“Coneixies la informació de Cahiers du cinéma quan vas fer l’article?” Deuria ser cap a finals de 1996 quan em va telefonar l’Esteve Riambau. Com explicava en el punt “11” d’aquesta “Hemeroteca particular” escrivia a la revista “Cinema 2002”; exactament ho vaig fer des del núm. 2 (març 1975) al núm. 63 (maig 1980). Poc després tancaria la revista, amb el núm. 65-66 (juliol-agost 1980). Pràcticament mai vaig fer crítica de pel·lícules ni reportatges d’actualitat cinematogràfica, els meus articles es resumien pràcticament en tres vessants: cinema marginal, crònica de la Filmoteca i alguns textos d’anàlisi més general. També vaig fer la coordinació d’un número especial dedicat al cinema català (núm. 38, abril 1978).
Entre aquests textos més generals vull citar: “Ese Charlot que no les hace ninguna gracia” núm. 13 (març 1976), “El acorazado Potemkin” núm. 26 (abril 1977), “Viridiana: vida y milagros” núm. 37 (març 1978), “De como Elpidio Valdés derrotó a Superman y John Wayne” núm. 46 (desembre 1978), “L’onorevole Pasolini” núm. 50 (abril 1979) i “¡Que grande ser joven y americano (del Norte claro)!” núm. 53-54 (juliol-agost 1979). Corresponien a números monogràfics dedicats respectivament a Chaplin, Buñuel, Cinema cubà i Cinema als USA. També havia publicat en d’altres números: “Francesco Rosi: La filmialización de los ocultos resortes del poder” núm. 34 (desembre 1977) i “El laberinto de Apocalypse now. Un juego con espejos que se desplazan” núm. 63 (maig 1980).
En alguns d’aquests intentava apropar-me a la pel·lícula, al realitzador o al moviment cinematogràfic, també des d’altres vessants culturals. Per exemple, tan al text sobre Rosi com al de Pasolini hi havia subjacent el novel·lista Leonardo Sciascia. O introduïa al de Pasolini amb unes citacions de Jorge Luis Borges, de “Pierre Menard, autor de El Quijote” i “Examen de la obra d’Herbert Quain”. O utilitzava la narració “La caída de la Casa Usher” d’Edgar Allan Poe en aquell sobre el cinema als USA.
Aquests textos els podreu trobar a la secció “Textos de cinema” d’aquest web. A més sobre “El acorazado Potemkin” i “Viridiana” hi ha els punts “15” i “16” d’aquesta “Hemeroteca particular”.
Aquests textos em portarien a aquella secció de “La perspectiva infinita” que vaig començar a la revista “Nueva Lente”, vaig continuar a “Cinema 2001” (des del març de 1981 al desembre de 1983) i va acabar als “Fulls dels Enginyers” (des del març de 1999 al maig 2001). Veure el punt “25”. Deia, citant a Emir Rodríguez Monegal (“Borges, hacia una interpretación”): “Encontramos aquí el recurso, típicamente borgiano, de la mise en abisme: la perspectiva infinita de textos que remiten a textos”. Jo afegia, elaborava una atractiva proposta: “Fabular a partir de ese mundo caótico definido por los films, proponer realidades posibles, descender a poéticas imposibles, partir del cine huyendo de él para volver cíclicamente, orquestar propuestas que se configuran en torno a diversidad de anotaciones (pequeñas realidades) desperdigadas en films”.
Això vaig fer a l’article “El laberinto de Apocalypse now. Un juego con espejos que se desplazan” núm. 63 (maig 1980), pàg. 60. El deuria escriure uns tres mesos abans, potser a inicis de 1980. No coneixia la informació de Cahiers du cinéma.
