(62) JACINT SALVADÓ, UN MONT-ROGENC PINTOR A PARÍS (I MODEL DELS ARLEQUINS DE PICASSO)

.

En el llibre “Retrat de Picasso” de Roberto Otero, edició dels Serveis de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona (1982), pàg. 41, l’autor li comenta sobre el famós Arlequí (1923) del Museu Nacional d’Art Modern de París. Aleshores Picasso el sorprèn dient-li: “Lo que no sabes tú, es que el modelo se llamaba Salvadó y era un muchacho catalán que aún vive…”. L’entrevista s’havia fet el 28 de novembre de 1969. Aquest quadre es molt important en l’obra de Picasso, per exemple fou el que va escollir el govern francès per homenatjar-lo en el seu noranta aniversari (1971), penjant-lo al Louvre en el lloc on habitualment hi ha La Gioconda aprofitant que aquest quadre estava al Japó. Per cert, Picasso, després d’utilitzar-lo de model, li va comprar tres quadres a Jacint Salvadó.

Uns quinze anys després, el 1985, el Raúl Ruiz i jo estàvem preparant un documental (que no vam arribar a fer) sobre la relació de Picasso amb Horta de Sant Joan. Seria el primer del projecte titular “Tornaveu” (veure la notícia “39” d’aquesta “Hemeroteca particular”), seria “La navalla de Picasso”. Cercant informacions sobre Picasso vam trobar aquella citació. Un temps després, Josep Palau i Fabre, en el número extraordinari de la revista “L’Avenç” dedicat a Picasso (1981), ens afegia la informació que ens faltava, el model dels arlequins de Picasso del 1923 era Jacint Salvadó. “Aquest pintor català, nascut a Mont-roig el 1892, és ben poc conegut a casa nostra…”.

Més tard vaig trobar una citació molt semblant a la qüestió que Picasso comenta al seu entrevistador en el llibre “Conversaciones con Miró” de Georges Raillard (Granica Editor, 1978). Miró també fa una mena de ziga-zaga mental: “¿Sabe? El chico que posaba para él, Salvador, es de Mont-roig, todavía vive…”. Miró s’equivoca doncs està parlant del Arlequí de Barcelona (1917). Però l’important es que tot parlant d’un Arlequí de Picasso a Miró li arriba una espurna mont-rogenca. Raillard escriu a continuació: “Es evidente que ese chico de Mont-roig le parece más interesante que las colecciones y los coleccionistas…”.

Calia iniciar una recerca sobre aquest mont-rogenc. Fou una recerca en espiral, vaig escriure temps després. Dotze anys.

Vaig preguntar a familiars i amics de Mont-roig si recordaven a Jacint Salvadó, un pintor que havia marxat de jove del poble. En un primer moment no vaig obtenir cap informació. Algun temps més tard varen sorgir dues espurnes. La mare, Roser Rom Ferratjes, recordava que el seu pare, el meu avi (Francesc Rom Serra), comentava d’un pintor mont-rogenc que havia tornat a passar alguna temporada al poble durant la República i que li deien popularment “Cintu Quadrus”. Havia de ser ell, era el “Cintu que pintava quadrus”, en aquell català prenormatiu d’aleshores. L’altre informació me la va proporcionar el company de Mont-roig (amics des de xiquets) Miquel Anguera Brú (dit “Miquel Beatet”), impulsor d’una munió d’activitats culturals al poble durant anys i anys. Recordava que havia vist penjat a la paret de la sala de sessions de l’Ajuntament, ara feia temps que no hi era, un quadre molt avantguardista, de formes geomètriques, firmat per algú que podria ser “Salvadó” (beneïda memòria!); intentaria trobar-lo. Uns dies més tard em va telefonar dient-me que estava en un magatzem de l’Ajuntament. Mesos després, en la meva recerca, vaig poder saber que era “Piramidal” (1971), que el propi Salvadó va regalar al poble de Mont-roig.

La mare m’aportà noves (i molt valuoses) informacions. Resultava que la germana del tal “Cintu Quadrus” era molt amiga d’una tieta nostra, Rosa Boronat Munté (dita “Roseta”, casada amb Joan Ferratjes Munté, germà del meu besavi matern Josep Ferratjes Munté qui va ser el primer president de la societat “Centre Obrer de Mont-roig del Camp”, 1911-1924). Aquella germana, Conxita Salvadó Aragonès, vivia a Sant Adrià del Besós des d’abans de la Guerra Civil; la nostre tieta vivia al Poble Sec. En aquella Barcelona dels trenta o quaranta, on poques cases disposaven de telèfon, la manera de comunicar-se entre elles eren els meus avis, que també van marxar de Mont-roig i vivien al Clot, al carrer Consell de Cent tocant a la Meridiana (on vaig néixer jo el 1950). Resultava que la meva avia Dolors Ferratjes Tost comprava la verdura al Mercat del Clot, a tocar de casa, a una pagesa de Sant Adrià del Besós que casualment era veïna d’aquella senyora Conxita. Pel que m’ha arribat li deia que l’avisés que la tieta Rosita l’esperaria a la plaça Catalunya en el mateix indret de sempre el proper dia tal a tal hora.

