Teníem previst, com cada any, anar els tres mesos d’estiu a Mont-roig. Però a vegades la realitat s’imposa. Uns petits problemes, però molestos i prou llargs, de salut ens va obligar a quedar-nos a Sant Cugat. A l’estiu a Mont-roig sempre m’enduc alguns treballs culturals, però l’important és gaudir d’aquella contrada, dels amics, dels banys a la mar.
Me’n adono que quan tens una certa edat comences a seguir una mena de curs d’anatomia humana, ja sigui pel que et passa a tu com pel que veus que tenen els amics. Fins uns anys enrere desconeixia que tenim uns tendons dits supraespinós, trocànter, piramidal o que podies tenir fascitis plantar (no té res a veure amb el “fascio”), que se’t podia trencar l’húmer. Ara aquests mots ens són familiars a casa. Haguera preferit desconèixer tots aquest mots.
Aquesta estranya introducció em porta a explicar que davant la situació d’estar tancat a casa, sense poder conduir cap dels dos (la Glòria i jo), em va venir la idea d’aprofitar el temps, de distreure’m, escrivint una mena de memòries. Aviat vaig decidir que havia de establir un període temporal, sinó podia ser massa ambiciós. Així fou com vaig decidir que anirien des del naixement (1950) fins el casament (1977). Aquesta data final tenia més implicacions. També era, més o menys, la fi d’un període concret: els estudis d’Enginyeria i del Servei militar. Després vindria una nova vida familiar i de treball. Potser d’aquí un temps, amb d’altres problemes inesperats, encetaré la continuació.
Porto una munió d’articles i llibres escrits, però aquest ha estat un cas especial. Fins ara he escrit sense pensar en el lector que s’hi aproparà, tampoc quants serien. Es a dir, sense cap compromís. Ara en aquest llibre tenia sempre present els lectors, (en principi) exactament dos: la Glòria i la meva filla Clara. Escrivia pensant en elles. Sobretot en quines informacions familiars, meves i dels meus ascendents, li podia transmetre a la Clara.
És el tiratge més curt que he fet mai: dos exemplars impresos casa i portant-los a enquadernar.
Més enllà d’elles, probablement dintre d’uns quants anys també el llegirà el meu net. Per això m’ha fet gràcia datar l’inici del llibre de la següent manera: “L’Èric avui té dos anys i vint-i-quatre dies (2023)”.
El meu treball cultural va començar amb el cinema, pot ser influït en el local de cinema del meu avi (i després del meu oncle, germà del meu pare) de Mont-roig. Sí, jo també he estat un xiquet com aquell de “Cinema paradiso”. He volgut titular-lo “Un llarg pla seqüencia, amb alguns inserts”. Sí, la vida és com un llarg pla seqüencia, on jo hi he inserit alguns “flash-backs” sobre els meus ascendents.
És un text de 215 pàgines[1] sense capítols, que flueix com la pròpia vida. He intentat fugir de la seriositat. Per exemple, comença dient: “Vaig néixer el 26 de juliol de 1950. Era dimecres, me’n recordo com si fos ahir. Crec que era al vespre; això ja no ho tinc tan clar…”.
A grans trets, hi ha la meva tranquil·la infantessa a Barcelona, al barri del Clot, els meus anys (els 60) al col·legi dels Maristes on cal dir que no vaig tenir cap problema “estrany” (passat els anys sí ho vaig saber d’un company). Jo era un xiquet més o menys bon estudiant i una mica solitari, que vivia amagat rere de la lectura de llibres i més llibres d’història, des les guerres púniques a les carlines del segle XIX.
Rainer Maria Rilke deia que “La veritable pàtria de l’home és la infantessa”. En el meu cas no és la infantessa, sinó l’estada dels tres mesos de vacances escolars a Mont-roig, al xalet que havia fet l’avi Francesc “Cisquet” Rom Serra l’any 1933 a la partida dels Prats, a tocar de la mar (al “Casal Miramar”).
A Barcelona la meva vida es reduïa als carrers al voltant de casa, Consell de Cent a tocar de la plaça de les Glòries (“catalanes” sempre hi afegia l’avi) i el col·legi del Passeig de Sant Joan. Eren carrers i cases. Als Prats vivia a la natura, ajudava a regar l’hort de casa, jugava a tota hora amb els xiquets del voltant, teníem la mar a tocar, sentia explicar coses del camp, dels conreus, als pagesos del voltant. Vivíem gairebé aïllats en aquell entorn. El poble, Mont-roig, estava a uns sis quilòmetres terra endins. Sols hi anava, amb carro i amb un farcellet, per les Festes d’estiu, a l’inici d’agost. Aleshores m’allotjava a casa la meva àvia paterna, a “cal Panadero”; en els pobles gairebé tothom adquireix el renom, que ve d’antic, de la casa familiar. L’avi havia mort.
