Martí Rom

Pàgina Oficial de Martí Rom

(45) CINE CLUB ASSOCIACIÓ D’ENGINYERS 1991: JOAN PERUCHO

General

Com explicava en el punt “39”, dedicat a Raúl Ruiz, aquest (estimat) amic fou qui em va fer conèixer la novel.la “Les històries naturals” de Joan Perucho. M’hi vaig engrescar al saber que gran part de la seva trama succeïa al Pratdip, el poble del costat de Mont-roig, a ponent seu. A continuació, vaig llegir alguns dels seus llibres de narracions curtes. També fou el Raúl qui em va fer descobrir aquella narració “El cavaller, les papallones i Joan Miró”, del llibre “Incredulitats i devocions” (Edicions 62, 1982), en el que Perucho explica com tornant amb cotxe des de Gandesa, on feia de jutge, cap a Barcelona, un dia es va desviar per Falset cap a Colldejou i Mont-roig per anar a visitar a Joan Miró al seu mas: “… Passo sovint davant d’aquests paratges estimats per Miró… El paisatge és impressionant… Una mica més enllà, a la plana suau, es dreça la masia de Joan Miró. El dia és assolellat i tranquil. Llavors, una immensa volada de papallones enfosqueix per un moment el cel. N’hi ha de verdes, grogues, escarlates i blaves. S’aturen, lentes i silencioses, sobre els camps, molt vives i diminutes, misteriosament inexistents…”.

Aquesta narració va servir de font perquè el propi Raúl publiqués el text “Martí Rom, Miró, Mont-roig: la Constelación núm. 24”, en el núm. 100 (desembre de 1980), dedicat al meu documental “D’un roig encès: Miró i Mont-roig” (1979). Aquest text el podeu trobar al apartat “Mont-roig”, a “Textos mironians”. Era una de les seves “Revisiones” que va anar publicant (del 1975 al 1984) a les revistes “Cinema 2002”, “Nueva Lente” i “Cinema 2001”. Aquest conjunt de textos més tard es van publicar en el llibre “La mirada del idiota” (Editorial Montesinos, 1984). Veure el punt “40”.

El Raúl havia viscut de primera mà el treball de recerca sobre Miró i Mont-roig, i com ja comentava en el punt “32” m’havia acompanyat, en aquell 21 de juny de 1980, en que vaig fer el passi del documental a Joan Miró.

Encara el 1985, el Raúl Ruiz va morir el 1987, vam treballar en els guions d’una sèrie per a la televisió que s’havia de dir “Tornaveu”. El segon d’aquests guions era “Perucho en el prat del Dip”; estava ambientat en la novel.la “Les històries naturals”. Com deia abans, estava situada a Pratdip, on hi vivia un vampir Onofre de Dip que passat els segles s’acabaria convertit en bandoler carlí (durant la Primera Guerra Carlina, del 1833 al 1840). Aquest adquiria la forma d’un “dip”, una mena de llop ferotge àvid de sang. Dóna la casualitat que a l’escut d’aquest poble hi figura una mena de gos negre. Amb la típica versemblança tan grata a  Perucho podríem pensar que és un dip.

Tot això ens va dur a dedicar aquell any deu (1991) del nostre projecte “Personatges de la cultura catalana” a Joan Perucho. Les hores i hores de la llarga entrevista van ser delicioses. El seu aire de senyor de Barcelona, seriós i aparentment distant, es mudava quan ens parlava de les seves dèries, de les seves anècdotes i històries (algun cop inversemblants), i dels seus llibres. L’entrevista la van fer al seu pis del carrer de la República Argentina, a Barcelona, però també en un llarg dissabte que vam anar a la seva casa d’Albinyana (Baix Penedès). En aquest cas, ens van acompanyar, a mi i al Juan Manuel García Ferrer, Manuel Pagès (que havia escrit alguns textos conjuntament amb Raúl Ruiz) i Fernando Valls (aleshores professor a la Universitat i amic també del Raúl). Foren hores i hores sota la famosa figuera d’Albinyana (“la catedral”). “Vam parlar molt, vam escoltar molt més…”.

