En el número 26 de “Cinema 2002”, en un especial sobre Eisenstein, d’abril del 1977, vaig publicar un llarg text sobre “El acorazado Potemkin” (1925); està a l’arxiu annexat. El seu origen cal trobar-lo en aquell cicle sobre la història del cinema que vaig fer de la mà de Miquel Porter Moix als Lluïsos de Gràcia en aquell curs 1970-1971; com es relata en el punt “02” d’aquesta “Hemeroteca particular”. Al Cine Club Ingenieros (C.C.I.) la vam passar el 18 de gener de 1972 i el 17 de maig de 1973. En aquestes projeccions es lliurava als espectadors un dossier sobre aquesta mítica pel·lícula i el seu realitzador; aleshores no teníem a l’abast gaire informació, quasi no hi havia res publicat.
Es ja en aquests dossiers quan, preocupat (el Porter imprimia caràcter), per l’estructura de la pel·lícula vaig afegir-hi uns esquemes gràfics que podien fer-la més entenedora. A l’Escola d’Enginyers fèiem dibuix tècnic i no va ser gens difícil. Un primer gràfic era una estructura de dues dimensions que venia definida d’una manera homogènia per cadascun dels cinc actes de que consta la pel·lícula: s’inicia amb una “evolució” del relat fins a arribar a un “punt mort” de l’acció, on aquesta s’alenteix fins quedar aturada, per esclatar en la “revolució”, unes imatges finals de cada acte a un ritme trepidant. I així, dins del conjunt de la pel·lícula, el relat va ascendint fins el final. Vaig voler anar una mica més enllà, tenia la intuïció de que calia definir una estructura de tres dimensions, que anés (també) ascendint per l’espai i on “evolució” i “revolució” havien de ser representats per moviments oposats; el primer bàsicament cap a la dreta i el segon, més radical, més ascendent, cap a l’esquerra. I d’aquí va sorgir aquesta mena de cilindre on el moviment, el relat, s’enlaira en una mena d’espiral. Aquests dos gràfics ja estaven en els dossiers del C.C.I. i també en el text de “Cinema 2002”.
Van passar més de vint anys i en un “El País” (6 d’octubre del 2000) vaig trobar-me una fotografia de l’estructura que Vladimir Tatlin havia previst com a “Monument a la III Internacional”. L’article duia de títol “Una exposición evoca en París la historia de las utopías de la humanidad”, i parlava de l’exposició “Visiones del futuro”que es feia al Grand Palais. Pel mig del text es deia que “arte y ciencia se dan la mano en la exposición”. Aquella estructura de la fotografia era el d’una maqueta del monument grandiós que havia somniat Tatlin. Aquella espiral ascendent envoltant un cilindre que, en aquest cas, s’anava empetitint a mida que s’enlairava, em recordava d’alguna manera al meu gràfic de tres dimensions.
Vladimir Tatlin (1885-1953), pintor i escultor rus constructivista, havia fet aquest projecte d’edifici majestuós el 1919-1920. Havia de ser més alt que la Tour Eiffel i allotjar la “III Internacional”, a Petrograd (Sant Petersburg). Sembla que a Stalin no li va agradar. Tatlin explicava que aquesta torre generaria associacions i interpretacions a la manera de com la poesia ho feia amb les paraules. No eren temps der glosses poètiques. El 1925 es va presentar, sense gaire repercussió, una maqueta de cinc metres d’altura a l’Exposició de París; després se’n va perdre el rastre en algun magatzem. El 1968, el Museu d’Art Modern d’Estocolm la va reproduir per una mostra d’homenatge a Tatlin. Aquesta reconstrucció va anar el 1969 a Eindhoven, però va tornar incomplerta. Se’n va fer una altre maqueta per l’exposició “París – Moscou” que es va fer al Pompidou el 1984, però tampoc va tenir cap repercussió especial.
Tatlin deia que aquella espiral simbolitzava l’alliberament de la humanitat, una espiral que s’aixeca des de la terra cap el cel, el món de les idees. “Fer art significa produir formes amb materials”. Era l’inici del constructivisme. Calia fusionar les formes abstractes (artístiques) amb les noves tecnologies. La màquina al servei del poble.
Cinc anys després del projecte del majestuós edifici de la III Internacional, Eisenstein faria “El cuirassat Potemkin” (1925). Aquell monument, ja tan sols una maleïda maqueta, acabaria sent un símbol del món utòpic. Com el socialisme (real).
Per difondre el projecte a l’URSS es va fer un segell postal amb la frase “Enginyers, creeu noves formes”.
Addenda
Finalment en una viatge a Moscú el 2018 al visitar la Nova Galeria Tretyakov vaig trobar, al bell mig del vestíbul, una gran maqueta d’aquesta escultura.
.
.
.
.
Cementiri del Monestir Novodevicij (Moscú)
.
