La Central del Curt (C.D.C.), com ja deia al punt “08” va continuar la tasca que havia iniciat, a un nivell més clandestí i (naturalment) reduït, l’anomenat “El Volti” (veure els tres arxius de Josep Torrell de l’apartat “Central del Curt i cinema marginal” d’aquest web). També cal esmentar que a més de la seva branca de producció, la Cooperativa Cinema Alternatiu (C.C.A.), i els principals realitzadors (Colectivo de Cine de Clase, Llorenç Soler…), hi va haver en aquest entorn de cinema marginal i en una vessant radicalment militant, el “Grup de producció” (veure l’arxiu de l’apartat “Central del Curt i cinema marginal” d’aquest web que correspon al publicat a “Cinema 2002” núm. 38, d’abril 1978).
A Madrid hi havia el “Colectivo de Cine de Madrid”, amb qui vam tenir escasses relacions; no era fàcil aleshores. Un dels seus fundadors fou Andrés Linares. Més tard s’hi incorporaria Tino Calabuig, que va participar en la redacció del “Manifiesto de Almería” (agost 1975), veure punt “08”. Aquest col·lectiu no era formalment del Partit Comunista (P.C.E.), però si hi estava fortament lligat. Veure els arxius de l’apartat “Central del Curt i cinema marginal” d’aquest web que corresponen als publicats a “Cinema 2002” núm. 64 (setembre 1978) i núm. 11 (gener 1976), dedicats respectivament a Linares i Calabuig. Recordaré que “La ciudad es nuestra” (1975) de Tino Calabuig fou una de les pel·lícules amb major distribució de la C.D.C.
Per veure l’estranya o curiosa relació que a vegades la C.D.C. / C.C.A. tenia amb grups que teòricament ens semblaven propers, cal citar la molt llarga entrevista que se’ns va fer a la revista “Arc Voltaic. Full de cinema” núm. 2-3 (tardor-hivern 1976-1977). Aquesta agafava el nom de la publicada (un únic número) el febrer 1918 dirigida per Joan Salvat-Papasseit i que tenia un dibuix de Joan Miró a la coberta. A l’editorial del seu primer número s’hi deia: “… La nostre intenció és crear un espai on es pugui discursejar a propòsit d’un tema, tan entrecreuat i castigat pels diversos poders, com és el cinema… és, doncs, de moment, un espai de treball obert, un tros de paper en blanc que caldrà anar emplenant.”. Aquesta revista, en varies etapes, va arribar a publicar vint números (del 1977 al 1993). Va aportar una visió sovint multidisciplinar del cinema, de la imatge.
L’entrevista d’aquell número, que pràcticament omplia tota la revista, anava acompanyada, entre d’altres, d’una conversa amb Straub – Huillet i uns textos sobre “La ciutat cremada” (1976) d’Antoni Ribas i “La batalla de Chile” (1975) de Patricio Guzmán, més un avanç de “Informe general…” (1976) de Pere Portabella.
S’iniciava amb un text d’ Ernest Blasi a la pel·lícula “Entre la esperanza y el fraude” (1977) de C.C.A.. Sota el títol de “Esperanzas y fraudes. Un film militante” hi havia una molt agre crítica. Aquesta era la primera pel·lícula que es feia sobre la Guerra Civil. Se’ns dubte podia ser una pel·lícula controvertida, era tan sols un element d’anàlisi, que no es reclamava l’únic, sobre la Guerra Civil.
A continuació hi havia la llarga entrevista: “Conversa amb la Central del Curt”. L’havien fet Ernest Blasi, Gustau Hernández i Ramon Herreros. Els interpel·lats érem Joan Simó Peñalba i jo mateix. El record que tinc es que foren unes dues o tres hores molts dures, més que una conversa fou un interrogatori. Aquest to es pot copsar encara ara al llegir-la. Cal recordar que l’entrevista es deuria fer a finals de 1976, quan encara estàvem en plena transició, mesos abans de la normalitat democràtica de les primeres eleccions (15-6-1977).
Dels entrevistadors, Gustau Hernández i Ramon Herreros formaven part del col·lectiu de crítics cinematogràfics “F. Creixells” (que es va crear el 1974) i que, entre d’altres, escrivia a la revista “Destino”. Ramon Herreros, artista conceptual, fou del 1975 al 1980 el responsable de la Filmoteca a Barcelona (quan encara depenia de Madrid); va ser el director de la revista “Arc Voltaic”. Posteriorment s’ha dedicat al món de l’art.
Del col·lectiu “F. Creixells” també hi formaven part: Felix Fanés, Ramon Sala i Julio Pérez Perucha (aquest havia estat també al col·lectiu de crítics madrileny “Marta Hernández”, que es va crear el 1973).
