L’agost de 1975, tres mesos abans de la mort de Franco, s’havia fet a Almeria una reunió amb persones que, al Estat espanyol, estaven treballant per un cinema fora del aparell industrial franquista; allà es va fer el “Manifiesto de Almería” (veure en aquest web l’apartat “Central del Curt”). I sis mesos després ens van convocar des d’Ourense, el gener de 1976, per les “IV Xornadas…”. El panorama polític havia canviat radicalment. Es van projectar pel·lícules “independents” o “marginals” de Galicia, País Basc, Canàries, Madrid, País Valencià i de Catalunya. Aquest era un bloc nombrós de les produccions que distribuïa la “Central del Curt”, podem destacar “Sobrevivir en Mauthausen” (1975) i “Santa Maria de Iquique” (1975) de Llorenç Soler, i “Viaje a la explotación” (1974) i “Un libro es un arma” (1975) de la Cooperativa de Cinema Alternatiu. El cartell anunciador de les jornades declarava que “O pobo non e mudo”. Estava coordinar per José Paz i Luis Alvarez Pousa, que seria el 1984 director general de cultura de la Xunta.
En una sèrie de taules rodones es va informar de la situació a les diferents zones d’Espanya. Hi havia, entre d’altres, Anton Mericaechevarría del País Basc, J. L. Seguí del País Valencià, J. Pérez Perucha de Madrid, i Joaquim Romaguera i jo mateix. Romaguera ja va parlar (aleshores!) del llibre que havia fet amb Llorenç Soler i que no s’acabaria publicant el 2006 (“Historia crítica y documentada del cine independiente en España. 1955-1975”). Jo vaig fer una exposició sobre “Almería” i sobre la proposta d’un “cinema alternatiu”. De les xerrades va sorgir la idea de fer una “Declaración de los cines nacionales”, que crec recordar que fou impulsada principalment per Joaquim Romaguera. En el primer punt es deia que “Entendemos por cines nacionales los que conciben el fenómeno cinematográfico como instrumento de lucha ideológica de las clases explotadas de las distintas nacionalidades del Estado español”. Al final es deia que aquest manifest s’havia redactat en castellà, gallec, basc i català. I aquí es va originar el sidral doncs en alguna versió, on va intervenir a posteriori Pérez Perucha, es va afegir “Islas Baleares y País Valenciano” a “Países Catalanes”, i que també estava redactat en “valenciano”. Veure la “Declaración…” complerta al primer arxiu annexat, la meva crònica publicada a “Cinema 2002” núm. 14 (abril de 1976).
Aquestes “Xornadas…” també van servir per donar difusió al cinema gallec que es començava a fer. Hi ha un text meu (“Aproximación al cine gallego”) a “Cinema 2002” núm. 17-18, pàg. 87, (juliol-agost de 1976).
Dos anys després, el gener de 1978, es van fer les “VI Xornadas…”. El 15 de juny de 1977 hi van haver les primeres eleccions (generals) democràtiques. Les noves Corts havien de definir una Constitució, que finalment s’aprovaria en referèndum el 6 de desembre de 1978. Anava a definir-se l’encaix dins d’Espanya de les nacionalitat històriques i les regions. Mentre, Julián Marías a “El País” denunciava la inexistència del terme de “nacionalidad”, que finalment reconeixeria el famós article segon. I en aquest inici de fèrria discussió, es van fer les “VI Xornadas…”. Ho va resumir perfectament el títol de la crònica que es va publicar a “Cinema 2002” núm. 39 (maig de 1978): “Hacia unos cines nacionales populares” (veure el segon arxiu annexat). Hi van haver una sèrie de ponències: sobre el cinema a Galicia (Miguel Castelo i Carlos Piñeiro), Andalusia (Miguel Alcobendas), a Valencia (Julio Pérez Perucha) i Catalunya (jo, amb la visió que teníem la Central del Curt / Cooperativa de Cinema Alternatiu). Havíem anat redefinint aquell text inicial “El Manifiesto de Almería, como punto de partida” publicat a “Cinema 2002” núm. 10 (desembre de 1975). També hi va haver un debat amb la participació, entre d’altres de Llorenç Soler. Cal recordar que aquest va tenir una etapa gallega: “Primer Seminario de Arquitectura en Compostela” i “Gitanos sin romancero”) (1976), Autopista, una navallada a nosa terra” (1977), i després “O monte e noso” i “Condenados a beber” (1978).
El conjunt de les “Xornadas do cine” van servir com a plataforma d’informació del cinema gallec, però no seria fins el 1986 amb la creació de la televisió gallega (TVG) quan van tenir una més àmplia difusió.
.
