Un dia d’octubre de 1981 vaig rebre una trucada a casa, era algú que em preguntava si jo era el realitzador de “D’un roig encès: Miró i Mont-roig” (1979). Em citava a la seu corporativa de Banca Catalana (ara edifici Planeta) a la Diagonal 662, en aquell edifici singular dels arquitectes Tous i Fargas que fa cantonada amb la Gran Via de Carles III. Havia de preguntar per Antoni Forrallad. La persona que em trucava m’informà que algú havia vist aquell documental sobre Joan Miró i pensant que deuria haver alguna relació amb Mont-roig, va telefonar a l’Ajuntament i mitjançant algun amic o familiar van aconseguir el meu telèfon.
Vaig anar a aquell edifici de la Diagonal i, sense saber qui era aquell Antoni Forrellad, vaig dir que m’esperava. La sorpresa va ser quan em van conduir al que deuria ser la planta noble i em van fer entrar en una sala esplèndida. Al cap de poca estona va arribar aquella persona. Deuria tenir uns setanta anys i tenia l’aspecte de ser una persona rellevant. Em va dir que coneixien el meu documental (no vaig esbrinar mai, ni vaig gosar preguntar, on l’havien vist) i que encaixava totalment amb el projecte que volien fer. Em va comentar que moltes de les persones importants de Catalunya d’aleshores ja tenien una certa edat i calia fer una sèrie de documentals sobre les seves vides i la seva activitat. Em va preguntar si estava disposat a assumir aquest projecte. Teníem previst un pla molt ambiciós, volien fer cada mes un documental i em va donar una relació de 114 personatges.
El 20 de març de 1980 hi havia hagut les primeres eleccions, després del franquisme, al Parlament de Catalunya. Va guanyar Convergència i Unió, i Jordi Pujol fou elegit president el 8 de maig.
D’aquella reunió, vaig sortir mig exultant i preocupat pel que podia suposar aquest extraordinari projecte, doncs jo venia d’un context cinematogràfic de petites produccions dins del “cinema marginal”. Després d’acabar la carrera d’Enginyers Industrials (branca d’Organització) i amb estudis complementaris d’Informàtica, des del 1977 treballava a “Motor Ibérica” (després “Nissan Motor Ibérica”) d’analista funcional (informàtica) i començava a desenvolupar projectes. El meu horitzó professional era prou esperançador.
Per començar em van proposar tres personatges triats perquè, em van comentar, eren molt diferents, de contexts diversos: el poeta J. V. Foix (1893-1887), el ciclista Marià Cañardo (1906-1887) i el músic Frederic Mompou (1893-1887). Per cert, Cañardo no estava a la relació inicial de 114 personatges.
Aquell era un projecte de feina d’uns deu anys, calia assumir la seva direcció i demanar la col·laboració dels companys de la Central del Curt. A més, des de feia anys, potser per la proximitat de l’escriptor “mont-rogenc” Raúl Ruiz, m’atreia cada vegada més la cultura en general, la literatura, l’art… Així doncs, aquell projecte m’entusiasmava.
Vaig proposar-lo al Joan Martí Valls i al Llorenç Soler. La idea era que cadascun de nosaltres faria un dels documentals, es a dir en faríem un cada tres mesos. En aquell moment inicial el Llorenç estava enfeinat i vam decidir que aquells tres primers documentals els faríem el Joan Martí i jo. El paper del Joan Martí fou rellevant en el disseny de la producció; ell ja tenia experiència en la professió. El vam presentar el 21 de novembre a Antoni Perramón, de “Fundació Catalana”. Parlàvem de fer documentals en vídeo U-Màtic (3/4 de polzada), d’uns vint minuts cadascun. Partint d’aquest format després es podrien fer còpies (també en vídeo) en els formats de ½ polzada (Betamax o VHS). “L’equip de realització portarà a terme totes les tasques d’organització, recerca d’assessorament per a cada personalitat… així com la resolució tècnica de cada cinta…”.
Durant desembre de 1981 i gener de 1982 vàrem tenir diverses reunions, presidides per Antoni Forrallad, on hi havia Antoni Perramón, Joan Martí Mercadal, Ferran Ariño Barberà i Joan Carreres Martí. Es feien a la seu de “Fundació Catalana”, al Passeig de Gràcia núm. 89, quart pis. Antoni Forrallad (1912-1983) era realment el factòtum d’allí; era un enginyer industrial que creà una empresa de fabricació de motors elèctrics que va donar pas, el 1962, a “Unidad Hermética” de Sabadell, una important empresa a nivell mundial de fabricació de compressors frigorífics. També va impulsar moltes activitats de promoció d’entitats culturals; per exemple, la Fundació Enciclopèdia Catalana. Va rebre la Creu de Sant Jordi el 1982.
Van nomenar un coordinador del projecte, al qui deuríem presentar l’esquema de guió de cada documental i que ens facilitaria alguns aspectes de la producció. Fou Salvador Escamilla (1931-2008), aquell famós presentador del programa Radioscope (de Radio Barcelona) que els anys seixanta fou la plataforma de promoció de la “Nova cançó”. Vam establir ràpidament una estreta i fructífera relació.
Vam fer els tres rodatges de febrer a abril de 1982. El primer fou “Foix, investigador en poesia” (25 minuts), una llarga conversa amb ell sent contertulis Salvador Escamilla i Joan Carreras. El vam enregistrar al seu pis del carrer de Setantí núm. 9, a Sarrià. A continuació vam fer “Cañardo, un campió” (22 minuts) i finalment “Mompou, la solitud sonora” (35 minuts).
