El títol del llibre fa referència al de la sèrie de setze textos (“La perspectiva infinita”) que vaig escriure del 1981 al 2001. Els dotze primers per a la revista “Nueva Lente” i els altres quatre a “Fulls d’Enginyers”.
Els textos d’aquest llibre intenten fabular partint del món caòtic definit per una considerable munió de pel·lícules. És el cinema com excusa per navegar per mil i un temes estimats o interessants, suggerir realitats possibles, davallar a poètiques impossibles, fugir del cinema per tornar-hi cíclicament, orquestrar propostes que es configuren al voltant d’una diversitat d’anotacions (petites realitats) escampades en diverses pel·lícules… Sense plantejar-se objectius per endavant. En fi, el cinema com a eix central i com a decorat. Com ja sabem, les cireres duen a d’altres cireres. Més o menys aquestes eren les intencions que van anar definint una sèrie de textos, finalment foren setze, sota el títol genèric de “La perspectiva infinita”.
També hi he incorporat d’altres textos, un xic rars d’anàlisi cinematogràfica, gens convencionals: Pasolini, què tenen en comú “Apocalypse now” i “2001: una odisea del espacio”?, els Delvaux (cinema i pintura), “El cuirassat Potemkin” i una escultura de Vladimir Tatlin, la mítica ciutat cinematogràfica d’Anarene i la real d’Archer… Són també “perspectives infinites”. I, principalment uns textos sobre tres persones properes, molt properes, que han estat per a mi rellevants, fars culturals i cinematogràfics.
Anant més enllà, podríem acceptar que en aquests textos el cinema és una mena de Macguffin. Aquell element argumental propi de les pel·lícules de Hitchcock que fa avançar el relat narratiu (del text) cap on l’autor ha decidit que és el seu motiu principal: certs referents culturals (temes o persones) que han impregnat la seva vida.
Són textos rars sobre cinema o sobre cinema rar.
He intentat que aquest llibre fos un compendi dels meus cinquanta anys al voltant del cinema: escrivint, fent documentals… gaudint-ne d’aquesta expressió cultural que s’ha desenvolupat durant el segle XX i que alguns nostàlgics encara revisem.
Pertanyo a la generació que teníem entre vint i trenta anys a la dècada dels setanta. Que havíem viscut les darreries del franquisme. Aquella foscor que impedia que arribessin moltes pel·lícules interessants a les pantalles espanyoles. Cap a la meitat de la dècada, tot d’una, es va morir Franco i, a més de poder veure les noves pel·lícules que es feien a l’estranger, també, en uns pocs anys, vàrem recuperar aquelles que havien estat prohibides. Ens vàrem omplir a vessar de cinema.
També pertanyo a una generació on molts veníem d’ambients on els coneixements culturals eren minsos. El cinema ens va obrir els ulls (i la ment) a alguns aspectes de la literatura, la música… que eren part fonamental d’algunes pel·lícules. Per exemple, “Muerte en Venecia” (1971) de Luchino Visconti ens va donar a conèixer a l’escriptor Thomas Mann o la Simfonia núm. 5 de Gustav Mahler. Vàrem descobrir pel·lícules fascinants i estranyes. Al llegir les seves crítiques en revistes especialitzades trobàvem referències a pintors, escriptors o músics que ens eren desconeguts. Un cert neguit vital ens duia a cercar aquests referents. Entre d’altres, l’André Delvaux de “El hombre del cráneo rasurado” (1965) i “Una noche, un tren” (1968) em va encaminar als quadres de Paul Delvaux o René Magritte. La música de “2001, una odissea del espacio” (1968) d’Stanley Kubrick al “Réquiem” i “Lux aeterna” de György Ligeti. El context tan peculiar (i mafiós) italià de “Cadáveres excelentes” (1976) de Francesco Rosi a la novel·la “El contexto” (“Il contesto”, 1971) de Leonardo Sciascia, a la seva obra literària i, per extensió, als temes sicilians i a la sociopolítica italiana. Em vaig amarar de la Itàlia del Mezzogiorno, de Sicilia. De la mafia italiana i americana.