Aquesta pel·lícula de Francis Ford Coppola estava ambientada en el guerra del Vietnam. Els Estats Units van decidir actuar en la guerra entre el nord (comunista) i el sud, com a conseqüència de l’anomenada “Teoria del dominó”, si queia Vietnam a continuació ho faria el país del costat i així successivament. L’escalada militar va començar el 1964. A finals de 1965 ja hi havia més de 100.000 militars americans a Vietnam. La victòria / derrota de les forces comunistes (l’exèrcit del nord més els guerrillers del Vietcong, del sud) a l’anomenada “ofensiva del Tet” (la festa de l’any nou vietnamita) de gener de 1968 va ser un punt d’inflexió de la guerra. L’atac dels comunistes va acabar en una certa derrota, però va fer veure als comandaments militars americans que podien ser atacats alhora per tot arreu i va commocionar a l’opinió pública dels Estats Units. El maig d’aquest mateix any començarien les converses de París. L’acord final, amb la sortida de les tropes americanes, no va arribar fins el gener de 1973. Encara quedarien dos anys més de guerra, ara entre els vietnamites de cada bándol. Finalment el 30 d’abril de 1975 els comunistes van entrar a Saigon, la capital del sud. Son famoses aquelles imatges dels vols d’helicòpters sortint de l’ambaixada dels Estats Units fins el darrer moment amb una munió de persones al voltant intentant aconseguir una plaça per fugir.
Per molts de nosaltres, els que havíem nascut al voltant del 1950 i que teníem uns divuit anys en la fase més ferotge, Vietnam era “la guerra”, on s’enfrontaven de la manera més brutal les forces socialistes amb les capitalistes. La televisió franquista sols emetien unes poques imatges complementades amb anàlisis exagerats, si anaves sumant la quantitat de baixes de les forces comunistes ja no hi quedava ningú.
A la Central del Curt teníem varis documentals sobre aquesta guerra: “Vietnam A / B” , “Tribunal Russell / Vietnam” (1967) i “La ofensiva del Tet” (1969). Moltes d’aquestes colpidores imatges venien a substituir a les que quedaven escamotejades a la televisió. Eren les imatges de l’horror. Quan la Cooperativa de Cinema Alternatiu vam fer el documental “Can Serra, la objeción de conciencia en España” (1976), vaig incloure una seqüència de “Tribunal Russell”, aquella en la que es veu a soldats americans disparant a cossos de vietnamites morts a terra, o fent-se fotografies al seu costat fumant una cigarreta (potser eren Marlboro i estaven emulant a aquell cowboy del Farwest cavalcant com un John Wayne qualsevol pel Monument Valley de les pel·lícules de John Ford). Vaig posar de fons l’enganxosa cançoneta de l’anunci (en anglès) de la Coca Cola del 1971, aquella que en castellà cantaven: “Al mundo entero quiero dar un mensaje de paz…”. A més, vaig superposar unes brutals ràfegues de metralladora. Uns trenta anys, el 2003, vaig retrobar la mateixa horripilant sensació veient aquelles famoses fotografies de soldats americans a la presó d’Abu Graig, a Iraq.
Aquest mític anunci de la Coca Cola fa poc l’he tornat a trobar en la seqüencia final de la sèptima temporada (l’última) de “Mad men”, la famosa sèrie de televisió sobre el món de la publicitat i la seva interrelació i influència en la societat americana. El relat acaba el 1970 amb el protagonista, Don Draper, fugint de Nova York cap Califòrnia. Allí participa en unes sessions en una aïllada comunitat espiritual relacionada amb el moviment hippie. A finals dels anys seixanta hi va haver la gran expansió d’aquest moviment. El 1969 s’havia fet el multitudinari concert de Woodstock (del 15 al 17 d’agost). Es, també, quan es produeixen les mobilitzacions contra la guerra del Vietnam; la més important es va fer el 24 d’abril de 1971 a Washington. Fou en aquest mateix any 1971, quan Coca Cola va emetre el que seria el seu més famós anunci: una multitud de joves de diferents races cantant aquella cançoneta. El moment inicial més rellevant fou la versió pel Nadal de 1971: “Al mundo entero quiero dar un mensaje de paz, y junto al árbol revivir, la alegre Navidad…”. Després es va fer una versió més genèrica: “Al mundo entero quiero dar un mensaje de paz, y todos juntos celebrar que volvemos a empezar. Tan chispeante es la razón que te hace deslumbrar, que es el momento de sentir la dulce libertad…”. En la sèrie sembla que s’intueixi que Don Draper serà (en aquella ficció) el creatiu que proposarà aquell anunci. Algú des de l’oficina de Nova York li pregunta: “No tornaràs? T’espera la Coca Cola”. Eren temps de canvis.