Era una feinada engrescadora. Nosaltres fèiem la recerca prèvia d’informació sobre el personatge, elaboràvem el guió, i acabàvem amb la realització i el muntatge (aquí cal remarcar el paper de Joan Martí Valls que hi treballava professionalment). Com sempre, en tots els treballs cinematogràfics / audiovisuals que he fet, pràcticament l’únic que no era professional era jo (o també el company Juan Manuel García Ferrer en el projecte posterior dels “Personatges de la cultura” que vam fer en el si del Col·legi d’Enginyers).
El rodatge de Mompou va tenir la dificultat que aquest estava delicat de salut i parlava amb dificultat, per la qual cosa vam haver d’emprar a la seva esposa Carme Bravo perquè fes el relat dels moments importants de la vida del music. Com que havia estudiat al Conservatori del Liceu vam anar a rodar uns plans allà i fou el motiu per demanar de fer-ho també al club privat del Cercle de Liceu, aleshores limitat als socis. Normalment quan passava passejant per La Rambla, per davant del Liceu, sempre m’encuriosia mirant aquella gran finestra de vidres fumats a la dreta de la porta principal (“la peixera”) on sabia que hi havia uns majestuosos salons farcits de quadres de Ramon Casas.
Des del punt de vista audiovisual aquests tres enregistraments van tenir la seva dificultat. Era els inicis del format vídeo; on la tècnica d’enregistrament i muntatge eren radicalment diferents. La càmera la va fer Llorenç Soler (en el de Foix, l’entrevista a casa seva la fer Tomàs Pladevall). El problema més important era tal com es feia el muntatge aleshores, en aquells inicis del format vídeo. En el cinema anàvem tallant i enganxant (físicament) els plans del “copión” per l’ordre que calia per la còpia final. Anaves revisant el material muntat, per veure la seva coherència, i sempre podies tallar i treure un pla o bé tallar i afegir un nou pla enmig. Com que encara no treballàvem amb els ordinadors (potents) que van venir anys després, que permetien emmagatzemar tot el material enregistrat i tenir-lo sempre disponible per anar seleccionant el següent pla, aleshores calia anar cercant (a les diverses cintes enregistrades) el pla que volíem i copiar-lo a sortida, a la còpia final. A vegades resultava que teníem cinc minuts muntats i ens adonàvem que allà enmig hi calia afegir un nou pla, aleshores teníem dues possibilitats: afegir el nou pla on calgués i refer (tornant a cercar pla a pla a les cintes originals) des d’aquell punt en endavant, o bé afegir-lo i copiar els plans següents per posar-los a continuació. Aquesta darrera possibilitat, la més senzilla i ràpida comportava perdre qualitat de la imatge, doncs fèiem una còpia del material original.
Vam acabar els tres documentals a finals de març i ho vam comunicar per poder fer una sessió en la que des de “Fundació Catalana” anaven a dictaminar sobre la seva qualitat i idoneïtat. Ens van dir que els hi semblava bé, i que calia obtenir el vist-i-plau definitiu per iniciar la producció d’aquella sèrie de personatges que ens havien proposat. També que ja podíem començar a preparar el següent, el dedicat a la dibuixant Lola Anglada (1892-1984). Ens avançaven que després faríem l’arquitecte Lluís Bonet Garí (1893-1893), deixeble d’Antoni Gaudí i arquitecte director de la Sagrada Família entre 1971 i 1980. I vam començar a preparar el de la Lola Anglada.
Tot semblava anar satisfactòriament. Però anaven passant els dies i no obteníem la conformitat definitiva. Tot d’una el 20 de maig vam llegir a “La Vanguardia” el titular: “Se enrarece el caso Banca Catalana. Sorpresa ante la posible querella contra Pujol”, també sortia a l’editorial (“La noticia del dia”) i es publicaven varis articles sobre el cas. El 12 de juny, també a “La Vanguardia”, es publicava un article que duia el títol de “Nota del Banco de España para acallar los rumores sobre Catalana” i més avall deia que “…carecen por completo de fundamento los rumores respecto a la posible suspensión de pagos de Banca Catalana…”. Malgrat tot el que deia, va esclatar la fallida del banc. Era el final d’un projecte il·lusionant. Aquesta experiència fou el més semblant possible a aquell famós conte de “la lechera”.
D’aquella llista de 114 personatges que ens van donar citaré alguns ben diversos per donar la idea del que representava el projecte: els escriptors Salvador Espriu, Marià Manent i Sebastià Juan Arbó, els poetes Vicent Andrés Estellés i Miquel Martí Pol, el lingüista Joan Corominas, els arquitectes Josep Lluís Sert i Ricard Bofill, els pintors Salvador Dalí i Antoni Tàpies, l’escultor Apel·les Fenosa, el crític d’art Alexandre Cirici Pellicer, el músic Xavier Montsalvatge, la cantant Montserrat Caballé, l’actriu Núria Espert, l’actor Joan Capri, el polític Josep Andreu Abelló, la líder anarquista Frederica Montseny, el president de la Generalitat Josep Tarradellas, l’economista Joan Sardà Dexeus, l’empresari Pere Duran Farell, el metge Joaquim Barraquer Moner, el futbolista Antoni Ramallets o el pallasso Charlie Rivel.
.
J.V. Foix Marià Cañardo Frederic Mompou
