(96) “52 DISSABTES”: UN LLIBRE DE CINEMA DE RAFEL MIRET

.

“52 dissabtes” és la crònica de tantes sessions de cinema que el Rafel Miret Jorba ha fet per un nombrós grup de persones que es reuneixen sovint per veure i tractar temes diversos sobre la cultura en l’accepció més àmplia d’aquesta paraula.  Un d’ells, Enric Llopart, escriu al pròleg: “Són les passejades que una colla d’amics aficionats al cinema hem fet, mes rere mes, aplegant-nos a l’entorn del Rafel. En aquestes passejades, ens ha fet conèixer com viuen i entenen el cine autors de països ben diferents… Els col·loquis que segueixen a les projeccions ens ofereixen la possibilitat de conèixer mil i un detalls, girs, anècdotes o criteris cinematogràfics. Un cop més apareix llavors, sempre discret però ferm si s’escau, el seu mestratge…”[1].

El propi Rafel ens farà cinc cèntims de l’origen d’aquestes sessions: “Tot va començar molt lluny d’aquí. Ni més ni menys que a l’Índia. Allà, durant tres setmanes, vaig tenir la oportunitat de parlar de cinema amb alguns companys de viatge. Em van comentar que ells assistien a unes trobades culturals que es feien mensualment a Barcelona. Finalment, va ser inevitable, em van proposar que en preparés alguna de cinema…”[2].

Quin tipus de cinema hi ha en aquestes 52 sessions dels dissabtes a mitja tarda? Naturalment, coneixent al Rafel, molt cinema italià, 17 sessions: Visconti, Fellini, Rosselllini, De Sica… També: Bergman, Bresson, Dreyer, Huston, Kurosawa, Lubitsch, Ophüls, Scorsese, Sternberg, Truffaut, Welles… Un resum de la història del cinema. Cal remarcar les dues sessions de Murnau amb el músic Joan Pineda: “Amanecer” i “El último”.

Amb el coneixement que em dona d’haver assistit a nombroses sessions puc dit que han estat modèliques. Em duien a les del cineclubs d’aquells anys setanta (mítiques pels que teníem entre vint i trenta anys). Era retrobar aquell esperit de comunicació, no solament entre l’espectador i la pel·lícula, o entre el presentador i tots nosaltres, era fonamentalment entre els propis participants. En el cas de les sessions del Rafel Miret, això venia encara més potenciat doncs gairebé sempre eren les mateixes persones, les d’aquell club cultural, més alguns altres que ens hi afegíem. És l’esperit dels setanta quan gairebé tothom estava a les beceroles cinematogràfiques, més el coneixement adquirit en tots aquests anys.

Vull remarcar algunes sessions més rares o de persones que estimo. “Pasolini, un viaggio in Italia” del company Xavier Juncosa (una de les filmografies, diríem “marginals”, més complertes i interessants). La sessió “Ombres Mestres” del company de tants i tants anys Juan Manuel García Ferrer[3], amb la col·laboració de Pau Pérez Uslé; una mostra de les múltiples sessions de cinema al Cine Club Associació d’Enginyers on mitjançant un acurat recull de fragments rellevants de pel·lícules se’ns explica diverses metodologies o característiques cinematogràfiques, un goig vivencial. La sessió de curtmetratges de Jan Baca i Toni Garriga, amb la presència del primer; una mena d’homenatge als grans autors de pel·lícules d’animació de caire social, però divertidíssimes, dels anys setanta i vuitanta; i també d’alguns curts de ficció. Com que aquestes pel·lícules les distribuíem aquella “Central del Curt”[4], el Rafel em va demanar que participés amb ell a la presentació i col·loqui posterior de la sessió. I, finalment, la sessió dedicada al nostre projecte sobre personatges de la cultura catalana que fèiem, amb el Juan Manuel García Ferrer[5], al Cine Club Associació d’Enginyers (del 1982 al 2010), 28 personatges que fins aleshores tenien una escassa o reduïda difusió. Era un projecte anual on dedicàvem un llibre i un documental al personatge en qüestió. Per aquesta sessió, vàrem triar a Julieta Serrano i Joan Margarit.

Cadascuna de les 52 sessions es presenta en el llibre amb una fotografia de la pel·lícula, un comentari de presentació i la fitxa.

