De la sèrie de textos de “Marginales y fronterizos”, a “Dirigido por…” (del núm. 79 de gener 1981 al núm. 99 de desembre de 1982) i a “Cinema 2001” (núm. 1 d’octubre 1983 i núm. 5 de febrer 1984), n’hi havia tres que vaig dedicar al cinema experimental. Veure el punt “22” d’aquesta “Hemeroteca particular”.
Aquests foren a “Dirigido por…”:
“Muestra de cine experimental español” (n. 86, pàg. 20, octubre 1981)
“El cine experimental: propuesta teórica” (n. 93, pàg. 24, maig 1982).
A “Cinema 2001”: “Cine experimental español: Otros films, nuevas anotaciones teóricas” (n. 5, pàg. 64, febrer 1984).
(Aquests tres textos estan a l’arxiu annexat).
El primer corresponia a la crònica de la “Primera setmana de cinema experimental espanyol” que es va fer al Cine Club Associació d’Enginyers (Via Laietana 39), sota la direcció del company del malaurat Joaquim Romaguera, el maig de 1981.
El tercer ho era sobre el cicle “Cinema d’avantguarda” que es va fer a la Filmoteca de la Generalitat el gener de 1984.
A més d’aquests cicles, com a fonts d’informació, voldria destacar sobre el cinema experimental el dossier “Muestra cine experimental español” publicat per l’Aula de cine de la Universidad Complutense de Madrid (març i abril de 1981). I el text “Cine de Vanguardia” de Marcel Oms a l’enciclopèdia “El Cine” de Buru Lan S.A. de Ediciones (1972), publicat en el volum VI, pàg. 1 a 96. Marcel Oms era aquell factòtum de les “Confrontations” de Perpinyà (veure el punt “18” d’aquesta “Hemeroteca particular”).
En el meu segon text (“El cine experimental: propuesta teórica”) es feia una reflexió sobre la relació del “cinema marginal” (de caràcter sociopolític) i el “cinema experimental”. Cal dir que en el context de l’època, de lluita per aconseguir la llibertat i la democràcia, d’altres propostes més en una línia de trencament formal ens a semblaven (en un principi) fora de lloc. A inicis dels anys vuitanta, aquells tres textos estan fets entre 1981 i 1984, amb la “transició” política arribant a la seva fi, la “mirada” dels participants en aquell cinema més militant evolucionava cap a un treball més específic cinematogràfic (o audiovisual). Es deia aquell segon text: “Globalmente podemos constatar una situación cíclica de flujo reflujo entre el cine marginal y el cine experimental, según sea la situación sociopolítica del Estado español; en cierto modo este hecho es lógico. Estos últimos años… han posibilitado la irrupción en los medios de comunicación (incluso los audiovisuales) de aquella información que anteriormente estaba vedada; es decir que el llamado cine marginal se ha visto vaciado de muchos de sus contenidos, y paralelamente se ha producido una (reducida aún) ola experimental…”.
Això estava en consonància amb l’anàlisi que havia fet a “Fulls de Cinema” (núm. 5, pàg. 8, juny i juliol 1979), en el text “Assaig per una valoració cinematogràfica del cinema marginal”. Aquella reflexió del treball desenvolupat des del 1974 a la Central del Curt i la Cooperativa de Cinema Alternatiu. Veure el punt “16” d’aquesta “Hemeroteca particular”.
L’enfrontament entre cinema marginal i cinema experimental venia descrit en aquell tercer text esmentat: “ambas corrientes de la marginalidad, en la mayoría de los casos, han tenido inquietudes y presupuestos radicalmente diferenciados. Eran polos opuestos dentro de la marginalidad, unidos por el desprecio mutuo y la indiferencia la irrupción pública (naturalmente en reducidos círculos) del cine experimental se postuló como la desaparición del de carácter sociopolítico…”. I aquí, en una nota al final, es feia referencia al text “Miseria del cine militante” de Jean Paul Fargier, de la revista “Visual” (núm. 1, pàg. 4, desembre 1977); una publicació de “Film Video Informació” (coordinació: Eugènia Balcells, Eugeni Bonet i Manel Huerga). Aquest era un text de 1976, traduït del francès amb permís del autor. Per cert, amb el company cinematogràfic de tants anys Juan Manuel García Ferrer, vam dedicar a l’Eugènia Balcells un llibre i un documental (el núm. 21) de la col·lecció que vam fer al Cine Club Associació Enginyers.
Haurem d’acceptar que el context francès, el d’una democràcia formal que sortia de la revolada del “maig del 68”, no tenia res a veure amb la nostra “transició”, ni amb les seves darreres petjades. Jean Paul Fargier feia anys que escrivia sobre el cinema militant (havia fet simplement “propaganda” deia ell) i ara reflexionava sobre les seves limitacions, sobre els seus pressupostos: “en un film militante domina el sonido. En el sonido de un film militante domina la palabra… en el 99 por ciento de los casos, se monta a partir del sonido, a partir de la palabra. La imagen acompaña al sonido… Hacer un film militante, en el 99 por ciento de los casos, es hacer un reportaje, un documental, un noticiario… es hacer entrevistas… entrevistas con militantes que saben hablar y, preferentemente, que saben hablar muy bien. Profesionales del discurso…”. Sens dubte estaríem d’acord en alguns d’aquestes qüestions, però aquí, a l’Espanya del final del franquisme i la “transició”, el problema era fer visible, encara que en circuits reduïts (i difícils), una realitat social amagada (i temuda) pel règim.
Per altra banda, Fargier parlava de que aquestes pel·lícules estaven farcides de “entrevistas con militantes que saben hablar… Profesionales del discurso”. Aquí, els que sortien a les pel·lícules de, entre d’altres, Llorenç Soler, el Colectivo de Cine de Clase… eren persones del carrer o dels camps d’aquella Espanya.
.
.
.
