Al 1996 en una reunió de la Comissió de Cultura del Col·legi d’Enginyers, on hi participàvem com a coordinadors del Cine Club Associació d’Enginyers, se’ns va proposar, al Juan Manuel García Ferrer i a mi, fer una mena d’homenatge a Pere Balañà Bonvehí, enginyer i cineasta. Havia mort feia poc. Vam pensar organitzar una projecció de la seva pel·lícula “El último sábado” a la sala d’actes de l’Escola d’Enginyers, a la Diagonal, i dedicar-li un llibre de la col·lecció Techne (seria el núm. 11, març de 1997).
Pere Balañà (Barcelona, 1935 – Barcelona, 1995) havia estudiat Enginyeria Industrial. També havia estat realitzador cinematogràfic, per exemple del llargmetratge “El último sábado” (1966), una molt interessant pel·lícula que, a més de la història particular que narrava, era una mena de documental dels espais geogràfics de la Barcelona de mitjans dels anys seixanta, de la Barcelona de l’onada immigratòria.
A la “Presentació” del llibre dèiem: “Sempre ens ha encisat, hem fet bandera de la diversitat de coneixements, de les mirades polièdriques, de la interdisciplinarietat de tractaments. Som enginyers i ens guanyem les garrofes fent d’enginyers, però sempre hem mirat, hem intentat cercar més enllà… Des de fa ja quinze anys, estem fent sota el nom de Cine club de l’Associació d’Enginyers una sèrie de monografies i vídeos sobre personatges relacionats amb la imatge o la cultura en general. Ens rondaven projectes, potser massa ambiciosos, de reflectir aquella màgica conjunció entre l’enginyeria i el cinema (i per extensió la imatge). Aquí mateix, a casa nostra, tenim alguns noms de persones que han estudiat enginyeria i després, per diverses raons, han treballat en el món cinematogràfic…”. Més tard, ja concretament sobre Pere balañà, comentàvem que ens va caldre una mena “d’investigació policíaca”, hi havia poca informació publicada sobre ell, vam haver de recórrer i valorar la “bona o mala memòria, la importància dels silencis, de discernir entre coses remarcades i les coses subtilment amagades…”.
Pere Balañà fou un personatge singular, el seu pare, Joan Balañà, tenia vaqueries a Sants i a la Rambla Catalunya. Vivien en una mena de masia que hi havia a la carretera de Sants cantonada amb el carrer de Portbou. El seu germà Joan fou torero. El germà del seu pare, Pedro Balañà Espinós, era el famós empresari taurí que gestionava un grapat de places de toros a Espanya. Havia entrat en el negoci cinematogràfic el 1943 al comprar el cinema “Avenida de la Luz”, en aquell passeig soterrat modern i esplendent de la plaça de Catalunya. L’expansió del negoci cinematogràfic el va fer el seu únic fill, Pedro Balañà Forts; sempre amb la participació gairebé exclusiva del nucli familiar. Corria la brama que aquella nena del anunci, d’anys enrere, que demanava que no es fumés en el cinema era neta d’aquest.
Vist aquests antecedents, pot semblar lògic que el nostre Pere Balañà tingués una certa facilitat per introduir-se en el món del cinema. No fou així. Aquí és on navegàvem entre allò que dèiem de “la importància dels silencis… i les coses subtilment amagades”. Vàrem entrevistar-nos amb companys seus d’Enginyers o del cinema. Sembla que Pere Balañà no congeniava gaire amb el seu oncle i el seu cosí. No tenim constància real, però tot semblava que era per la seva homosexualitat, naturalment viscuda, en aquella època de foscor, en la més estricta privacitat i amb moltes dificultats personals. Ell mateix en el “Document testamentari” que va redactar amb el suport del seu amic advocat i crític cinematogràfic Arnau Olivar unes tres hores abans de morir, la matinada del 17 d’agost de 1995, abans de l’operació quirúrgica al cor, deia, acomiadant-se dels seus familiars i amics i sense rancúnia: “… a Pere Balañà Forts, que tant em podia ajudar a infiltrar-me en el món del cinema…”. Aquest text es va llegir en el seu funeral.
