D’aquella sèrie de “La perspectiva infinita” que vam publicar als “Fulls informatius” d’Enginyers (després passarien a dir-se “Fulls dels Enginyers”), de l’abril de 1988 al març de 2004, i on fonamentalment va escriure el company Juan Manuel García Ferrer, relatada en el punt anterior (“42”), he deixat a banda uns textos que m’han semblat que reflecteixen, en part, les trajectòries cinematogràfiques d’ambdós.
En l’arxiu annexat hi ha els següents textos, tots dels “Fulls informatius”:
“Temps era temps (repercussió de les coses dels enginyers)” (setembre de 1993)
“L’enginyer i el cinema – 1” (abril de 1988)
“L’enginyer i el cinema – 2” (febrer de 1990)
“Un vídeo sobre la professió d’enginyer, per les escoles” (desembre de 1990)
“¡Dichoso tú, que, aun siendo ingeniero, has preferido inventar guisos a descubrir explosivos! Enginyeria i/o Cultura: una crònica personal” (maig de 1991)
Els tres primers són del Juan Manuel García Ferrer i el darrer meu.
El primer, “Temps era temps (repercussió de les coses dels enginyers)”, és la visió de García Ferrer de l’inici de la nostre trajectòria comuna cinematogràfica. Durant molts anys hem estat una mena de “Dupont et Dupont” (o “Hernández y Fernández”) de la producció escrita de cinema i/o cultural; també hem col·laborat en una munió de documentals. Parla, amb nostàlgia d’un vell company perdut en alguna travessia de la vida, de Josep Maria Robusté (“Robus”), de com treballàvem plegats en el “Cine club Ingenieros” (C.C.I.), el de l’Escola d’Enginyers de la Diagonal. De com estàvem preparant aquell cicle complert, deuria ser la primera vegada que es feia, dedicat a Pere Portabella (1973). Com vam acabar publicant un llibre dedicat a Portabella (maig de 1975). Tot això sorgeix de la considerable quantitat de citacions que es feia en el llibre “Temps era temps. El cinema de l’Escola de Barcelona i el seu entorn” (1993) d’Esteve Riambau i Mirito Torreiro (també durant una bona temporada els altres “Dupont et Dupont”), del nostre llibre sobre Portabella i del que vàrem fer dedicat a Carles Santos, el primer de la sèrie “Personatges de la cultura” en el si d’Enginyers (veure punt “36”). García Ferrer volia remarcar positivament aquest cas, confrontant-lo amb que, massa sovint, durant tots aquests anys, tan de l’època del C.C.I. com dels vint-i-vuit llibres de “Personatges de la cultura”, hem tingut moltes citacions sense esmentar l’origen de les informacions (o directament còpies dels textos).
En els dos textos sobre “L’enginyer i el cinema”, primer s’intenta anotar el paper de l’enginyer en el cinema, molt escàs com a protagonista de les pel·lícules, de la història cinematogràfica; i quan surt esporàdicament ho fa com “aliat sense escrúpols del capital”. A l’altre text, fa unes consideracions personals sobre la carrera d’Enginyeria, citant a l’inici el consell de la seva mare: “Tu estudia Enginyers, i després faràs el que voldràs”… però nosaltres, les noves generacions mai van ser allò que es coneixia com un “senyor enginyer”, érem tècnics qualificats d’una societat post-industrial. ¿En què ens ha servit estudiar aquesta carrera?, a més de poder tenir una ocupació (aleshores) segura i prou ben remunerada. Doncs com molt bé diu el Juan Manuel en adquirir “una manera de pensar, un mètode de treballar…”. Ell diu que li va servir quan després va fer la carrera de Geografia. Jo hi afegiria que en la planificació i execució de la “producció cultural” que hem anat fent tots aquests anys. Sovint quan iniciàvem cada any, cap el mes de febrer, el treball del llibre i documental del personatge (“Personatges de la cultura”), que havíem de presentar a mitjans de desembre, ens deien que semblava impossible, que potser caldria més mesos. I ho hem fet durant vint-i-vuit anys.
El text també comenta com molts realitzadors cinematogràfics primer van començar estudiant la carrera d’Enginyers. O d’altres que havent acabat Enginyers després s’han dedicat a d’altres tasques; sense anar més lluny els companys Joaquim Romaguera Ramió (1941-2006), fent, entre d’altres, una extensa producció editorial d’historiador cinematogràfic, o Ramón Font, el coordinador general de la Filmoteca del 1978 al 2011.
