“Lejos de los árboles” era el primer llargmetratge de Jacinto Esteva (1936-1985), a l’encàrrec inicial de Pere Portabella s’hi va sumar un productor francès, havia de ser (deia Esteva) una pel·lícula sobre “el fetichismo, la violencia y la muerte en España”. Va començar el rodatge el 1963. “Empezamos a rodar, pero a Portabella se le acabó el dinero. Tampoco llegamos a un acuerdo con el productor francés y tuvimos que parar. A raíz de esto, y para poder acabar, monté Filmscontacto… No tenía dinero, pero con el que me dejaron algunos amigos pude seguir rodando. Hicimos un primer montaje con Juan Oliver que duraba dieciocho horas…”. Després el mateix Oliver la va reduir a quatre hores i mitja. Rafael Azcona en va encara un altre d’una hora i vint minuts, però sembla que a Esteva no li va agradar perquè era massa periodístic.
El primer títol de la pel·lícula era: “Este país de todos los demonios”, que es un vers d’un poema de Jaime Gil de Biedma (“Apología y petición”, 1962). També diu: “De todas las historias de la Historia / sin duda la más triste es la de España / porque termina mal…”, i acaba: “Pido que España expulse a esos demonios. /… Que sea el hombre el dueño de su historia.”. L’abril de 1962, aquest va escriure a Juan Ferraté: “Parece que España, que es un país feudal que no ha tenido feudalismo, y un país burgués que jamás ha hecho la revolución burguesa, se prepara a ser un país neocapitalista sin gran capitalismo… nuestro porvenir consiste en convertirnos en el menos desarrollado de los países desarrollados…”. “Lejos de los árboles” havia de ser un mirall de l’Espanya profunda, d’aquella ancorada encara en un fosc i tèrbol passat. “Lejos de los árboles” per poder veure millor el bosc.
Jacinto Esteva, en una entrevista al diari “Tele-expres” (1973) firmada per Lolita Sánchez, que duia per títol “Me retiro del cine español”, etzibava: “Aquí no puedo hacer un cine que sirva culturalmente al país. “Lejos de los árboles” duraba dos horas. Han cortado de ella cincuenta minutos… Tardé en rodarla seis años…”. I la periodista remata: “…ha estado retenida en censura dos años”. Es va pasar al mercat del Festival de Cannes (1972) i es va estrenar el 12 de juny de 1972 al Alexis, aleshores una “Sala Especial”, per la seva curta durada (l’havien deixat en 79 minuts) l’acompanyava el curt “La sang des bêtes” (1949) de Georges Franju, un documental entre realista / poètic d’un escorxador de París. Segons la premsa, era una sessió definida com “No apto”.
La revista “Triunfo” (núm. 507, 17-6-1972), Fernando Lara, deia: “Lo que nosotros estimábamos era un film de ciento diez minutos, no un conglomerado de secuencias deshilvanadas que muestran su incoherencia durante setenta y nueve minutos… Se han perdido los fragmentos documentales que causaban un mayor impacto… todo queda prácticamente reducido a un paseo más bien costumbrista…”. El títol del text era: “This country of hell” (Este país del infierno), que era el que havia de ser el de la pel·lícula a l’estranger. Per alguna informació de l’època sabem que, com a mínim, es va fer una projecció privada per la premsa i alguns amics de la copia sencera. Aquest muntatge final el va fer J. M. Nunes. S’anava a projectar al Festival de San Sebastián però fou prohibida.
Uns mesos després de l’estrena de la còpia censurada, deuria ser cap el novembre, vaig anar amb l’Albert López, del Cine Club Mirador (i després, el 1974, un dels tres que vam iniciar la C.D.C.) a veure al Cintu Esteva al pis de Filmscontacto (Passeig de Gràcia 108, gairebé damunt del mític bar “La puñalada”), per tal de proposar-li projectar “Lejos de los árboles” al Cine Club Ingenieros (C.C.I.). Ens va portar a una habitació on la tenia en (potser) vint o vint-i-cinc petites bobines dins un sac d’aquells de les pel·lícules comercials. Ens va dir que calia que empalméssim les bobines per tal de posar-la en les estàndard de 20 minuts, cosa que vam fer a la cabina de projecció del C.C.I.. No ho recordo, però deurien estar numerades. Lògicament amb aquella munió de petites bobines no es podia projectar, per la qual cosa desconec com es va fer aquell passi privat d’inicis del 1972. L’Esteva ens va dir que després la guardéssim nosaltres (ja estàvem en la fase inicial de la C.D.C.) i ens va donar permís verbal per distribuir-la.
Finalment, el dijous 8 de març de 1973 la vam projectar al C.C.I. Aquella còpia sencera durava 110 minuts. Vam repetir la projecció el dissabte 16 de novembre de 1974 i el dissabte 12 d’abril de 1975 dins d’un cicle dedicat a Jacinto Esteva (“Dante no es únicamente severo”, “Metamorfosis”, “Después del diluvio” i “El hijo de Maria”). A més, vam fer un dossier sobre Esteva de 20 pàgines (maig 1975).
Aquella còpia la majoria de les imatges estaven en format estàndard (de l’època), que donava una imatge quadrada, però hi havia uns fragments que estaven en cinemascope, per la qual cosa calia fer una projecció un xic complicada doncs quan sortien a la pantalla imatges enormement allargades (de cinemascope) calia baixar la lent anamòrfica que expandia les imatges. A partir d’aleshores des de la C.D.C. la vam posar en distribució als cine clubs. A l’arxiu annexat hi ha les indicacions que vàrem fer per la projecció de la còpia sencera. Al cap d’un temps ens en vam adonar que teníem de preservar aquesta còpia sencera, i la vam treure del catàleg.
Quan va acabar la “Central del Curt”, el 1982, vam dipositar “Lejos de los arboles” a la Filmoteca de la Generalitat. Aquesta s’acabava de constituir (1981). I, allà ha estat durant uns trenta anys.
El 22 de gener de 2013 la Filmoteca de Catalunya ha projectat una versió remuntada de 63 minuts. Diu el web del MACBA, sota el títol de “Lejos de los árboles. Jacinto Esteva en la Colección MACBA”: “Tras sucesivos montajes, fue estrenada en 1972. La versión que se presenta en esta ocasión ha sido remontada por Pere Portabella, quien a la vez fue el primer productor de la película…”. També s’hi pot veure els comentaris de Portabella i Daria Esteva (filla de Jacinto Esteva) sobre la pel·lícula i aquest muntatge del 2013.
S’annexa (també) part d’un dossier (de 20 pàgines) dedicat a Jacinto Esteva que va publicar el Cine Club Ingenieros el maig de 1975.
Addenda
La festa del Bar Copacabana (al final de Les Rambles de Barcelona), on el públic es llença sobre un ballarí transvestit cremant-li els papers de diari que li fan de vestit, em porta a recordar la mort de l’artista José Pérez Ocaña, conegut com “Ocaña”. Encara que aquesta mort fou per accident.
Diu la Viquipèdia: “Al setembre de 1983 va tornar a Cantillana (era el poble on va néixer el 1943) per celebrar unes festes de carnestoltes i reunir-se amb la seva família. Allí va confeccionar i va vestir una disfressa de sol elaborat amb paper, tela i bengales, que es va cremar i li va produir cremades mortals. El 18 de setembre de 1983 moriria a l’hospital, una setmana després d’haver-se cremat accidentalment”.
.
Bar CopacabanaEls “picaos” de San Vicente de la Sonsierra (La Rioja)
