Marti Rom

Pàgina Oficial de Martí Rom

(84) CENTRE MIRÓ: 2011, INTENT DE DESALLOTJAMENT / 2018, EL TANCAMENT

General

Després d’un exitós recorregut de 14 anys, des del 2005, el Centre Miró de Mont-roig es veia obligat a tancar l’abril de 2018. Veure el punt “72”

Dissortadament aquest espai cultural, que adquirí una rellevància tan en visitants com en difusió de la relació de Joan Miró amb Mont-roig, es va veure condicionat pels successius equips de govern de l’Ajuntament de Mont-roig. Principalment per l’actuació dels seus alcaldes. Es va crear sent alcalde Miquel Anguera (2003-2007), d’ERC. Aquest va ser l’impulsor del projecte des de la institució local. En el següent període, 2007-2011, l’alcalde Fran Morancho, del PSC, va fer un primer intent de tancament. Després, 2011-2015, Ferran Pellicer, d’ERC, va permetre continuar el Centre Miró però sense posar-hi cap interès. I, finament, en el període 2015-2018, sent un altre cop alcalde Fran Morancho, es va produir el tancament.

Que hi havia rere aquests sotracs? Es difícil contestar exactament. Penso que molt de lluites polítiques i també d’enveges entre diferents grups locals que es reclamaven treballar en l’àmbit cultural.

Tan sols un exemple: el 3 d’agost de 2017 en la inauguració d’una exposició que presentava el Centre d’estudis mont-rogencs a l’espai central de Centre Miró (compartíem aquest espai amb d’altres entitats del poble), la persona que feu la presentació va demanar públicament que es tanqués el Centre Miró. Fèiem nosa. Érem una proposta que sorprenentment (per alguns) tenia èxit: uns 6.000 visitants per any, gran difusió en els mitjans de comunicació (premsa i televisió), un nombre considerable de rellevants exposicions…

Entre aquestes enveges i el predomini polític a l’Ajuntament de persones del nucli de Miami que negligien els afers i activitats del nucli històric de Mont-roig, tot va anar pel pedregar.     

Anem a pams.

Estem al 2010. L’any següent faria cent any de l’anada de Miró a Mont-roig per primer cop. La junta del Centre Miró va decidir celebrar una mena de Centenari per donar més rellevància a la relació del pintor amb Mont-roig. Podria tenir un gran ressò mediàtic. Això seria bo pel Centre Miró i, evidentment, pel poble. Vist posteriorment, fou una mala idea, no es va fer i es va produir un lamentable i penós conflicte amb l’Ajuntament. Va desencadenar aquelles forces ocultes que desitjaven fermament el tancament.  

Volíem fer diverses exposicions, una d’elles important, coordinada amb la Fundació Miró de Barcelona, dedicada a les escultures de Miró. Calia el suport de l’Ajuntament, doncs la Fundació no podia establir cap contracte o compromís ferm amb una associació cultural com la nostra. Però, no necessitàvem l’ajut econòmic de l‘Ajuntament. Des del Centre Miró gestionaríem la petició de diverses subvencions a institucions i entitats d’àmbit general; ja havíem iniciat fructíferes gestions.

Tot d’una i per sorpresa nostre, l’alcalde Fran Morancho va començar a posposar les reunions que havíem de fer per tractar aquest tema.

Finalment va dir-nos que volia fer-se’n càrrec l’Ajuntament directament de l’exposició i del Centenari. Ens va demanar apartar-nos. Aleshores, ens vam adonar que el problema de fons era que volia aprofitar l’exposició per desmantellar el Centre Miró i, a més, utilitzar el Centenari per obtenir notorietat als mitjans de comunicació poc abans de les eleccions municipals de 2011.

Nosaltres vam argumentar que hi havia vigent un conveni firmat entre l’Ajuntament i el Centre Miró (30 de novembre de 2006). No podia sense més fer-nos fora.

Els sis primers mesos de l’any 2011 foren molt durs. Es difícil lluitar contra una institució, amb tots els seus mitjans. L’atac final es produiria en el Ple del 23 de febrer (un 23-F!) quan, sense constar en l’ordre del dia, sense notificació prèvia i per urgència, l’alcalde va fer votar el desallotjament del Centre Miró mitjançant la rescissió del conveni que unia les dues parts. Sorprenentment, cinc regidors van votar a favor de la proposta de l’alcalde, dos en contra i hi va haver tres abstencions.

Aleshores el Centre Miró va endegar amb una important campanya de difusió d’aquest l’afer en mitjans de comunicació i a nivell polític. Finalment, després d’una ingent feina de conscienciació per part nostre alls regidors de l’oposició, vam aconseguir que el Ple extraordinari del 24 de març, convocat per altres regidors, amb l’oposició de l’alcalde, i amb un únic punt a l’ordre del dia, evités el tancament del Centre Miró. Vuit regidors van votar a favor de la continuïtat del conveni amb el Centre Miró (i, per tant, contra el tancament del Centre Miró) quatre en contra i una abstenció.

Paral·lelament, i casualment, es va produir l’ordre d’endur-se els “Ninots mironians” (28 d’abril), per indicacions de la Successió Miró i amb el vist-i-plau de l’alcalde. S’havien creat pel Centenari del 1993 amb el consentiment de la pròpia família Miró.

Les eleccions municipals del 22 de maig de 2011 van determinar un nou Consistori, que es va constituir l’11 de juny amb un nou equip de govern. Ara l’alcalde seria Ferran Pellicer, d’ERC. El Centre Miró podia continuar desenvolupant la seva tasca (voluntària i no retribuïda) d’expandir la relació de Miró amb Mont-roig.