Al pis de dalt hi havia el cinema, un dels dos que tenia el poble. Era el “Cine Martí”, rebatejat després de la Guerra Civil. Havia estat el cinema del “Casino republicà”. L’altre era el que havia estat del “Casino carlista” (“el “Centre Legitimista”). Al primer hi anaven els perdedors de la guerra i al segon els vencedors. Mai, ni uns ni altres, van renunciar del seu passat. Fins i tot, aquells descendents dels carlins, quan varen tancar el 1983 el seu cinema es van negar a anar al que era nou local del Cine Martí (del 1969 al 1992), tot i que no estava físicament en aquell local republicà.
M’agrada dir que vinc de “mala gent”. Algun ses sorprenen. Vegeu sinó, el “Casino republicà” (dit “El Porvenir democràtic”) estava a casa del meu avi patern. El meu besavi per part de mare fou el president del “Centre obrer de Mont-roig”; el meu avi “Cisquet” hi duia el grup teatral i la meva avia Dolors hi venia a la cooperativa. Passat els anys, alguns vells carlins del poble, n’hi havia molts, al veure algunes activitats meves, deien “clar, ja li ve de família”.
Mont-roig també va tenir un paper important en la meva adolescència. Allà als Prats s’hi van anar congregant un bon grup de xiquets i xiquetes. Anàvem a Cambrils, a uns 6 quilòmetres, en tren. Passejàvem pel seu port, aleshores, a mitjans dels seixanta, tranquil i sense forasters (no en dèiem encara turistes).
Als Prats hi va fer cap el Raúl Ruiz; seria el company d’una d’aquelles xiquetes amigues. La meva vida va començar a canviar. Era tres anys més gran. Em va fer llegir dos llibres que serien cabdals. Un era “Cien años de soledad” (1967) de Gabriel García Márquez; s’acabava de publicar. L’altre “Les històries naturals” (1960) de Joan Perucho. El primer em va captivar, fascinar. Tan fou així que vaig decidir que si mai tenia una filla li posaria Amaranta. Bé, quan va arribar el moment, la família em va convèncer de cercar un altre nom. Fou Clara.
“Les històries naturals” succeïen en gran part a Pratdip, el poble del costat de Mont-roig. A l’Antoni de Montpalau i l’Onofre de Dip els vaig incorporar als meus personatges mítics de ficció. La trama es centrava a Pratdip, on hi vivia un vampir de nom Onofre de Dip que, passats els segles, s’acabaria convertint en bandoler carlí durant la Primera Guerra Carlina (del 1833 al 1840).
La meva relació amb Raúl Ruiz (1947-1987) fou intensa i fructífera. Va morir amb tan sols 39 anys. Ha estat el meu “compañero del alma, tan temprano” que deia Miguel Hernández. Molt probablement el meu camí cultural haguera estat més reduït sense la seva influència. Vegeu els punts 39 i 40 d’aquesta “Hemeroteca particular”.
Dels Maristes vaig passar a l’Escola d’Enginyers. Fou un xoc enorme. A Preuniversitari, quan quedaven uns tres mesos per acabar el curs, ens van preguntar quins aniríem a Enginyers i ens van fer un curset de “Matemàtica moderna”, tot allò dels conjunts. Vàrem topar amb el futur com qui sense esperar-s’ho es colpeja amb una paret. Conseqüència: repetir curs.
Anar a l’Escola d’Enginyers, a finals dels seixanta, fou un gran canvi d’entorn social. Fins aleshores es limitava a casa (on es parlava dels temps de la República) i els Maristes on no es parlava de res que no fos la religió i ens donaven aquella “Formación del Espíritu Nacional” (FEN) franquista. Tot d’una vaig viure aquell impetuós entorn antifranquista. Jo ja venia mínimament preparat de casa i allà vaig amarar-me de les teories socials i polítiques d’avantguarda. Marx i Lenin van agafar el relleu del meu poc interès per sants i santes. Mai vaig ser religiós. Ja de xiquet veia allò com una cosa aliena, allunyada. En aquells anys d’inicis dels setanta semblava que vivíem la vigília del canvi social.
Un dia de desembre de 1968 vaig anar al Teatre Poliorama a veure “Marat-Sade” (Peter Weiss, 1963), que tenia per subtítol “Persecución y asesinato de Juan Pablo Marat representado por los asilados del Hospital de Charenton bajo la dirección del señor de Sade”. Un cosí, que també tenia tres anys més que jo, em va suggerir acompanyar-lo amb el seu grup d’amics. Veure aquells bojos pel mig del pati de butaques i cridant-nos gairebé a la cara “Marat, Marat, ¿qué han hecho de tu revolución?” o “¡Revolución!, ¡Revolución!”, fou un gran impacte.
Al cap de pocs dies vaig comprar la revista de teatre “Primer Acto” núm. 102 (setembre 1968) on hi sortia un ampli reportatge. També el llibre: “Persecución y asesinato de Jean-Paul Marat…” de Peter Weiss, editat a Mèxic per Editorial Grijalbo (1965), en una versió castellana de Manuel Sacristán. I aquell “Peter Weiss: Poesía y verdad” de Josep Maria Carandell (Cuadernos Taurus, 1968). Vegeu el punt 01 d’aquesta “Hemeroteca particular”.
