En el 2010 vaig aconseguir alliberar-me del treball que, malgrat tot, m’ha permès viure i una posició sense dificultats econòmiques. Internet ja era moneda comú i proliferaven els blogs, dels que seguia uns quants, escrits per autors que estimava i als que admirava. Però feia poc havia irromput amb força el Facebook: hi era en boca de tothom, i especialment gent jove.
Sobre tot un amic, que havia provat la cosa, em parlava meravelles. Prens contacte amb gent molt interessant -em deia, incitant—me a registrar-me jo també- amb la que mai coincidiria per viure en llocs ben allunyats, però que tenen afinitats en qüestions de tot ordre amb tu.
Jo no ho tenia gens clar. De què podria parlar? Si no tindria temes per escriure més que un o dos cops i em quedaria mut -li deia. Però quan vaig dotar-me d’un ordenador adequat, vaig fer la meva entrada en el grup universal del Facebook…
Al poc temps, Facebook ja havia estat abandonat per la gent jove, que trobava altres vies de comunicació, i el meu amic, com altres molts, va veure incrementat exponencialment el número dels seus “amics”, i uns quants d’aquests “amics” van començar a ficar-se amb ell, fins que va renunciar a la xarxa. Però per aleshores, jo, malgrat els meus temors de manca de temes a reflectir, ja m’havia acostumat a fer un parell d’entrades al dia. El FB va passar a ser per a mi una mena de dietari on anotar totes aquelles coses interessants que veia, llegia, sentia o passaven pel meu cap. Crec que em va bé fer aquest tipus d’entrada. Per un costat, m’ajuda a ordenar, processant-lo adequadament, el que vaig aprenent. Per una altra banda, ara que te un buscador, em va de perles per recordar la impressió que em va causar aquella exposició, saber quin poble vaig veure en un viatge pel sud d’Alemanya que es semblava força a tal altre, o què es el que em va agradar de determinada pel·lícula. Perquè una de les coses que escric en FB es de coses de cinema que veig i que, per una o altra causa que procuro registrar, m’agrada o m’interessa força.
Com totes les coses que es mantenen per la xarxa, però, el Facebook és ben volàtil. Gent amable, que llegia de tant en tant el que penjava, em van insistir molt en que hauria de salvaguardar d’alguna manera el que escrivia, perquè no desaparegués el dia menys pensat. Vaig imprimir un temps el que escrivia -perdent, això és veritat, les converses suscitades pels escrits-, però quan el volum de les impressions vaig veure que ja ocupava massa, vaig desistir. Molts em parlaren de que hauria d’escriure en un blog i posar el seu enllaç en Facebook, però no m’agradava, perquè soc el primer que, visitant FB, em dona mandra anar a buscar a veure què ha posat aquest o aquell en l’enllaç que ofereix: massa feina!. Finalment, encara que només ho faig amb els escrits de cinema, copio el que publico en FB en un blog que, fins ara, en que escric aquestes línies, he utilitzat únicament com a magatzem personal.
Encara havia de posar-li un nom al blog, tasca no gens fàcil. Vaig pensar en una pel·lícula que, des de que la vaig veure m’ha aportat una bona quantitat de frases d’us personal: “El extraño viaje”, de Fernando Fernán Gómez. En ella, Rafaela Aparicio i Jesús Franco encarnen un parell de germans tirant a border line que enyoren el temps d’una infància que mai han abandonat mentalment del tot. Ell li diu en una ocasió a la seva germana, amb entonació somniadora, aquesta frase:
-¡Con lo buenas que estaban las peras del huerto de papá!
Com que la idea és escriure només de les coses que m’han resultat de veritat interessants, deixant oblidades les que no, tenia una bona referencia de una cosa de real valor, a preservar. Ja tenia el títol del blog:
Las peras del huerto de papá (cine)
El parèntesis final era per si, en algun moment que mai no ha arribat, em decidia també a copiar en un blog les entrades que dedico a concerts, exposicions, conferencies, edificis, visites, etc.
Juan Manuel García Ferrer
23 abril 2023
.