De fet els orígens dels estudis de cinema a Espanya cal trobar-los a l’Escola d’Enginyers. En el llibre que vam fer conjuntament (amb Juan Manuel García Ferrer) “Pere Balañà: enginyer i cineasta” (Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, col·lecció Techne núm. 11, 1997), a la pàg. 9, el també realitzador Jordi Feliu ens deia que Pere Balañà “si va escollir la carrera d’enginyer industrial per als estudis, va ser perquè considerava que eren els estudis que més l’acostaven al cinema”. I, en el llibre, també afegíem que el seu company d’estudis d’enginyeria Ramon Gol ens explicava que “als anys cinquanta a la carrera d’enginyeria hi havia una assignatura dedicada al cinema sonor, la qual cosa va poder fer-li decantar la seva decisió…”.
El company (enginyer i cineasta) Joaquim Romaguera Ramió, en un llarg article dedicat a la revista “Cine Experimental (Madrid, 1944-1946)” publicat a les Actes del III Congreso de la A.E.H.C (San Sebastián, Filmoteca Vasca, 1991, pàg. 51 a 82), comentava que José López Clemente (redactor en cap d’aquella revista a partir del número 7) deia: “En la Escuela de Ingenieros (de Madrid) se había creado ya una Cátedra, que trataba exclusivamente los aspectos técnicos, referentes a laboratorio, fotografía, sensitometría, acústica, que Victoriano (López García, primer director de la mateixa revista) conocía muy bien y de la que eran alumnos suyos los luego también ingenieros, Fernández Encinas y Escudero Montoya… esto nos llevó a plantearnos los temas de la enseñanza y la posible creación de un centro docente, al tiempo que teorizábamos en las páginas de la revista… Por todo ello, en 1947, Victoriano, con la cooperación de Carlos Serrano y mía, y de acuerdo con la Dirección General de Cinematografía, fundó el Instituto, el I.I.E.C. (Instituto de Investigaciones y Experiencias Cinematográficas), que dirigió durante algo más de ocho años…”. El 1962 es va transformar en la E.O.C. (Escuela Oficial de Cinematografía), que va acabar tancant el curs 1974-1974. D’aquí sortiria tot aquell “Nuevo cine espanyol”.
Un altre text que es reprodueix a l’arxiu annexat és “Un vídeo sobre la professió d’enginyer, per les escoles” (desembre de 1990). Aquest és una reflexió sobre el documental que em van demanar que fes pel 125è Aniversari de l’Associació d’Enginyers: “L’enginyer industrial, una professió de futur” (1988, 21 min). Aprofitant que treballava a Nissan Motor Ibèrica es va enregistrar fonamentalment a la fàbrica de Zona Franca. Cal dir que partia d’un guió previ d’Eusebi Casanellas, aleshores director del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, però vaig tenir total llibertat en la realització. També vàrem enregistrar imatges a la seu del Museu a Terrassa, a la fàbrica Aymerich, Amat i Jover, un antic vapor tèxtil llaner de Terrassa, obra arquitectònica industrial modernista de l’arquitecte Lluís Muncunill.
Posteriorment vaig rebre l’encàrrec de fer dos documentals més: “ETSEIB: Escola Tècnica Superior Enginyers Industrials Barcelona” (1997, 9 min) i “L’Enginyer Industrial i els reptes del segle XXI” (2000, 14 min). En aquests en el guió hi va col·laborar el Juan Manuel García Ferrer. El primer el va encarregar el director de l’escola, Ferran Puerta, que també era el president de la Comissió de cultura de l’Associació / Col·legi d’Enginyers. L’objectiu era que aquest documental es passés a cada curs als nous alumnes de l’Escola; s’hi explicava el que s’hi feia i era un repàs per la seva llarga història. Cal remarcar l’ajut que vàrem tenir del professor i historiador Guillermo Lusa (algú va dir d’ell que tenia uns “valors republicans i d’esquerra”).
“L’Enginyer Industrial i els reptes del segle XXI” es va fer en el 150è Aniversari de la creació de la primera Escola d’Enginyers, al convent de Sant Sebastià (edifici desaparegut que estava a l’actual plaça Antonio López, al costat de la Llotja de Mar). Era un projecte que es va fer des de Barcelona i que després s’hi va afegir la Federación de Asociaciones de Ingenieros de España (de Madrid). Des d’un principi vaig veure clar que no podia ser una col·lecció de postals tecnològiques amb una veu en off doctoral; a més, partia de la proposta de visualitzar les noves vessants de l’enginyeria tant respecte al futur com aplicades a millorar la vida de les persones (salut, natura, energies renovables…). Com a exemple vàrem anar a enregistrar imatges al CAR de Sant Cugat, Institut Guttmann, Parc eòlic del Perelló, Gran Teatre del Liceu, Laboratori de robòtica, Incineradora de residus especials de Constantí… Fou prou difícil esquivar alguns paranys. El signe dels nous temps va ajudar a deixar a banda l’energia nuclear; no fou fàcil. Vaig decidir que tan sols les imatges explicarien aquells “nous reptes de l’enginyeria”, que no hi hauria veu en off. A més, el muntatge final l’havien d’acceptar també els representants de Madrid. No van canviar res.