En el llibre van escriure uns textos els ja esmentats Manuel Pagès i Fernando Valls (aquest amb Lourdes Güell), respectivament: “Els arbres de Perucho” i “El primer libro de Joan Perucho: Sota la sang (1947)”. Vam dedicar un capítol a Manuel Cussó que havia fet el curtmetratge “Museu d’ombres” inspirat en l’obra de Perucho; també havia escrit varis guions de possibles adaptacions d’obres de Perucho. Casualment el personatge principal del curtmetratge l’havia interpretat Cesc Gelabert, que fou el personatge al que havíem dedicat el llibre i documental de l’any anterior (1990). Tan el Juan Manuel com jo mateix vam fer uns textos on cercàvem la imatge i el cinema en l’obra de Perucho. El propi Perucho hi va col·laborar amb text inèdit: “Una misteriosa assafea d’Azarquiel”.

El recull de textos tenia quatre vessants: alguns dedicats a la societat tecnològica, els que tractaven sobre el cinema i la fotografia (dedicats a Antoni Padrós, Català Roca o Xavier Miserachs), alguns de caire autobiogràfic i, finalment, un de prou extens sobre el que dèiem “triangle tarragoní” (Albinyana, Gandesa, Pratdip) més un afegit particular amb Picasso i Horta de Sant Joan i Joan Miró i Mont-roig.

La introducció de l’entrevista s’iniciava amb la frase: “Dissortadament, nosaltres no serem mai, realment, Tomàs Safont”. Aquest que era el personatge principal del seu “Llibre de cavalleries” (1957), era un enginyer industrial. Escrivia Perucho: “…es dedicava a ben poca cosa. Llegia, feia esport, li agradaven les dames i la història… Havia obtingut, també, el títol d’enginyer industrial, com era costum en la família. Estava, això no obstant, cridat a una gran aventura…”. També en el punt “43” (“L’enginyer i el cinema; i la cultura i…”) citàvem una frase seva del text “Gandesa, la flor del món” que reproduïa una dedicatòria de Jacinto Octavio Picón (1852 – 1923) a Angel Muro (1839 – 1897): “¡Dichoso tú, que, aun siendo ingeniero, has preferido inventar guisos a descubrir explosivos! Quién sabe si andando el tiempo te ensalzará la posteridad sobre Krupp el de los cañones, y Turpin el de la melanita. Entre tanto, Dios me libre de ellos y me conserve tu amistad”. Ens feia gràcia com Perucho citava a alguns enginyers (de ficció o reals). Ens va explicar que a la seva família hi havia diversos enginyers, però que pel personatge de Tomàs Safont pensava en un oncle seu que havia treballat a la “Azucarera del Gàllego”, a les afores de Saragossa.

L’entrevista repassava amb prou detall la seva vida i els aspectes rellevants de la seva obra. Durant anys aquella entrevista, aquest llibre fou el referent de molts altres textos publicats (com ens ha passat en els nostres llibres, molt sovint eludint la font).

Perucho ens va captivar. Com deia tenia aquell aspecte de senyor de Barcelona que deia abans. Potser de tots els personatges que hem fet n’hauria de citar a dos que tot parlant ja eren uns grans narradors, l’un evidentment Perucho i l’altre el cineasta Joaquín Jordá (quan ens explicava algun dels guions cinematogràfics que no havia arribat a les pantalles). En Perucho captivava com una narració d’un fets s’esdevenia en un camí celeste que et duia (se’t enduia) a un món personal fantàstic i sorprenent. En qualsevol moment podia aturar-se en el fil narratiu, deixar uns segons de silenci (potser escoltant el cant inaudible de la seva au més estimada, l’Aurea picuda) i etzibar-te: “Què ha passat que ara les roses ja no fan olor?”

Com a senyor de Barcelona sempre ens va parlar de vostè i, naturalment, nosaltres també a ell. Un projecte d’aquest tipus, fer un llibre i un documental, ens portava a un mínim de nou mesos veient, treballant amb el personatge; normalment quedàvem una tarda a la setmana. Al final eren moltes tardes, moltes hores, alguns dinars… Però sempre ens vam tractar de vostè.