Pere Balañà va estudiar enginyeria perquè era aleshores la carrera que més s’apropava al cinema; hi havia assignatures sobre òptica i el cinema sonor. Va acabar la carrera el 1955 i va obtenir el títol de Doctor Enginyer Industrial el 1957. El projecte final de carrera fou el disseny d’una instal·lació cinematogràfica.
Només acabar la carrera va treballar a la secció espanyola de la casa de càmeres cinematogràfiques Bolex-Paillard. En paral·lel va formar part del que es coneixeria com “La Gente Joven del Cine Amateur”, que sorgeix en el si del Centre Excursionista de Catalunya; hi havia, entre d’altres, Jordi Feliu i Sergi Schaaff. Va rodar uns quants curtmetratges. Un dels seus companys ens deia: “Era el mestre… el que ensenyava l’ofici… Era una mica llop solitari. Encara que… hi hagué una amistat, desconeixia moltes coses seves… Em semblava que vivia en continu i latent conflicte… Era perfeccionista fins als més mínims detalls. Un gran individualista…”. Sergi Schaaff recordava que es vantava de fer honor al seu segon cognom, era un “bon veí”.
D’aquesta època, quan les pel·lícules les feien en 8 mm. o 9’5 mm., es remarcable que “la sonorització es feia en directe, durant la presentació… Ens desplaçàvem amb una maleta en la qual portàvem el doble tocadiscos, i acomplíem un treball molt proper al radiofònic, donant entrada a un tocadiscos o a l’altre perquè sonés un determinat fragment -senyalant amb tinta xinesa blanca- d’un disc d’aquells de 78 rpm…”. Fins i tot en un dels seus curtmetratges, “La aventura de papel” (1955), era el propi Pere Balañà el que interpretava en directe amb l’harmònica quan es veia que l’actor ho feia en les imatges. A continuació va començar a fer algunes col·laboracions (realitzador o càmera) en curts fets en el si de la industria cinematogràfica.
A la revista “Nuestro Cine” (núm. 61, 1967), Pere Balañà comenta, tot parlant de finals dels anys cinquanta: “Se acercaba inevitablemente el momento de la decisión. Ejercer mi profesión de ingeniero y hacer películas en los ratos libres, o lanzarme a la aventura de una total dedicación al cine…”. Se’n va a Madrid, el curs 1958-1959, a estudiar cinema, al I.I.E.C. (“Instituto de Investigaciones y Experiencias Cinematográficas”), era el precedent de l’E.O.C. (“Escuela Oficial de Cinematografia”, a partir del curs 1962-1963). Va tenir de professors a Luis García Berlanga i Carlos Saura; entre els companys hi havia Basilio Martín Patino, Víctor Erice o Joaquín Jordá. Va acabar els estudis l’estiu del 1963. Després va fer algunes produccions de cinema publicitari i industrial. Tenia una sinopsi sota el braç que acabaria sent el seu llargmetratge “El último sábado” (1966). Es va estrenar, el 16 de maig de 1967, al cinema Windsor, a la Diagonal, costat muntanya i a l’altura de la Rambla de Catalunya. Era un cinema de la competència, no era dels Balañà. La propaganda deia que era “un film realista, ausente de falsos prejuicios y pudores mojigatos, con una visión clara y sin concesiones”. El mític (i execrable) crític de “La Vanguardia”, Antonio Martínez Tomás, escriuria que era un “ejercicio incoherente, deslavazado y de escasa solidez artística… un desatino”.