Vaig escriure (2000): “He intentat treballar molt uns continguts (difícils) amb el repte de no posar-hi veu en off. Partia del rebuig d’haver vist vídeos de la Generalitat i d’altres… on tots estaven fets d’igual manera: encadenats l’un rere l’altre i tonalitats blaves o color mel, amb plans de meravellosos paisatges o sortides de sol enmig de maquinaria i més maquinaria…”. Jo em plantejava treballar com sempre feia en els altres documentals (culturals), no posar encadenats més que quan siguin necessaris i posar-ne el mínim possible; fer un documental més cinematogràfic i no de caire “audiovisual” com es feia aleshores. Els plans s’uneixen per tall “…cal que les composicions de cadascun pla siguin coherents… el ritme el marquen la successió de plans…”. Acabava dient que “de totes maneres, tan sols he intentat fer un documental coherent ideològicament amb mi mateix (i tants d’altres) del que penso que deu ser la tecnologia. I amb una estètica que no aclaparés o enlluernés els conceptes…”.
“¡Dichoso tú, que, aun siendo ingeniero, has preferido inventar guisos a descubrir explosivos! Enginyeria i/o Cultura: una crònica personal” (maig de 1991). Aquest text parteix de l’anècdota que vaig escoltar per la radio, tot sortint de treballar, que l’Albert Vidal havia fet una “acció” penjat d’un helicòpter per l’acte de la col·locació de la primera pedra de l’Expo de Sevilla del 1992. Aquest actor / director teatral havia estat el nostre personatge, el quart any (1985), del projecte de “Personatges de la cultura”. Em va recordar aquella altra “acció” de la Fura dels Baus despenjant-se per una paret per donar rellevància a l’inici de la construcció del edifici annexa del Col·legi d’Arquitectes (cantonada del carrer dels Arcs amb el dels Boters, davant de l’edifici principal). Tot això em duia a analitzar com aquelles entitats amb aquestes accions “pretenen transmetre modernitat, participació amb la CULTURA…”. Em preocupava la relació “Cultura / Tècnica”, o dit d’una altra manera aquella maleïda confrontació de Cultura humanística i Cultura tècnica. Vaig recollir una sèrie de textos i declaracions sobre el tema. Citava com una de les màximes expressions del segle XX del món de l’art, de la cultura, de la més rabiosa modernitat, era una “fàbrica”, o si més no en tenia l’aparença: el Centre Georges Pompidou de París.
El títol del text, bé el seu inici (“¡Dichoso tú, que, aun siendo ingeniero, has preferido inventar guisos a descubrir explosivos!) estava tret d’un article de Joan Perucho, de “Gandesa, la flor del món”, que va publicar al diari “Avui” (12 d’octubre de 1990). Continuava dient: “Quién sabe si andando el tiempo te ensalzará la posteridad sobre Krupp el de los cañones, y Turpin el de la melanita. Entre tanto, Dios me libre de ellos y me conserve tu amistad”. Perucho cita unes paraules de Jacinto Octavio Picón (Madrid, 1852 – Madrid, 1923), crític d’art, periodista i novel·lista, que va dedicar a Angel Muro (Madrid, 1839 – Bouzas, 1897), enginyer, escriptor i gastrònom.
El meu text es coetani del treball de preparació del llibre que estàvem dedicant a Joan Perucho (any 10, 1991). El text original de Perucho el vàrem reproduir a la pàg. 110 del llibre. En un text meu en aquest mateix llibre (pàg. 49) comentava com ens feia il·lusió trobar que el personatge principal del seu “Llibre de cavalleries” (1957), Tomàs Safont, era enginyer industrial; un d’aquells enginyers prou rars. Escrivia Perucho sobre aquest: “…es dedicava a ben poca cosa. Llegia, feia esport, li agradaven les dames i la història… Havia obtingut, també, el títol d’enginyer industrial, com era costum en la família. Estava, això no obstant, cridat a una gran aventura…”. En el nostre text de la contracoberta del llibre dèiem que nosaltres (Juan Manuel García Ferrer i jo mateix): “…dissortadament, no serem mai Tomàs Safont”.