Cinquanta anys després, aquella pagesa de Sant Adrià ja havia mort però a la parada del mercat hi havia la seva filla. Seria possible refer aquell llunyà enllaç? Doncs, sí. Vaig poder connectar amb la família de Jacint Salvadó. Eren els únics familiars que quedaven a Espanya. Aviat vam anar, amb la mare, a visitar-los. La senyora Conxita moriria aviat, el 1989. En endavant tindria contacte amb la seva filla Assumpció Gimferrer Salvadó i els seus fills Miquel i Jaume Clariana Gimferrer.

L’espurna havia donat resultat. Vaig poder connectar amb el fill de Jacint Salvadó, que vivia a Le Castellet, un poble a prop de Marsella. Aquest em parlà d’un galerista valencià, Basilio Muro, que havia conegut tardanament al pintor i li havia comprat molta obra. Sols calia anar treballant.  Fruit de les primeres investigacions fou el text “Cintu Quadrus o la serena mirada de l’arlequí”, publicat a la revista “Ressò mont-rogenc” núm. 16 (primer trimestre de 1986).

La família de Sant Adrià, el fill Roch Salvadó i el galerista Basilio Muro han estat els pilars de tota la informació que he aconseguit elaborar.

Jacint Salvadó Aragonès (Mont-roig, 17 d’octubre de 1892 – Le Castellet, 27 d’agost de 1983), es delia per dibuixar i va estudiar a Llotja, a Barcelona del 1907 a 1909. Amb disset anys, el 1909, ja havia anat a París. Hi tornà el 1910 i el 1913. Al esclatar la Primera Guerra Mundial vivia a Marsella, fins que el 1919 va anar a París. Des d’aleshores viuria pràcticament a la capital francesa, tan sols va retornar a Mont-roig i Barcelona un parell o tres d’anys abans de la Guerra Civil, volia viure l’esperit de la República. El 1924 coneix al crític d’art Waldemar Georges que el promocionarà en endavant. Exposa al Salon des Tuilleries (1924 a 1927) i al Salon d’Automne (1925 a 1927). Del 1924 al 1930 té un contracte amb la Galerie Bing. Passada la Segona Guerra Mundial, viurà entre la seva casa de París i la de Le Castellet. Als inicis dels anys setanta li arribarà un major reconeixement artístic fent una munió d’exposicions, principalment a París. El 1973 farà la seva primera exposició a Espanya a la important galeria madrilenya Juan Mordó; en faria d’altres el 1976 i 1981. També va exposar a Alacant (1975), Barcelona (1977), València (1978) i Saragossa (1982). Havia fet exposicions a Espanya però era quasi un desconegut, no va atreure gaire l’atenció dels mitjans de comunicació. Es començava a conèixer la seva obra d’aquells anys (aquella abstracció constructivista), però no es sabia gairebé res de la seva persona, de la seva trajectòria vital.

Les pràcticament úniques veus que ens parlaven aleshores, en aquells anys vuitanta, de Jacint Salvadó eren Josep Palau i Fabre i Maria Lluïsa Borràs. Aquesta havia publicat un text a “La Vanguardia”, el 19 d’agost de 1984, “Recuerdo de Jacint Salvadó”, començava “se cumple ahora un año de la muerte…” i en el que es planyia de que “Catalunya tenga a Salvadó en tan gran olvido”. Amb el meu germà, Francesc Martí Rom, em vaig posar en contacte amb ella per explicar-li la recerca que estava fent, que ja estava prou avançada. Ens va proposar col·laborar amb ella en un projecte d’exposició a Barcelona. Vam presentar conjuntament la proposta a la Conselleria de Cultura de la Generalitat (1987). Finalment quan Maria Lluïsa Borràs va acabar fent l’exposició, a la Pía Almoina el 1999, no ens va tenir en compte. Feia anys que li havia passat tota la informació.

Començava a haver-hi una certa informació sobre Jacint Salvadó. Era el moment d’alguns aprofitats. Per un costat, a inicis d’estiu de 1992 va aparèixer per Mont-roig una autoqualificada “filla espiritual seva”, volia que l’Ajuntament li comprés un quadre que deia que era del pintor i organitzar el centenari del seu naixement. L’Ajuntament no tenia gaire interès doncs ja preparaven el “Centenari Miró” del 1993. Malgrat tot, es va crear una mena de comissió per endegar un possible projecte. Passat el temps, tota la documentació que vaig aportar, més les fotografies dels seus quadres que ens van donar Roch Salvadó i Basilio Muro, van desaparèixer amb el canvi del equip de govern de l’Ajuntament i l’acomiadament del tècnic de cultura encarregat del tema. Temps i esforços perduts.

