Martí Rom

Pàgina Oficial de Martí Rom

  • Alexanderplatz (2010)

1/

(31) COM RODÀVEM? (I “ANTICRÓNICA DE UN PUEBLO”)

General

Quan ara veiem moltes de les pel·lícules de cinema marginal fetes en aquells anys del darrer franquisme o la transició, no podem desconèixer o oblidar les condicions en que van ser produïdes. Repassant alguns comentaris de crítics trobem que, en el millor dels casos, parlen de cinema pobre fet en pocs mitjans, i no sempre ho diuen con una valoració positiva. Em proposo explicar com fèiem alguns aquelles pel·lícules que ara ens semblen tan llunyanes (pel seu context i també visualment).

El cinema de la industria es feia en 35 mm, era el que es projectava en els canals d’exhibició comercials; les pel·lícules havien de passar la maleïda censura franquista. Aquelles que s’estrenaven en un cinema de la Gran Via, que després passaven a cinemes de barri i finalment arribaven (amb continus talls pels canvis de bobina) als pobles. Cada bobina eren uns vint minuts. Una pel·lícula de 90 minuts eren cinc bobines, i calien quatre canvis de bobina.

En 35 mm. també es feien (molts d’aquells) curtmetratges del anomenat “cinema independent espanyol”, els dels alumnes de la Escuela Oficial de Cinematografía (E.O.C.) a Madrid, o els que feien algunes petites productores. Com que rodar en 16 mm. era més fàcil i barat que fer-ho en 35 mm., a vegades es rodava i muntava en 16 mm. i finalment “s’inflava” la pel·lícula a 35 mm. per tenir una major possibilitat d’accés a la exhibició en els cinemes comercials. En aquest procés de laboratori es perdia una certa qualitat d’imatge, dèiem que es “veia el gra” de l’emulsió química del cel·luloide. Donava una altre textura a la imatge; podia ser més càlida si s’utilitzava adequadament.

També hi havia un cinema en 16 mm. Era el format en que rodaven el NO-DO, les notícies de la televisió o documentals fets dins la industria. També eren en aquest format les pel·lícules que distribuïa la Federació de Cine Clubs, o les que es podien obtenir als consolats estrangers (com el de Canadà que deixava aquelles meravelloses pel·lícules d’animació de Norman McLaren).

També hi havia un altre subformat, el 8 mm o (posteriorment) el Súper 8 mm, que s’utilitzava per enregistrar les típiques imatges familiars i/o d’excursions. També l’usaven els anomenats “cineastes amateurs” per fer pel·lícules (d’argument) que pretenien “ser” com les del cinema comercial.

A finals dels anys seixanta va començar a fer-se un altre tipus de cinema (“cinema independent”), normalment rodat en 16 mm. i que tractava temes (socials i polítics) que no permetien que fossin exhibits en els canals establerts pel franquisme. Aquestes pel·lícules es passaven a cine clubs o a locals de barris.

A inicis dels anys setanta, en el darrer franquisme, aquest tipus de cinema es radicalitza (“cinema marginal”) i augmenta considerablement la seva producció. A més del 16 mm. també es van fer algunes pel·lícules interessants en Súper 8 mm. Cal destacar, per exemple, “Anticrónica de un pueblo”. El problema d’aquest format es que aquell cartutx de 15 m. (3 minuts) de negatiu que compràvem a Kodak i després els hi enviaves perquè la revelessin, es convertia en còpia positiva (era material reversible). Sols podies projectar aquesta còpia, i no hi havia negatiu. Hi havia la possibilitat de fer un internegatiu d’aquesta còpia, mitjançant el qual obtenir d’altres còpies de la pel·lícula. Això era prou car, quasi com rodar originalment en 16 mm. També calia tenir la precaució de fer l’internegatiu ràpidament abans que les continues projeccions del material en S8 mm. no produís algun deteriorament en la còpia original.

Alguna vegada, en el context del “cinema amateur”, algun famós realitzador rodava en 16 mm. per obtenir una major qualitat de les imatges i, després, feia còpies en S8 mm. per enviar a concursos i tenir més possibilitats de guanyar premis.