Aquest títol de “52 dissabtes” em remet irremeiablement a “52 domingos” (1965), el rellevant documental de Llorenç Soler[6]. Per cert, la següent sessió que anava a organitzar Rafel Miret estava dedicada aquest realitzador i molt probablement s’hi anava a projectar aquell documental. La maleïda pandèmia del Covid (que s’inicià el març de 2020) ho va posposar.      

Aquest llibre el podeu trobar a les següents llibreries:

Llibreria La Impossible, Provença 232 

Can Paper, Casanova 116. 

Filmoteca de Catalunya, Pl. Salvador Seguí 1-9 

.

.

RAFEL: AMIC

El conec des d’inicis dels anys 70, ja fa 50 anys, quan venia gairebé sempre a les sessions, també dels dissabtes a mitja tarda, a aquell Cine Club Ingenieros (1971-1976) que encapçalàvem el Josep Maria Robusté, el Juan Manuel García Ferrer i jo[7]; aquest estava a l’Escola d’Enginyers Industrials de la Diagonal. També el trobàvem a CO.CI.CA (Col·lecció Cinematogràfica Catalana), és a dir a cal Porter Moix, al pis del damunt de la Llibreria Porter del Portal del Àngel número 9, encara que l’accés a aquell immens arxiu cinematogràfic el fèiem pel carrer de la Canuda número 47. En aquells temps gairebé no hi havia llibres de cinema publicats a Espanya, tampoc existia, a Barcelona, la Filmoteca (no es va iniciar fins el 1972 i sols feia projeccions, no tenia arxiu). Els estudiosos i/o els membres dels cineclubs havien de documentar-se a cal Porter. El Rafel Miret amb el Jaume Genover eren el pal de paller de CO.CI.CA.

Naturalment també ens trobàvem, el Juan Manuel i Rafel i jo, junt amb d’altres cinemaferits (el Rafel els anomena “malalts de cine”[8]) al nou local de Filmoteca del carrer de Mercaders número 32[9].

En aquells anys de la meitat dels 70, ens anàvem trobant a la Setmana Internacional de Cine de Barcelona, al Festival de Molins de Rei… Després, a partir del 1982 i fins el 2010, el Rafel era un assidu de les nostres sessions dedicades a personatges de la cultura catalana que fèiem, amb el Juan Manuel García Ferrer, al Cine Club Associació d’Enginyers, a la Via Laietana número 39. El 2004, en el projecte dedicat a Antoni Padrós[10] li vàrem demanar que fos l’interlocutor d’aquest realitzador en la llarga conversa del documental; havia escrit prou sobre ell. 

Cap a l’any 2000, i fins ara, un petit grup de persones ens reunim per la revetlla de Sant Joan i per Fi d’Any. El Rafel és un d’ells. També ho era el Joaquim Romaguera[11] fins el 2006, quan prematurament, amb 65 anys, ens va deixar. Continua la seva dona Roser Vendrell. Fem xerrades interminables, fins altes hores de la matinada, de cultura i fonamentalment de cinema.

També  des de fa uns anys, amb el Juan Manuel i el Rafel fem unes sortides que hem batejat “d’exalumnes” d’un col·legi imaginari on representa que vàrem anar els tres. Una visita al matí a alguna exposició conclou amb un dinar on repassem les nostres inquietuds cinematogràfiques. Ara, març de 2021, fa un any que el Covid ens ho ha impedit.

RAFEL MIRET: CRÍTIC CINEMATOGRÀFIC

Els orígens els hem de trobar al seu poble, Castellolí, a tocar d’Igualada (Anoia). “Del cinema del meu poble… se’n va fer càrrec un grup de persones, entre les quals hi havia el meu pare…”[12]. A principis dels anys 70 se’n va a viure a Barcelona. “En aquells anys el veritable punt de trobada eren els cineclubs. N’hi havia molts: Montseny, Enginyers, Avance, Informe 35, Mirador… També els Instituts de Cultura, i molt especialment l’Italià i l’Alemany, oferien la possibilitat de veure pel·lícules no estrenades comercialment…”[13].

