Jo recordava com el meu avi Francesc Rom Serra[1] en un dels seus textos inèdits[2] sobre Mont-roig explicava amb enuig com aquell carrer de Mont-roig que duia el nom d’Agustí Sardà, al acabar la Guerra Civil, el van canviar per Joaquín Bau, un capitost franquista de Tortosa. “La sorpresa que vaig rebre… va ser terrible… sentia que la sang em pujava a la cara de vergonya i de ràbia a la vegada… el nom d’aquell fill il·lustre… havia estat arrencat de soca-rel del carrer que li havien dedicat… Entre altres noms antiquíssims i representatius com son el del carrer de l’Hospital, que també fou extirpat per posar-hi el nom d’un general… Caldrà que un dia no molt llunyà tornen aquells noms i no aquests que varen ser imposats per la força…”. Fou en la sessió de l’Ajuntament del 7 de novembre de 1939. Van foragitar a un vell republicà mont-rogenc.
Agustí Sardà Llaberia va néixer a Mont-roig el 19 de setembre de 1836 i morí a Madrid el 5 de març de 1913. Fou un important pedagog i polític republicà. Va anar a Madrid on va fer les carreres de magisteri i dret. Fou secretari d’Estanislau Figueres, el primer president del govern de la I República (1873). El 1865, amb vint-i-nou anys, el van nomenar catedràtic de l’Escuela Normal Superior de Maestros de Pamplona. El 1873 fou elegit diputat a Corts per la circumscripció de Falset. El 1878 va passar a ser professor de l’Escola Normal de Madrid, d’on el 1898 seria catedràtic.
Des del 1888, fins la seva mort el 1913, fou de la junta de la “Institución Libre de Enseñanza”. El 1909 seria nomenat director de l’Escola Superior de Magisteri. Va ser senador per la província de Tarragona el 1903, 1905, 1907 i 1910. Gran part de la seva actuació política es centrava en temes sobre l’educació. Durant la seva vida, per tal d’ampliar coneixements i veure d’altres models educatius, va visitar escoles a França, Anglaterra, Bèlgica, Holanda, Suïssa i Itàlia. Va formar part del “Consejo Superior de Instrucción Pública” i de la “Sociedad Geográfica”.
Juliana Sardà Llaberia era la germana del pedagog i polític. Aquesta, es va casar amb Francesc Nogués, de “cal Vermell” i varen tenir nou fills: Juliana, Francesc, Teresa, Agustí, Mercè, Dolors i Manuel; més dos que van morir ben petits. Aquests eren els “Nogués Sardà”, alguns dels quals també van tenir una rellevant actuació pedagògica.
Teresa Nogués Sardà seria la mare d’Antoni Benaiges Nogués, el mestre de Freinet assassinat a Burgos el 1936. Veure el punt “85”.
Agustí Sardà Llaberia s’havia casat amb Mercedes Uribarri Álvarez, amb qui va tenir tres fills: Agustín Gabriel, Mercedes i Sara. El primer va morir adolescent. Mercedes i Sara van estudiar Magisteri a l’Escola Normal de Tarragona. També van tenir una carrera important.
La casa dels Sardà estava al carrer Major, feia cantonada amb la costa de l’Oriola. Casualment la casa del costat era la dels Ferratges, primer de l’americano Ferran Ferratges Ballester i després del seu fill Antoni Ferratges Mesa, primer marquès de Mont-roig. Veure els punts “55” i “56”.
El marquès, Antoni Ferratges Mesa, des del 1898 era senador. Agustí Sardà també ho fou des del 1903 fins la seva mort el 1913. Sardà i Ferratges, que tenien les cases pairals l’una al costat de l’altra, al carrer Major, es trobaven junts al senat de Madrid.
Aquest seria l’inici d’un llarg treball de recerca sobre la figura del rellevant pedagog i polític Agustí Sardà Llaberia.
Seguint el fil d’aquest il·lustre mont-rogenc vaig trobar tres parents seus amb una trajectòria professional molt destacada: l‘ambaixador Josep Llaberia Hertzberg i els metges radiòlegs, pioners a Espanya, i cosins, Cèsar Comas Llaberia i Agustí Prió Llaberia.
En aquest web, a l’apartat “Mont-roig / Textos” hi trobareu:
Agustí Sardà, entre d’altres, havia aconseguit les escoles noves a Mont-roig des dels seus càrrecs a Madrid; des de Mont-roig les havia impulsat el també mestre Emili Soler. Es va posar la primera pedra el 25 de novembre de 1904 i s’inaugurarien el diumenge 15 de gener de 1911. El carrer dedicat a Agustí Sardà fou segons un acord de l’Ajuntament del 8 de febrer de 1902.
L’Ajuntament de Mont-roig en els primers anys de la democràcia, en la
sessió del 29 de maig de 1980, va acordar restituir els noms dels carrers que
hi havia abans de la Guerra. Més properament, en la sessió del 27 de març de
2001 es va decidir posar el seu nom a la nova Casa de Cultura que s’estava
habilitant en aquell edifici, del carrer de la Mare de Déu de la Roca, que
havia estat l’Ajuntament i les Escoles. Es va inaugurar per la Festa Major (29
de setembre) del mateix any (2001).
Mont-roig no ha estat prou conscient de la importància de persones com
Agustí Sardà Llaberia. Ell i d’altres, tenien un esperit modern, unes idees
pedagògiques que ens ha semblen avui en dia que son d’una gran coherència.
Idees que es trobaven ofegades per una realitat espanyola ancorada en el passat
més obscur, on la religió entesa com a instrument dels poderosos impregnava
l’ensenyament i la pròpia societat. Aquells formen part d’aquell conjunt de
mont-rogencs (o episodis de la seva història) que havien desaparegut de la
nostra memòria col·lectiva. Molts anys de franquisme i una consciència
acomodatícia de molts, penso que han estat la causa.
[1] Autor dels llibres “El Centre Obrer de Mont-roig del Camp (1991-1925)” (Cossetània Edicions 2003) i “Guspires (de la historia de Mont-roig)” (Edicions Marré / Associació de Veïns Muntanya Roja, 2010).
[2] Gener de 1979.
.
Agustí Sardà Llaberia Cèsar Comas Llaberia Josep Llaberia Hertzberg
