Molts anys enrere havia vist, varis cops, aquella mítica obra teatral de “Ronda de mort a Sinera”, on Ricard Salvat partint de diferents textos de Salvador Espriu havia donat forma a aquell món màgic de Sinera (Arenys de Mar), havia aconseguit visualitzar aquells personatges estimats del Quim Federal, Crisant, l’Esperança Trinquis o la Tereseta que baixava les escales. També s’hi representava, en contraposició, escenes de Lavínia (Barcelona). Per l’obra s’escampaven una munió de paraules en caló, en aquell peculiar parlar dels gitanos catalans. Revisant el programa de mà retrobo: canguis (por), catxí (dona), mugí (mort), pirar (fugir), rom (marit, home)… Per cert, sempre m’ha fet gràcia que rom o romaní sigui la denominació dels gitanos europeus. L’origen més proper del cognom “rom” cal situar-lo al Baix Camp, principalment a Cambrils, Mont-roig i Vilanova d’Escornalbou (que es d’on procedeixen els meus llunyans avantpassats).
Tornant a “Ronda de mort a Sinera” recordo que la vaig veure per primer cop al Teatre Romea (1970) i, anys més tard, a la plaça de Santa Maria del Mar per les festes de la Mercè (1980). Posteriorment al nostre treball amb Ricard Salvat, aquest la va tornar a muntar al Teatre Lliure de Montjuic (2002) i vam tenir el plaer de que ens hi va convidar. Com a conseqüència d’aquella primera vegada, vaig comprar el disc que s’havia publicat (1968) amb textos i les cançons de l’obra. Dissortadament el vaig deixar a algun amic i ja no va tornar.
Com s’explica en el punt “01” d’aquesta “Hemeroteca particular” el meu primer encontre rellevant i decisiu amb la cultura fou amb divuit anys (1968) en aquella representació de “Marat-Sade” de Peter Weiss. Un parell de mesos després, al febrer de 1969, veia en el mateix teatre Poliorama “Las criadas” de Jean Genet. Fou l’època de la meva immersió teatral, comprava les revistes de teatre que trobava: “Primer Acto” i “Yorick”. Cercava informació i llibres de les obres que veia.
Al Ricard Salvat el vaig tornar a trobar quan, esperonat, pel meu company de tants anys i tants treballs conjunts Juan Manuel García Ferrer, fugíem d’alguna classe de l’Escola d’Enginyers i anàvem, tot just al seu darrera, a mig camí dels menjadors universitaris, als barracons que feien les funcions de la Facultat de Filosofia i Lletres. Aprofitàvem per penjar algun cartell de la propera sessió del “Cine club Ingenieros”. Allà impartia classe Ricard Salvat i nosaltres entràvem com qualsevol dels estudiants a escoltar la seva predica. El tema, crec recordar, era el desenvolupament de les idees estètiques i Salvat aprofitava per alliçonar-nos sobre teatre, art i cinema. Esperonava als seus alumnes a veure determinades exposicions o veure pel·lícules de Alain Resnais i André Delvaux, entre d’altres. Recordo que un cop vaig tenir la gosadia de discutir-li públicament la seva lectura d’una seqüència de “Roma” (1972) de Federico Fellini.
Ricard Salvat havia participat en el llibre que vàrem dedicar a Joan Guinjoan (1997) amb un text on explicava que havia col·laborat amb el músic en els espectacles: “La bona persona de Sezuan” de Bertold Brecht, “Les mosques” de Jean Paul Sartre, i “Galatea” de Josep Maria de Sagarra. Sobre aquests dos darrers deia: “Quan li vaig fer la proposta, recordo que Joan m’escoltà sense fer cap comentari. Va assentir amb la pipa a la boca i recordo, també, que després d’un llarg silenci em va dir que acceptava i que m’aniria fent propostes diferents…”.
El 17 de febrer de 1998, Joan Guinjoan ens va convidar a participar en una taula rodona que li feien en homenatge seu a l’Ateneu barcelonès. Allí també hi havia Ricard Salvat, situació que vàrem aprofitar per proposar-li que ell fos el personatge d’aquell any. Sabíem pels diaris que tenia projectes importants en marxa i li vàrem dir que sino podia ser aquell any que, si li atreia el nostre projecte, ho podíem fer any següent. Ens va dir que sí al moment i que ho faríem aquell any. Li vàrem recordar que això comportava moltes hores d’entrevista i d’altres de preparar la resta (més textos, documental). Vam poder copsar, en aquells mesos, fins el desembre en que presentaven públicament el llibre i el documental, que era una persona amb una gran capacitat de treball i que assumia completament les seves decisions.
Com sempre, quedàvem un dia a la setmana per anar enregistrant en audio la que seria la llarga entrevista (pàg. 11 a 94 del llibre). Ho van fer al seu pis de la Travessera de Les Corts i en aquell estudi del carrer Numància (un pis ple de llibres i revistes per tot arreu). Tot perfectament endreçat com a bon alemany que era Ricard Salvat. No es cap menyspreu, nosaltres, com a bons enginyers, també som una mica d’aquesta mena.
En la recerca de textos sobre ell i el seu treball teatral, ens va ajudar molt l’Enric Ciurans, professor amb Ricard Salvat a la Universitat i, crec recordar, secretari de l’Associació d’Investigació i Experimentació Teatral (A.I.E.T.), que aleshores tenien el local on guardaven una munió d’informació teatral al carrer Torre d’en Damians número 40, a tocar del parc de l’Espanya Industrial.
