En el punt anterior (“37”) hem vist com ha anat traspuant el pintor Joan Miró en alguns textos que he anat publicat al “Ressò mont-rogenc” des del 1983 al 2014. L’hem trobat quan parlava que el mas del mont-rogenc i indià Ferratges seria, més tard, conegut per Mas Miró. Com el famós pintor visitava al sindicalista Miquel Mestre Avinyó, els anys seixanta, en el seu exili interior en un xalet a prop del seu mas. O com Miró va emprar tres paisatges reproduïts en les postals de Joaquin López Bellver per fer tres famosos quadres (1916 a 1919).
La meva primera aproximació escrita sobre Joan Miró fou en el número especial que va treure “Ressò mont-rogenc” a inicis de 1984 com a homenatge al pintor en motiu de la seva mort (25-12-1983). Algunes persones relacionades amb el poble vam voler fer les nostres aportacions particulars. Jo anteriorment ja havia fet el documental “D’un roig encès: Miró i Mont-roig” (1979). Vaig escriure el text ““Joan Miró”: mans volant cap a les constel·lacions”. Suposo que influenciat per les meves lectures de Jorge Luis Borges i Joan Perucho (que em recomanava l’amic Raúl Ruiz) vaig aventurar que el tal “Joan Miró” no havia existit mai, que tot era una facècia inventada per alguns pagesos de Mont-roig i que havia sigut engrandida per alguns d’aquells mont-rogencs que havien marxat a treballar a Barcelona, deien que allà se’n parlava, que algú pintava amb aquell “pseudònim” quadres de paisatges del poble. Quasi al final escrivia que “la llarga vida d’en Joan Miró ha estat una il·lusió col·lectiva, un intent de racionalitzar les forces de la naturalesa, una conjunció de la terra, el mar, els ocells, dona, pagès i milers d’animalets…”. És el primer arxiu annexat.
En aquest text ja hi havia una referencia a la narració “El cavaller, les papallones i Joan Miró” de Joan Perucho, del seu llibre “Incredulitats i devocions” (Edicions 62, 1982). Per altra banda, feia anys que m’havien captivat les seves “Les històries naturals” (Edicions Destino, 1960), ambientades en gran part al Pratdip, el poble del costat de Mont-roig. En aquella sèrie “Personatges de la cultura” que vam iniciar el 1982 (amb el company Juan Manuel García Ferrer), en el si del Col·legi d’Enginyers Industrials, el número 10 (1991), vam dedicar-lo a Joan Perucho. Vaig aprofitar per enregistrar els comentaris sobre la seva relació amb Joan Miró. Perucho explicava les seves visites al Mas Miró, quan venia de Gandesa (on feia de jutge) per anar a Barcelona, quan es desviava a Falset per baixar cap a Mont-roig. Ens explicava com el promotor del que després seria la urbanització de Miami (al terme municipal de Mont-roig, a tocar de la platja i de l’Hospitalet de l’Infant) va oferir uns terrenys a molt bon preu al mateix Miró, Perucho i algun altre amic del pintor. Perucho s’ho va vendre quan va decidir establir-se a Albinyana, a prop del Vendrell. En el meu text també hi havia el recorregut per les referencies a Miró en l’obra de Perucho.
M’agradava (i em continua captivant) els paràgrafs finals d’aquella narració “El cavaller, les papallones i Joan Miró”: “… Passo sovint davant d’aquests paratges estimats per Miró… El paisatge és impressionant… Una mica més enllà, a la plana suau, es dreça la masia de Joan Miró. El dia és assolellat i tranquil. Llavors, una immensa volada de papallones enfosqueix per un moment el cel. N’hi ha de verdes, grogues, escarlates i blaves. S’aturen, lentes i silencioses, sobre els camps, molt vives i diminutes, misteriosament inexistents”. Ho vaig entendre tot quan vaig trobar, anys més tard, una fotografia que Joaquim Gomis havia fet a un puf, a un tamboret del Mas Miró, on hi ha brodat una papallona (multicolor). Era en el llibre, aquell “Fotoscop”, “Atmosfera Miró” de Joaquim Gomis i Joan Prats (1959), a la pàg. 49. Es el mateix puf que Miró va pintar en el quadre “Nu del mirall” (1919). El meu text fou “Joan Perucho, Miró, Mont-roig i papallones multicolors” (núm. 41 a 43, 1992). Aquest text està annexat en el punt “45”.
