En aquell projecte de “Personatges de la cultura” del “Cine Club de l’Associació d’Enginyers”, veure punt “34”, el vuitè any (1989) el vàrem dedicar al fotògraf Francesc Català Roca. Ens interessava per la seva importància i, particularment a mi, per la seva intensa relació amb Joan Miró. A més no tenia dedicada (aleshores) cap monografia extensa. Per a nosaltres era important explicar la trajectòria cultural i/o artística del personatge, però també explicar les seves “geografies” contextuals i humanes (aquí hi podeu trobar la mà de l’enginyer i geògraf Juan Manuel García Ferrer).
Apropant-nos als orígens familiars de Francesc Català Roca, ens vàrem trobar que era el “xiquet de cal retratista”, de Valls. I, la sorpresa fou descobrir al seu pare, el també fotògraf Pere Català Pic. Aquest havia començat a fer de “retratista” a Valls, a fer el que més tard s’ha conegut amb l’argot del sector com BBC (bodes, batejos i comunions). Un cop traslladat a Barcelona, a la recerca de nous ambients i possibilitats, va desenvolupar una important feina de fotògraf publicitari. Un dels seus primers treballs a Barcelona fou el fotomuntatge pel vestíbul del cinema Maryland (plaça Urquinaona núm. 5) per l’estrena de la pel·lícula “Somni d’una nit d’estiu” (1935) de Max Reinhardt i William Dieterle (el cinema Maryland s’havia inaugurat el 1934).
Aleshores Barcelona era una ciutat molt avançada culturalment i artísticament. La Guerra Civil i la posterior arribada del franquisme la van dur a una general foscor cultural. Un altre dels nostres personatges, Josep Palau i Fabre, ens deia que Barcelona (i Catalunya) s’havien convertit en un ermot cultural, i que ell va creure que calia quedar-se en aquesta mena d’exili interior per tal de refer ponts amb la cultura i les persones cabdals d’abans de la guerra.
Vàrem aprofitar per publicar diversos textos que Pere Català Pic havia publicat als anys trenta, per exemple: “La fotografia. El seu valor psicopublicitari” (“Butlletí del Seminari de Publicitat de l’Institut Psicotècnic de Catalunya”, juliol de 1933), “Man Ray” (“Mirador”, núm. 329, 6 de juny de 1935), i “El arte de Picasso” (Revista Ford, núm. 39, febrer de 1936).
De Pere Català Pic es la molt famosa fotografia del cartell “Aixafem el feixisme” (1936), fet pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat, on veiem com un peu calçat amb una espardenya catalana (un mosso d’esquadra) fa l’acció de trepitjar una esvàstica. Ens deia Francesc Català Roca, el seu fill, que ell havia modelat aquesta esvàstica.
El nostre personatge, Francesc Català Roca, amb nou anys també va anar a Barcelona, un cop el seu pare havia aconseguit establir-se professionalment.
Nosaltres vam fer tot el treball (llibre i preparació / enregistrament del documental) en aquell soterrani de la Travessera de Dalt núm. 44, on tenia l’estudi de revelat i on emmagatzemava la munió de fotografies que havia anat fent durant la seva vida. Descendíem a una mena de cambra secreta on hi havia dipositades rostres i geografies de les espanyes dels anys cinquanta, seixanta i en endavant. De tan en tan, s’aixecava i obria algun dels seus milers d’arxivadors per ensenyar-nos alguna fotografia rellevant relacionada amb el que ens estava explicant.
Jo aviat li vaig preguntar per Joan Miró. Català Roca m’explicà que li havia fet fotografies a arreu, a Barcelona, a Mallorca… però que no en tenia de fetes al Mas Miró de Mont-roig. Si recordava aquelles dues fetes a la catedral de Tarragona en un viatge a Mont-roig amb Miró i el seu amic Joan Prats. A la de Miró, el veiem alçant el braç per agafar el bell picaporta de la catedral. A Prats el veiem en una posició semblant, està alçant cap el cel el braç esquerra i du els dits de la mà totalment oberts, en una expressió com de gran admiració. Aquesta fotografia, d’una grandària considerable, la tenia Miró penjada a la paret del seu Taller de Mont-roig.
