a un company de xerinola: “Buscavam sempre fent bulla, etzabaras pels camins; jo arrancaba ‘l baylarins, y tú ‘ls venías á agulla…” (pàg. 538). Queda constància, doncs, que en aquell 1865 en que es va estrenar l’obra “Las carbassas de Monroig” ja es parlava dels “ballarins”. Recordo explicar als vells que les llavors que queien a terra dels pals de ballarins eren utilitzades pels xiquets per agafar-les amb la mà i, quan li donaven  un cop, saltaven d’un costat a un altre, ballaven.

Això del pal de ballarí ve de lluny.

PRESENTACIONS DEL LLIBRE

La primera fou a la Casa de Cultura Agustí Sardà de Mont-roig, el 14 d’abril de 2012. Hi havia introduint el regidor de Turisme Francisco Chamizo i el president de l’Associació de Veïns Muntanya Roja Miquel Anguera.

El 4 de maig se’n féu una altra al Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona, amb la participació de la seva directora Rosa Ricomà, l’editor Alfred Arola i l’Angelina Rovira, filla dels masovers del Mas Miró del 1955 al 1975 i vicepresidenta de la Junta del Centre Miró de Mont-roig.

La tercera presentació fou el 24 de maig a Arts Santa Mònica (Barcelona), amb la participació del seu director Vicenç Altaió.

A continuació es va fer a la Galeria Canals de Sant Cugat del Vallès, el 15 de juny. Introduí l’acte el bon amic Josep Canals.

Aquest mateix, Josep Canals, em va proposar de fer-ne una altra a la “Galeria Marges U” de Cadaqués. Fou el dissabte 18 d’agost.

Addenda

Voldria aprofitar per agrair els textos que van escriure:

“Baix Camp: Miró” de Xavier García (El Punt Avui, 30 d’abril de 2012)

“El roig encès de Mont-roig” de Vicenç Altaió (El Punt Avui, 13 de juny de 2012)

“Lectures de Miró” d’Oriol Pi de Cabanyes (“La Vanguardia”, 29 d’octubre de 2012)

.

[1] Una informació detallada la podeu trobar al llibre “Joan Miró i Mont-roig: pal de ballarí (1911-1929)”, de la pàg. 162 en endavant.

.

.