Hem estat una generació que, mitjançant el cinema, hem arribat a la cultura.
Quins foren els meus inicis en el cinema? Doncs, ja de xiquet, a finals dels cinquanta o inicis dels seixanta, el pare, Josep Martí Tost, em pujava a la cabina del “Cine Martí”, de “cal Panadero”, de Mont-roig. Era del meu oncle Quimet. Quan molts anys després, el 1988, vaig veure “Cinema Paradiso” de Giuseppe Tornatore, m’hi vaig veure representat; jo també recollia alguns fotogrames. A inicis dels anys setanta, en el “Cine Club Ingenieros”, algun cop vaig haver de fer de projeccionista, per indisposició del company que normalment ho feia. La primera vegada, dissortadament, em va tocar “Rebecca” (1940) d’Alfred Hitchcock. Durava 130 minuts. En aquella època gairebé totes les pel·lícules eren de 90 minuts, quatre bobines de vint minuts més una cinquena d’uns deu. Aquella, era de set bobines! Crec recordar que vaig haver de parar la projecció en dos dels canvis de bobina. Amb dificultats, però me’n vaig sortir.
Del 1972 al 1975, amb el Juan Manuel García Ferrer, vàrem dirigir el “Cine Club Ingenieros”; abans que nosaltres, hi havia Joaquim Romaguera, Ramon Font i Ricard Pasanau. Del 1974 al 1982 participo a la “Central del Curt”, distribuïdora alternativa de material cinematogràfic de temes polítics i socials, aquell dit “cinema marginal”. La vaig crear amb el Joan Martí Valls. Després s’hi van incorporar d’altres companys. El 1975 inicio la realització de documentals.
En el “Cine Club Ingenieros” vaig començar a escriure sobre cinema. Fèiem dossiers per (pràcticament) cada sessió. Aviat el Santiago de Benito em va oferir participar a la revista “Cinema 2002”. Vaig començar a escriure-hi assíduament (1975-1980), principalment sobre “cinema marginal” i la crònica de la Filmoteca, principalment de cinema clàssic.
Al tancar aquesta revista vaig escriure a les que varen continuar de la mateixa editorial: “Nueva Lente” (1980-1983) i “Cinema 2001” (1983-1984). També se’m va oferir la possibilitat de fer-ho a “Dirigido por…” (1983-1984). En aquesta vaig col·laborar, fonamentalment, en una sèrie, “Marginales y fronterizos”, on escrivia sobre cineastes, pel·lícules o temes que normalment no tenien lloc normalment en les revistes de cinema. Foren setze textos al “Dirigido por…”, del núm. 79 al 99 (del gener de 1981 al desembre de 1982). En vaig escriure dos més a “Cinema 2001”, núm. 1 i 5 (octubre de 1983 i febrer de 1984). També ho vaig fer sobre el “cinema marginal” a “Fulls de cinema” (núm. 1, 3 i 5).
A més, vaig fer diversos textos en dues revistes franceses. A “CinémAction” hi vaig publicar “Espagne – Cinéma militant : De Franco a Juan Carlos” (núm. 10-11 dedicat al “Cinéma d’avant-garde (experimental et militant)”, primavera – estiu de 1980).
A “La revue du cinéma / Image et son” foren dos textos: “Le cinéma espagnol après Franco: de la politisation au désenchantement” i “L’affaire du film Le crime de Cuenca (ou les résidus du franquisme)” (núm. 361, maig 1981, i núm. 369, febrer 1982.
En el projecte del “Cine Club Associació d’Enginyers” dit “Personatges de la Cultura Catalana”, amb el Juan Manuel García Ferrer, vàrem escriure, dels vint-i-vuit d’aquest treball, cinc llibres dedicats al cinema: “Llorenç Soler” (1996), “Miquel Porter Moix” (2000), “Joaquín Jordá” (2001), “Antoni Padrós” (2004) i “Julieta Serrano” (2007). A més, fora d’aquesta col·lecció: “Pere Balañà: enginyer i cineasta” (Enginyers Industrials de Catalunya, 1997).
.
.