De la C.D.C. / C.C.A. hi vam estar Joan Simó Peñalba i jo. Joan Simó formava part de l’equip de realització que havia fet “Entre la esperanza y el fraude” (1977), en el si de la C.C.A. Conjuntament amb Bartomeu Vilà Sala, Mercè Conesa González (1963- 2009) i Rosa Babi, l’anomenat “grup de l’Hospitalet”, també havien fet “Viaje a la explotación” (1974) com “Col·lectiu S.P.A.” (de “Salvador Puig Antich”).
A l’entrevista hi ha des del primer moment una forta tensió. La C.D.C., com a única distribuïdora alternativa existent, aplegava pel·lícules molt diverses; era una plataforma de difusió del material cinematogràfic que per diverses raons no en tenia. Aquestes fonamentalment eren de caire social o polític (era el motiu principal pel qual vam crear la C.D.C.), però també donàvem sortida a pel·lícules d’un caire més “underground” i d’autor o bé aquells treballs en subformats que no podien exhibir-se en els canals oficials i que creiem que presentaven interès cinematogràfic. Recordarem que érem persones que procedíem del món dels cine clubs, el nostre apropament a la cultura havia estat mitjançant el món del cinema, i que havíem tingut (en aquells darrers anys del franquisme) un procés de conscienciació social i política. El de la revista “Arc Voltaic”, molt probablement més ben preparats ideològicament que molts de nosaltres i d’una major formació intel·lectual, no entenien que distribuíssim alhora, entre d’altres, pel·lícules de Portabella (avantguardista i militant), Padrós (underground) o Joan Baca i Toni Garriga (interessant cinema amateur de dibuixos animats). Potser sí que érem un “calaix de sastre”. Ens comparaven amb distribuïdores alternatives de França i Anglaterra! Quan teníem molt poca informació del que es feia a fora.
A la C.D.C. hi havia també el Colectivo de Cine de Clase, amb Helena Lumbreras (foragitada del Partit Comunista després d’un llarg interrogatori), o el franctirador d’esquerres i amb una trajectòria terriblement coherent (fins avui dia) Llorenç Soler que havia col·laborat en rodatges afins al PSUC, com “Muntanya/Montserrat” (1971).
La branca de producció de la C.D.C., la C.C.A., partia (també) d’una consideració àmplia ideològica, érem antifranquistes de diferents vessants. Alguns procedien o tenien fortes relacions amb Comissions Obreres (i el PSUC), d’altres érem simplement d’esquerres (potser allò que en deien “companys de viatge”), i finalment hi havia el “grup de l’Hospitalet” d’orientació anarquista. Mai cap línia va imposar-se sobre la resta. Els entrevistadors ens demanaven una major coherència en la intervenció en el mitjà cinematogràfic. El nostre procés era absolutament a l’inrevés del que ens deien, ells defensaven una fèrria proposta teòrica com a pas previ pel desenvolupament de la practica cinematogràfica. En canvi, nosaltres prioritzàvem la praxis, el treball d’organització d’una plataforma (heterogènia) de distribució o la realització de pel·lícules evidentment necessàries en aquell moment històric, calia reflectir en imatges el que estava passant. I, com a conseqüència d’aquestes pràctiques cinematogràfiques, aturar-se de tan en tan i reflexionar sobre el que fèiem. Recordo alguns dissabtes al menjador o sota els pins de la casa dels pares a Mont-roig, parlant i parlant de les nostre experiències, de com havia de ser aquell cinema alternatiu. Fruit d’aquestes xerrades, de les anotacions que feia, són els textos que després escrivia a “Cinema 2002” (principalment), com aquell de “La crisis del cine marginal” del “Cinema 2002” núm. 61-62 (març i abril de 1980), pàg. 101.
Potser érem uns utòpics que vàrem treballar en el que creiem era necessari i prioritari. D’altres tenien una major coherència ideològica i feien un més radical anàlisi de la realitat social i política. Però es quedaven, sovint, en el camp de les idees.
Resumint aquest deu ser el text amb comentaris més contraris i hostils al nostre treball que es va publicar. Però vist des d’ara es totalment significatiu de les diverses maneres d’entendre el treball en el camp cinematogràfic de base en aquells anys. En el primer arxiu annexat hi ha aquesta entrevista d’“Arc Voltaic”.
Curiosament uns mesos després es va publicar un text a la revista “Treball” (òrgan del PSUC), en el núm. 500 (24 a 30 d’octubre 1977), dedicat a la C.D.C. que s’encapçalava amb “El cine alternatiu. Un camí de llibertat”. Després de descriure molt positivament la feina que fèiem, acabava amb uns comentaris sobre “Entre la esperanza y el fraude” (1977), que acabava de projectar-se a la “Setmana Internacional de Cinema de Barcelona”, dient que era “un film exemplar”. Ho podeu trobar al segon arxiu annexat.
.
“La ciudad es nuestra”
.