Curiosament el meu primer text cinematogràfic, per publicar en una revista, fou una crítica sobre la pel·lícula “La piel en el asfalto” (“Electra glide in blue”, 1973) de James William Guercio. Es va estrenar a Barcelona, al cinema Pelayo, el 12 de novembre de 1974. Jo aleshores ja formava part del “Cine club Ingenieros” (veure punts “03” a “06”). Havia conegut a Edmon Orts, director de “Dirigido por…”. Aquesta revista havia publicat el seu primer número, un “número zero”, el juny de 1972. En aquesta primera etapa eren monogràfics dedicats a realitzadors, el primer fou sobre Claude Chabrol. A partir del número 8 (desembre 1973) van començar a sortir alguns altres textos cinematogràfics. I en el número 17 (octubre 1974) ja s’incorporaria la secció de “Críticas”. Aleshores, Edmon Orts em va proposar escriure a la revista. Li vaig enviar en text sobre “La piel en el asfalto”, que no va publicar. Sí ho va fer amb el segon article, era sobre la pel·lícula “Contactos” de Paulino Viota (núm. 21, març 1975). En paral·lel havia començat a publicar a “Cinema 2002”; vaig fer la crítica de la pel·lícula “Robin Hood nunca muere” de Francesc Bellmunt (núm. 2, 1975). Fins l’estiu de 1975 vaig enviar a “Dirigido por…” quatre textos més que no es van publicar: “Cine de Madrid: Sitgistas y otras opciones paralelas (“oficialmente” no etiquetadas)”, “In-Scram: la escuela del corto”, “Bernardo Fernández: ¡contra la pared!” i “Entrevista con Teo Escamilla”. No deurien encaixar gaire amb la proposta de la revista. Després de l’etapa de “Cinema 2002”, em van oferir escriure alguns d’aquells textos rars sobre la marginalitat i vaig iniciar aquella secció “Marginales y fronterizos” amb “El cine marginal y los festivales cinematográficos” (núm. 79, gener 1981); veure el punt “22”.
“La piel en el asfalto” em va interessar perquè tractava sobre un policia de carretera d’Arizona, excombatent de Vietnam. Era l’antítesi de la mítica pel·lícula “Easy rider” (1969) de Dennis Hopper; una “road movie”, una pel·lícula de carretera sobre la generació hippy (dels anys seixanta) cavalcant per aquella Amèrica profunda exageradament conservadora. “Easy rider” no s’estrenaria fins el 7 d’octubre de 1975, uns dies abans de la llarga agonia de Franco. En el primer arxiu annexat hi ha aquella crítica de “La piel en el asfalto” que no es va arribar a publicar.
El 23 de març de 1979 es va estrenar a Barcelona, en el cinema Tívoli, “El cazador” (“The Deer Hunter”, 1978) de Michael Cimino. Tracta sobre la tornada de Vietnam de dos obrers siderúrgics de Pennsilvània i el retorn d’un d’ells al Saigon en guerra a la recerca del seu amic. Era una pel·lícula d’exaltació yanki després de la derrota. Diego Galán a “Triunfo” (núm. 843, 24 de març de 1979), una de les revistes d’esquerres més important d’aleshores, deia que el director “ha esbozado su denuncia de la guerra en base a algunos número escandalosos que hagan asombrase al espectador…”, es referia al joc de la ruleta russa que acabaria enfrontant als dos amics. Afegia que en el darrer Festival de Berlín el conjunt de països de l’est (socialistes) havia fet boicot per la presentació fora de concurs de la pel·lícula. “El cazador” fou una batzegada moral; visualitzava l’horror més intens d’una guerra, l’horror més espantós.