En paral·lel als actes del Centenari Miró del 1993 a Mont-roig, vaig publicar “Una crònica personal mironiana a dues veus” (núm. 45 i 46, 1993), on explicava la meva relació amb el pintor fruit del documental “D’un roig encès: Miró i Mont-roig” (1979); que he relatat al punt “32”. És el segon arxiu annexat. L’altre “veu” del text era la del meu bon amic Joan Gart.
Des de Mont-roig vàrem fer dues propostes pels actes d’aquell Centenari. La primera fou la reproducció d’uns Ninots mironians, a la manera d’aquells de “Mori el Merma” (1978) fets amb la col·laboració del seu impulsor, Joan Baixas del “Claca Teatre”. L’altra era la creació d’un itinerari mironià pels principals indrets de Mont-roig on Miró havia pintat alguns famosos quadres. Vaig ser l’impulsor d’aquestes propostes. A l’estiu del 1992, a l’Expo de Sevilla, crec que era al Pavelló d’Espanya, vaig veure que s’anunciava que l’any següent es commemoraria el Centenari del naixement de Joan Miró; a més, s’hi reproduïa el famós quadre “Mont-roig: poble i església” (1919) sota el títol estrany i confús de “Pueblo mediterráneo”. Només tornar a Mont-roig, a finals d’agost, vaig posar-me en contacte amb la regidora de cultura de l’Ajuntament per preguntar si sabien alguna cosa i si pensaven fer algun acte. Fou la primera notícia que els hi arribava. Vaig dir que, si els hi semblava bé, faria algunes propostes. La condició que em van posar (regidora i alcalde) fou que aquestes propostes havien de sortir d’una convocatòria oberta a les persones del poble interessades en temes culturals i més específicament en Miró. Després de molts viatges entre setmana, de Barcelona a Mont-roig, al vespre, per aquestes reunions, es va decidir fer aquelles dues propostes: els Ninots mironians i l’Itinerari Miró. Propostes que van ser acceptades per l’Ajuntament i publicades al “Programa Any Miró (20 d’abril a 31 d’agost)” a les pàgines 143 i 103. Finalment no tot va anar tan correctament i satisfactòriament com esperava. Els Ninots Mironians es van inaugurar, després d’alguns problemes (en el si de l’Ajuntament) amb una cercavila a les festes de la Fira del 1993 (primer dissabte d’agost) i l’Itinerari va haver d’esperar fins la Festa Major del 1996 (29 de setembre). Sobre aquestes propostes vaig escriure els textos “Els Ninots Mironians de Mont-roig” (núm. 47 i 48, 1993-1994) i “Mirar Miró Mont-roig (3MR)” (núm. 54, 1995). Veure el tercer arxiu annexat.
A partir del 2004, amb la creació del Centre Miró de Mont-roig, vaig anar publicant textos sobre Joan Miró i/o la seva relació amb el poble. Alguns complementen la informació sobre exposicions temporals que hem anat fent, per exemple: “Joaquim Gomis i Joan Miró” (núm. 106, 2008), “Josep Royo i Joan Miró: els tapissos” (núm. 109 a 111, 2009) i “Els Tallers de Miró: Mont-roig i Palma de Mallorca” (núm. 130 a 132, 2014).
En el primer volia reflectir la important relació del amic i fotògraf amb Miró; molt important per a nosaltres, doncs la gran majoria de les fotografies de Miró a Mont-roig, al seu mas o a la platja, són de Joaquim Gomis. El segon text tenia el seu origen en la informació prèvia de recerca que em va caldre per fer el documental “Sant Cugat i l’Escola Catalana de Tapís” (2009), de 84 minuts; Miró hi tenia un paper fonamental. El tercer és una aproximació al Taller de Mont-roig (1948) com a primer pas per tenir el seu famós Taller de Palma (1956); partia de la feina d’investigació que havia fet a l’arxiu de la Fundació Miró de Barcelona durant el 2011, més les entrevistes que havia fet, temps enrere, als masovers del Mas Miró de l’època.
“El Sol de Palmes de Miró” (núm. 112, 2009) explica la història del famós “sol de palmes” que el pintor tenia penjat del sostre, primer a l’escala central del Mas Miró, i després al Taller de Palma de Mallorca. El Centre Miró havíem aconseguit que ens fessin una reproducció, que vam incorporar el novembre de 2009. Feia un parell d’anys que cercàvem com fer-ho i finalment ens vam adreçar a “Palmes Viaplana” de la Vilella Baixa (Priorat); és l’única empresa que encara fa palmes i palmons a Catalunya.