Català Roca és fonamentalment famós per aquella immensa col·lecció de fotografies (en blanc i negre) que va fer els anys seixanta per aquella Espanya empobrida que encara vivia en el passat més trist, amb aquells homes de mirada profunda i la boina característica… Ens explicava que quan llegia en algun diari que el ministre de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne, inaugurava un parador o alguna instal·lació en qualsevol indret, sabia que aviat el contractarien per anar a fer les fotografies de la promoció de l’indret. Aquells viatges necessaris per a fer les fotografies oficials, li permetien conèixer aquelles altres realitats que immortalitzaria en blanc i negre.
Gairebé tothom el recorda per aquestes fotografies en blanc i negre, però ell reclamava que les fotografies de finals del segle XX ja deurien ser en color. Que això del blanc i negre havia estat una visió reductora de la realitat, que aquesta és en colors. També l’art sempre havia estat bàsicament en colors; per exemple, les estàtues gregues que ara veiem blanques eren policromades (han perdut el color amb el pas dels segles).
Català Roca ens parlava de que el primer material fotogràfic (ortocromàtic, era blanc i negre) que usaven milers de retratistes, el que subministrava per exemple la Kodak, no reproduïa correctament la realitat. Ens posava l’exemple de les fotografies antigues de casament, on els homes deurien anar amb algun vestit una mica fosc i les dones amb colors suaus com rosa o blau. Doncs aquests quedaven reproduïts com negre i blanc. I a partir d’aquí es va crear una falsa tradició. O bé, veiem que totes les dones velles sempre anaven de negre. O a vegades trobem fotografies antigues amb dones amb els llavis (aparentment) molt pintats. El problema era que el material pancromàtic no era sensible al vermell i per poc pintat que portessis els llavis donaven negre. D’aquí també ve allò de “simular” en cinema (fins i tot encara ara) una sala de revelat posant-hi llum vermella.
Un cas paradigmàtic que ens comentava era el del documentalista Robert Flaherty. Aquest primer va anar a viure a Terra de Baffin, una de les illes àrtiques del nord de Canadà, on va fer un famós i important documental sobre els esquimals, “Nanook of the North (Nanuk, l’esquimal, 1922). A continuació volia fer-ne un altre amb els nadius de la Polinèsia; seria “Moana” (1926). Kodak li va oferir un material nou perquè el provés: el pancromàtic (blanc i negre). Va quedar meravellat. Amb el material antic, l’ortocromàtic, totes aquelles persones de pell morena donaven negres. En aquests casos per solucionar el problema el que es feia era enfarinat lleugerament el rostre de la persona. Flaherty va deixar el rodatge i hi va tornar l’any següent amb el nou material. Al principi la Kodak li va costar molt distribuir aquest material ortocromàtic, era més car i la gent no li agradava, no hi estava acostumada.
Un altra reflexió seva era que curiosament el quadre més important sobre la Guerra Civil espanyola, el “Guernica”, està pintat en blanc i negre perquè el referent que tenia Picasso d’aquells fets, de la guerra en general, eren les fotografies en blanc i negre que feien fotògrafs com Robert Capa. Aquest va ser la primera guerra fotografiada a bastament. Feia poc havia acabat la guerra d’Etiòpia, o d’Abissínia, el maig de 1936, i aquesta encara es reproduïa visualment a diaris i revistes amb dibuixos o gravats. A la Guerra Civil espanyola va començar a utilitzar-se amb normalitat les càmeres Leica de 35 mm, que s’havien creat com a suport dels rodatges cinematogràfics.
Català Roca, havia començat fent un tipus prou rar de fotografies. Per exemple, per poder viure, en els durs anys quaranta, feia fotografies de morts. Primer de morts d’algunes famílies benestants de Barcelona; aquestes volien tenir un record del seu familiar. Després, un metge forense amic li va oferir fer-ne de morts de l’Hospital Clínic, per tal de documentar els casos de morts delictives o estranyes. En principi feia fotografies en blanc i negre, però aviat aquell metge li va demanar si ho podia fer en color doncs certs detalls no quedaven prou reflectits, per exemple algun traç de pólvora al rostre. Aleshores Català Roca va decidir emprar aquella tècnica que feien servir el fotogravadors, la tricromia; es a dir, feia separadament tres plaques pancromàtiques amb els colors bàsics (vermell, verd i blau).
