Uns personatges ens portaven a d’altres, a vegades instintivament s’esdevenia una conseqüència lògica i evident. Josep Maria Carandell havia col·laborat en el llibre que li vam dedicar a Joan de Sagarra (1995), dins d’aquest mateix projecte d’Enginyers. Carandell havia fet el pròleg del llibre “Las rumbas de Joan de Sagarra” (Editorial Kairós, 1971). També era un dels personatges de la seva novel.la “Prínceps” (Editorial Laia, 1985), aquesta estava plena de ressonàncies autobiogràfiques i ambientada a la Barcelona del 1951 i 1952. Ens escrivia el Josep Maria en aquell llibre nostre sobre Sagarra: “el retrat és retrospectiu i en bona part inventat… a la novel.la ell figura com Marcel de Barbarà… jo, Eloi Abelló, resulto natural de Reus; em convenia a les meves experiències d’infantesa al Baix Camp… L’Eloi… ple de dubtes, malalt de si mateix i enamorat romàntic i impossible… Marcel, com a fill de casa bona, es realitza en una tercera via al món… una mena de outsider insatisfet amb tot…”. Curiosament a aquesta novel.la també hi surt el nostre personatge Joan Guinjoan (veure el punt “54”); aquí es “Joan Gispert”, aquest es el seu segon cognom. “Un jove, alt i prim, vingué a asseure’s amb nosaltres. Eloi Abelló. Joan Gispert, ens presentà Marcel fredament. Va resultar que el jove era de Riudoms, al costat de Reus, i músic. Ens posàrem a parlar d’amics comuns…” (pàg. 88).
Josep Maria Carandell s’assigna el nom d’Eloi. Aquest era el nom del seu avi matern (Eloi Robusté Ferran) i el del germà de la seva mare (Eloi Robusté Rosés).
Josep Maria Carandell també ens havia fet un text pel llibre sobre Joan Guinjoan (veure el punt “53). Els unia aquella opera “Gaudí”, un havia fet el llibret i l’altre la música. Un com dèiem havia passat part de la seva infantesa i joventut a Reus, l’altre havia nascut a Riudoms i viscut allí la seva joventut. L’eterna polèmica sobre si Antoni Gaudí havia nascut amb exactitud a Reus o Riudoms quedava aparcada. Aquesta obra tenia d’estrenar-se el 1992, però finalment es va fer el 3 de novembre de 2004 al Liceu. Josep Maria Carandell havia mort el 13 d’agost de 2003. En aquell text explicava les vicissituds viscudes al voltant d’aquesta òpera. També afegia que Guinjoan té un “humor realista i un punt sorneguer… el Joan m’explicava acudits de tota mena, però en particular del món pagès i del Baix Camp… en divertia especialment la manera de parlar de la seva comarca, que jo coneixia bé i m’agrada per haver passat llargues temporades a Reus…”. Cal anotar que a Reus i Riudoms, fins els anys setanta o vuitanta, la majoria de persones parlaven “fent anar la e”, deien “mame”, “pape”; no així a la resta de pobles del Baix Camp. Era una curiosa raresa. Ara amb l’efecte normalitzador de TV3 i Catalunya Radio se’n anat perdent aquelles formes i entonacions particulars.
Sí, com m’ha dit sovint el meu company d’aquest projecte el Juan Manuel García Ferrer, prou dels personatges que fèiem tenien o acabaven tenint alguna relació amb aquelles contrades tarragonines.
Les nostres (llargues) entrevistes amb cadascun dels personatges ho eren en el procés de treball, preguntaven, indagàvem, i el personatge ens anava relatant els aspectes més fonamentals de la seva vida i obra. Però en el moment de plasmar-ho en negre sobre blanc, al passar-ho al paper (a l’ordinador), gairebé sempre les nostres preguntes quedaven fora del relat, intentàvem que la veu del personatge fluís, s’expliqués sense interrupcions de preguntes (sovint) contextuals. Eren les seves vivències tal com podrien haver sorgit repassant la seva trajectòria, aflorant moments de la memòria viscuda.