Dos anys abans del rodatge de “El cazador” de Michael Cimino, Francis Ford Coppola començava a enregistrar a les Filipines les primeres imatges del que seria “Apocalypse now” (març de 1976). La pel·lícula de Cimino s’estrenaria amb gran èxit als Estats Units el desembre de 1978. Coppola acabaria el rodatge el maig de 1977 i no s’estrenaria fins el 19 d’agost de 1979. Abans, projectar una primera versió, un work in progress, al Festival de Cannes (19 de maig de 1979). A l’octubre s’estrenaria a Europa.
Coppola va fer un viatge de promoció per Europa abans de l’estrena de “Apocalypse now”. El 3 d’octubre va arribar a Madrid procedent d’Amsterdam. Es va allotjar a l’Hotel Ritz i va concedir set entrevistes. Durant els tres dies que va estar a Madrid va convocar un dinar amb alguns dels principals directors espanyols, com Luis García Berlanga, Jaime de Armiñan o Manuel Summers. La pel·lícula es va estrenar a Barcelona, a varis cinemes, el 13 de novembre de 1979.
Per la crítica espanyola, la pel·lícula era o una gran pel·lícula o (per alguns) una pel·lícula reaccionaria. Ignacio Ramonet a la revista “Triunfo” (17 de novembre de 1979) li va dedicar un article: “Lo que el Vietnam se llevó. Apocalypse now: un discurso de derechas”. Començava: “Del desvanecimiento ideológico en que actualmente vivimos da idea la acogida general reservada a Apocalypse now: nadie, o casi, ha cuestionado políticamente una película que pretende enterrar para siempre (como tema cinematográfico) la crisis de Vietnam…”. Més endavant, sobre la seqüència de la “cavalcada de les walkiries” dels helicòpters americans, deia: “está rodada desde el punto de vista de los atacantes, nunca nos proponen la visión de los atacados, de los vencidos, de los aplastados… Una extraña sensación bélica se apodera del espectador…”. A més, publicava una “Conversación con Coppola”. En un cert moment, Ramonet li qüestionava a Coppola una frase d’un dels protagonistes: “Me agrada el olor del napalm en la madrugada”. I el realitzador li responia: “la guerra tiene algo de fascinante. Cuando el hijo de Mussolini miraba estallar las bombas caídas de su avión y las hallaba bellas porque le parecían flores que se abrían, se le criticó. Pero debe existir una belleza y una seducción de la guerra, sino la gente no desearía hacerla desde siempre. Yo creo que mi película es antibelicista… muestra cómo era la atmósfera durante esa guerra, aquello era como un trip, como un sueño alucinado sobre el napalm…”. Gairebé al final Coppola definia: “Apocalypse now es una obra extraña, más bien una especie de viaje. Al principio, el lugar es bastante agradable, pero a medida que se navega rio arriba, uno se da cuenta poco a poco de que se está volviendo loco e ignora cómo llegó a esa situación: así ocurrió en Vietnam… La guerra de Vietnam fue un tejido de mentiras, la única manera de expresar su esencia era transformándola en pesadilla…”.
A mi la pel·lícula em va colpir singularment. Era el Vietnam, l’horror del Vietnam, però transcendia al Vietnam. El llarg pròleg, el bombardeig dels helicòpters, l’actuació de les noies Playboy… dóna pas a l’estranya missió del capità Williard (Martin Sheen): navegar riu amunt fins trobar el fantasmagòric coronel Kurtz (Marlon Brando) per matar-lo. Aquest ha embogit, ha traït la seva missió en aquella guerra i s’ha refugiat a un indret amagat de la selva, a Cambodja, amb un petit grup de soldats. “Apocalypse now” desconcerta, torba, colpeix. És una barreja de drogues, rock and roll i barbàrie, de salvatgisme tecnològic… “l’horror… l’horror” seran les últimes paraules de Kurtz.
