(72) EL CENTRE MIRÓ DE MONT-ROIG (2004-2018)

El meu primer treball sobre la relació de Joan Miró amb Mont-roig fou aquell documental “D’un roig encès: Miró i Mont-roig” (1979), veure el punt “32”. Posteriorment vaig ser l’impulsor del Centenari Miró a Mont-roig (1993), veure el punt “46”. Més endavant vaig fer el documental “Mont-roig: Tornaveu mironià” (2002), veure el punt “66”.

Durant tots aquests anys, a més de les propostes de fer un itinerari mironià, “Mirar, Miró, Mont-roig (3MR)”, de la reproducció dels Ninots miroanians (veure el punt “46”), també, insistentment vaig proposar a l’Ajuntament poder crear un espai expositiu que expliqués, d’una manera senzilla i didàctica, la relació de Miró amb Mont-roig. No fou possible. L’equip de govern de l’Ajuntament, el mateix pràcticament durant tots aquells anys (1977-1997), no tenia cap interès en Miró. El Centenari s’havia fet degut a la meva constant insistència i a la petició que es va fer des de la Conselleria de Cultura de a Generalitat[1]. L’itinerari mironià no es va fer fins tres anys després, el 1996; i com a conseqüència de la pressió d’algun regidor de l’oposició. Entre la desídia de l’Ajuntament i les bretolades d’alguns, els punts de l’itinerari van acabar malmesos. S’hauria d’esperar a l’Ajuntament encapçalat per Miquel Anguera, el 2003, un dels impulsors de l’homenatge popular a Miró del 1979 (veure el punt “32”), per redreçar completament la situació.

A l’equip de govern de l’Ajuntament que va sorgir de les eleccions municipals de 1999 hi havia el Miquel Anguera de regidor de cultura. Aleshores es va fer un primer plantejament de crear el Centre Miró i d’arranjar l’itinerari. El mateix Miquel Anguera va accedir a l’alcaldia el 2001 i tot semblava que s’iniciava aquell projecte; però, tan sols va estar dos mesos a l’alcaldia. Coses dels tripijocs de la política local. Com a conseqüència de les eleccions municipals del 2003, el Miquel Anguera va tornar a l’alcaldia. Serà en aquest mandat del 2003 al 2007 quan s’establirà, definitivament, el Centre Miró.

El 2004 es van produir varies circunstàncies que van conduir a la creació del Centre Miró. Per una banda, accés a l’alcaldia de Miquel Anguera (2003), el suggeriment constant dels companys d’Horta de Sant Joan, del Centre Picasso, de fer un projecte semblant a Mont-roig, i que havia fet aquell mateix any el documental “Horta: recapte picassiana” (veure el punt “71”).

El 23 d’abril de 2004 s’inaugurava, a l’Església vella una primera versió expositiva de Centre Miró[2]. Aquest era un espai cultural creat el 1993 amb motiu del Centenari Miró, que restava la major part de l’any sense ús. Aleshores es va refer l’itinerari mironià i es va fer un nou tríptic de l’itinerari “3MR: Mirar, Miró, Mont-roig” amb el text meu original. Al Centre Miró s’hi estaven permanentment els Ninots mironians. Quan hi havia festes assenyalades a Mont-roig, la Fira o la Festa Major, sortien en cercavila.

Partíem gairebé tan sols amb els materials procedents de les exposicions del Centenari, del 1993; que havien quedat guardats en un magatzem municipal. Havíem aconseguit, gràcies a les gestions de l’alcalde (i amic) Miquel Anguera d’algunes reproduccions facsímils de quadres de Miró relacionats amb Mont-roig.

Durant aquell primer any es va estar treballant en el projecte definitiu del que seria el Centre Miró, completant les reproduccions, fent plafons amb textos explicatius, incorporant elements de caire etnogràfic que permetessin contextualitzar els temes dels quadres, l’entorn pagès que Miró havia conegut… Vam aconseguir una tartana (com la que hi havia al mas Miró), gerres d’oli, carretells, senalles, carabasses, trespeus, farrala, menjadora, cavall de joguina… Tots els elements estimats o relacionats amb Miró.

Cal remarcar l’immens treball dels membres de la Junta del Centre Miró, així com d’altres persones que hi van voler col·laborar. A tots ens movia l’estimació per Joan Miró i, el que és més fonamental, treballar per la difusió del nom de Mont-roig arreu del món. El que podríem dir-ne relat expositiu fou fruit de l’aportació d’idees del conjunt de persones de la Junta del Centre Miró. Cal remarcar que una d’aquestes era l’Angelina Rovira, filla des masovers del Mas Miró de 1955 a 1975.