Ens va parlar de la seva dèria pels llibres antics. A més de la seva passió de bibliòfil, recordo que explicava que sempre havia pensat que en algun moment trobaria el sentit de la vida en una nota a peu de pàgina d’alguns d’aquells llibres de vell. Suposo que amb això ens volia dir que fins i tot en una nota a peu de pàgina pot haver-hi informació valuosa, si la saps reconèixer. Sobre això hi he pensat posteriorment moltes vegades. En els meus treballs històrics sobre Mont-roig, d’un poble que té una escassa producció de textos sobre els seus fets i esdeveniments històrics, a vegades en una nota a peu de pàgina en algun altre llibre d’altres indrets propers (o no) he trobat alguna informació rellevant que m’ha fet iniciar un treball o que aportava la que em faltava.

També ens deia Perucho que en la seva passió de bibliòfil, de cercar primeres edicions de llibres importants (per a ell), hi gaudia pensant que possiblement aquell exemplar havia estat en les mans del seu autor.

No vull deixar de passar aquesta oportunitat de reproduir un fragment de l’entrevista en que parla d’uns dels seus casos més misteriosos que va tenir en aquesta recerca bibliòfila: “la història més fascinant que m’ha passat fou la del Retrato del artista adolescente, de James Joyce, traduït per Dámaso Alonso i publicada abans de la guerra. Jo anava de tant en tant a capitania per segellar la cartilla militar i, en sortir, feia una volta per les parades de llibres de Santa Madrona (al final de les Rambles). Un dia em vaig trobar amb un vellet que apilava amb cura els llibres tot esperant iniciar les vendes… i damunt hi havia aquell llibre de Joyce situat de tal manera que semblava que m’estava esperant. En comprar-lo, aquell vellet féu un senyal del tot estrany amb els diners, com si es persignés (vaig pensar que potser era la primera venda del dia). La meva sorpresa fou quan en obrir el llibre a casa per ensenyar-lo a la meva dona, em vaig adonar que a dins hi havia un sobre tancat que deis “Al Sr. Perucho”. Després de raonar i discutir una bona estona sobre la conveniència d’obrir-lo, en fer-ho va resultar que era buit. Tot això ens va omplir de neguit, i vam decidir no sortir de casa aquell dia per tal d’evitar algun possible fet estrany. Finalment, vaig decidir bandejar el misteri i utilitzant mètodes racionalistes vaig argumentar que deuria ser que algun amic havia decidit escriure’m una carta, que finalment no acabà, però sí que havia fet el sobre; aquest deuria servir en endavant de punt de lectura del llibre de Joyce. No va acabar el llibre, o el deixà allà; després li deuria molestar el llibre o es va vendre la seva biblioteca… i va fer cap a les parades de Santa Madrona. I aquell vellet va col·locar el llibre de tal manera que quedés al damunt de tot a primera hora del dia que Joan Perucho havia de passar per allà… Finalment em vaig adonar que aquest raonament no era possible; els meus mètodes racionalistes no havien funcionat. L’alternativa màgica era millor, m’agrada més…”.

A l’entrevista també ens comentava que “passats els anys, em va començar a resultar dificultós fer de jutge. Hi havia petits problemes…”. Principalment va estar de jutge a Gandesa. Hi va anar el 1955. Recordo que en algun altre moment ens ho va concretar. Hi va haver un moment, cap als anys setanta, en que la feina administrativa del jutjat fou més important i s’anava acumulant. Aleshores, quan ja la cosa començava a ser greu, Perucho es dirigí al secretari (o potser era un administratiu) demanant-li més rapidesa en els expedients i aquest li va etzibar sense miraments alguna cosa com que tenia massa feina, que no podia fer-ne més i que no l’amoïnés. El moment més desagradable però, fou quan en un judici en una pregunta a un encausat, aquest li va dir que no li donava la gana de contestar-li.