Normalment aquest relat era seqüencial, avançava acompanyant la vida del personatge. Però en el llibre sobre el Joan de Sagarra ja vam començar a trencar aquest relat lineal, hi havia salts temporals davant o enrere per explicar millor diverses situacions. Ho vam fer sense dir-li res abans, teníem un cert temor de quina podia ser la seva reacció quan ho llegís. No hi va haver cap problema. La gran majoria dels personatges que vàrem fer entenien que l’entrevista escrita era una forma diferent de la que havíem fet oralment, que no calia que fos una simple transcripció mimètica. Procuràvem utilitzar un llenguatge el més neutre possible; a més, tampoc escrivim de la mateixa manera com parlem. Sols hi va haver un personatge que vàrem tenir problemes doncs deia que ell no parlava d’aquella manera i el que era pitjor que ell no escrivia de la manera que nosaltres ho havíem transcrit. Nosaltres podem reconèixer que no érem grans escriptors, que n’havien aprés a mida que n’havien anat fent. Però el que va resultar patètic fou quan em va mostrar algun text seu; poques vegades hem vist un text tan mal redactat i amb una munió de faltes ortogràfiques. Ens en vam sortir de la millor manera possible, i el vàrem aparcar en un obscur racó de la memòria. Cal dir que la seva pràctica cultural / artística estava molt allunyada de la literatura.
En el llibre sobre Carandell, vam intentar fer un pas més endavant que aquell trencament de la seqüència temporal. Ens vam adonar que prou moments de la seva vida tenien una relació rellevant amb d’altres que havien succeït temps enrere. I vam gosar de fer una mena de “rayuela”, amb un relat que avançava estructuralment seguint un fil particular de moments o situacions viscudes. Això també era degut a la important presència del seu pare, que s’anava engrandint a mida que avançàvem. La llarga entrevista la vàrem dividir en dos trossos, un primer, “la vida viscuda”, que trencava radicalment amb la linealitat temporal (de pàg. 13 a 75) i que tenia com a epíleg un apartat dit “A la manera d’un índex cronològic de la primera part (en Josep Maria i la seva gent), i una segona part, “la vida publicada”, que la titulàvem “Les altres vides” que avançava temàticament: “L’escriptor”, “La poesia”… Si se seguia aquell índex cronològic també s’obtenia una lectura fidel dels principals esdeveniments de la vida i obra de Carandell.
Això de descobrir un pare molt rellevant ja ens havia passat quan vam treballar amb Francesc Català-Roca que ens vam trobar amb el gran fotògraf Pere Català Pic. O també amb Josep Palau Oller, interessant dissenyador de teixits, decorador i pintor, pare de Josep Palau i Fabre.
I ens vam topar amb Joan Carandell Marimón. Com veurem el seu pare va tenir una trajectòria personal i professional prou curiosa i interessant. Aquest personatge mereix un capítol apart. He escrit un text amb informacions extretes publicades en el nostre llibre, més d’altres que vàrem haver d’aparcar (però que van quedar enregistrades en la primera versió de l’entrevista) i, finalment, les que ara, després d’uns quinze anys, he pogut esbrinar. El teniu en el primer arxiu annexat. En el segon arxiu hi ha l’article sobre les seves novel·les i narracions.
En el llibre d’Enginyers, com acostumàvem, hi havia una sèrie de col·laboracions de persones properes al protagonista. En aquest cas, entre d’altres, voldria remarcar les de Joan Guinjoan (el nostre personatge de dos anys abans), Joan de Sagarra (l’havíem fet quatre anys abans), la seva germana Asun Carandell, Ana Maria Moix, Eugenio Trías…
El documental, a més de a casa seva, van enregistrar imatges i converses amb ell a la Llibreria “Happy books” (com veurem, anys enrere havia sigut la casa dels Carandell), a La Pedrera (tot parlant de la seva dedicació a Gaudí) i a l’Institut del Teatre (on havia donat classes).
Com acostumava a passar, l’acte de presentació a Enginyers va tenir un ampli ressò a la premsa. Fernando Valls, amic des dels temps de Raúl Ruiz (veure el punt “39” d’aquesta “Hemeroteca particular”), va publicar un llarg article a “El País”(12-12-1999) que encapçalava amb “Los ingenieros humanistas”. Deia, sobre els personatges escollits any rere any: “…artistas que realizaban un trabajo que tuviera una dimensión interdisciplinaria… Lo que salta a la vista es que todos ellos son gentes que van por libre, personajes tan singulares como heterodoxos, francotiradores, autores de una obra que se caracteriza por su escasa especialización, por su hibridez… se reconcilia uno con la cultura al encontrarse con una empresa sencilla, pero hecha con tanto amor, discreción y rigor como la de estos dos ingenieros humanistas…”. Gràcies. Naturalment no podia faltar l’article de Joan de Sagarra, una d’aquelles “La horma de mi sombrero”, que aleshores publicava a “El País”(19-12-1999), parlant de la presentació: “… Huelga decir que la tribu Carandell – Gottschewsky, los ingenieros, los amigotes, todos lo pasamos en grande. En las 8.976 presentaciones de libros, vídeos y otras golosinas a las que he asistido en esta ciudad, jamás me había divertido tanto como en la consagración de Josep Maria Carandell como el astro 18 de la constelación de J. M. García Ferrer y Martí Rom…”.
.
.
.
.
