En els anys setanta hi havia un gran desconeixement del que havien estat els camps nazis, molts pensaven que eren llocs d’extermini dels jueus. Es curiós com encara ara les pel·lícules famoses dels camps son sobre jueus: “La lista de Schindler” (1993) d’Steven Spielberg o “La vida es bella” (1997) de Roberto Begnini. Els camps nazis són més que aquella imatge insistent de les vies de tren que condueixen a la porta (amb la torre de vigilància) del camp d’Auschwitz Birkenau. Hi va haver uns deu mil republicans espanyols als camps nazis.
Aquest era l’objectiu que ens va portar a projectar al “Cine Club Ingenieros” el documental “Nuit et brouillard” (1955) d’Alain Resnais. Fou el 28 de gener de 1972; a més, vam publicar un dossier de 10 pàgines. S’hi reproduïa la frase d’ Erwin Piscator: “El arte consiste en hacer soportable lo insoportable, y al propio tiempo, en ir más allá de lo soportable”. Després de la projecció vam fer una col·loqui amb Joan Pagès, un exdeportat de Mauthausen. Vam repetir la sessió diverses vegades: 9 de març de 1974, 14 de desembre de 1974 i 24 de febrer de 1976.
Mauthausen està a uns vint quilòmetres, a l’est, de Linz (Àustria). Allà hi van enviar a uns 8.600 republicans espanyols, dels quals van morir la meitat. Fou el camp on hi va haver més espanyols; se’ls identificava amb un triangle blau. Hi havia presoners de moltes nacionalitats, i també jueus. Són tristament famosos els 186 esglaons que duien a la pedrera. L’olor de carn cremada que sortia per la xemeneia s’escampava varis quilòmetres. Els presoners més perillosos duien una doble “N” a l’uniforme, volia dir “Nacht und Nebel”, “Nit i boira”, “Nuit et brouillard” en francès.
Joan Pagès Moret (Palamós, 1917-Barcelona, 1978), casualment havia nascut un primer de maig. Va entrar al Partit Comunista Català als disset anys (1934), fou membre fundador del PSUC i comissari polític a la Guerra Civil. Participant en el maquis a França fou capturat el 28 de juny de 1940 i enviar a Mauthausen, on hi arriba el 24 de gener de 1941. Hi seria més de quatre anys. Allà era un “untermenchen”, un subhome, el “4238”. Els SS els hi deien que a Mauthausen s’hi entrava per la porta i es sortia per la xemeneia. A la porta, com a d’altres camps, hi posava, irònicament: “Arbeit macht frei” (el treball us fa lliures). Pagès feia de barber, era el seu ofici. Va formar part destacada del aparell de resistència. Mauthausen fou l’únic camp alliberat pels propis presoners. Els americans hi van arribar el 5 de maig de 1945, els va rebre una gran pancarta que deia: “Los españoles antifascistas saludan a las fuerzas libertadoras”. Pagès va tornar a França i a finals dels quaranta ja estava a Barcelona. El 1951 fou empresonat pel règim franquista junt amb Gregorio López Raimundo, secretari general del PSUC. El 1976 es crea l’Amical de Mauthausen a Catalunya, però no fou legalitzada fins 1978.
Joan Pagès ens explicava tranquil·lament i pausadament el que havien estat els camps nazis. Sorprenia veure’l comentar els fets més esfereïdors amb una fredor remarcable. Per altra banda duia la seva reflexió a aquells anys (setanta) de les acaballes del franquisme: aquell context era molt més idoni per la revolta (pacífica) contra la dictadura que Mauthausen. Aquell excepcional documental “Nuit et brouillard”, que tenia el propi Pagès, es projectava en Super 8, amb un d’aquell aparell familiars que tenien moltes famílies. Prou vegades l’havia acompanyat a projectar-lo a locals de barri. Al acabar el duia amb el meu Seat 850 a la caseta on vivia, al carrer del davant del cementiri de Sant Andreu. Escrivia Montserrat Roig sobre Pagès, a “Els catalans als camps nazis” (1977): “Ara recorre tot Catalunya presentant la pel·lícula Nuit et brouillard i malda per explicar, als qui no ho han viscut, què significa haver estat en un camp d’extermini nazi… En Joan Pagès va molt cansat, té el cot i l’estomac malats i només pot menjar farinetes, com els nens petits, quan li ve la crisi. Però no deixa mai de presentar la pel·lícula de Resnais…”. Va morir jove, als 61 anys, el 23 de desembre de 1978. Va ser enterrat al cementiri de Cerdanyola.
Escrivia Teresa Pàmies “Victòria de Joan Pagès” (a “Cròniques de comiat”, 2000): “Era el matí de Nadal. Un sol esplèndid lluïa sobre Barcelona. Joan Pagès era enterrat en la seva Catalunya… el fet d’haver resistit, sortir viu de l’infern, tornar a la seva terra, organitzar la denúncia permanent del feixisme, assistir a la llarga agonia del feixista Franco, votar en unes eleccions democràtiques…, tot això constitueix la victòria de Joan Pagès i Moret…”. I Eduard Pons Prades a “Recordando a Joan Pagès” (“Mundo Diario”, 20 de gener de 1979): “Confieso que nunca llegué a comprender cómo Pagès podía revivir, sesión tras sesión, -docenas, cientos de veces- aquella odiosa tragedia que él había sufrido, física y espiritualmente… Se había impuesto a sí mismo, un deber: el de informar, de explicar –sobre todo a la juventud, y comentar aquella insólita experiencia de los campos…”.
Joan Pagès es definia com a “republicà, roig i català”.
.
Dossier Cine Club Ingenieros
