El cinema era per tota una generació, aquella que tenia, més o menys, entre vint i vint-i-cinc anys a inicis dels setanta, quan el franquisme s’esberlava i s’albiraven nous aires de democràcia i modernitat, el nostre paradís habitable. El cinema era una realitat (de colors) on viatjàvem cap a indrets ignots, un camí vers el món de la cultura. Per exemple descobríem els cants de “Carmina Burana” veient la pel·lícula “Dulces cazadores” (1970) de Ruy Guerra, la 5a simfonia de Gustav Mahler a “Muerte en Venecia” (1971) de Luchino Visconti, els quadres de Paul Delvaux en “Una noche un tren” (1968) d’André Delvaux…
Si als estius el punt de trobada amb el Raúl, d’acolliment, era aquell xalet de “Golconda”, a Les Pobles, a Mont-roig, durant els llargs hiverns ho era el pis de l’avinguda del Princep d’Astúries núm. 15, de Barcelona. Allà els amics del Raúl ens coneixíem i ens fèiem amics. Sopars, xerrades… fins i tot, alguna sessió de cinema el dissabte a la nit aprofitant que al “Cine club Ingenieros” havíem projectat a la tarda alguna pel·lícula mítica. Per exemple, allà vam passar “El cuirassat Potemkin” (1925), “Octubre” (1928) d’Eisenstein o “Nosferatu” (1922) de Murnau; o també alguns curts del “underground” Antoni Padrós. Algunes aleshores totalment prohibides. Recordo el menjador i la sala completament plenes de persones que s’asseien on podien. Suposo que allà ja hi era el Marcos Ordoñez. El Raúl, un dia ens va dir, a mi i a Juan Manuel García Ferrer, que podríem incorporar a un jove molt valuós al “Cine club Ingenieros”, que ens ajudaria en la confecció dels dossiers que fèiem sobre directors i temes que projectàvem. Això era el 1974. El Raúl tenia 27 anys, jo tenia 24 anys i el Marcos era un noi de 17 anys.
Jo havia anat algunes vegades a projectar i comentar el mític “El cuirassat Potemkin” d’Eisenstein a l’acadèmia (del carrer Sant Eusebi, gairebé a la cantonada de casa seva) on donava classes el Raúl.
El Raúl també havia fet de mestre a Santa Coloma de Gramanet i escrivia alguns textos a la revista “Grama” (que per cert recordava fonèticament a “Granma” el diari oficial del Partit Comunista Cubà). I em va oferir la possibilitat de publicar alguns textos sobre cinema. Vaig fer: “El cine y la clase trabajadora” (núm. 112, maig de 1978), “Cinema. Una industria capitalista” (núm. 117, novembre de 1978), i “De Lumière als Rodolfos Valentinos” (núm. 118, desembre de 1978).
Jo escrivia a “Cinema 2002” des del número 2 (abril de 1975). A l’abril de 1979 (número 50) vàrem treure un especial dedicat a Pier Paolo Pasolini, on jo vaig publicar “L’onorevole Pasolini” una anàlisi, una versemblança, a partir d’una fotografia d’un diari on apareixia el cos de Pasolini a terra, en primer pla i tapat per una mena de llençol, i al voltant diverses persones amb aparença (per a mi) significativa. Jo relatava una versemblant realitat emparant-me (naturalment) en Leonardo Sciascia i Jorge Luis Borges. D’alguna manera el Raúl estava darrera tot això, del meu Pasolini i de les meves “afinitats electives” (en aquest cas sorgides la cultura). Era irremeiable, el Raúl havia d’escriure en aquell número especial. Fou: “La acracia de Pasolini, o la llegada del reino de la espiga”.