A l’exposició “cineclubisme: el públic s’organitza” (2019), que es va fer a la Filmoteca de Catalunya, en commemoració dels 40 anys d’existència de la Federació Catalana de Cineclubs, entre d’altres, es projectava una sèrie d’intervencions de persones relacionades amb el cineclubisme,  també hi havia la de Rafel Miret:

Per cert, alguns dels dossiers que publicava l’Institut Italià, al Passatge Méndez Vigo núm. 5, per exemple entre d’altres, els dedicats a Marco Ferreri (maig 1974) i Francesco Rosi (juny 1975), els vaig imprimir amb l’offset de C.P.D.A. (Comissió de Publicacions del Departament d’Alumnes de l’Escola d’Enginyers Industrials). Hi treballava fent els llibres d’apunts de les assignatures que ens facilitaven els catedràtics i professors. I, naturalment, els dossiers del Cine Club Ingenieros. També textos produïts en aquell curs de cinema de l’Institut del Teatre” de Barcelona, al carrer Elisabets, on els professors eren Pere Portabella (teoria del llenguatge), Llorenç Soler (tècnica cinematogràfica), Carles Santos (banda sonora) i Francesc Espresate (vídeocomunicació). I tot el que calia…

Abans que es dediqués a escriure sobre cinema, de 1968 a 1971, el Rafel fou corresponsal de Castellolí al diari “Igualada”. És llicenciat en Ciències de la Informació.

Com dèiem, a inicis dels anys 70, entra a CO.CI.CA i, mitjançant, el Miquel Porter Moix s’inicia de viatjant cinematogràfic anant a presentar sessions de cineclub per comarques properes a Barcelona. Quan el Porter no podia anar, hi enviava a algun dels seus col·laboradors de CO.CI.CA. “Em temo que aquests cineclubs, quan ens veien arribar a nosaltres, els ajudants, no els feia massa gràcia. Era com anar al metge i trobar el suplent…”[14].

Del Porter va aprendre les regles bàsiques de com fer una presentació o una crítica de cinema: “una pel·lícula era la confluència de dues línies imaginàries que es creuaven. La vertical era el director, la seva edat, la nacionalitat i el que podríem dir la seva circumstància, i l’horitzontal la formaven els fets socials i polítics del seu temps. És a dir, el context del film en el sentit més ampli…”[15].  

Molts som el que ens hem iniciat amb el mestratge del Miquel Porter Moix. A finals de 1970, vaig assistir a un curs de la història del cinema feia a les nits als Lluïsos de Gràcia, a la plaça del Nord. Allà, un cop per setmana, vaig conèixer les pel·lícules mítiques del cinema, des dels documentals de Lumière, la màgia de Georges Méliès o Segundo de Chomón, algun Griffith (“El naixement d’una nació”) o els Eisenstein. Porter Moix explicava l’evolució del cinema, ens especificava les particularitats de cadascun i remarcava els trets més importants. Recordo que “El cuirassat Potemkin”  (1925) i “Octubre” (1928) les va analitzar amb detall; fonamentalment la famosa seqüència de la “escalinata d’Odessa” del primer. Vaig entendre el que era el “muntatge d’atraccions”, que tan apreciaria en endavant.

L’11 de febrer de 1971, organitzat pel Departament d’Activitats Culturals (D.A.C.) de l’Escola d’Enginyers, es va projectar “Octubre”. La pel·lícula estava en subrètols en rus i, aleshores, gairebé ningú no coneixia més que a grans trets el que havia sigut la revolució d’octubre a Sant Petersburg. Quan portàvem uns deu minuts, amb la sala plena, amb gent asseguda pels passadissos, algú va demanar cridant si hi havia qui sabia com es desenvolupaven aquells fets. Jo feia poques setmanes que l’havia vist varies vegades. Em vaig apropar als organitzadors. Em van donar un micro i endavant… Fou l’inici que em portaria a entrar al Cine Club Ingenieros. Per cert, també vam dedicar, amb el Juan Manuel García Ferrer, molts anys més tard, un d’aquells llibres dels Enginyers, el núm. 19 (2000), al Miquel Porter Moix.

Tornant al Rafel he trobar les que crec deuen ser les seves primeres col·laboracions a la premsa escrita. Per cert, el Rafel diu que “l’etiqueta crític cinematogràfic sempre m’ha incomodat. Crec que només soc un opinador…”[16]. Són 9 textos a la revista “Presència”, que van del 9 de gener al 10 de juliol de 1971. Normalment també hi publicava el seu company de CO.CI.CA Jaume Genover. En el del 9 de gener hi ha una relació de les deu millors pel·lícules, segons el Rafel, del 1970; m’agrada comprovar que la primera és “El hombre del cráneo rasurado” d’André Delvaux, una pel·lícula raríssima que a mi, que estava a les beceroles cinematogràfiques, em va impactar enormement. Crec que la vaig veure, per primer cop, a l’Alexis, el febrer de 1970[17]. En aquest mateix número parla d’aquelles pel·lícules que la censura autoritzava per unes sales especials d’algunes grans ciutats, era l’Art i Assaig[18].

