Al 1974 la manera que tenien els cine clubs de connectar amb la C.D.C. era trucant als telèfons particulars de cadascun dels tres que havíem iniciat aquesta proposta: Albert López Miró, Joan Martí Valls i jo mateix. Érem una “central telefònica”. Quan calia anàvem a recollir el material a casa dels realitzadors i anàvem a l’Estació de França (Renfe) a enviar-lo al seu destinatari. Aleshores era freqüent que les grans distribuïdores (aleshores majoritàriament estaven a Barcelona) portessin sacs de pel·lícules “a facturar” a Renfe. Ens vam fer un tip de viatges.
Aviat vam veure, quan van anar augmentant les contractacions, que era absolutament necessari tenir en algun lloc totes les pel·lícules. Fou el pis que el Joan Martí Valls compartia amb la seva mare Carme, a la Rambla del Prat 11, 1r 2a. En endavant es convertiria en el lloc de peregrinació de cine clubs, d’altres locals d’exhibició, realitzadors o estudiosos / interessats que volien connectar amb nosaltres. Degut a que aquesta adreça va sortir a algunes revistes del estranger, per allà passaven persones d’arreu: europeus, sud-americans…
Aquesta petita infraestructura, que aniria augmentant amb el pas dels anys, va suposar el començar a cobrar la C.D.C. una part del preu de la contractació (aquell 30 % que dèiem en el punt anterior). Aviat van ser dues persones les que atenien l’oficina i feien les trameses: Teresa Tutusaus i Francesc Pascual; més tard serien: Mireia Pigrau i Edmon Amill.
Teníem un material que era prou desconegut per molts i calia donar-lo a conèixer. En els casos que podien ser més interessants, jo procurava fer algun text de la pel·lícula o del seu realitzador a “Cinema 2002” (veure el punt “11”). Un cop iniciada la difusió i havent connectat amb nosaltres, en endavant ja seria més fàcil fer arribar les informacions (fèiem “dossiers” del darrer material incorporat).
L’expansió de les contractacions per arreu del Estat Espanyol va suposar nombrosos viatges a Renfe. Ens vam adonar que quan teníem una pel·lícula d’èxit, aquesta es feia un tip d’anar amunt i avall de la geografia espanyola. No podia ser, no era gens òptim. Aleshores vam començar a organitzar “Voltes per Espanya”. Trucava a la sala d’exhibició habitual del nostre material a Lleida i els hi deia que, per exemple, el proper dia 1 els hi enviaria la pel·lícula, que ells l’havien de projectar el dia 3 i que a l’endemà (dia 4) havien de facturar.la cap a Saragossa, a tal nom i adreça. A continuació trucava al de Saragossa i li deia que li arribaria el dia 5 i que ell la projectés el 7 i l’enviés el 8 cap a Pamplona… I, així, es feia un pla de projeccions per tot Espanya: pujava cap a la cornisa cantàbrica, baixava cap a castellà (Valladolid…), anava Madrid, cap Andalusia, i retornava pujant pel Mediterrani fins a Barcelona. La conscienciació i serietat de cadascuna de les moltes persones implicades en aquesta “volta” va fer que mai es trenqués una d’aquestes cadenes d’exhibicions.
Entre d’altres això ho vam fer amb “Viridiana” (1961) de Luis Buñuel (varies vegades), “La ciudad es nuestra” (1975) de Tino Calabuig, o “Entre la esperanza y el fraude” (1977) de la C.C.A.
També algun cop vam assajar una mena d’experiència de “cinema mòbil” l’Espanya profunda, es a dir agafar un grapat de pel·lícules que fessin un parell de sessions o tres i dur-les d’un poble a un altre en alguna província o territori proper. Recordo els casos de León i Andalusia. La C.D.C. havien comprat varis projectors de 16 mm. per poder llogar-los; no era prou freqüent que les sales en tinguessin. Sobre el primer cas podeu veure la crònica al primer arxiu annexat, correspon al text “León: El pueblo fue al cine y vio un cine de pueblo” de Matías Antolín, publicat a “Cinema 2002” núm. 37, pàg. 20 (març 1978).
Una altre experiència que vam intentar fou la de disposar d’una sala d’exhibició del nostre material a Barcelona. Volíem poder fer sessions cada cap de setmana, crear l’hàbit de que a tal sala sempre hi havia cinema marginal. Seria la “Sala Aurora”. En el seu dia vaig publicar la informació bàsica d’aquesta experiència en aquell “Cinema 2002” núm. 61-62 (pàg. 107); veure el segon arxiu annexat.
El 4 d’octubre de 1978 es va inaugurar el Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (CIFB). Era una antiga fàbrica de pasta alimentària, de tres pisos, situada al carrer Aurora 11 bis, en ple “Barri Xino” (ara Raval) i que havíem reformar la façana amb pintures neopop de Arranz Bravo i Bartolozzi.
El promotor era Albert Ripoll Guspi (conegut com “Albert Guspi”) que anteriorment tenia, des de l’octubre de 1973, la Galeria Spectrum (Balmes 86) on feia exposicions de fotografia d’avantguarda. Era un fotògraf d’ampli recorregut que alternava la fotografia de barraques a Andalusia i Palestina, amb les d’arquitectura; entre les seves amistats hi havia Jacinto Esteva o Ricardo Bofill. La multinacional Canon havia donat suport econòmic a la Galeria Spectrum i ara ho faria amb el CIFB.