El viatge de Williard riu amunt cap el desconegut és un itinerari tan físic com mental (moral). Un cop a sobrepassat aquell pont en flames, hi ha un trencament en el relat, passem del realisme més brutal a la percepció d’un món irreal, fantàstic. El viatge en barca també em conduïa a alguns quadres del Bosco (“La nau dels bojos”). Anys més tard vaig llegir que el crític Peter Cowie, en el seu llibre “Coppola” (1992), deia que “Apocalypse now… es digna de compararse con los Desastres de la guerra de Goya…”.
L’arribada al regne dels bojos de Kurtz, em suscitava les mateixes sensacions que vaig tenir veient el final de “2001, una odisea del espacio” (1968) d’Stanley Kubrick. Fou un camí celeste. Volia escriure sobre la pel·lícula però no amb una perspectiva únicament cinematogràfica. També el viatge em recordava el recorregut dins d’un laberint. Un laberint físic enmig de l’horror de la guerra i el mental del protagonista. Williard entra en un laberint sense sortida, sense final. També havia llegit que per Coppola la pel·lícula fou un laberint, un infernal laberint, on no trobava el final, navegava per varis finals. Qualsevol podia ser l’adequat, no calia donar un sentit estricte al relat.
La idea de laberint em dreçava a Jorge Luis Borges. No era un laberint, o si?, però se’m va fer present la narració “El acercamiento a Almotásim”, on l’autor relata una novel·la policial editada en paper de diari, una novel·leta, a Bombai el 1932, per descriure les peripècies d’un protagonista, del qual no sabem el nom, que després de trobar-se enmig d’un enorme aldarull entre musulmans i hindús, i creure haver matat a un home, inicia un llarg camí a la recerca d’un nom que algú li ha dit i que el portarà a “la insaciable busca de un alma a través de los delicados reflejos que ésta ha dejado en otras”, serà una progressió ascendent “cuyo término final es el presentido hombre que se llama Almotásim”. Al final, després de mil aventures, d’un grapat d’anys, arriba a una porta amb “una estera barata con muchas cuentas y atrás un resplandor”. Truca varis cops i “la increíble voz de Almotásim lo insta a pasar. El estudiante descorre la cortina y avanza. En ese punto la novela concluye”. Borges comenta varies edicions de la novel·leta hindú, explica que en la primera edició Almotásim “tiene su algo de símbolo”, que en la següent de 1934 “es emblema de Dios y los puntuales itinerarios del héroe son de algún modo los progresos del alma en el ascenso místico”. Finalment Borges ens explica que Almotássim “quiere decir etimológicamente El buscador de amparo”. Segons comenta Borges, degut al gran èxit de la novel·leta es va publicar poc després una edició més acurada i il·lustrada amb el subtítol de “Un juego con espejos que se desplazan”. Això podia per a mi la pel·lícula de Coppola.
L’origen real de “Apocalypse now” era la novel.la “El corazón de las tinieblas” (1898) de Joseph Conrad. Aquell viatge pel riu amunt al Congo Belga, també cercant a un personatge estrany, llunyà, es trasllada (transmuta) a la guerra de Vietnam. Coppola li va encarregar aquesta insòlita (a priori) adaptació a John Milius. Recordo haver llegit que aquest deia que no va tornar a llegir la novel.la, va treballar amb els records que tenia, amb les sensacions que li havia produït. Per cert que ni la novel.la ni Conrad surten en els títols de crèdit de la pel.lícula. D’alguna manera jo vaig intentar fer una cosa semblant, deixar a banda el que seria el relat cinematogràfic i deixar-me dur per les sensacions: una atmosfera borgiana i aquella, per a mi, mítica pel·lícula “2001, una odisea del espacio”.
Per casualitats de la vida, algun camí celeste, el meu primer text cinematogràfic havia estat sobre “2001, una odisea del espacio”, al “Cine club Ingenieros” (inicis de 1971). Veure el punt “03”.
Uns quinze anys després de la publicació del meu text “El laberinto de Apocalypse now. Un juego con espejos que se desplazan” al “Cinema 2002” núm. 63 (maig 1980), cap a finals de 1996, fou quan em va telefonar l’Esteve Riambau i em va preguntar: “Coneixies la informació de Cahiers du cinéma quan vas fer l’article?”. El meu text el podeu trobar en el segon arxiu annexat.
