(79) SANT CUGAT: DOCUMENTALS SOBRE EL TAPÍS, MIRÓ I GRAU-GARRIGA

El 2008 es va celebrar a Sant Cugat els 50 anys de l’inici de l’Escola Catalana de Tapís. Aquesta experiència partia de l’existència de la Casa Aymat (des de 1926). Aquesta feia bàsicament catifes per a la burgesia catalana i diverses institucions (Parlament de Catalunya, Ajuntament de Barcelona…). També tenia una petita secció de tapissos amb telers d’alt lliç fets amb la tècnica tradicional (francesa) de Gobelins. Amb la mort de Tomàs Aymat (1944), aquesta manufactura passa a mans de l’empresari tèxtil Miquel Samaranch (1955). Aquest incorpora al jove artista santcugatenc Josep Grau-Garriga per revitalitzar la producció, per modernitzar-la. El 1957 l’envia uns mesos a França a aprendre els conceptes de la tapisseria moderna que desenvolupava Jean Lurçat, a fer “cartrons” (dibuixos previs) amb seccions numerades segons els colors, també la reducció del nombre de colors a trenta-tres, i emprant temàtiques actuals. En aquells anys, Josep Royo havia entrat d’aprenent a la Casa Aymat.

Amb el retorn de Grau-Garriga de França, el 1959, s’obren noves perspectives. Es comencen a incorporar materials ordinaris als tapissos; com llanes de diversos gruixos, jute, espart, filferro… i, fonamentalment, cercant la no-figuració, l’abstracció. En endavant, Grau-Garriga seria el director artístic de la Casa Aymat. S’encarreguen “cartrons” a joves artistes com Antoni Tàpies, Josep Maria Subirachs, Joan Josep Tharrats, Josep Guinovart… Els tapissos, l’art tèxtil, comencen a adquirir una considerable importància dins del panorama de l’art català d’aquells anys.

Mercè Viñas, vídua de Miquel Samaranch, explica en el meu documental “Sant Cugat i l’Escola Catalana de Tapís” (2009): “La idea primordial era portar el nom de Catalunya a fora. Anàvem a les Biennals de Lausana amb el nom de Catalunya. En aquella època no es podia posar enlloc el nom de Catalunya. Ens la vam jugar molt”. La seva filla, Rosa Samaranch Viñas, continuava explicant: “La família l’anàvem (a l’oncle Trueta) a veure a Perpinyà i… el pare li explicà el projecte de l’Escola Catalana de Tapís”. Aquest era el famós doctor Josep Trueta Raspall. Exiliat a Londres el 1939, on fou catedràtic d’Oxford. No retornà a Catalunya fins el 1966.

Miró admirava les catifes geomètriques fetes amb encenalls (“safatans” s’anomenen a Mont-roig) de colors que els mont-rogencs feien els 8 de setembre (del 1959 al 1971), en honor de la Mare de Déu de la Roca. Veure el punt “73”.

El 5 d’octubre de 1960, Miró visita per primer cop la Casa Aymat. Havia acceptat el suggeriment que li havia fet el Doctor Trueta en una carta del 15 d’agost de 1960. L’esposa de Miquel Samaranch, Mercè Viñas Trueta, era neboda del Doctor Trueta i, aquest, un bon amic de Miró.

Rosa Samaranch Viñas, continuava explicant en el documental, sobre una de les primeres visites que va fer Miró a Sant Cugat: “La fàbrica Aymat tot i tenir tanta llana, sempre estava molt neta, sempre hi havia persones escombrant i netejant doncs freqüentment hi havia visites. Tot d’una Miró va començar a agafar el material que hi havia a mà, jute i llanes de les catifes, i els va escampar per terra. Va quedar fascinar pel que havia composat. Mentre estàvem parlant una mica més enllà, va venir un empleat i va començar a arreplegar-ho tot ràpidament davant la desesperació de Miró”.