Dos números després (el 52, de juny de 1975) va publicar el segon text, ara ja sota el títol genèric de “Revisiones”: “Relación del feliz estado de la República de Calabuch”. En el núm. 53-54 (juliol-agost de 1979), “El thriller: mito y tinglado”. En el núm. 57 (novembre de 1979), “Al calor de la ciudad y el recuerdo”. En el núm. 59 (gener de 1980), “La princesa salió a las cinco y cuarto”. En el núm. 60 (febrer de 1980), “Zorba y los cuatro elementos”. En el núm. 63 (maig de 1980): “Los forajidos y el destino”. La revista “Cinema 2002” va tancar dos números després, núm. 65-66 (juliol- agost de 1980). Aleshores, alguns dels escriptors habituals vam passar a la revista germana “Nueva Lente”. Aquí hi va publicar: “Martí Rom, Miró, Mont-roig: la Constelación núm. 24”, en el núm. 100 (desembre de 1980). Després va venir “Cinema 2001”, el núm. 1 era de l’octubre de 1983. En el núm. 2 (novembre de 1983) publicaria la significativa “La última sesión o la mirada del idiota”. En el núm. 3 (desembre de 1983), “Reivindicación de la mecedora”. En el darrer número de la revista (el núm. 6, març de 1984), va publicar “Baedeker para ir de Apolos a Dionisos”.
Aquest text del Raúl “Martí Rom, Miró, Mont-roig: la Constelación núm. 24”, en el núm. 100 (desembre de 1980) el podeu trobar a l’apartat “Mont-roig / Textos mironians” d’aquest web.
El fet que el Raúl escrivís en una revista de cinema va crear una certa confusió doncs hi havia un altre “Raúl Ruiz”, un cineasta xilè (1941-2011) d’un cert renom en els cercles de la crítica cinematogràfica. El Raúl parlava que un dia caminant per la Travessera de Gràcia, quan allà hi havia la Filmoteca, li va fer gràcia llegir en lletres prou grans que feien un cicle dedicat al seu homònim.
Ara, revisant aquestes “Revisiones” en va il·lusió veure com eren contemporànies d’aquells textos meus de la sèrie “La perspectiva infinita” (de “Nueva Lente” i “Cinema 2001”, veure el punt 25 d’aquesta “Hemeroteca particular”). Els habituals que escrivíem en aquestes revistes, des de Barcelona, érem tres: Juan Manuel García Ferrer, Raúl Ruiz i jo.
Trenta-sis anys després d’aquell text del Raúl, “La acracia de Pasolini, o la llegada del reino de la espiga, la revista “Caiman” núm. 42 (octubre de 2015), pàg. 18, l’ha tornat a publicar: “Recuperamos aquí un hermoso texto sobre Pier Paolo Pasolini publicado por la revista Cinema 2002 en 1979, dentro de un número especial dedicado al cineasta. Dos poetas Lorca y Pasolini, dialogan en estas páginas”. El teníu al primer arxiu annexat. El director de “Caimán”, Carlos F. Heredero, també era un col·laborador habitual de “Cinema 2002”. Ara dedicaven uns quants articles al director italià. Casualment, també s’hi publicava, a la pàg. 32, un text del company Juan Manuel García Ferrer: “Fijar la memoria para conocerse un poco”; sobre la recerca dels passos de Pasolini per Barcelona (1965, 1967 i 1974).
Aquell conjunt de textos del Raúl Ruiz publicats sota el títol genèric de “Revisiones” més tard es van publicar en el llibre “La mirada del idiota” (Editorial Montesinos, 1984). A la introducció escrivia: “Esta serie de artículos debería haber tomado el nombre de Revisiones, pues tal era el título de la sección en la que nacieron… Si hoy se publican como La mirada del idiota, es porque –a veces- un título se impone a causa de resonancias, de su más atinado valor… o de un encuentro fortuito de citas…”. Una d’aquestes es aquella que dóna entrada al text “La última sesión o la mirada del idiota”, sobre la pel·lícula “The last Picture show” (1971) de Peter Bogdanovich, una citació de Julio Cortázar: “Ahora que lo pienso la idiotez debe ser eso: poder entusiasmarse todo el tiempo por cualquier cosa que a uno le guste, sin que un dibujito en una pared tenga que verse menoscabado por el recuerdo de los frescos de Giotto en Padua…”. L’altre, el Raúl la treu de “El oficio de vivir” de Cesare Pavese: “La poesía comienza cuando un idiota dice del mar: Se diría que es aceite. No es una descripción exacta de la calma, pero es el placer de haber descubierto una semejanza, la excitación de una relación misteriosa…”. A la dedicatòria del llibre el Raúl deia: “Este libro no podía estar dedicado más que a Martí Rom”. Gràcies. El llibre acabava amb una misteriosa citació de Higinio Lombardo (deia que era un “místico italiano del siglo XIII”): “En la mirada de un idiota descubrí los mundos que hay tres los mundos, el más allá del más allá…”.