Arnau Olivar, amic de Pere Balañà i crític cinematogràfic, ens explicava que Antonio Martínez Tomás “odiava la gent jove independent” i s’hi va abraonar. Pere Balañà i alguns crítics van començar una campanya de cartes denunciant-ho. “Al següent Festival de Venècia (agost-setembre de 1967), hi vam trobar en Martínez Tomàs. A la sortida d’una sessió, Pere Balañà es va dirigir cap aquest i gairebé li va donar un parell de bufetades; el va insultar davant de tota la crítica internacional tractant-lo de feixista… Un crític de Madrid em va comentar que estava molt preocupat, perquè després d’una conversa amb Martínez Tomàs n’havia tret la conclusió que era molt possible que, al seu retorn a Barcelona, Pere Balañà fos detingut. Vaig tenir l’atreviment de demanar-li que digués a Martínez Tomàs que no ho fes, perquè si no teníem completa garantia, li podia passar que en alguna de les projeccions que encara restaven del festival, algú li clavés una agulla entre l’espinada i el coll i… s’ho va creure, i crec que es va espantar…”.
Per casualitats de la vida estic escrivint aquest text quan m’arriba un correu electrònic on em comenten que Arnau Olivar Daydí acaba de morir. Ha estat a la matinada del 1 de febrer de 2016, tenia 92 anys. Havia nascut el 1924. Temps enrere algú havia definit els seus textos cinematogràfics com “Crist vist per un marxista”. La revista “Lumière”, dirigida per Enric Ripoll Freixes i on l’Arnau Olivar hi col·laborava sovint va dedicar una sèrie de números a Pere Balañà i “El último sábado”. En el número 32 (març de 1967), a la pàg. 113, hi ha una ressenya de la pel·lícula i, a continuació, una llarga entrevista amb Balañà. (veure el primer arxiu annexat). En el número 33 (abril i maig de 1967), a la pàg. 163 hi ha l’exposició que aquest va fer a la taula rodona organitzada en el marc de la “IV Semana del Nuevo Cine Español” a Molins de Rei; i a la pàg. 181, s’inicia la descripció del guió de la pel·lícula; que continuarà en el següent numero, el 34 (juny i juliol de 1967). I, finalment, en el número 40 (març de 1968), a la pàg. 143, hi ha un extens dossier sobre aquell lleig assumpte de la crítica de “La Vanguardia” (veure el punt”53″).
Sobre aquesta revista, modesta de continent i molt valuosa de contingut per conèixer la realitat del cinema a (i des de) Catalunya, que es va publicar des de l’octubre de 1962 al desembre de 1972, fent un total de 65 números, podeu consultar el text “Inconformistes sota el franquisme (1). Lumière, butlletí independent de cinema “ d’Enric Ripoll Freixes, publicat a la pàg. 225 de “Cinematògraf”, segona època, número 1 (1992), recull de les “I Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques”, organitzat per la Societat Catalana de Comunicació, sent el comissari Joaquim Romaguera Ramió. Aquest text també es troba a Internet: http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000085%5C00000058.pdf
Pere Balañà el 1967 va entrar a treballar a “Televisión espanyola”, quan encara els estudis eren a Miramar, a la muntanya de Montjuic. Era un perfeccionista i, a més, havia estudiat a l’Escola de cinema a Madrid. Allà gairebé ningú en sabia res. Era l’enorme contrast entre fer cinema i la requerida immediatesa de la televisió, no requeria gaire qualitat. La seva participació a la Tancada dels intel·lectuals catalans a Montserrat, el desembre de 1970, protestant pel judici de Burgos a presos d’E.T.A., va ser la causa del seu acomiadament de la televisió franquista. A més, li va caure una multa de 15.000 pessetes i la retirada del passaport. Aleshores munta, amb un amic del temps de l’Escola d’Enginyers una empresa d’injecció de plàstics (BALPLASA, Balañá Plásticos S.A.). Era una empresa petita, però que va adquirir un cert prestigi. El bon funcionament li va permetre poder pagar aviat els deutes que quedaven de la producció de “El último sábado”.
A finals dels setanta serà el realitzador de tres d’aquells “Noticiaris de Barcelona”: “L’Estatut” (Noticiari núm. 2, 1977), “Cinquantenari” (Noticiari núm. 50, 1979) i “Barcelona és de tots” (Noticiari núm. 61, 1980).