Josep Grau-Garriga, director artístic de la Casa Aymat, explicava en el meu documental “Josep Grau-Garriga” (2009): “A Miró… li havien fet un tapís amb la tècnica tradicional (Gobelins). Em va ensenyar la fotografia i per demostrar-me que el que fèiem a Sant Cugat era el que realment li interessava, d’una manera una mica teatral va  trencar la fotografia davant meu”. Deuria ser aquell tapís fet el 1966 per Tokio[1].

Però són anys en que Miró desenvolupa una molt intensa activitat. La seva obra tèxtil, els tapissos, haurien d’esperar.

Un esdeveniment de la vida familiar de Miró serà finalment el detonant per iniciar la seva obra tèxtil, la col·laboració amb la Casa Aymat de Sant Cugat. El 22 de desembre de 1965 la filla de Miró, Maria Dolors, vídua, s’havia casat en segones núpcies amb Teodoro Punyet Roigé de Mont-roig. Després del casament, a Palma de Mallorca, la Maria Dolors, el Teo i els dos fills del primer marit (David i Emili), s’en van anar uns dies al mas de Mont-roig. Nou dies després, el 31 de desembre, Maria Dolors Miró pateix un molt greu accident en un pas a nivell sense barrera que creuava la via del tren, quan anava a acompanyar amb el seu cotxe a la seva sogre al seu mas, als Prats, a tocar del mar. El fort pendent del camí, venint des de la carretera (N-340) per accedir a la via, va ocasionar que no veiés aquell tren que venia des de Cambrils i que el cotxe anés a parar contra una olivera un centenar de metres més enllà, cap al Baixador de tren de Mont-roig.

Maria Dolors Miró va quedar amb una cama molt malament; la seva sogra sols tenia forts cops. La van dur a la clínica Monegal de Tarragona. Allí va poder salvar la cama gràcies a la intervenció del doctor Rafael Orozco Delclós. El doctor Josep Trueta va visitar a la filla del seu amic i li va comentar a Joan Miró que la intervenció d’aquell jove metge havia estat providencial.

El doctor Orozco ja estava treballant en el projecte de l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona. Miró, en agraïment per tot el que havia fet per la seva filla, li va dir que ell col·laboraria amb una obra seva. Des d’un principi deuria pensar en un tapís, donada la relació amb la casa Aymat que li havia suggerit el doctor Trueta.

Sabem que el 19 de maig de 1968, Miró escriu a Miquel Samaranch, propietari de la Casa Aymat: “Volgut amic. Per tranquil·litzar-vos dec dir que tindré per un honor en col·laborar en la Escola Catalana de la Tapisseria. El meu programa de treball segueix un ordre molt rigorós i disciplinat, altrament no em seria possible organitzar res. Aquesta tardor, després de la tongada de grans exposicions, d’una importància capital per mi, començarem la feina, en la què ja aniré pensant d’una manera concreta, en les vacances d’aquest estiu…”[2]. Miró li escriu des del seu mas de Mont-roig. L’exposició de la que parla Miró es aquella important retrospectiva de l’Antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona (19 de novembre de 1968 al 20 de gener de 1969).

Els dos dibuixos preparatoris del que seria el primer tapís, “Tapís de Tarragona” (1970), els trobem datats el 27 de setembre de 1968 i l’11 de juliol de 1969.

El 1970, al setembre, s’instal.la el mural ceràmic de Miró i Llorens Artigas a l’aeroport de Barcelona.

Aquest any 1970 fou important per Miró, va fer el seu primer tapís, el “Tapís de Tarragona”. A principis del 1970 el matrimoni Samaranch (Miquel Samaranch i Mercè Viñas) va viatjar a Palma de Mallorca per visitar el Taller de Son Abrines on Miró havia fet una tela com a model del que seria el “Tapís de Tarragona”. Deu ser el 15 de gener, doncs hi ha un dibuix de Miró regalat a Miquel Samaranch amb aquesta data (“A Mercè i Miquel Samaranch, amb tot afecte”). Aquest dibuix ja el trobem aquest mateix mes de gener a la Casa Aymat de Sant Cugat; hi ha una fotografia de Carles Cabanes amb aquesta data[3]. Per informacions de la Casa Aymat sabem que en el mes de març es va començar a treballar en aquest ambiciós projecte. Miró iniciava una altra vessant dins de la seva producció artística, l’art tèxtil. Del 1970 al 1980 faria set grans tapissos murals i trenta-dos de petit format (Sobreteixims).