Una de les pel·lícules de les que reproduíem algun fragment en el nostre documental “Àlbum Raúl Ruiz” (1988) era aquesta “The last Picture show” (1971) de Peter Bogdanovich, de la que el Raúl havia escrit el text “La última sesión o la mirada del idiota”, una d’aquelles “Revisiones”. Era una pel·lícula que estimàvem. Nosaltres, la nostre generació, tenia la sensació que el cinema com l’havíem conegut estava en procés o de canvi radical o bé de lenta desaparició. Nosaltres també podíem ser habitants d’aquell poblet perdut enmig del no res, Anarene, on un idiota escombra sense parar un carrer sense ningú enmig d’un impetuós vent, aquell mateix noi captivat veient aquella última projecció en el cinema del poble, es la seqüencia final de “Río Rojo” (1948) de Howard Hawks, quan John Wayne li diu a Monty Clift, ambdós envoltats de milers de vaques, allò de “Llévalos a Missouri, Mat”. Quan s’obren els llums de la sala un dels personatges de la pel·lícula li diu a l’altre: ¡“Qué película tan buena!, i aquest contesta: “Si, ya la había visto”. El Raúl, jo i alguns amics (el Juan Manuel García Ferrer entre d’altres) som d’aquells que ens agrada, que s’esdevé gairebé una obligació, repetir pel·lícules imprescindibles.
Al segon arxiu annexat hi podeu trobar el text del Raúl “La última sesión o la mirada del idiota”, sobre la pel·lícula “The last Picture show” (1971) de Peter Bogdanovich, una de les seves “Revisiones”, quan el va publicar en el llibre “La mirada del idiota” (Editorial Montesinos, 1984). També hi ha la introducció del llibre i l’índex.
Una passió compartida amb el Raúl (des d’un inici) era Pier Paolo Pasolini. Amb Raúl vaig descobrir, en aquells darrers anys setanta al Pasolini escriptor, a l’intel·lectual que qüestionava aquella societat de consum, al que sempre es posava del costat dels vulnerables i blasmava dels poderosos. Em va fer comprar el llibre “Escritos corsarios”, un recull de diversos textos de Pasolini que havia anat publicant a diaris i revistes italianes del 1973 al 1975. Molts em van interessar, però n’hi havia un de molt particular, que d’alguna manera anotava el canvi que havíem viscut al passar dels anys seixanta als setanta a Mont-roig; ja sigui a Les Pobles o als Prats, on estiuejaven el Raúl i jo mateix. Havíem viscut, gairebé sense adonar-nos el “temps de la desaparició de les lluernes”, de les cuques de llum. Jo recordava, com anys enrere, caminàvem de nit per aquells camins i tot d’una ens sorprenia, en la foscor, una llumeta que s’esdevenia quasi màgica. Després en aquesta Espanya de finals dels setanta, la de la transició del franquisme a la democràcia, la de l’arribada de la modernitat (cultural i industrial) van desaparèixer les lluernes (i també algunes il·lusions i esperances). Pasolini havia publicat “El artículo de las luciérnagas” al diari “Corriere della sera”, l’1 de febrer de 1975 (reproduït a la pàg. 138 d’aquell llibre).
El 1983 el Raúl va col·laborar amb un text en el llibre d’aquell projecte dels “Personatges de la cultura” d’Enginyers (any 2) dedicat al Cinema / Teatre, fou: “1789-1968. Las revoluciones siempre fracasan”, sobre l’obra de teatre (i pel·lícula) “1789” d’Ariane Mnouchkine i el Théâtre du Soleil. També d’alguna manera va ser el causant que el 1987 (any 6) el dediquéssim al grup de teatre de titelles “Rocamora”; el Carles Cañellas, el seu principal element, havia estat alumne del Raúl. No ho va arribar a veure, com sempre fèiem la presentació del llibre i documental al desembre i el Raúl va morir a l’agost.