En el llibre que vàrem publicar a Enginyers, a més d’informacions sobre la seva vida i obra obtingudes mitjançant entrevistes amb amics i textos antics, hi havia, entre d’altres, aquell ja citat “Document testamentari”, un recull de textos, una anàlisi del seu llargmetratge “El último sábado” i una entrevista inèdita que li havia fet l’Esteve Riambau el novembre del 1994, uns mesos abans de morir. Cal tornar-li a agrair que ens permetés la seva publicació. Aquest anàlisi de “El último sábado” i l’entrevista de l’Esteve Riambau els podeu trobar en el segon arxiu annexat.
En aquell “Document testamentari” deia: “la meva poca talla i poca empenta no varen fer que es desenvolupessin els meus plans cinematogràfics professionals i industrials. M’he quedat en un simple amant del bon cinema a qui agraeixo films de Visconti, Pasolini, Chaplin, Bergman, Orson Welles…”. També parla d’una època de “lluita per lluitar contra el pecat i assolir la pietat. Fins i tot vaig arribar a pensar que tenia vocació religiosa, però la carn va poder més que l’esperit…”. Al final també té un record pels seus companys de feina, a BALPLASA. Entre aquests cita a Josep Lluís López Iglesias. Aquest últim fou el seu hereu. Nosaltres vàrem contactar amb ell per fer aquell homenatge amb la projecció de “El último sábado” a la sala d’actes de l’Escola d’Enginyers i perquè ens ajudés a l’elaboració del llibre. Finalment vam aconseguir que diposités les produccions cinematogràfiques (els curts i el llargmetratge) a la Filmoteca de Catalunya.
El “El último sábado” (1966) es un retrat d’aquella Barcelona del nou desenvolupament econòmic, que rebia anades de milers immigrants de les terres del sud d’Espanya. M’agrada relacionar-la amb “Será tu tierra” (1965) de Llorenç Soler. Aquella pel·lícula que visualitza l’arribada en tren a l’Estació de França d’homes, dones, nens i una munió de maletes; de les barraques al costat del mar al maleit Camp de la Bota (aquí afusellaven a dojo als antifranquistes en els primer anys de la dictadura)… També era la Barcelona de la “gauche divine”, dels publicitaris del carrer Tuset, del glamour del “Tuset street”, del “Bocaccio”, del “Drugstore del Paseo de Gracia”… del naixement de “l’Escola de Barcelona”, de la pel·lícula “Fata morgana” (1965) de Vicente Aranda.
En el llibre “La mirada comprometida: Llorenç Soler” (Biblioteca Nieva, 2013), vaig publicar el text “Llorenç Soler: ligero de equipaje (desde Catalunya)”. Allí hi havia una reflexió sobre “El último sábado” (1966) i “Será tu tierra” (1965): “Quisiera detenerme un momento citando una de esas poco o nada visibles y recordadas películas del cine español. Es “El último sábado” (1966) de Pere Balañà. “Las calles están sin asfaltar, prácticamente no pasa ni un coche… Una riada de trabajadores caminan siguiendo senderos, abiertos por el paso de cada día, en medio de los campos abandonados hasta llegar a los límites de la ciudad urbanizada (mínimamente)… y se subirán, se colgarán, de tranvías llenos para ir a las respectivas fábricas…” (pàg. 42 del llibre “Pere Balañà: enginyer i cineasta” de J.M. García Ferrer i Martí Rom (Col·lecció Techne, Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, 1997). “El último sábado” es la historia del “chico de la moto” del extrarradio que se rebela (a su manera) frente a la penosa vida de sus convecinos, aquellos trabajadores desfilando ordenadamente hacía los tranvías. Decía la frase publicitaria: “La juventud del suburbio también desea un lugar bajo el sol”. El “chico de la moto” también es un Pijoaparte que se liga a la guapa y rica italiana. Curiosamente la novela de Juan Marsé “Últimas tardes con Teresa” es del mismo año (1966). Y aquellos tranvías llenos de gente colgada de las puertas de “El último sábado”, en el barrio de Nou Barris de Barcelona, son análogos a los de Llorenç Soler en “Será tu tierra”…”.
.
.
.