En aquella sèrie de llibres monogràfics dedicats als “Personatges de la Cultura”, que feia amb el Juan Manuel García Ferrer, a Enginyers, el 1993 estaven treballant amb Josep Palau i Fabre (veure la notícia “47” d’aquesta “Hemeroteca particular”). Vaig pensar que aprofitaria en algun moment distés per preguntar-li per una qüestió que m’intrigava sobre Jacint Salvado. M’estranyava que Palau no fes constar a Jacint Salvadó en el seu llibre “Els amics catalans de Picasso” (1971). L’ocasió es va presentar aviat i d’una manera circumstancial. Un dia que comentava que la meva família era de Mont-roig, Palau se’m va avançar i em digué, en aquell posat seriós i transcendent que tenia quan convenia, que aquest era el poble de Jacint Salvadó i afegí “aquest és un deute pendent que tinc, un deute que teniu a Mont-roig, que tenim tots”. M’explicà que s’havia proposat que en endavant en els llibres sobre Picasso que ell tingués algun tipus de predicament, faria afegir-hi al títol d’aquells quadres dels arlequins de Picasso la frase: “Retrat del pintor Jacint Salvadó”. Així ara succeeix en molts llibres. En la nova edició del llibre “Els amics catalans de Picasso” (2006) ja hi apareix una petita citació a Salvadó, a la pàg. 242.

El juliol de 1993 vam rebre a Mont-roig la visita de Roch Salvadó i Basilio Muro. Mentre l’Associació de Veïns Muntanya Roja de Mont-roig, encapçalada per Miquel Anguera, promovia atorgar el nom del pintor a una “costa” que hi havia gairebé al davant de la casa on va néixer i viure Jacint Salvadó a Mont-roig. El nucli antic de Mont-roig està situat dalt d’un turó, el recorren longitudinalment varis carrers, des de la part superior fins el pla, cap el mar. Per salvar ràpidament el desnivell entre aquests carrers hi va uns passatges curts i costeruts anomenats “costes”. La inauguració d’aquesta “costa” dedicada a Jacint Salvadó es va fer el 12 d’octubre de 1996, amb la presencia de la família francesa i la de Sant Adrià. A la placa del carrer posa: “Jacint Salvadó. “Cintu Quadrus””.

El primer moment important sobre la recuperació de la figura de Jacint Salvadó fou l’exposició que li va dedicar la Sala Dalmau de Barcelona el novembre del 1994. Va venir la seva vídua Marcelle i el seu fill Roch Salvadó. Aquesta galeria juntament amb la galeria Muro de València serien les que regularment anirien fent exposicions sobre la seva obra. Les darreres han estat el març de 2015 a la Dalmau i a l’abril del mateix any a la Muro.

Fruit del treball d’investigació, dotze anys després, vaig publicar a la revista “Ressò mont-rogenc” els textos: “Jacint Salvadó, model dels arlequins de Derain i Picasso” (núm. 58 i 59, 1996) i “Jacint Salvadó, crònica vital i apassionada del nostre Cintu Quadrus” (núm. 60 i 62 a 65, 1997-1998). Són els primer i segon arxius annexats.

A les eleccions del 13 de juny de 1999 va canviar de l’equip de govern de l’Ajuntament de Mont-roig; ara el regidor de Cultura seria l’activista cultural Miquel Anguera Brú (després seria alcalde el 2001 i el 2003-2007). Aquest fou el moment de poder fer una gran exposició a Mont-roig a l’agost del 2000, al nou centre cultural, a l’Església vella, inaugurat amb motiu del “Centenari Miró” el 1993 (actualment és el “Centre Miró”). En el catàleg que es va fer, hi havia un text meu que resumia la vida i obra del pintor; també feia una breu comparació de les figures de dos mont-rogencs: Joan Miró i Jacint Salvadó. Ambdós van viure a París i com em vist abans es coneixien.

Vaig aprofitar la inauguració de l’exposició de Mont-roig, on van venir Roch Salvadó, Basilio Muro i la seva neboda de Sant Adrià Assumpció Gimferrer Salvadó, per enregistrat unes entrevistes amb ells i d’altres imatges. Un temps després vaig també enregistrar una llarga entrevista amb Josep Palau i Fabre, ell que era el gran especialista en Picasso, volia que em parlés dels arlequins del 1923, aquells que Jacint Salvadó va fer de model. El documental fou: “Jacint Salvadó” (2001). El càmera era Raül Fabregat  i el muntador (com sempre) l’Oriol Carbonell.