Més tard, quan es va comercialitzar el color, ell sempre utilitzava rotlles de negatiu de color. Molts van començar a fer servir material de diapositiva, aquestes després es podien projectar i donaven una llum i uns colors aparentment molt vistosos (molts contrastats i saturats). El problema va ser que, amb el pas dels anys, el color s’anava perdent. Ens va comentar la terrible sorpresa que va tenir el fotògraf Douglas Duncan quan anava fer una important exposició a Barcelona sobre Picasso (1981) i al anar a cercar les diapositives es va trobar que no es podien reproduir. Li va caldre fotografiar les reproduccions que hi havia en un llibre publicat anteriorment.
En contraposició a ara que tothom fa milers de fotografies d’un simple fet, Català Roca ens explicava que ell primer feia la fotografia mentalment i quan la tenia ja visualitzada aleshores la feia amb la càmera. Una altra cosa que recordo es com ens va dir que feia aquelles fotografies tan naturals de les persones del metro de Nova York (1987). Ell, amb la seva aparença de persona gran, s’asseia, es posava una petita càmera entre les mans, i sense mirar anava disparant enquadrant la imatge, també, mentalment.
Ens va comentar una anècdota relacionada amb una fotografia seva i Picasso. Algú va portar a Picasso una reproducció d’aquella fotografia (en color) del primer pla del rostre del Pantocràtor de Taüll, on tan sols es veu un ull i part de la cara. Només mirar-la Picasso va dir que la fotografia estava malament, que estava girada 180º, que l’ull de la dreta s’havia convertit en el de l’esquerra. Picasso va anar a cercar una reproducció complerta del Pantocràtor de Taüll per certificar la seva suposició. Era veritat! Estava girada. Picasso deuria ser un prodigi de memòria visual. Català Roca argumentava que ho havia fet perquè d’aquesta manera tenia més força el primer pla; els occidentals tenim la costum de llegir (les imatges com els textos), d’esquerra a dreta.
Un cop vàrem acabar el llibre i vam endegar la seva edició, al novembre de 1989 vam enregistrar el documental “Francesc Català-Roca: Apunts” en aquell local de la Travessera de Dalt. Llorenç Soler duia la càmera i el Joan Martí ajudava en el so i demés aspectes de la producció. La idea era intentat estructurar un relat visual, amb apartats diversos segons els possibles temes de la seva obra fotogràfica. Calia que el muntatge fos molt neutre, que gairebé no s’evidenciés; la majoria dels plans, sobre les fotografies de Català Roca, s’unien per tall, sense encadenats ni demés artificis.
Al acabar l’enregistrament Català-Roca ens va fer una fotografia de record; d’esquerra a dreta: Joan Martí Valls, Martí Rom i Llorenç Soler (amb la càmera). El documental va tenir el Premi al millor videograma en català de la Generalitat de Catalunya de l’any 1990. El va presentar la productora Cinemedia (Rafael Ballarin), que era a qui contractàvem els serveis de postproducció i ens ajudava en la producció en general. Es va concedir a la Llotja de Mar el 29 de gener. Uns mesos després es va projectar a la Galeria Maeght de Barcelona (carrer Montcada núm. 25) durant l’exposició “Català Roca: del meu arxiu” (maig 1990).
Uns dies després de la presentació que vam fer del llibre i documental a Enginyers (14 de desembre de 1989), Català-Roca agraït per treball fet, ens va lliurar al Juan Manuel García Ferrer i a mi una còpia, de considerable grandària, d’una fotografia seva de l’any 1954 de la Via Laietana, on es pot veure a la dreta l’edifici del Col·legi / Associació d’Enginyers. Aquesta fotografia es va col·locar en un lloc rellevant d’Enginyers. La teniu en una de les imatges que acompanyen aquest text.
A la col·lecció de fotografies de Català Roca que té el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia (entrant a Internet, a la pàg. 8, la tercera de la dreta de la primera fila) hi trobem una altra fotografia molt semblant a la que ell va donar a Enginyers. Les dues fotografies estan fetes des del mateix lloc, de l’amplia vorera de davant de la porta de la Comissaria de Policia de la Via Laietana. La fotografia donada a Enginyers es quadrada i la del Reina Sofia es horitzontal. Continua estant-hi el cavall en primer pla a la dreta, però aquell autobús de dos pisos que està en primer pla a l’esquerra, que baixa per la Via Laietana, en la segona fotografia ja està més avall, ara el veiem sencer i està just al semàfor de davant de l’edifici d’Enginyers. Català Roca va fer les dues fotografies consecutivament; les persones que estan aturades en el semàfor són les mateixes.
.
.
Joan Martí, Martí Rom i Llorenç Soler
.