Els gats eren una de les passions de Perucho. Aleshores, en aquell 1991, jo no ho entenia massa. Passats els anys, el 2001 va aparèixer un gatet negre a casa, la Nit. Bé el va donar la pintora (mont-rogenca) Teresa Llàcer a la Glòria, al final de l’enregistrament de les imatges del documental que estàvem fent. Jo no volia agafar-lo i el Llorenç Soler em feia costat, però el Raül Fabregat es va conxorxar amb la Glòria i la Teresa Llàcer. La Nit va néixer a tocar del Parc Güell i ja fa catorze anys que el tenim a casa (2015). Perucho tenia al seu pis de la República Argentina, el 1991, a la Mixa. Nosaltres enregistràvem part de l’entrevista en aquella saleta de l’entrada del pis, plena de llibres i quadres. Per allà apareixia, quan volia, la Mixa; recordant-nos que aquell era el seu territori. No recordo quin havia estat el darrer viatge a l’estranger de Perucho en aquell 1991, però sí que tornà estranyat i preocupat perquè no havia vist pels carrers d’aquelles ciutats estrangeres cap gat. I afirmava rotundament que una ciutat sense gats no es de fiar; suposo que volia dir que o els mataven per un estrany plaer o se’ls menjaven.

A la tapa del llibre ens va demanar de posar un retrat que li havia fet Català-Roca. Deia que s’hi veia millor que en cap d’altra. Es un primer pla seu, vestit amb una americana fosca, camisa blanca i una corbata a ratlles. Perucho mira fixament a la càmera, a nosaltres, amb un posat seriós però afable. Al fons s’intueix un fragment d’una de les llibreries de casa seva. Algun cop he vist alguna altre fotografia, també de Català-Roca, feta el mateix dia i en el mateix indret; en aquesta Perucho mira cap a la seva esquerra, cap dreta de l’espectador. Aquí la mirada de Perucho s’esdevé freda, mira cap algun altre lloc que no sabem.

A Albinyana hi vam anar dos cops, el primer per acabar aquella entrevista pel llibre (com ja s’esmenta abans) i la segona per enregistrar el documental. Ambdues ens va demanar si podia aprofitar per endur-se llibres del pis de Barcelona; ja no sabia on posar-los. El recordo amb un parell de maletins farcits de llibres. En cap de les dues vegades que vam estar a la seva casa d’Albinyana no vam veure ni pressentir el famós fantasma que deia que hi habita.

Albinyana era més que cap lloc una “casa viscuda” segons li agradava explicar al propi Perucho. Havia trobat la definició exacta en el llibre “La casa della vita” (1979) de l’historiador de l’art, l’italià Mario Praz. Una “casa viscuda” està plena d’objectes, d’estris estimats, llibres i pintures (o reproduccions) que denoten la presència inequívoca, que defineixen exactament qui hi viu. Plena de regalims de vida.

El documental el vam enregistrar al seu pis de Barcelona, a la casa d’Albinyana, al seu jardí del davant (a l’altre costat del carrer) i al “Museu de Zoologia” de Barcelona. En aquest darrer cas volíem visualitzar aquest món seu de monstres fantàstics. Les imatges de la casa d’Albinyana tenen una aparença de misteri, una presència evanescent. Són l’aportació de Llorenç Soler a la càmera i fotografia. La única seqüencia amb una llum normal es aquella on Perucho ens descriu com es fa aquell plat de la truita amb suc de Gandesa.

En algun d’aquests dies viscuts amb Perucho vaig aprofitar fer-li una petita entrevista particular sobre la seva relació amb Joan Miró. Com ja ho citava en el punt “38”, ho vaig publicar a la revista “Ressò mont-rogenc”: “Joan Perucho, Miró, Mont-roig i papallones multicolors”, del núm. 41 al 43 (1992). El teniu annexat.