I arrivem a les eleccions municipals del 2015 en que Fran Morancho retorna a l’alcaldia, degut fonamentalment a la divisió de les forces polítiques que representaven els electors del nucli històric de Mont-roig. Miami (curiós nom!) s’imposava i el poder municipal (i poc a poc, la majoria de departaments) es desplaçava a la costa   

Seria la crònica d’una mort anunciada. En aquests anys s’incrementa la pressió per part de determinades persones de demanar l’expulsió de Centre Miró de l’Església vella del poble. L’argument era que utilitzàvem un espai municipal i que impedíem l’ús per d’altres entitats del poble, cosa que no era veritat. Posteriorment al tancament del Centre Miró s’ha pogut comprovar que aquell espai tan desitjat per alguns està pràcticament sense us a major part de l’any, o bé s’hi fan exposicions sobre realitats situades a l’altre extrem del món, allunyades de la nostra cultura.  

El 9 de desembre de 2016 vàrem rebre una carta de l‘Ajuntament, que esmentava l‘acord de 23 de novembre, en que ens notificava “denunciar, si s’escau, el conveni de col·laboració…”. El 2017 fou un any dur. Algun regidor de l‘equip de govern ens volia fer creure que això era tan sols un pas per millorar la col·laboració, ens volien distreure i mentre anàvem tenint reunions dilatòries. Davant l’argument latent de que estàvem ocupant un espai municipal, vam fer la proposta de que la junta del Centre Miró s’apartaria en bloc de la gestió d’aquesta entitat i que desitjàvem que se’n es càrrec l‘Ajuntament. Nosaltres havíem creat el Centre Miró el 2004-2005 i, després de 14 anys, el deixàvem com un projecte d’èxit. L’important era que continués, que el nucli del poble de Mont-roig tingués aquest rellevant espai expositiu. No s’ho esperaven. La cara de sorpresa fou enorme. L’objectiu era tancar-lo.

El dimecres 21 de juny de 2017 vam rebre una carta certificada, signada per la Successió Miró, dient que el Centre Miró de Mont-roig havia de finalitzar les seves activitats el 20 d’abril de 2018, quan es preveia que es poguessin iniciar les visites al Mas Miró, que s’obriria al públic per primer cop. Vam pensar que darrera de tot hi havia la mà de l’alcalde o, si més no, la seva activa complicitat. Deien que no hi podia haver dos espais expositius (el Mas Miró i el Centre Miró), quan els relats d’un i l’altre són complementaris. Per apaivagar una possible tensió al nucli de Mont-roig, deien que tot el recorregut expositiu del Centre Miró es desplaçaria al Mas Miró. Cosa que no ha estat així. Dissortadament el Mas Miró es un espai rellevant on el visitant veu bàsicament parets i mobles (opinió que m’han fet arribar algunes persones), sense tenir una major informació (plafons o…) de la relació del pintor amb Mont-roig. Particularment, desitjo que aquesta situació canviï radicalment. Que el visitant pugui sortir havent gaudit de l’experiència de coneixement que era el Centre Miró. Seria bo, també, per Mont-roig.

El 5 d’abril de 2018 vàrem rebre una altra carta de l‘Ajuntament en la que se’ns comunicava “la restitució de la possessió de l’Església vella…”.

El mateix dia de la inauguració del Mas Miró, el 20 d’abril de 2018, TV3 va venir a Mont-roig a fer un reportatge. A més de les imatges de l’esdeveniment en van enregistrar una breu entrevista on jo explicava resumidament el tancament del Centre Miró. Fou pel “Telenotícies comarques”. Veure:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-comarques/lobertura-del-mas-miro-comporta-el-tancament-del-centre-miro-de-mont-roig-obert-per-una-entitat-municipal/video/5761326/

.

El compromís de la Junta del Centre Miró sempre havia estat, des del 2005, que quan s’obrís el Mas Miró la nostre feina s’hauria acabat. La nostre idea era que la gestió d’un espai expositiu i etnogràfic dedicat a Joan Miró, al nucli històric de Mont-roig, continués amb conjunció i sota la direcció de la Fundació Mas Miró. Sembla que no ha estat possible. Ho vàrem intentar.

Per una informació detallada de l‘afer de 2011 podeu accedir a l’arxiu annexat. En el segon arxiu annexat hi ha el text sobre el 2018.

Addenda

El Mas Miró es va inaugurar el 20 d’abril de 2018. Com a president del Centre Miró de Mont-roig i com a principal investigador de la relació de Miró amb Mont-roig no vaig rebre cap invitació. Entre d’altres he fet els documentals “D’un roig encès: Miró i Mont-roig” (1979) i “Mont-roig: tornaveu mironià” (2002) i els llibres “Joan Miró i Mont-roig: pal de ballarí (1911-1929)” (Arola Editors, 2012) i “Joan Miró i Mont-roig: el xiscle de l‘oreneta (1930-1983)” (Arola Editors, 2018). Ningú ha fet un treball tan exhaustiu.

Un parell de dies abans vaig telefonar a un regidor de l’equip de govern demanant explicacions. Em va dir que l’alcalde Fran Morancho no volia que hi anés. Vaig contestar que hi aniria. A l‘endemà em va telefonar una altra persona de l’equip de l’alcalde per dir-me que de part de l’alcalde em recordava que jo no hi podia assistir. Vaig tornar a dir que malgrat aquestes instruccions, jo hi aniria. A l’endemà no van gosar impedir que hi assistís.

“Telenotícies comarques” (20-4-2018)