Finalment, el 21 de novembre el tapís es va traslladar a Tarragona. A la inauguració del “Tapís de Tarragona”, el 12 de desembre de 1970, hi van assistir l’esposa del pintor, Pilar Juncosa, la seva filla Maria Dolors, el pintor Antoni Tàpies, els galeristes (els cosins) Joan i Miquel Gaspar, els estudiosos mironians Jacques Dupin i Daniel Lelong, i entre d’altres, naturalment, Josep Royo. El tapís va quedar instal·lat al vestíbul de l’Hospital de la Creu Roja; hi seria gairebé durant vint-i-cinc anys. Quan va tancar l’hospital el tapís es va quedar a Tarragona. Miró havia disposat, en la donació, que havia de quedar-se a la ciutat, que en cap cas el podien traslladar a la seu central de la Creu Roja a Madrid. Des del 2008 està dipositat al Museu d’Art Modern de Tarragona (MAMT).

Eren dies difícils. El 3 de desembre de 1970, havia començat el procés de Burgos, en el que es demanava la pena de mort per nou membres d’ETA. Miró va estar tan sols uns moments a la inauguració oficial. Algunes persones rellevants antifranquistes de Tarragona estaven preocupats per l’ús que les autoritats del règim pretenien fer de Miró. Josep Ferrer Bosch, amic de Miró, i d’altres persones relacionades amb la Llibreria de la Rambla es van mobilitzar. Aquest afer està detallat al meu article “Joan Miró i Tarragona. Entrevista a Josep Ferrer i Bosch”, publicat al web de a revista “Ressò mont-rogenc” el 19 d’octubre de 2018. El trobareu a l’arxiu annexat.

En el dinar que li van oferir a Miró va sortir la possibilitat de que aquest anés a la tancada que intel·lectual catalans estaven fent a Montserrat per protestar pel judici de Burgos (del 12 al 14 de desembre). Miró, que ja tenia 77 anys, hi va estar unes hores.

Per una informació més completa d’aquesta història, veure el meu llibre “Joan Miró i Mont-roig: el xiscle de l’oreneta (1930-1983)” (Arola Editors, 2018).

ELS DOCUMENTALS

Jo havia fet algun passi del documental “D’un roig encès: Miró i Mont-roig” (1979) a Sant Cugat. Quan el 2008 es va celebrar a Sant Cugat els 50 anys de l’inici de l’Escola Catalana de Tapís, em vam convocar per formar part de la comissió ciutadana que anava a organitzar l’esdeveniment. A més, des del 2005 era el president del Centre Miró de Mont-roig (veure el punt “72”).

Entre d’altres, amb relació amb Mont-roig, vam organitzar a la “Nit de l‘Art” (31 de maig de 2008) la proposta “Tres pobles, tres artistes (Sant Cugat, Mont-roig i Horta de Sant Joan) reproduint amb safatants (encenalls tintats de colors) tres tapissos que s’havien fet a la Casa Aymat: “Mirall sense imatge” (1967) de Josep Grau Garriga, el “Tapís de Tarragona” (1970) de Joan Miró i “Natura morta amb llum” (1965) de Picasso. Ho vam fer els companys del Centre Miró de Mont-roig, a la manera de com fèiem els “Caps de setmana mironians” (veure el punt “73”). A més, vam fer una cercavila amb els Ninots mironians, els Capgrossos picassians (d’Horta de Sant Joan) i els Grallers de Mont-roig. A la Llotgeta de Monestir es va fer l’exposició “Tres artistes, tres pobles: Picasso, Miró i Grau-Garriga”.