L’Albert Guspi cercava una ràpida visualització del seu nou local i ens va oferir la sala d’actes de la planta baixa (crec recordar que tenia prop de 200 butaques). A més, a inicis del mateix mes d’octubre de 1978, s’havia inaugurat la nova seu de la Filmoteca (deixant enrere el local del carrer Mercaders núm. 32) al cinema Padró, del carrer de la Cera núm. 31. Ambdós locals estaven a pocs metres de distancia.
Vam programar els mesos d’octubre i novembre. Faríem sessions els divendres (22 h), dissabte (22 h) i diumenge (19 h). Van fer una presentació aprofitant la “Setmana de Cinema de Barcelona” (12 d’octubre) i una altra (25 d’octubre), conjunta amb la nova revista “Fulls de Cinema” (veure punt “18”), a la que seria “Sala Aurora”. Vam lliurar a la premsa un dossier amb la informació de les pel·lícules programades.
Es van fer les sessions:
27 d’octubre: “Granada, mi Granada” (1967) de Roman Karmen
28 d’octubre: “Entre la esperanza y el fraude” (1977) de C.C.A.
29 d’octubre: “Granada, mi Granada” (1967) de Roman Karmen
3 de novembre: “La hora de los Hornos” (1967) de de F. Solanas i O. Getino
4 de novembre (Sessió “Cinema de les nacionalitats”): “Som una nació” (1977) d’Antoni Martí, “1 i 8 de febrer del 76” (1976) del Grup de Producció, “La Marxa de la llibertat” (1977) de C.C.A., “Estado de excepción” (1976) d’Iñaki Núñez, i “Autopista una navallada a nosa terra” (1977) de Llorenç Soler.
5 de novembre: “La hora de los Hornos” (1967) de F. Solanas i O. Getino
10 de novembre: “Hic digitur Dei” (1976) d’Antoni Martí
11 de novembre: “Hic digitur Dei” (1976) d’Antoni Martí
12 de novembre: “Entre la esperanza y el fraude” (1977) de C.C.A.
17 de novembre (Sessió “Cinema de les nacionalitats”)…
18 de novembre: “Apollon, una fabbrica occupata” (1969) d’Ugo Gregoretti
19 de novembre: “La huelga” (1924) d’Eisenstein
24 de novembre: “O todos o ninguno” (1976) i “A la vuelta del grito” (1978) del Colectivo de Cine de Clase (C.C.C.).
24 de novembre: “La huelga” (1924) d’Eisenstein
26 de novembre: “O todos o ninguno” (1976) i “A la vuelta del grito” (1978) del C.C.C.
En principi ens semblava un local adequat, les persones que estaven al seu voltant tenien una trajectòria prou coherent, però, simplificant molt, podíem dir que eren la “gauche divine” sector Cadaqués. El CIFB es va inaugurar amb una exposició d’Agustí Centelles sobre la Guerra Civil.
Vam durar dos mesos. Amb un gran èxit de públic. Érem una petita sala de cinema marginal, però vam tenir un important ressò de premsa. Podia ser l’inici d’una experiència cinematogràfica diferent. Però vam rebre denúncies i pressions dels factòtums de l’exhibició cinematogràfica. Ens posaven problemes per l’autorització de l’exhibició d’aquell material marginal. També ens van dir que no podíem cobrar entrada.
Feia més d’un any de les primeres eleccions democràtiques (15-6-1977) i el 3 de novembre de 1978 es va convocar el referèndum de la Constitució (que es votaria el 6 de desembre). Era la “transición”. Els poders no volien deixar cap escletxa en aquells temps de canvis. La “Sala Aurora” els hi deuria molestar, podia arribar a ser perillosa; tampoc els hi deuria agradar a la multinacional Canon.
El febrer de 1979 es van fer algunes sessions de cinema al CIFB organitzades per “Acción Súper 8”, un grup que rebia quantioses subvencions oficials, feia la revista “Paso Estrecho” i organitzava la Setmana Internacional del Film Súper 8. El Centre Internacional de Fotografia de Barcelona va tancar l’abril de 1983.
Per una major informació sobre aquesta entitat podeu accedir a l’extens llibre “Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (1978-1983)” dels comissaris Jorge Ribalta i Cristina Zelich, editat pel MACBA (2011). S’hi poden trobar algunes referències a aquella proposta d’exhibició de la “Central del Curt” (pàg. 27 i 56 a 58). També vull remarcar informacions sobre Tino Calabuig (realitzador d’aquella pel·lícula esmentada abans “La ciudad es nuestra”, 1975): a la pàg. 91 sobre la “Galeria Redor Spectrum Canon”, de Madrid i a la pàg. 255 hi ha una llarga entrevista amb ell. La confrontació entre la “Central del Curt” i aquell grup “Acción Súper 8”, al voltant d’Enrique López Manzano, ho comenta Jesús Atienza a les pàg. 213 i 214 i a la pàg. 247.
A l’apartat d’aquesta web “Central del Curt i cinema marginal” hi ha el text “Acción Súper 8, o cuando filmar es solo más que un hobby” que vaig publicar a la revista “Nueva Lente” núm. 100 (desembre 1980).
.
Sala Aurora
.
.