Tan sols hi havia un original, el tapís “El llangardaix de les plomes d’or” (1989) de Joan Miró / Josep Royo, donació de la família Miró al poble de Mont-roig, durant els actes del “Centenari Miró, 1993”.

Finalment, el 2005, teníem vint-i-dues reproduccions: deu paisatges de Mont-roig, quatre natures mortes fetes al seu mas, el seu autoretrat, els retrats de la masovera (Adelaida Castellnou) i de la seva filla (Consol Boquera Castellnou)… i dues reproduccions de paisatges de Prades; la seva família paterna procedia de Cornudella.

Els quadres eren:

“Paisatge de Mont-roig” (1914) (“Dupin” n. 4).

“Mas d’en Poca” (1914) (“Dupin” n. 5).

“La cafetera” (1915) (“Dupin” n. 9).

“Mont-roig, Sant Ramon” (1916) (“Dupin” n. 23).

“Platja de Mont-roig” (1916) (“Dupin” n. 25).

“Carrer de Prades” (1917) (“Dupin” n. 41).

“Vila de Prades” (1917) (“Dupin” n. 42).

“Hort amb ase” (1918) (“Dupin” n. 62).

“La casa de la palmera” (1918) (“Dupin” n. 64).

“Mont-roig: poble i església” (1919) (“Dupin” n. 66).

“Vinyes i oliveres” (1919) (“Dupin” n. 69).

“Retrat d’una vaileta” (1919) (“Dupin” n. 70).

“Nu del mirall” (1919) (“Dupin” n. 71).

“Autoretrat” (1919) (“Dupin” n. 72).

“El joc de cartes” (1920) (“Dupin” n. 75).

“Cavall, pipa i flor vermella” (1920) (“Dupin” n. 76).

“Retrat d’una ballarina espanyola” (1921) (“Dupin” n. 80).

“La masia” (1921-1922) (“Dupin” n. 81).

“L’espiga de blat” (1922-1923) (“Dupin” n. 83).

“El llum de carbur” (1922-1923) (“Dupin” n. 84).

“La masovera” (1922-1923) (“Dupin” n. 87).

“Terra llaurada” (1923-1924) (“Dupin” n. 88).

“Dupin” = “Joan Miró. Catalogue raisonné. Paintings / Jacques Dupin, Ariane Lelong-Mainaud (1999-2004)

També (reproduït en petit):

“Mont-roig, el poble” (1916) (“Dupin” n. 24).

S’hi projectaven els meus documentals “D’un roig encès: Miró i Mont-roig” (1979) i “Mont-roig, tornaveu mironià” (2002). A l’espai central d’entrada hi havia els Ninots mironians: el Gall, l’Òliba, el Titolot, el Mosquit, la Formiga i la Carabassa.

Començava un recorregut de 14 anys, que finalitzaria el 2018.

Unes poques dades: del març 2005 al 31 de març de 2018: 78.011 visitants. Són gairebé uns 6.000 visitants per any (exactament: 5.939), i una mitjana de 28 visitants al dia.

Preu de les entrades era: individuals 3 euros, grups 2,5 euros, jubilats 2 euros i escolars 1,5 euros. Des del 2005 tenien entrada lliure els mont-rogencs i els seus possibles acompanyants.

Es van fer produïdes pel propi Centre Miró: 19 exposicions.

Teníem els fulletons (del Centre Miró i de l’itinerari “3MR: Mirar, Miró, Mont-roig”) i les guies del Centre Miró en 6 idiomes: català, castellà, francès, anglès, alemany i rus.

Es van fer 7 “Caps de Setmana Mironians”, reproduint 228 quadres de Joan Miró i amb 57 aportacions d’artistes locals. Podeu trobar el documental “Safatans mironians” (2007), 10 min., al web de Centre Miró (www.centremiro.com).

Els anys 2011, 2012, 2014 i 2015 es van fer “Pessebres mironians”, reproduccions en tres dimensions, a la manera de diorames, d’alguns des quadres dels seus paisatges de Mont-roig més significatius. Veure detall en el segon arxiu annexat “DOSSIER CM 14 anys”.

Del març 2005 al desembre de 2017 es van publicar 178 articles als mitjans de comunicació. Són uns 14 articles per any.

Es van fer 15 reportatges a les televisions i documentals sobre el Centre Miró. Dels quals 4 són estrangers (Estats Units, Anglaterra, Itàlia i Polònia).