Posteriorment, a “Presència”, va publicar textos sobre: Ernst Lubitsch (30-2-1971), Jerry Lewis (27-2), els Germans Marx (27-3), aprofitant la Setmana Santa va fer “El cinema com a penitencia” (10-4), “Els autors del cinema marginat” (29-5), sobre cineclubs i els week-ends que es feien al sud de França i on es podien veure aquelles pel·lícules que la censura del franquisme no deixava arribar (5-6), sobre aquell fenomen social que fou “No desearás al vecino del quinto” (26-6) i Frankenstein (10-7-1971)[19].

Vull remarcar pel seu interès pel estudi del “cinema marginal” aquella entrevista que Jaume Genover i Rafel Miret van fer aquell llunyà 1971 a diversos realitzadors d’aquest tipus de cinema: Pere Joan Ventura, Antoni Padrós i Roc Villas (“Presència”, 29-5-1971).

Gairebé en paral·lel al final de “Presència” comença a escriure a la important revista “Destino”; també ho feia el Miquel Porter Moix. Són 7 textos publicats del 3 de juliol de 1971 al 6 d’octubre de 1973: Les biofilmografies de 4 còmics: Buster Keaton, Harold Lloyd, Harry Langdon i Max Linder (3-7-1971). La biofilmografia d’Eisenstein (20-11-1971). Sobre el “Certamen Internacional del Cine de Animación” que es va fer a Barcelona (8-1-1972). “Cronologia comparada de la Vamp” (11-3-1972). En un número dedicat a “Los malos del cine”, on la portada era la cara del astronauta que viatja més enllà de Jupiter, a sota hi figuraven els noms dels autors: Miquel Porter Moix, Jaume Genover i el Rafel. Escrivia un “Diccionario de la maldad fílmica” (21-10-1972). La crònica del Festival de Sant Sebastià, que titulava “Entre Jekyll y Hyde” (29-9-1973). I el final de la crònica de Sant Sebastià (6-10-1973)[20]. Aquestes col·laboracions a “Destino” es van acabar quan la colla del Ramón Herreros va ocupar l’espai cinematogràfic de la revista, foragitant als aliens del seu grup.

El 1972 Edmond Orts crearia la revista “Dirigido por…”, sortiria un número zero el juny 1972 dedicat a Claude Chabrol. El número 1, l’octubre de 1972, era sobre Stanley Kubrick. Rafel Miret hi escriuria molt assíduament. El primer text fou la crònica del Festival de Cannes (número 24, juny 1975). Fins avui en dia ha publicat més de 300 articles entre crítiques i cròniques diverses. Se’m fa difícil fer-ne una tria però aventuraré una selecció:

Articles llargs o estudis: Antoni Padrós (número 26, 38, 427), Carlos Saura (32, 45), Busby Berkeley (49), Bernardo Bertolucci (54), Carlos Balagué (75, 385, 473), Jesús Garay (78, 193), Yasujiro Ozu (número 81, 82), Judy Garland (86), Luchino Visconti (90, 114, 392, 393), Cinema italià mut (126, 127), Akira Kurosawa (299), Alain Resnais (443), Jean Epstein (456), Ettore Scola (468), Stanley Donen (498)[21].

Crítiques i col·laboracions en dossiers: Fritz Lang, Federico Fellini, Jean Vigo, Orson Welles, Vittorio de Sica, Ingmar Bergman, Elia Kazan, Marco Bellocchio, Werner Herzog, François Truffaut, Francisco Regueiro, Nikita Mikhalkov, Billy Wilder, José María Nunes, Andrei Tarkovski, Bertrand Tavernier. Especialment interessat pel cinema mut, ha fet articles sobre David Wark, Georg W. Pabst, Abel Gance, Victor Sjöstrom, Dziga Vertov, Marcel L’Herbier, Serge M. Eisenstein.

Ha fet cròniques de diversos festivals: Cannes, Sant Sebastià, Setmana de Cine de Barcelona, Valladolid, Benalmádena, Sevilla, Molins de Rei, Tetuan, Gijón, Bilbao. També ha col·laborat amb l’Institut Italià de Cultura de Barcelona i ha estat membre del jurat dels premis Sant Jordi de Radio Nacional des de 1985 fins a 2012.

Durant un temps vam coincidir a “Dirigido por…”. A inicis de 1975 Edmon Orts em va convidar a participar a la revista. En la línia del que serien la majoria dels textos que jo aniria fent, vaig començar amb la crítica de “Contactos” (1970) de Paulino Viota, i sota el títol genèric de “Cine marginal” (número 21, març 1975). Feia referencia a la projecció que s’havia fet al Cine Club Ingenieros l’1 de febrer de 1975. Un temps després vaig proposar un text sobre el “Cine de Madrid: Sitgistas y otras opciones paralelas (“oficialmente” no etiquetadas)”, que girava al voltant, entre d’altres, d’Antonio Artero. No es va arribar a publicar. La revista estava més orientada als assajos sobre autors cinematogràfics i a les crítiques de les pel·lícules que s’estrenaven comercialment. Vaig haver d’esperar fins el 1981 quan em proposen escriure sobre la marginalitat cinematogràfica espanyola (aquest era, des de sempre, realment el tema que m’interessava). Els temps havien canviat (i estaven canviant), per la qual cosa vaig triar un títol prou ampli: “Marginales y fronterizos”, intentant encabir, també, aquelles propostes que vorejaven la pertinença als canals comercials. La primera col·laboració fou “El cine marginal y los festivales cinematográficos (del Estado Español)”, més una breu crònica de la revista “CinémAction” dedicada al “Cinéma d’avant-garde”[22]; es va publicar en el número 79 (gener 1981). Aquesta sèrie “Marginales y fronterizos” va aplegar quinze textos (del núm. 79 al 99), fins el desembre de 1982[23].

No vull deixar en el tinter dues col·laboracions especials del Rafel Miret a la “Revista d’Igualada”. La primera és un llarg text dedicat a la “Passió pel Cinema”[24]. El segon, també llarg, dedicat a la pel·lícula “El tambor del Bruch” de Ignacio F. Iquino[25]. Aquests textos estan annexats.

“Passió pel Cinema” comença fent una declaració: “Un amic meu… diu sense embuts que el cinema en blanc i negre fa fred. Jo, nascut a Castellolí, el cinema en blanc i negre el vaig veure, i viure, al local del meu poble. I el fred el vaig passar a tot arreu: a casa, a l’escola i a l’església, on fèiem el catecisme…”[26]. Després ens descriu les sessions dobles (una pel·lícula americana i una altra, generalment d’espanyola, més el NO-DO franquista). El Rafel va intentar ficar cullerada: “L’única vegada que m’hi van deixar intervenir vaig recomanar una àcida comèdia espanyola, El cochecito, dirigida per l’italià Marco Ferreri. No m’ho van tornar a preguntar mai més…”[27]. Adolescent va a veure cinema a Igualada, allà veurà “West Side Story”, “Al final de la escapada” de Jean-Luc Godard (eren els inicis de la “nouvelle vague”), “Ocho y medio” de Federico Fellini… Comença a fer escapades a Barcelona per anar a les noves sales d’Art i Assaig. I inicia la ronda de week-ends cinematogràfic que es feien a la Catalunya nord. I fins avui en dia. El Rafel comenta que “una vegada, en una petita llibreria de Barcelona, vaig veure un cartell que deia: Anar al cinema i fer el trapella no et donarà cap plat d’escudella”. No li va fer cas.

El Rafel primer remarca sobre “El tambor del Bruch” (1948) que és “un emblema de la hispanitat…”[28], que l’acció, en aquell primer franquisme, se situa en un espai gairebé descontextualitzat, no hi ha cap referencia als catalans, només és una lluita dels espanyols contra l’invasor francès. Els exteriors de la pel·lícula es van rodar pels voltants pel Bruc, a la comarca de l’Anoia, un espai proper a Castellolí on ell havia nascut.

Ha publicat un conjunt de llibres rellevants:

“Luchino Visconti. La razón y la pasión” (“Dirigido por…”, 1984)

“El último emperador” i “Al este del Edén” (“Dirigido por…”, 1995)

“Rocco y sus hermanos” i “M, el vampiro de Düsseldorf” (“Dirigido por…”, 2004)

“Películas clave del cine musical” amb Carles Balagué (Edicions Robinbook, 2009)

“52 dissabtes” (Edicions Marré, 2020)

També ha participat en diversos llibres col·lectius:

“Terrores íntimos” (“El doctor Frankenstein”) (Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges, 1885).