Aquella pel·lícula en S8 mm. que he citat abans, “Anticrónica de un pueblo” la va realitzar el “Equipo Dos”: José Martínez Siles (conegut com José Maria Siles i Fernando Pérez. Eren d’Almería. Els vaig conèixer en aquella Mostra que es va fer en aquella ciutat l’agost de 1975. Pepe Siles fou un dels que van firmar aquell “Manifiesto de Almería”. En el “Cinema 2002” núm. 4, pàg. 55 (juny 1975) ja havien publicat el text “El porqué de un cine político (Manifiesto de “Equipo Dos”)” i avançaven que estaven fent “Anticrónica de un pueblo”. Siles era mestre en un poble perdut de les muntanyes del nord d’Almería, no hi havia ni carretera. S’explicava en la pel·lícula  una dita que definia aquell indret: “Topares, echa pan y no te pares”. La pel·lícula era la contestació a l’oficial sèrie de televisió espanyola “Crónicas de un pueblo”, una versió edulcorada de la vida en un poble de l’Espanya profunda feta per Antonio Mercero, que es va emetre del 1971 al 1974, i on un dels personatges principals era el mestre.

En el “Cinema 2002” núm. 7, pàg. 71 (setembre 1975) i núm. 8, pàg. 54 (octubre 1975) es va publicar respectivament: “Y ahora, ¿qué? Un S.O.S. de Equipo Dos (Hacia las cooperativas con el cine independiente)” i “Dos realidades de Equipo Dos”. En aquest darrer s’informava de les seves dues produccions: “Anticrónica de un pueblo” i “Buenos días, Portugal”. José Maria Siles va venir a estudiar “Ciències de la Informació” a Barcelona i va conèixer a d’altres membres de la Central del Curt (C.D.C.); participant en algunes de les nostres activitats. La C.D.C. va distribuir “Anticrónica de un pueblo”, hi va haver tantes projeccions que al final la còpia es va acabar deteriorant. Ell és també  l’entrevistador que surt a la pel·lícula “Votad, votad, malditos” (1977) de Llorenç Soler, qui va pels carrers de Barcelona preguntant als votants d’aquelles primeres eleccions democràtiques (15 de juny). A partir del 1984 va treballar com a corresponsal de TVE l’estranger (París, Nova York, Rabat, Brussel·les…); fou qui va retransmetre la caiguda del mur de Berlín (9-11-1989). Ara es el director de “aNews”, una agencia de corresponsals amb seu a Brussel·les.

Curiosament quan vaig anar a Berlín (11-6-2010) a donar una conferencia a la Filmoteca (“Clandestí: Invisible Catalan Cinema under Franco”) vaig trobar-me a l’Alexanderplatz una exposició sobre la caiguda del Mur on hi sortia Pepe Siles en una de les grans fotografies (és el de l’esquerra, l’entrevistat, de la fotografia que acompanya aquest text).

Com rodàvem? Molt del “cinema marginal” del darrer franquisme es feia en 16 mm. Si hi havia possibilitats econòmiques es feia amb negatiu de 16 mm. Normalment en blanc i negre que era unes quatre vegades més barat que el de color. Calia cercar fons de finançament externes: ajuts, vendre material complementari (com vam fer per “Un libro es un arma”, veure el punt “09” de “Hemeroteca particular”), alguns aprofitaven material sobrant d’alguna producció professional.

En algun cas, també rodàvem en 16 mm. però amb “negatiu de so”, que resultava molt, molt més barat. Per exemple: “Vampir-Cuadecuc” (1970) de Pere Portabella o “Lock-out” (1973) d’Antoni Padrós. Quan la Cooperativa Cinema Alternatiu va decidir rodar “Un libro es un arma” (1975) vam utilitzar “negatiu de so”. L’anàvem a comprar directament a la fàbrica Kodak, al Prat de Llobregat, prop del aeroport.

El “negatiu de so” tenia molt poca sensibilitat, s’utilitzava dins la industria per impressionar la banda sonora (òptica) que acompanyava al costat dels fotogrames. Sols calia que impressionés blancs i negres, no hi havia grisos. Si per rodar amb negatiu de 16 mm. ja calia tenir una quantitat important de llum (natural o mitjançant focus), res a veure com ara es grava amb qualsevol càmera de vídeo o amb el telèfon, fer-ho amb “negatiu de so” encara resultava més dificultós. Calia dies amb prou sol i, tot i això, la imatge impressionada era molt contrastada (blancs i negres) i sense gradació de grisos. A més, com que tenia molt poca sensibilitat no hi havia pràcticament “profunditat de camp”; aquest és l’espai que hi ha entre dos punts (proper i llunyà) on els objectes o persones incloses queden enfocades. Es a dir, molt ràpidament es perdia el focus, quedava desenfocat. La còpia positiva exhibida que procedia de “negatiu de so” tenia una presencia “estranya”, molt contrastada, que podia adquirir un cert caràcter experimental o avantguardista.