Em va explicar que aquella relació entre “Apocalypse now” i “2001, una odisea del espacio” ja sortia en una entrevista de Coppola a la revista “Cahiers du cinéma” (núm. 302, juliol-agost de 1979). Això era, més o menys, un any abans del meu article. Em va explicar que estava escrivint un llibre sobre Coppola i havia trobat el meu atípic text.
Al cap d’uns mesos vaig comprar el llibre “Francis Ford Coppola” d’Esteve Riambau (Ediciones Catedra, 1997). A la pàg. 203, vaig trobar: “… los viajeros de Apocalypse now entran en una nueva dimensión una vez atraviesan un puente envuelto en llamas en el que reina la confusión y ellos mismos no saben contra quién dispara. Es esta puerta hacia otro mundo cualitativamente diverso, un paso comparable al que efectúa el astronauta Bowman cuando encamina su nave hacia Júpiter al final de 2001, una odisea del espacio. El propio Coppopla ha señalado explícitas concomitancias entre Apocalypse now y el film de Kubrick, pero un ingenioso artículo de Martí Rom –invocando sugerencias de diversos críticos norteamericanos a los que supera en intuición y clarividencia- establece otros puntos no menos elocuentes…”. A peu de pàgina citava l’entrevista de Lise Bloch-Morhange i David Alpes feta a San Francisco a Coppola i publicada a “Cahiers du cinéma” núm. 302: “El film funciona a un nivel muy sensual. No es un film realista, no es una historia realista, en eso se parece más a 2001, una odisea del espacio que a cualquier otra cosa…” (pàg. 16).
El company Esteve Riambau fa un elogi del meu text, gràcies. Diu: “un ingenioso artículo… invocando sugerencias de diversos críticos norteamericanos”. També es discret, no diu res del artifici emprat en el text. Aquest acabava: “La historia era increíble, en efecto, pero se impuso a todos, porque sustancialmente era cierta”. Tot el que es relatava era versemblant. Havia emprat inexistents crítics de creïbles revistes de cinema per exposar idees, relacions interessants, però singulars, inusuals. Aquesta frase la vaig manllevar del final d’Emma Zunz de Borges, continuava: “Verdadero era el tono de Emma Zunz, verdadero el pudor, verdadero el odio. Verdadero también el ultraje que había padecido; sólo eran falsas las circunstancias, la hora y uno o dos nombres propios”. Borges impregna tot l’article, no solament la referència explícita a “El acercamiento a Almotásim”.
L’altre eix fonamental era la relació de “Apocalypse now” amb “2001, una odisea del espacio”. Aquest suggeriment provenia d’una suposada entrevista que Coppola havia fet a una revista cinematogràfica de la Universitat on va estudiar (UCLA), que jo sols coneixia per un text d’un d’aquells crítics americans. La constatació de la meva anàlisi comparatiu entre aquelles dues pel·lícules estava al final del text, quan trobem a Joan Gart, estudiant de Ciències de la Informació, que aconsegueix entrar en aquell dinar de Coppola a Madrid amb alguns directors espanyols. Seria “l’octava entrevista” de Copola a la premsa espanyola. Aquí el director americà accepta categòricament la connexió entre ambdues pel·lícules. El que no aconseguirà Joan Gart es corroborar la relació amb aquells quadres del Bosco: “una inoportuna intromisión obligó a posponer el atrayente tema para otro momento. Momento que ya no llegó”. I acabava aquest relat-entrevista atribuint a Coppola aquella frase: “La historia era increíble, en efecto, pero se impuso a todos, porque sustancialmente era cierta”.
Voldria acabar també manllevant una frase de gairebé al final de “El acercamiento a Almotásim”: “releo lo anterior y temo no haber destacado bastante las virtudes del libro…”. De la pel·lícula.
.
“2001, una odisea del espacio” “Apocalypse now”
“Apocalypse now”
.