Al inici d’aquest text es comenta que l’origen més primigeni del meu interès per Joan Perucho era Raúl Ruiz. Per aquelles curiositats de la vida, aquest havia allotjat temporalment al segon fill de Perucho, Oriol, al seu pis del carrer Príncep d’Astúries quan aquest va marxar de casa dels seus pares amb divuit anys (1970), per allò de les desavinences generacionals tan típiques en aquells anys. Em sembla recordar que el Raúl havia estat professor seu. L’Oriol Perucho tocava la bateria i va formar un grup de música avantguarda que es deia “Perucho’s”. Passats els anys, en aquell 1991 en que nosaltres estàvem treballant en aquell llibre i documental, el propi Perucho ens va suggerir un fragment musical d’un dels discos que havia enregistrat el seu fill per alguna seqüència del documental.

Perucho va comprar el seu primer cotxe el 1961, un Renault Dauphine, que li permetia anar més còmodament de Barcelona a Gandesa. Anteriorment el viatge el feia amb tren fins a Mora d’Ebre i d’allà un taxi el duia a Gandesa. Ens explicava en el documental: “Una vegada anava amb el tren de Gandesa a Barcelona, i en el vagó hi havia un vellet. Anàvem sols ell i jo. Al passar per davant de Falset, que hi ha unes muntanyes agrestes i molt espectaculars, li vaig dir que allò era un paisatge molt bonic i interessant. Ell em va dir que si, però que el més interessant era darrera d’aquelles muntanyes, on hi havia el poble de Pratdip. Aleshores davant les meves preguntes, em digué que ell el coneixia de quan era petit, que hi anava amb el seu avi, i que era curiós perquè al sortir del poble algun cop es trobaven un llop que els estava mirant… Però l’important no eren els llops, eren els “dips”. ¿I que son els “dips”? No ho sap ningú, son una mena de serps que en realitat son els senyors del poble… I va sortir l’argument de Les històries naturals, fins aquí va ser pura imaginació. Però comentant-ho amb un lingüista, el difunt Moll, li vaig explicar que la gent del poble deia que era “Prat del dip”. Ell em va dir que era una paraula àrab que tenia un sentit ambivalent, i un d’aquests era “allò que va a la sang”. Cosa que em va confirmar que podien ser els vampirs del Pratdip”.

Curiosament a Mont-roig, com a mínim fins aquests últims anys quan la normalització lèxica ha començat a deixar enrere moltes paraules usades des d’antic, no deien Pratdip, sempre l’anomenaven “el Prat”; també els propis habitants d’aquest poble. Com si fos arriscat esmentar “dip”.

L’abril de 1992 a la Universitat de Barcelona li van dedicar unes jornades i el propi Perucho va demanar que es projectés el nostre documental (6 d’abril). També va tenir la delicadesa de citar el nostre treball (llibre i documental) en el seu llibre “Els jardins de la malenconia. Memòries” (Edicions 62, 1992), a la pàg. 190.

Havien passat un parell d’anys, i un dia em va telefonar per dir-me que la televisió espanyola (TVE) li volia fer un documental amb tots els mitjans de producció que calgués. Després de felicitar-lo em va comentar que havia dit que no el faria, que el seu documental ja estava fet, era el nostre. Va acabar dient-me que tan sols em trucava perquè ho sabés. No sabia que contestar-li.

En una de les visites que li vaig fer al seu pis de la República Argentina, li vaig demanar si em podia dedicar unes paraules en el llibre “Gàbia per a petits animals feliços” (Quaderns Crema, 1981), que tenia il·lustracions de la seva filla Sofia Perucho. Em va escriure: “A l’amic Martí Rom, que m’ha revelat a mi mateix la meva manera d’ésser a través d’un meravellós vídeo, on també hi canten els ocells i ens miren els gats negres i salten els peixos en la mar. Una abraçada. Joan. 27-XI-92”.

El 31 de juliol de 2005, Perucho havia mort el 2003, finalment Pratdip va dedicar-li un homenatge públic i em van demanar si podia explicar la meva relació amb ell. També hi van intervenir la seva esposa Maria Lluïsa i la seva filla Sofia. Fou un honor. Després ens van portar a dinar a l’ermita de Santa Marina, a uns tres quilòmetres del poble anant cap el coll de Fatxes. La carretera s’endinsa per un bosc espès i després d’una munió de corbes vam arribar a l’ermita. Aquell dia no vam veure cap dip.

.

.

.

.