Entre els textos inèdits sobre Ricard Salvat cal remarcar els de Joan Guinjoan i la Marta Pessarrodona (seria el nostre personatge del 2006). Guinjoan parla d’ell com a director del conjunt instrumental de la música de Paul Dessau per a “La bona persona de Sezuan” de Bertold Brecht i, entre d’altres, de les sessions d’iniciació musical que va fer destinades als actors de la Companyia Adrià Gual a la Cúpula del Coliseum.
Durant aquest període de treball amb ell, Ricard Salvat estava preparant l’estrena de “A la jungla de les ciutats” de Bertold Brecht, al Teatre Alegria (Terrassa). Vam poder viure i enregistrar tan els darrers assajos com una de les representacions. També vam aprofitar per fer-hi alguna de les seves intervencions del documental. L’altre part la vam enregistrar a casa seva. Fou una gran experiència. El documental també es va projectar a l’exposició “Ricard Salvat i la seva època” que es va fer al Palau de la Virreina el 2006.
Tot d’una, Ricard Salvat va morir el 24 de març del 2009. Pels mateixos dies sortia publicada a Espanya la seva novel.la “Animals destructors de lleis”: “Durant la dècada de 1950, un jove català anomenat Sandre viu de dispesa en una ciutat alemanya… Sandre es paga la universitat treballant en una fàbrica on coneix obrers immigrants com ell…”. Aquesta novel.la havia guanyat el 1959 el Premi Joanot Martorell (antic Premi Sant Jordi). Curiosament una altre novel.la finalista fou “Les històries naturals” de Joan Perucho. El jurat, entre els que hi havia Salvador Espriu o Joan Fuster, va creure que calia premiar a una novel.la realista, que parlés de temes actuals, més propera a les noves generacions de catalans, que una que retrocedia fins a certs fets misteriosos i versemblants de la Primera Guerra Carlina.
Era un bon moment per llegir “Animals destructors de lleis”. Fou també com una mena d’homenatge. El propi Salvat se’n havia anat a Alemanya el 1956-1957 a estudiar Estètica a Heidelberg (Alemanya), i treballava a una fàbrica a Mannheim.
Quan feia un any de la seva mort es va fer un homenatge al Teatre Romea, el 22 de novembre de 2010, on ens van convidar a participar en la preparació. A l’entrada del teatre s’hi va projectar el nostre documental.
La família Salvat ha endegat la feina de reunir tot el seu material teatral, intentant obrir un espai públic de consulta. Web: http://fundacioricardsalvat.org/
No vull acabar sense parlar del Ricard Salvat tarragoní. Havia nascut a Tortosa però de pares de La Canonja. A mitjans dels anys setanta va heretat la casa familiar del carrer del Raval, al centre de La Canonja. Jo des de Mont-roig sovint l’anava a veure o ell venia a veure el Mont-roig mironià. A La Canonja, a la planta baixa, també estava ple a vessar de llibres i revistes. Era un goig poder recórrer aquell immens magatzem de cultura, mentre Ricard Salvat t’anava mostrant algun exemplar rar o curiós. Em va regalar molts d’aquells gruixuts i molt interessants “Assaig de Teatre”, la revista de l’Associació d’Investigació i Experimentació Teatral (A.I.E.T.). Ell em demanava, a canvi, els llibres d’edicions anteriors dels Enginyers.
He llegit a algun lloc que els components de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (E.A.D.A.G.) li deien amb fina ironia “Pare etern”. Tenia un aire de gran creador, de savi. Jo l’anomenava “mestre”; li havia sentit dir a la seva dona, la Núria Golobardes.
La meva passió per Bertold Brecht, que venia de lluny, es va engrandir gràcies a Ricard Salvat. No sóc gens aficionat a visitar cementiris en els meus viatges a d’altres ciutats, però sí ho vaig fer en aquell Dorotheenstädtischer on està enterrat (a terra) Brecht. Tot just al costat mateix del pis on va viure, i no gaire lluny del Berliner Ensemble, el seu teatre. Això ho he fet tan sols dues vegades més, una al cementiri de Montmartre a París al visitar la tomba de François Truffaut. Hi havia flors. Al arribar-hi hi havia un altre cinèfil palplantat allà davant, ens vam mirar, li vaig dir alguna frase en francès, ell em va contestar en alemany. No ens vam entendre, bé crec que sí que ambdós sabien perquè estava allí l’altre. En un viatge a Londres, en els ja llunyans anys setanta, vaig anar al cementiri de Highgate a veure la tomba (actual) de Karl Marx. Algun company m’havia dit que era molt fàcil trobar-la, sols calia al entrar i en qualsevol bifurcació que trobés agafar el camí de l’esquerra, sempre a l’esquerra. Allà estava, lògicament, a l’esquerra.
A finals del 2014, el company Esteve Masalles em va demanar un text per la revista “Kesse” del Centre d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver de Tarragona, per un monogràfic dedicat a “El teatre al Camp de Tarragona”. El vaig fer sobre Ricard Salvat per reivindicar la seva essència tarragonina (Tortosa i La Canonja). Fou el número 48 (gener de 2015) (veure l’arxiu annexat).
.
.
.
.