Cap el 1970, amb la colla d’aquells amics del meu cosí vaig anar per primer cop a un cine club, el Montseny. Estava relativament a prop de casa, al Col·legi Sant Pere Claver dels Jesuïtes, al Clot (carrer València núm. 680). El portava Carlos Benito Para, després conegut com a realitzador com “Carlos Benpar”. Recordo un cicle de cinema txec amb subtítols en anglès. Una de les pel·lícules era “Los amores de una rubia” (1965) de Milos Forman. Per algun problema amb l’entitat que l’acollia va haver de tancar el 1971. En vaig gaudir poc. Aquests inicis cinematogràfics em van dur a començar a comprar la revista “Nuestro Cine”, germana de “Primer Acto”.
A inicis de curs 1970-1971, esperonat per un company de l’Escola d’Enginyers, em vaig apuntar a un curs sobre la història del cinema que feia Miquel Porter Moix. Vaig conèixer Lumière, Georges Méliès… els Griffith (“El naixement d’una nació”, 1915) i els Eisenstein: “El cuirassat Potemkin” (1925) i “Octubre” (1928). Aquestes les vàrem analitzar amb detall. Poc després, l’11 de febrer de 1971, a la sala d’actes (acabada d’inaugurar) de l’Escola d’Enginyers, el Departament d’Activitats Culturals (D.A.C.) de la Delegació d’Alumnes va projectar “Octubre”. Aquella gran sala es va omplir. Estàvem en ple franquisme veient els fets de la Revolució d’octubre russa. La majoria no teníem coneixement amb detall d’aquest fet i seguir la trama pel·lícula s’esdevenia difícil. Hi havia intertítols en rus.
La gent va començar a demanar si algú ho podia anar explicant. Es va aturar la projecció i un dels organitzadors va preguntar si algú podia fer-ho. Vaig esperar uns prudents moments i finalment vaig alçar el braç. A més de les sessions del Porter Moix, havia comprar el “Nuestro Cine” núm. 100-101 (agost-setembre 1970) dedicat a Eisentein i on hi havia el guió de “Octubre”. Em van donar un micròfon i, a les fosques, millor!, vaig anar descrivint els fets més rellevants. Sí, el tsar Nicolàs II era l’autòcrata, però qui eren els menxevics, els bolxevics, Kérensky… També crec que deuria afegir algun comentari cinèfil recentment après. Deuria semblar un gran estudiós. Poca cosa més sabia aleshores de cinema.
Al acabar la projecció se’m van acostar alguns dels organitzadors per dir-me si volia incorporar-me a l’equip que gestionava aquelles sessions dels dijous. No eren de l’existent Cine Club Ingenieros (C.C.I.), que funcionava els dissabtes, eren, com ja he dit, del Departament d’Activitats Culturals.
El C.C.I. el duia Ricard Passanau, que l’havia heretat del Ramón Font i aquest del Joaquim Romaguera. El curs següent, 1971-1972, els dos equips es coordinarien i van acabar integrats. Aleshores fou quan es va incorporar el company (de tants anys i projectes) Juan Manuel García Ferrer. Vegeu els punts 07 i del 03 al 06 d’aquesta “Hemeroteca particular”. Sobre Joaquim Romaguera els punts 76 i 128. I sobre Juan Manuel García Ferrer el punt 103.
El treball al C.C.I va dur a la creació de la “Central del Curt” (C.D.C.). Fou a inicis de 1974. Vaig proposar a Joan Martí Valls (“Cine Club Informe 35”) i Albert López (“Cine Club Mirador”) que podríem organitzar una plataforma de distribució de tot aquell material de cinema marginal. Seria la que faria arribar aquelles pel·lícules socialment compromeses fetes a casa nostra o les que ens arribaven de l’estranger a molts cine-clubs o d’altres entitats de tot l’Estat espanyol durant el darrer franquisme i la mitificada transició. Aquesta experiència va durar fins el 1982. Sobre la C.D.C. vegeu els punts 08 i del 27 al 30 d’aquesta “Hemeroteca particular”. Concretament en el punt 27 hi ha un detall de dades sobre el volum de distribució. Faré un resum: 327 contractacions a l’any que corresponien a 610 pel·lícules. Això donada 21.116 minuts l’any que representen unes 20 sessions al mes (de 90 minuts).
Aquells anys setanta els vaig passar anant a l’Escola d’Enginyers, organitzant (amb el Juan Manuel García Ferrer) el C.C.I. i posteriorment la C.D.C. També el maleit Servei militar: Sant Climent de Sescebes, Fuencarral (Madrid) i el C.I.R. de marines (València).
No vull deixar d’esmentar la relació que vaig iniciar amb el que serien grans amics: Joaquim Romaguera (1941-2006) i Llorenç Soler (1936-2022).
En aquest llibre he fet una crònica que va més enllà de la infantessa i l’adolescència, però que beu d’aquella època, de quan era un xiquet que, als Prats, a Mont-roig, descobreix la natura i la vida del pagès, que s’amara de les vivències dels seus avantpassats, de la memòria oral de la família.
Permeteu-me esmentar el final: “A la tornada del viatge de noces, des d’Amsterdam a Barcelona ens va acompanyar un company de la feina que el vàrem recollir allà. Vam fer el viatge d’una tirada. