El 15 de novembre de 1978 es va crear l’Associació de Veïns Muntanya Roja de Mont-roig del Camp. L’origen cal trobar-lo el 1974, amb Franco encara viu, quan es van fer gestions perquè arribés al poble la Flama del Canigó; anant-la a buscar a Reus. També es va fer un ball popular i sardinada a l’antic camp de futbol (actual Parc Maria Martori). Aquesta mateixa entitat fou la que va promoure l’homenatge que el poble de Mont-roig va dedicar a Joan Miró el 29 d’abril de 1979. Aquesta associació ha tingut bàsicament un caire d’impuls i promoció de la cultura.
Del si de l’Associació de Veïns Muntanya Roja neix la revista “Ressò mont-rogenc”, amb un número zero el desembre 1981. A continuació s’han anat publicant quatre números per any (un per trimestre), fins arribar al núm. 132 (quart trimestre del 2014). Han estat trenta-quatre anys fent crònica dels esdeveniments que han succeït en el poble i, també, publicant diversos textos històrics o de caire més general. Cal remarcar un número especial dedicat a Joan Miró (1984) amb motiu de la seva mort. Els principals impulsors (i directors) de la revista han estat Miquel Anguera i Esther Bargalló.
En aquests 132 números, a més, s’han anat publicant algunes sèries de textos dedicats a temes monogràfics del poble fets per l’Esther Bargalló, com: les Barraques de Pedra Seca, els Picaportes o els Rellotges de sol. També s’ha anat documentant tots els fets relacionats amb el Centre Miró, des de la seva creació el 2004.
A partir de febrer de 2015 aquesta revista es publica (mensualment) a Internet, amb les seccions: Noticiari, Món municipal, Història, Llengua, Miró i Mont-roig, Pedra seca, Col·laboracions, Opinió i Calaix de sastre. Veure: www.ressomont-rogenc.cat
Esperonat pel Miquel Anguera, amics des de xiquets, vaig començar a col·laborar al “Ressò mont-rogenc”. Els primers textos foren reflexions al voltant del cinema: “El cinema i la historia” (núm. 5, del 2n trimestre de 1983), “El cinema a la televisió” (núm. 7), “El cinema en català” (núm. 6), “El cinema a la televisió” (núm. 7) i “Ficcions de colorins, realitats negres” (núm. 11). Eren temes propers a la meva activitat, fins aleshores, d’escriptor cinematogràfic.
En endavant vaig pensar que seria millor reorientar les meves col·laboracions al “Ressò mont-rogenc”. M’interessava apropar-me a temes estrictament mont-rogencs, divulgar la tasca cultural de persones del poble o relacionades amb ell, o informar de fets històrics fins llavors poc coneguts. El primer, el que tenia més a mà, va ser fer un treball sobre l’amic Raúl Ruiz. Aquest havia publicat ja diversos llibres i sovint tenia a Mont-roig com a referent (era el seu “Rocabruna”). Era company dels meus estius en aquelles terres a tocar del mar, dels Prats i Les Pobles, del nostre Mont-roig mironià. Fou: “Raúl Ruiz: cercant camins de llum” (núm. 12, 1985). Sobre el Raúl podeu veure els següents punts “39” i “40” d’aquesta “Hemeroteca particular”. Dissortadament moriria el 18 d’agost de 1987. Aleshores vaig escriure: “… Però Rocabruna viu, crònica d’un gra d’arena” (núm. 22, 1987). A continuació es va anar publicant un llarg text, “Rocabruna: un cicle inexistent, un poble increïblement versemblant”, que descrivia aquesta Rocabruna estimada, aquest Mont-roig del Raúl, en els números 27 a 30 (1988-1989).
Enmig vaig fer la primera aproximació a la figura del mont-rogenc Jacint Salvadó Aragonès (Mont-roig, 1892-Le Castellet, 1983), pintor constructivista que va viure gran part de la seva vida a França i fou model dels famosos arlequins de Picasso del 1923. “Cintu Quadrus o la serena mirada de l’arlequí” (núm. 16, 1986) fou l’inici d’una investigació més amplia sobre aquest artista aleshores pràcticament desconegut i que va acabar amb l’exposició retrospectiva al “Museo Nacional de Arte Reina Sofía” del setembre al novembre del 2002. Vaig publicar: “Jacint Salvadó, model dels arlequins de Derain i Picasso” (núm. 58 i 59, 1996) i “Jacint Salvadó, crònica vital i apassionada del nostre Cintu Quadrus” (núm. 60 i 62 a 65, 1997-1998). A Mont-roig, a inicis dels anys trenta, se’l coneixia com a “Cintu Quadrus”, era el Cintu que pintava “quadrus”.
També vaig dedicar alguns textos a d’altres artistes mont-rogencs, com a Teresa Llàcer (núm. 33, 34 i 40), Joan Rom (núm. 35 i 36).
Sobre temes culturals, entre d’altres, vull citar: “Tomàs Gil Membrado: les sardanes de Mont-roig” (núm. 50 i 51, 1994). “Pitarra i Las carbassas de Mont-roig” (núm. 107, 2008), sobre aquesta obra estrenada al Teatre Romea de Barcelona el 12 d’octubre de 1865 i molt representada fins la inicis del segle XX. O els dos textos dedicats a un bon amic (i mont-rogenc): “Jaume Josa, glatir per noves aventures” (núm. 71, 1999) i “Jaume Josa (1945-2012)” (núm. 124, 2012). Aquest fou director del CSIC a Catalunya, un dels principals divulgadors de l’obra de Darwin a Espanya i home de cultura; amic de Joan Brossa, de Vicenç Altaió, de tants… Un home d’acció, a la tancada dels Caputxins de Sarrià i a les nits del Zeleste; i també, com jo, fill de mont-rogenc.
¿Sabíeu que gran part del famós diccionari de Maria Moliner es va fer a la taula rodona sota l’eucaliptus del seu petit xalet de Les Pobles, a Mont-roig, a la Pobla Oriola? Doncs una sèrie de textos dedicats a ella i al seu fill, famós arquitecte, donen raó d’això: “De la costa de l’Oriola a Maria Moliner” (núm. 96 i 97, 2005-2006), “Dos llibres sobre Maria Moliner” (núm. 119, 2011), “Maria Moliner al teatre” (núm. 125, 2013), “Fernando Ramon Moliner: Premio Nacional de Vivienda” (núm. 114, 2010) i “Un llibre dedicat a Fernando Ramon Moliner” (núm. 122, 2012). L’explicació es que Maria Moliner Ruiz (1900-1981) es va casar amb el mont-rogenc Ferran Ramon Ferrando (1891-1974), catedràtic i un dels introductors a Espanya de la teoria de la relativitat d’Einstein.
Els temes històrics els vaig encetar amb una llarga sèrie dedicada a Antoni Ferratges Mesa, Marquès de Mont-roig (Santiago de Cuba, 1840 – Barcelona, 1909): “El Marquès de Mont-roig, a la recerca d’una ombra” (núm. 67 a 82, 1998-2002). Aquest era fill d’un mont-rogenc que va marxar a Cuba a fer fortuna, va tornar ric i va edificar un mas senyorial i d’estil indià a Les Pobles, entre el poble i el mar. El seu fill fou un important polític, va participar amb el seu amic Prim (de Reus) a la Revolució de 1868, i va ser diputat o senador del 1869 al 1909. Aquest mas senyorial, a partir del 1910 seria l’anomenat “Mas Miró”; el va comprar el pare del pintor al fill del marquès.
Un dia en una llibreria de vell vaig trobar el llibre “Los catalanes en América (Cuba)” de Carlos Martí (Editorial Minerva, 1918) i, per casualitat, vaig llegir que “un catalán llamado Ferratges, fue quien siendo músico mayor de un regimiento, desde los altos del Café La Venus, recoge las primeras notes de una comparsa que cantaban las mulatas María de la O y María de la Luz, denominada El Cocoyé…”, després explicava que aquest moment fou l’inici la Rumba criolla i del bolero oriental. D’aquí, i d’altres indagacions, va sorgir: “Un Ferratges en l’origen de la música cubana” (núm. 127, 2013). Aquest era Ferran Ferratges Ballester (Mont-roig, 1809 – Barcelona, 1879), pare del Marquès de Mont-roig.
Continuant amb personatges mont-rogencs rellevants durant el segle XIX, vaig començar una sèrie de textos sobre Agustí Sardà Llaberia (Mont-roig, 1836 – Madrid, 1913). Aquest fou un important pedagog i polític, va estar relacionat amb la creació de la “Institución Libre de Enseñanza” (1876), membre de la seva junta (des del 1888 fins la seva mort) i fou amic dels seus impulsors. Va acollit a Madrid a Rosa Sensat Vilà (1896 a 1900) cosa que li va permetre a aquesta conèixer i relacionar-se amb Francisco Giner de los Ríos i Manuel Bartolomé Cossio. També cal remarcar la seva vessant d’activista republicà, sent elegit diputat a Corts el 1873 i senador des del 1903 fins el 1911. Aleshores al Senat va coincidir amb el Marquès de Mont-roig; resulta curiós doncs les cases pairals d’ambdós, a Mont-roig, estaven una al costat de l’altre al carrer Major. Fou el text: “Agustí Sardà Llaberia: pedagog i republicà” (núm. 84 a 90, 2002-2004). Eren opositors però amics (i mont-rogencs).
Un camí celeste, una immensa casualitat, em va dur a trobar a uns parents importants d’Agustí Sardà Llaberia. El primer era el seu cosí germà José Llaberia Hertzberg (Barcelona, 1850 – Tànger, 1908), diplomàtic (entre d’altres) a Berlín, Lisboa, Washington, Lima, Pequín i Xile. El 1905 va ser enviat com a ministre plenipotenciari (ambaixador) a Tànger, quan aquesta era una important ciutat del nord d’Àfrica on hi tenien interessos totes les potencies europees. Per cert, allà va coincidir amb el rellevant pintor orientalista (de Reus) Josep Tapiró. José Llaberia Hertzberg va morir a Tànger (1908). Van traslladar el seu cos a Barcelona, on li van fer un gran enterrament; hi va assistir un molt nombrós públic (segons constaten algunes fotografies publicades a la premsa de l’època). Nebots d’aquest eren els metges Cèsar Comas Llaberia (Barcelona, 1874 – Barcelona, 1956) i Agustí Prió Llaberia (Barcelona, 1873 – Barcelona, 1929). Van ser uns dels introductors dels Raigs X a Espanya. Van morir com a conseqüència dels seus efectes nocius, després de patir diverses malformacions de les mans i algunes amputacions. El primer té dedicada una plaça a Barcelona, a tocar de l’Avinguda de Vallcarca (abans de l’Hospital Militar). Les seves històries es relataven a “Els parents Llaberia d’Agustí Sardà: un ambaixador i dos importants metges” (núm. 99, 2006).
Miquel Mestre Avinyó (Mont-roig, 1890 – Barcelona, 1976) fou un important sindicalista d’inicis del segle XX a les terres de Tarragona que el 1937 va ser nomenat director general de Proveïments de la Generalitat. Va ser empresonat, a Pilats, a Tarragona, al acabar la Guerra Civil. Fill seu era Numen Mestre Ferrando, un dels caps del l’Exèrcit Guerriller de Catalunya (PSUC); detingut el 1947 i executat al Camp de la Bota de Barcelona el 1949. A finals dels anys seixanta, Miquel Mestre Avinyó va tornar a Mont-roig, vivint en una casa de Les Pobles, allunyat del poble. Aquesta estava a prop del recorregut que emprava Joan Miró per baixar cap a la platja de la Pixerota des del seu mas i, a vegades, feia una parada i conversaven. Vaig poder consultar una carta del pintor (26-1-1975) adreçada a la filla de Miquel Mestre Avinyó en que deia que “vulgueu saludar-lo, amb tota la meva simpatia…”. Quan morí, Miró va enviar una nota de condol. Calia explicar qui era aquell mont-rogenc: “Miquel Mestre Avinyó: un mont-rogenc alt càrrec de la Generalitat republicana” (núm. 83, 2002).
“Antoni Benaiges Nogués: un mestre mont-rogenc assassinat el 1936” (núm. 116 a 123, 2010-2012), es una altre sèrie de textos dedicats a aquest mestre (Mont-roig, 1903 – Província de Burgos, 1936). Fou un dels precursors de la Tècnica Freinet a Espanya, un mètode pedagògic totalment innovador i que feia participar molt activament als nens; la seva característica fonamental era l’ús de la impremta a l’escola com a sistema d’aprenentatge. Fou mestre a Bañuelos de Bureba (Burgos) i estava, els darrers dies de juliol del 1936, on no devia; aleshores ja deuria haver marxar a Mont-roig per passar les vacances d’estiu. La seva mare era Teresa Nogués Sardà, filla de Juliana Sardà Llaberia, germana d’aquell pedagog Agustí Sardà Llaberia. Duia l’ensenyament a la sang. En van ajudar en la recerca els seus nebots Jaume Roigé Benaiges i Jaume Aragonès Benaiges. Era d’aquelles històries guardades en el si d’una família que finalment transcendeixen. Jaume Roigé Benaiges, amic dels meus pares, un dia em va dir que havia d’explicar-me una història que m’interessaria (era l’abril del 2010). Aquest treball de recerca va servir, a d’altres (i sense gaire reconeixement del meu treball) per publicar un llibre i fer un documental. Han tingut un considerable ressò mediàtic. Com a mínim, s’ha aconseguit donar-lo a conèixer a bastament.
A Mont-roig, com a molts pobles, des de finals del segle XIX, hi havia dos centres polítics: el carlí i el liberal (després republicà), comunament dits “Casino de dalt” i “Casino de baix” (responent a la seva situació física en el nucli del poble). Mont-roig sempre ha estat un poble molt dividit i enfrontat segons les respectius ideologies. A mi m’havia arribat prou informacions fonamentalment del casino republicà gràcies als meus avis materns (Francesc Rom Serra i Dolors Ferratjes Tost) i demés familiars. No cal dir que després de la Guerra Civil aquest va desaparèixer; va continuar com a cinema, era el “Cine Martí”, primer del meu avi patern Miquel Martí Aragonès (era a casa seva) i després del meu oncle Joaquim Martí Tost. La gent continuava anomenant-lo “Casino de baix”. Em vaig disposar a cercar el màxim d’informació sobre aquest centre polític. Va caldre cercar documentació, dies i dies, a diversos arxius del territori: a l’Arxiu Històric de Tarragona, a la Rambla Vella (vull destacar l’ajut que vaig tenir de J. M. Grau Pujol), a l’Arxiu de la Diputació de Tarragona, a l’Arxiu Històric Comarcal de Reus (ara Arxiu Comarcal del Baix Camp) i en el fons de premsa del Centre de Lectura de Reus. Aprofito per donar les gràcies a tots ells. Fruit de tot això fou la sèrie “El Porvenir Democràtic (El “Casino de baix)” núm. 92 a 98 (2004-2006).
A continuació vaig publicar una altra sèrie de textos sobre l’altre centre, el carlí (“carlista” li deien al poble): “Centre Legitimista (El “Casino de dalt”)” núm. 100 a 105 (2006-2008). A més de les informacions d’aquells arxius, va ser fonamental el poder consultar el llibre d’actes del “Centro Legitimista” del 1908 al 1936, que tenia el meu parent Vicenç Toda (de cal Madró).
Complementa aquests textos sobre les societats polítiques del poble el llibre “El Centre Obrer de Mont-roig del Camp (1911-1925)” (Editorial Cossetània, 2002), dedicat a la societat coneguda popularment com “L’Obrera” i que vaig escriure partint d’un text que havia elaborat el meu avi matern Francesc Rom Serra. El meu besavi matern Josep Ferratjes Munté havia estat un dels seus fundadors i president d’aquella societat. El seu gendre, el meu avi Francesc Rom Serra, des de molt jove havia participat en les seves activitats tan polítiques com teatrals.
A vegades vas recollint informacions diverses i hi ha un moment que conflueixen en un text, com: “Noms de carrers de Mont-roig (república, franquisme i democràcia)” (núm. 129, 2014). Aquest és un repàs dels canvis de noms dels carrers segons el règim polític; després d’uns vuitanta anys es va perdent la memòria històrica. També em va permetre citar exactament, no ho sabíem fins aleshores, que el 29 de gener de 1937 l’Ajuntament de Mont-roig va decidir que el carrer Major es diria Antoni Benaiges Nogués, aquell mestre de la Tècnica Freinet assassinat pels falangistes el 1936. O que el 23 de desembre de 1936 es posava el nom del mont-rogenc Salvador Robert Olivé al carrer de Sant Antoni. Aquest era ja una persona pràcticament oblidada. Va morir (assassinat?) a finals d’agost del 1936 (segons el diari “Solidaridad Obrera” del 27 d’agost). Per a mi, no era una persona desconeguda, recordava com el meu avi (Francesc Rom Serra) explicava que havia treballat per a ell, fent de paleta; deia que era molt bona persona, que creia que l’havien mort “els seus”, potser per la seva oposició als assassinats de nou persones d’ideologia dretana del poble el 13 d’agost de 1936. El meu avi era simpatitzant d’Esquerra Republicana de Catalunya i Salvador Robert anarquista.
A Mont-roig coneixíem l’existència d’una col·lecció de postals d’imatges del poble d’inicis del segle XX. Anys enrere, l’Associació de Veïns Muntanya Roja va aconseguir fer còpies del conjunt de les vint fotografies. En un inici es desconeixia el seu origen, però va resultat que tot encaixava i fou fàcil establir el relat de la seva procedència. La primera vegada que vaig poder veure la col·lecció completa de postals fou a casa de l’amic Jaume Josa, ell havia fer alguna indagació i li semblava que havien de ser d’inicis dels anys deu del segle passat. A la portada hi duia imprès: “Recuerdo de Mont-roig. Vda. de Benaiges”. Va resultar que aquesta era la mare d’Antoni Benaiges Nogués, el mestre mont-rogenc de la tècnica Freinet assassinat el 1936; i que aquest sortia en dues de les postals. Està assegut a terra i va amb la camisa blanca. Per cert, son aquelles mateixes postals que la Mercè Rosell López. Aquesta era la dona de Raúl Ruiz i amiga meva des de la llunyana joventut; els seus pares s’estaven al xalet del costat, a tocar de la platja de Mont-roig. M’havia explicat que aquella noia de l’ombrel·la blanca d’aquelles dues postals era la seva avia Maria Sanromà Gili, que jo havia conegut en aquells meravellosos estius als Prats. El fotògraf era el seu avi, el madrileny establert a Barcelona, Joaquin López Bellver. Aquest havia rebut l’encàrrec de la “Vda. de Benaiges” de fer vint postals del poble per tal de vendre-les a la seva botiga, i aquell fotògraf que va venir de Barcelona es va enamorar de la “noia de l’ombrel·la”. De pel·lícula!
Per acabar d’arrodonir aquesta història cal citar que cinc d’aquestes postals surten citades en el llibre “Epistolari Català de Joan Miró (1911-1945)” (Editorial Barcino / Fundació Miró, 2009), com enviades per Miró a diversos amics (a Picasso, Sebastià Gasch i J. F. Ràfols, del 1922 al 1926). Les postals anaven en un talonari perforat pel costat esquerra que permetia arrancar-les per enviar-les separadament. I, el més important, tres d’aquestes postals van servir a Miró per pintar els mateixos indrets i vistes del poble, són els quadres: “Mont-roig, Sant Ramon” (1916) , “Mont-roig, el poble” (1916) i el famós “Mont-roig: poble i església” (1919). Es a dir, l’origen d’aquests quadres de Joan Miró cal trobar-los en les postals de Joaquin López Bellver.
Aquest text sobre les postals antigues de Mont-roig és “Joaquin López Bellver i la col·lecció de fotografies antigues de Mont-roig” (núm. 126, 2013). Veure arxiu annexat.
Resumint: he citat els textos que m’han semblat més significatius sobre homes i fets mont-rogencs fins aleshores (sovint) oblidats en la boirosa i desdibuixada història de Mont-roig.
Molts d’aquests textos citats estan a l’apartat “Mont-roig / Textos” d’aquest web.
En el següent punt (38) faré un repàs als textos mironians que he anat publicant al “Ressò mont-rogenc”.
.
.