Utilitzàvem càmeres Bolex Paillard o Beaulieu sense alimentació elèctrica, eren càmeres que feien córrer la pel·lícula mitjançant una molla que calia prèviament comprimir, fent girar 360 graus varies vegades una palanca preparada per aconseguir-ho. Era “donar corda”. Eren les “Bolex de corda”. Amb aquesta acció tan sols s’aconseguia uns 30 segons, dels quals els dos primers i els dos últims no es podien aprofitar perquè la velocitat no era (encara) homogènia. Tan sol podíem aprofitar uns 25 segons cada vegada.

Treballàvem amb bobines de 30 mts., uns 3 minuts de pel·lícula; dels que com hem vist s’acabaven aprofitant uns dos minuts i mig. Calia introduir la bobina de negatiu a la càmera a les fosques. Es preparava una caçadora posada a l’inrevés, posaves les mans per les mànigues fins accedir a la càmera amagada de la llum dins de la caçadora, s’obria la tapa i per simple tacte es col·locava la bobina, es passava la pel·lícula per l’obturador (fent-hi els corresponents bucles d’entrada i sortida) i s’enganxava a la bobina buida de sortida, es tapava la càmera, i abans de treure-la, es comprovava pressionant el botó disparador que la pel·lícula corria correctament. Anava bé tenir a mà un clip per ajudar a posar la pel·lícula.

Les càmeres disposaven normalment d’un parell d’objectius intercanviables, per exemple un de normal i un altre de teleobjectiu. Si rodàvem en algun interior disposàvem algun focus que rebotàvem contra el sostre per obtenir una llum més homogènia. Utilitzàvem el trípode, però no d’una manera constant; a vegades no em teníem. A alguns ens semblava que la càmera a mà donava una major llibertat, que aquestes imatges s’allunyaven de les pel·lícules comercials de l’època. Amb la càmera a mà ens movíem seguint l’acció o cercant-la. I havíem llegit allò de “un travelling és una qüestió moral” de Godard.

Amb aquelles limitacions de fer plans de 25 segons, el que durava la corda, és feia complicat rodar entrevistes. A més, les càmeres no tenien sincronia amb el magnetòfon que enregistrava la veu. Això comportava que, al moment de muntar, ajuntàvem fent coincidir la imatge amb la veu, però que al cap d’uns quants segons es perdia la sincronia, els llavis de la persona no coincidien exactament amb el que s’escoltava. Calia fer plans més generals i, de tan en tan, afegir un pla (generalment un primer pla) de l’habitació, de les seves mans, d’alguna fotografia o retall de diari, per tal de poder recuperar la sincronia. Acostumàvem a dir que era un “pla de florero”.

Dúiem el material rodar a revelar al laboratori Fotofilm, a la Travessera de Dalt Cantonada amb el carrer Alegre de Dalt. Al cap d’un parell de dies recollíem una còpia positiva de poca qualitat. Aleshores trossejàvem el material en els diferents plans i els agrupàvem pel ordre que tindrien i/o per conceptes (primers plans d’un tema, d’un altre…). Començàvem el muntatge amb una moviola domestica, relativament petita, amb dos braços. A l’esquerra posàvem una bobina amb el material rodat, que passàvem per la pantalla de la moviola per seleccionar on havíem de tallar el pla (d’inici i de final), per acabar enganxant-lo a la cua del darrer pla triar de la bobina de la dreta, on quedava el material definitiu. El material és movia (manualment) mitjançant dues manetes que hi havia una a cada braç de la moviola. Intentàvem aprofitar gairebé tot el material rodar; era molt car. I obteníem un material muntar de principi a fi, era el “copión”.

Seguint la numeració seqüencial dels plans del “copión” es podia muntar el negatiu (de les imatges) de la pel·lícula. Encara quedava la banda sonora, que normalment la incorporàvem en algun estudi. Era de “so magnètic”, una petita cinta marró que s’incorporava al costat de la imatge; el “so òptic” era molt car. El problema era que la banda magnètica s’anava deteriorant amb el seguit de projeccions.

A finals dels setanta i inicis dels vuitanta es produeix un encariment del negatiu de 16 mm. com a conseqüència de que arreu del món havia començat l’expansió del vídeo. El “3/4 U-Matic” s’havia creat el 1969. Aquest fou el primer format de vídeo (analògic), era utilitzat fonamentalment per les televisions. Permetia gravacions a l’exterior amb una càmera i un magnetoscopi portàtil, disposava de casettes d’uns 20 minuts. A partir del 1983 va començar a ser desplaçat per un nou format de vídeo, el Betacam.

.

.