Es va implementar un complet web (www.centremiro.com), on, a més d’una munió de textos originals sobre Miró, es van publicar les notícies més rellevants sobre el Centre Miró.

Els ingressos de les entrades va permetre produir les exposicions i d’altres esdeveniments, comprar noves incorporacions de material (televisió, sol de palmes, panera de peix, llums de l’espai central…), editar els tots aquells fulletons (tan pel propi Centre Miró com per a les Oficines de Turisme de Mont-roig)…

Aquell itinerari mironià (“3MR: Mirar, Miró, Mont-roig”) definit el 1992, creat el 1996 i redefinit el 2004, va aconseguir una important millora el 2014 amb la implementació d’un “itinerari digital”. Aquesta era una aplicació web que permetia visualitzar sobre el mapa els nou punts de l’itinerari. S’hi podia accedir de dues maneres: mitjançant el web del Centre Miró (www.centremiro.com) o bé amb el codi QR que estava a la porta del Centre Miró, Oficines de Turisme… Al web s’hi podia accedir des de qualsevol dispositiu mòbil (telèfon, iPad, Tauleta).

Conclusió:

Abans del 2004 la visibilitat als mitjans de comunicació i als estudis sobre Miró de la seva relació amb Mont-roig era molt escassa, any rere any s’anava diluint. Les informacions concretes que podien explicar aquesta relació eren molt minses, gairebé es concretaven en dues idees: el 1911 havia emmalaltit i el seu pare l’havia enviat al mas de Mont-roig i allí s’havia impregnat de la terra de Mont-roig (símbol de la terra de Catalunya). Res més.  

Gràcies al esforç des companys del Centre Miró, durant 14 anys, dels meus treballs que van concloure en dos llibres[3], ara aquesta relació es molt coneguda i extensa. Les informacions sobre la relació de Miró i Mont-roig que podeu trobar publicades en articles i llibres procedeixen (molt sovint sense esmentar les fonts) dels meus llibres.

Abans, podies anar a la Fundació Miró de Barcelona i si no llegies algun títol d’algun quadre, sorties sense conèixer la relació del pintor amb Mont-roig. No fou fins la redefinició de la seva col·lecció permanent (14 de gener de 2010) i la inclusió d’un documental, que Mont-roig s’hi feia present, i d’una manera rellevant. Això fou gràcies a la feina feta pel Centre Miró. Ho van reconèixer.

Addenda

En el primer arxiu annexat hi ha el text “Reproducció vs original”, on s’exposen els motius pels quals pensàvem que era útil i oportú presentar reproduccions de quadres de Miró per explicar la seva relació amb Mont-roig.

En el segon arxiu hi ha un resum detallat de les activitats del Centre Miró durant aquells 14 anys (2005-2018). 

Del conjunt de reportatges televisius sobre el Centre Miró vull destacar el que ens van dedicar a la sèrie “La gran amaltea” (2006), de la Xarxa de Televisions Locals.

El 2010 vaig fer un clip (documental) de 3 minuts sobre el Centre Miró, es un recorregut visual pel seu espai expositiu. Vaig pensar que podria ser un testimoni històric. Vuit anys després, el 2018, amb el seu tancament forçós, obligat pel nou equip de govern de l’Ajuntament, vaig pensar que ho havia encertat. El podeu trobar al web de Centre Miró (www.centremiro.com).

Del web de Centre Miró, que continua existint i divulgant a relació del pintor amb Mont-roig, vull remarcar algunes de les seves seccions, on es pot seguir la major part de l’activitat desenvolupada tots aquesta anys:

“Notícies”

“Itinerari 3MR”

“Ninots mironians”

“Documentals mironians”

“Textos mironians”

“Exposicions”

“Resum premsa” (sobre el Centre Miró).

[1] Podeu trobar informació complerta sobre el Centenari Miró en el meu llibre “Joan Miró i Mont-roig: el xiscle de l’oreneta (1930-1983)”, en el capítol de mateix nom (pàg. 351).

[2] Podeu trobar informació complerta sobre el Centre Miró en el meu llibre “Joan Miró i Mont-roig: el xiscle de l’oreneta (1930-1983)”, en el capítol de mateix nom (pàg. 359).

[3] “Joan Miró i Mont-roig: pal de ballarí (1911-1929)” (Arola Editors, 2012) i “Joan Miró i Mont-roig: el xiscle de l‘oreneta (1930-1983)” (Arola Editors, 2018)

.

.