Aquesta comissió estava impulsada per Ramon Grau, que des de la revista “Tot Sant Cugat” i el “Diari de Sant Cugat” promocionava aquests esdeveniments.

El Ramon Grau va proposar fer un documental sobre l’Escola Catalana de Tapís i em va oferir realitzar-lo. Ho van produir el “Diari de Sant Cugat”, el Museu de Sant Cugat i l’empresa audiovisual Cugat.cat.

Vam començar enregistrant, el 16 de febrer de 2008, la taula rodona sobre l’Escola Catalana del Tapís, on hi van participar, entre d’altres, Mercè Vinyes Trueta (vídua de Miquel Samarach), Josep Grau-Garriga (director de l’Escola Catalana del Tapís) i Francesc Miralles (crític i historiador d’art). Vam aprofitar l’estada de Grau-Garriga per enregistrar imatges de Josep Grau-Garriga passejant pel Monestir de Sant Cugat.

Tot aquest projecte el vaig fer amb la col·laboració a la càmera i el muntatge de Paul Bradley (de “Cugat.cat”).

Com que havíem d’anar a fer una entrevista a Grau-Garriga a poble on vivia habitualment, Saint Mathurin-sur-Loire, el Ramon Grau (nebot seu) va suggerir que enregistrés prou material suplementari per poder fer un documental sobre el propi Josep Grau-Garriga.

A més, com que al febrer i març de 2009 s’anava a fer una exposició (“’Grau-Garriga 40+40”), a la Galeria Odó Art (de la plaça del Monestir), per celebrar els 80 d’anys de l’artista, el Ramon Grau em va demanar fer un clip (7 minuts) per passar continuadament a la galeria. Això m’ho vaig plantejar com un enregistrament apart, havia de tenir una unitat argumental. Vaig aprofitar que acabava de fer una col·lecció de dibuixos sobre els seus 80 anys, i li vaig fer que els anés explicant. És “80, Grau-Garriga” (2008).

Pel documental sobre l’Escola Catalana de Tapís vam enregistrar imatges al Museu de Sant Cugat – Casa Aymat , Museu d’Art Modern (Tarragona), Centre Cultural La Mercè (Girona), Fundació Miró (Barcelona), Centre Miró (Mont-roig del Camp), el taller de Carles Delclaux a Medinyà, la casa de Grau-Garriga a Saint Mathurin-sur-Loire i Musée Jean Lurçat et de la Tapisserie contemporaine  (Angers, França).

Hi van participar: Joan Aymerich, Pepita Caldés, Lluís Campins, Josep Canals, Carles Delclaux, Andreu Dengrà, Josep Grau-Garriga, Ramon Grau, Domènec Miquel, Francesc Miralles, Imma Pueyo, Rosa Ricomà, Josep Maria Rosselló, Josep Royo, Lluís Samaranch Viñas, Rosa Samaranch Viñas, Quim Solà, Carles Vergés i Mercè Viñas Trueta.

El documental calia explicar, també, el context social i industrial (tèxtil) del Sant Cugat de la primera meitat de segle XX, per això hi ha la intervenció de l‘historiador Domènec Miquel. Era important la aportació de la família Samaranch Viñas: Mercè Viñas Trueta, Lluís Samaranch Viñas i Rosa Samaranch Viñas. I d’alguna persona que hagués treballat com a operari a la manufactura: Pepita Caldés. La resta eren intervencions de caire artístic.

Una altre de les filmacions que vull remarcar es la de la Fundació Miró, per a mi un indret estimat. També fer-ho al ”Tapís de Tarragona” del Museu d’Art Modern de Tarragona, amb les explicacions del seu coautor Josep Royo i les de la directora Rosa Ricomà.