A mitjans del 1985, l’amic (des dels temps de la “Central del Curt”) Joan Martí Valls ens va oferir la possibilitat de preparar algun projecte de documental per la productora en la que estava treballant. Aquesta feia produccions per a la televisió. Perfecte! Poder treballar professionalment i, a més, fer-ho conjuntament amb el Raúl.
El projecte el vàrem titular “Tornaveu”. Seria una sèrie de tretze capítols de 27 minuts. Ens agradava com (l’enginyer) Pompeu Fabra definia “Tornaveu”: “Dispositiu que reflectint la veu del qui parla, permet de sentir-lo millor, de més lluny”. El nostre objectiu era el d’apropar-nos d’una altra manera a persones del món de la cultura catalana. En una mena de distanciament subjectiu cercàvem, no la més estricte realitat, sinó la versemblança cavalcant sobre aspectes de possible ficció i esperant transmetre el sentit de les seves obres.
D’aquesta manera, durant el 1985 i 1986, varen néixer: “La navalla de Picasso”, “Perucho en el prat del Dip”, “Cerdà i Gaudí: un encontre impossible”. Aleshores, des de la direcció de la productora, ens van dir que calia que fossin temes més universals. I vam presentar “Barcelooona” (on un personatge ens apropa a les diferents ciutats que hi ha en aquella), o un altre dedicat a “Alicia” de Lewis Carroll. Aquest darrer el vam estar treballant, un dia a la setmana, en aquell llarg hivern del 1986-1987. Recordarem que el Raúl va morir a l’agost de 1987.
Enmig d’aquesta etapa final, el Raúl escriu “Hay un lugar feliz lejos, muy lejos” (Editorial Montesinos, 1987), on s’hi poden trobar molts elements cinematogràfics. També ell sol, i esperonat pel Joan Martí Valls, comença a preparar dues altres series: “Institut Municipal de Laberints”, on uns personatges normals trenquen amb la seva quotidianitat en un moment màgic, i “Cinc assassins en el metro”, cinc històries negres urbanes on hi predomina l’atzar i situades en contextos socials molt diferents.
Aquell títol de la sèrie “Tornaveu” d’alguna manera em va portar a fer “Mont-roig: tornaveu mironià” (2002), on després de molts anys persones que van conèixer a Joan Miró a Mont-roig, i que varen tenir una significativa relació, descrivien fets o anècdotes relacionades amb el pintor.
Quan vaig fer el documental “Vers(semblança) Joan Perucho” (1991), dins d’aquell projecte d’Enginyers (any 10), o bé a “Horta: recapte picassiana” (2004), hi havia coses que procedien d’aquells capítols “Perucho en el prat del Dip” o “La navalla de Picasso” de la sèrie “Tornaveu”. M’agrada recordar que d’aquí va sortir utilitzar aquella inscripció de Pajaresco que hi havia a la navalla que Picasso tenia a la seva primera estada a Horta de Sant Joan (i va guardar tota la vida), i que es referia al seu amic Manuel Pallarés.
Una aportació particular meva sobre l’idiota al cinema es aquella seqüència de “Les carabiniers” (1963) de Jean-Luc Godard: dos joves espectadors d’una pel·lícula muda (“El bany d’una dona de món”) s’apropen captivats a la pantalla intentant veure les parts que resten amagades del cos nu de la dona dins la banyera; acaben trencant la pantalla, “entren dins de la pel·lícula”. Anys més tard, el personatge de “La rosa púrpura de El Cairo” (1985) de Woody Allen, sortia de la pantalla (també en blanc i negre) atret per aquella espectadora interpretada per Mia Farrow.
El Raúl escriu en el text “La última sesión o la mirada del idiota”: “Aprendimos el lenguaje de las imágenes sin saber gramática… como idiotas…”. Molts en vàrem aprendre veient i veient pel·lícules i més pel·lícules, érem rates de cine club. Fa anys, vaig trobar unes declaracions de Peter Bogdanovich, el realitzador de “The last Picture show”, al diari “El País” (12 d’octubre de 1988) que deia: “Cuando voy al cine lo que quiero es dejarme llevar por la historia que me cuentan, comportarme inocentemente ante las imágenes que hay en la pantalla. Es difícil, especialmente cuando eres una persona adulta…”. D’acord.
.
.