Un altre text relacionat amb les activitats del Centre Miró és “Miró i el pessebre” (núm. 121, 2012). En aquest centre d’interpretació de l’obra de Miró en relació amb Mont-roig, vam decidir el 2011 fer un “pessebre mironià”. Vam reproduir en tres dimensions sis quadres de Miró sobre diversos paisatges del poble: “Mont-roig, Sant Ramon” (1916), “Mont-roig: poble i església” (1919), “Hort amb ase” (1918), “La masia” (1921-1922), “La casa de la palmera” (1918) i “Platja de Mont-roig” (1916). El 2014 hem tornat a aquesta idea canviant “Hort amb ase” (1918) i “Platja de Mont-roig” (1916) per “La teuleria” (1918) i “Les roderes” (1918). Són sis paisatges de Mont-roig des de la muntanya de l’ermita fins el Mas d’en Romeu, passant pel poble, el seu entorn i el Mas Miró. La idea venia de l’interès que tenia el pintor pels pessebres (i en general per l’artesania popular). Vaig escriure: “Miró i el pessebre” (núm. 121, 2012). Des de la seva infantesa, visitava les parades que es posaven a la Fira de Santa Llúcia a Barcelona, que aleshores es feia a la plaça Sant Jaume, a tocar del passatge del Crèdit on vivia amb els seus pares. També sabem que tenia figures del pessebre en el seu taller de Palma de Mallorca. El poeta J.V. Foix el definia al diari “La Publicitat” (del 21 d’abril de 1932) com un “pessebrista astral”.
Per a més informacions sobre el Centre Miró podeu accedir a: www.centremiro.com
Per què aquell desproporcionat “173” del quadre “Mont-roig: poble i església” (1919)? Volia explicar l’interès de Joan Miró pels números imparells. “No és un interès plàstic. És per les xifres mateixes…” deia Miró en el llibre “El color dels meus somnis. Converses amb Georges Raillard” (pàg. 70). I vaig escriure “Miró i els números” (núm. 91, 2004).
Jo coneixia a Pere Portabella des del 1972, del curs de cinema a l’Institut del Teatre (veure el punt “04”) i del llibre que li vam dedicar al “Cine Club Ingenieros” el maig de 1975 (veure el punt “06”). Volia fer un treball sobre la seva llarga relació amb Joan Miró i aprofitar perquè em comentés la història del guió que Portabella li va demanar al pintor sobre la seva relació amb Mont-roig. “Estàvem, Miró i jo, a dalt de tot de la torre blanca del seu mas, contemplant tota la plana de Mont-roig… M’explicava amb detall coses d’aquella terra de Mont-roig. Tot d’una, li vaig proposar que ho concretés en un escrit… Al cap d’uns dos mesos em van arribar set fulls encapçalats pel títol “Mont-roig – Mas Miró”. Era el 1973…”. Vaig fer el text “Pere Portabella i Joan Miró” (núm. 108, 2008).
Un altre tema pendent durant molts anys era escriure sobre la relació de Raimon amb Joan Miró. Jo mateix havia utilitzat l’inici de la cançó “A Joan Miró”: “D’un roig encès / voldria el món, / i dir les coses / tal com són…” com a títol del meu documental “D’un roig encès: Miró i Mont-roig” del 1979. El text “Raimon, Miró i Mont-roig” (núm. 128, 2013), a més incideix amb la relació específica amb Mont-roig. Explica Raimon: “Sí, tal com dius, D’un roig recorda, fonèticament, Mont-roig. Vaig fer la cançó el 1968, la vaig fer perquè l’havia conegut, sabia les coses que feia… li devia una cançó… El seu començament (D’un roig encès) vol descriure la seva energia. Aquest roig era tant un element plàstic com polític. La cançó acabava amb “… i dir les coses tal com són”, que era un crit de llibertat en plena dictadura franquista…”. A més, un altre mont-rogenc, Fernando Ramon Moliner, fill de Maria Moliner, l’autora del famós “Diccionario de Uso del Español”, havia acollit a Raimon a la seva casa de Madrid quan hi anava a finals dels anys seixanta i l’havia acompanyat a l’homenatge a Antonio Machado que s’havia de fer a Baeza el 20 de febrer de 1966. Fernando Ramon Moliner era un dels promotors.