En aquest treball, fent la recerca, vaig trobar un material cinematogràfic de gran vàlua. Vaig indagar a l’Arxiu de la Filmoteca de Catalunya si tenien alguna pel·lícula antiga de Sant Cugat i la sorpresa fou que van trobar una caixa de pel·lícula de nitrat (aquell material antic que es fàcilment inflamable que tenien guardat amb les condicions adequades de temperatura) que posava “Sant Cugat”. Un cop traspassat a material d’avui en dia, vaig veure unes imatges que van resultar d’inicis de segle XX. Es veu els regidors sortint de l’antic Ajuntament de la plaça Pere San (ara l’Escola de dansa de Llaura Esteve), la plaça del Monestir amb el sortidor de benzina, la sortida de missa del Monestir i el ball del Paga-li Joan. Deu ser dels anys deu o vint del segle XX. Un autèntic document històric.

Aquest és el documental “Sant Cugat i l’Escola Catalana de Tapís” (febrer de 2009) de 84 min.

En aquella estada a la casa de Grau-Garriga a Saint Mathurin-sur-Loire, vam enregistrar una molt llarga entrevista a Josep Grau-Garriga. També van anar al castell d’Angers a filmar l’impressionat “Tapís de l’Apocalipsi”, de 104 metes de llarg i on s’hi representen 90 escenes diferents. I al Musée Jean Lurçat et de la Tapisserie contemporaine  (Angers) on hi havia molts tapissos de Jean Lurçat i una sala dedicada a Grau-Garriga.

Aquells dies, pràcticament, convivint amb Grau-Garriga i el Ramon Grau, foren excel·lents, tan per la feina com per a pròpia convivència. Vam filmar al seu estudi, a la planta baixa d’una bonica casa que antigament havia estat l’escola del poble, al seu taller de tapís (al bell mig de l’ampli jardí) i al centre municipal La Maison de Loire de Sant Mathurin sur Loire on hi havia un mural de Grau-Garriga.

Un dels dies, i sense demanar-li, Josep Grau-Garriga em va dedicar un catàleg d’una de les seves exposicions. Em va fer il·lusió el dibuix que em va fer mirant per la càmera.

Aquest és el documental “Josep Grau-Garriga” (maig de 2009) de 86 min.

Fou gairebé un any de recerca (jo vaig fer el guió), de preparació, de filmacions i de muntatge. Un plaer.

El 14 de juny de 2010 es va fer la presentació oficial del documental “Sant Cugat i l’Escola Catalana de Tapís” a Sant Cugat.

Amb motiu de la inauguració del primer centre d’art tèxtil contemporani de tot l’Estat espanyol, del Centre Grau-Garriga d’Art Tèxtil Contemporani, el 17 de març de 2019, es van programar les projeccions dels documentals “Josep Grau-Garriga” i “Sant Cugat i l’Escola Catalana de Tapís”, a la Casa Aymat, els dies 11 d’abril i 21 de maig.

[1] En una pàgina web dels Gobelins (www.mobiliernational.culture.gouv.fr/bba/histoire-gobelins.html) s’esmenta que Miró hi va col·laborar els anys “1966-1967, 1972-1973, 1976-1977, 1979”. Tinc constància de la reproducció del quadre “Painting. Hirondelle, amour”[1] (del 1934), feta per Gobelins el 1979. Actualment està en una sala de reunions, del primer pis, de la Fundació Miró de Barcelona. Hi era quan el 2003 vaig enregistrar imatges de Francesc Vicens pel documental que feia pel projecte “Personatges de la cultura catalana” de l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya (veure punt “69”).

[2] De l’arxiu particular de la família Samaranch Viñas. El vaig poder consultar quan vaig fer el documental “Sant Cugat i l’Escola Catalana de Tapís”  (2009).

[3] Catàleg de l’exposició fotogràfica “Recordant la Casa Aymat i Joan Miró” (desembre 1993 a gener 1994), del Centenari Miró a Sant Cugat del Vallès. S’hi pot veure a Miró, Royo, Samaranch i Grau-Garriga.

.

.

.