Palau i Fabre, una persona de gran bonhomia, m’havia dedicat unes frases a la primera pàgina del seu llibre “Picasso. Dels ballets al drama (1917-1926)”: “A Martí Rom. Agraint la seva tasca de memorització dels oblidats, com ho era jo fa uns vuit anys, i com ho és encara, en gran part, Jacint Salvadó, que apareix en aquestes pàgines. Afectuosament. Barcelona, 14 d’octubre del 2000”.

La connexió del galerista valencià Basilio Muro amb l’estudiós d’art Juan Manuel Bonet, va permetre que quan aquest fou director del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, es fes una rellevant exposició en les seves sales, fou del setembre a novembre de 2002. En aquest cas se’m reconeixia el mèrit del llarg treball d’investigació figurant en el catàleg en primer lloc en els agraïments: “El Museo… y el comisario de la muestra quieren agradecer a todos cuantos han hecho posible esta exposición… Martí Rom… y muy especialmente a Basilio Muro y a Marcelle Salvadó…”.  No va passar el mateix en el llibre “Jacint Salvadó. Un camí vers l’abstracció” d’Antonio Salcedo Miliani, publicat per la Diputació de Tarragona (setembre de 2005), malgrat que tota la informació sobre la seva vida s’havia tret dels textos del “Ressò mont-rogenc”. Penso que alguns creuen que no cal citar, o si ho fan es circumstancialment o en les referències relacionades al final, fonts de petites revistes locals, no tenen importància. Doncs molts temes rellevants neixen en aquestes publicacions!    

El 2015, un altra cop Juan Manuel Bonet, director del “Instituto Cervantes” de París, va organitzar una exposició sobre Jacint Salvadó (del 9 d’abril al 29 de maig). Basilio Muro em va oferir col·laborar-hi amb un text al catàleg. Fou: “Cintu Quadrus” (Jacint Salvadó, Joan Miró i Mont-roig)”. El teniu al tercer arxiu annexat.

Addenda

Finalment, vull citar que el quadre “Arlequin assis” del Kunstmuseum de Basilea (Zervos “V, 23”) apareix en una escena de la pel·lícula “Jules et Jim” (1961) de François Truffaut.

Es gairebé al final (exactament al 1,28,10), quan Jim està a casa de la seva promesa Gilberte, ha deixat a Catherine (Jeanne Moreau), i estant estirat al llit la Gilberte li porta una carta. El quadre de Picasso està a la paret de l’esquerra. L’interessant és que Truffaut va situant quadres de Picasso durant tota la pel·lícula per ajudar a determinar l’any de l’acció.

Això no és casual. “Jules et Jim” és una novel·la de Henri-Pierre Roché (del 1953). És una recreació de la vida bohèmia del París d’abans i després de la I Guerra mundial, que Roché havia conegut a fons. Per una fotografia de Jean Cocteau feta davant de “La Rotonde” (1916) sabem que Roché coneixia a Picasso, Modigliani, Max Jacob… entre d’altres. El mateix Roché fou qui va posar en contacte Picasso amb Erik Satie i d’on sortirà el ballet “Parade” (1917).

A la pel·lícula “Les amants de Montparnasse” (1953) de Jacques Becker, sobre el darrer any de la vida de Modigliani (1919-1920), hi ha una seqüència (a partir del minut 15,25) que es desenvolupa a l’acadèmia de dibuix “La Grande Chaumière”, on Modigliani coneix a la seva “amant” Jeanne Hébuterne. Aquesta acadèmia estava (i està) al número 14 del carrer de mateix nom[1]. L’estudi de Modigliani estava al número 8.

Com em vist en el segon text annexat, “Jacint Salvadó, crònica vital i apassionada del nostre Cintu Quadrus”, aquest marxa a París el 1919 i deia: “… Un altre dia, em trobo a un pintor català que es deia (Claudi) Castelucho, que tenia una Acadèmia (“La Grande Chaumière”), i em va oferir treball de tipus administratiu. Allí vaig conèixer a molts pintors. Vaig tornar a dibuixar molt….”.

Possiblement el mestre de dibuix de “La Grande Chaumière” que surt a “Les amants de Montparnasse” sigui aquest Claudi Castelucho.

El “Cintu Quadrus” de  “Arlequin assis” de Picasso, “Jules et Jim” de Truiffaut, Henri-Pierre Roché, Modigliani, “La Grande Chaumière” i un altre cop Jacint Salvadó. Un tomb per la cultura.

[1] Per una informació més completa sobre “La Grande Chaumière” podeu accedir al text “Els indrets mironians a París” de l’apartat “Textos mironians” d’aquest mateix web.

.

.

.

.

.

.