El 2009 es va publicar el llibre “Epistolari Català de Joan Miró (1911-1945)”, un recull de 488 cartes del pintor a amics durant la primera part de la seva vida. Hem vaig trobar que el gruix més important estaven fetes des de Mont-roig: 163 cartes. Després venia París amb 133 i Barcelona amb 106. La resta (86) eren de diferents indrets. La primera carta escrita des de Mont-roig és del 21-7-1915, adreçada a Lola Anglada: “Em trobo en aquesta terra de foc i mar blau. Déu l’ha fet ben formós aquest país del camp de Tarragona…”. Calia fer un text on repassar aquestes cartes mont-rogenques: “Mont-roig en les cartes de Joan Miró” (núm. 113 i 114, 2010).
Fins aquí els textos mironians publicats a “Ressò mont-rogencs”. També voldria aprofitar per esmentar dos textos relacionats amb les activitats conjuntes del Centre Miró de Mont-roig del Camp (Baix Camp) i del Centre Picasso d’Horta de Sant Joan (Terra Alta). De fet el Centre Miró neix el 2004 seguint el camí definit pel Centre Picasso. D’aquí sorgeix la proposta d’una exposició conjunta, que finalment es faria a Horta de Sant Joan (14-07-07 a 15-08-07) i a Mont-roig (18-08-07 a 23-12-07). Anteriorment, juntament amb el president del Centre Picasso, Elias Gaston, vam elaborar el text “Reproducció vs original” on defensàvem la nostra proposta d’exhibir còpies facsímils dels quadres de Picasso i Miró. Partíem de les idees que Walter Benjamin publicà l’any 1936 a l’article “La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica”, on hi reflexionava sobre el valor de l’obra original en un temps en què tècnicament ja es podien aconseguir reproduccions perfectes. I també del concepte de “Museu imaginari” que havia definit André Malraux el 1954. Aquest text es va publicar a “Plecs” de la revista “Avenç” (abril 2007). Érem un centre d’interpretació, no un centre d’art o un museu. Un lloc on s’aporten informacions sobre Picasso i Miró durant les seves estades a Horta i Mont-roig, que permeten entendre millor la seva obra. Fan possible veure en un mateix indret (reproduccions de) quadres escampats per arreu del món. Tant a Horta com a Mont-roig, el visitant, a més, hi troba els “originals dels originals”, aquells indrets que van captivar Picasso i Miró i que van interpretar plasmant-los en famosos quadres.
Aquella exposició conjunta del 2007 va sorgir del text “Picasso i Miró: G + G” (2005) que es va publicar en el fulletó conjunt dels dos centres. Érem dos centres que treballàvem sobre dos pintors que tenien (en certa manera) vides paral·leles. Picasso va anar a Horta el 1898 i el 1909; era el poble del seu amic de l’Escola de Belles Arts de Llotja, Manuel Pallarès Grau. En el primer viatge tenia 16 anys. Sempre va dir que “tot el que sé ho he après a Horta”. Miró, amb 18 anys, va per primer cop a Mont-roig el 1911, al Mas que acabava de comprar el seu pare. En endavant hi passarà llargues temporades, fins el 1976, principalment els mesos d’estiu. Deia que “mai he perdut contacte amb Mont-roig. M’ha donat una força d’arbre”. Els dos hi van emmalaltits. S’allunyen de Barcelona. Descobreixen la natura. Les mares de Picasso i Miró eren amigues; a més, la mare de Jaume Sabartés, amic de Picasso, era cosina germana de la mare de Miró. És conegut que Miró sempre duia una garrofa de Mont-roig i sabem que aquell ganivet (”Pajaresco”, en honor del seu amic Pallarès) que Picasso va endur-se d’Horta, el va conservar tota la seva vida. Aquell ganivet (G) i aquella garrofa (G) podrien definir la passió dels dos genis per Horta i Mont-roig.
Aquests textos han estat un primer pas, un assaig, per acabar escrivint el llibre “Joan Miró i Mont-roig: Pal de ballarí (1911-1929)”, que vaig publicar a Arola Editors (2012).
Molts d’aquests textos citats anteriorment estan a l’apartat “Mont-roig / Textos mironians” d’aquest web.
.
Joan Perucho i Joan Miró Fragment de “Nu del mirall” (1919) Centre Miró de Mont-roig
.