“Luchino Visconti, los senderos de la pasión” (“Visconti y lo viscontiano”) (Filmoteca Canaria, 1991).

“Il Gattopardo” (“La critica in Spagna. Tra l’etica e l’estetica”) (Centro Sperimentale di Cinematografia – Electa Napoli, Roma, 1996).

“Alain Resnais: viatge al centre d’un demiürg” (“Mélo. La vida, l’amor i la mort”) (Paidos – Festival Internacional de Cinema de Catalunya, Sitges, Barcelona, 1998).

“Antoni Padrós”, Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya (Barcelona, 2004).

“Luchino Visconti. 1906-2006” (Universidad de Las Palmas de Gran Canaria, 2006).

“Per a mi, fer de crític ha estat una manera d’expressar la meva passió pel cinema… El cine m’ha servit per conèixer temes, situacions i conflictes, per obrir-me nous horitzons…”[29].

Addenda

Vaig trobar en el llibre “Les cases pairals catalanes” (Edicions Destino, 1965) de Joaquim Camps Arboix, unes fotografies de Francesc Català-Roca[30] on a la paret del fons i a la dreta de la imatge hi ha un calendari, amb una imatge de la Torre del Oro de Sevilla, publicitat de “Comestibles y Panadería Vda. de Rafael Miret. Castellolí”, era l’àvia del Rafel. La masia de la fotografia és Can Parera del mateix poble.

[1] Llibre “52 dissabtes”, pàg. 10 i 11

[2] Llibre “52 dissabtes”, pàg. 13

[3] Vegeu, entre d’altres, els punts 42 i 43 d’aquesta “Hemeroteca particular”

[4] Vegeu els punts 08 i del 27 al 30 d’aquesta “Hemeroteca particular”

[5] Vegeu, entre d’altres, els punts 34, 44 i 60 d’aquesta “Hemeroteca particular”

[6] Vegeu  el punt 50 d’aquesta “Hemeroteca particular”

[7] Vegeu els punts 03 a 06 d’aquesta “Hemeroteca particular”

[8] Llibre “52 dissabtes”, pàg. 13

[9] Es va inaugurar el 24 d’abril de 1972

[10] Vegeu  el punt 74 d’aquesta “Hemeroteca particular”

[11] Vegeu  els punts 07, 35 i 76 d’aquesta “Hemeroteca particular”

[12] Llibre “52 dissabtes”, pàg. 13

[13] Llibre “52 dissabtes”, pàg. 14

[14] Llibre “52 dissabtes”, pàg. 16

[15] Llibre “52 dissabtes”, pàg. 16

[16] Llibre “52 dissabtes”, pàg. 17

[17] Em vaig comprar la revista “Film Ideal” número 222 / 223, que estava dedicada a André Delvaux i on hi havia reproduïts els diàlegs d’aquesta pelicula

[18] La primera pel·lícula exhibida sota aquesta denominació fou “Repulsión” de Roman Polanski; es va estrenar al “Publi Cinema” de Barcelona el 3 de juliol de 1967.

[19] Podeu accedir a aquests textos a https://www.girona.cat/sgdap/cat/premsa.php. Escollint la revista “Presència”.

[20] Podeu accedir a aquests textos a https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/consulta/registro.do?id=2129

[21] Els textos publicats es poden trobar referenciats als índexs publicats de “Dirigido por…”: en el número 56 (del 0 al 45), número 100 (del 46 al 99), número 160 (del 100 al 150) i número 204 (del 151 al 200).

[22] On havia publicat el text “Espagne – Cinéma militant : De Franco a Juan Carlos”. Vegeu  el punt 20 d’aquesta “Hemeroteca particular”

[23] Vegeu el punt 22 d’aquesta “Hemeroteca particular”

[24] “Revista d’Igualada” número 37 (abril de 2011)

[25] “Revista d’Igualada” número 58 (abril de 2018)

[26] Pàg. 39

[27] Pàg. 41

[28] Pàg. 34

[29] Llibre “52 dissabtes”, pàg. 18

[30] Casualment, amb el Juan Manuel García Ferrer, també li vàrem, dedicar un d’aquells projectes del Cine Club Associació d’Enginyers el 1989 (veure  el punt 41 d’aquesta “Hemeroteca particular”)

.

.

.

.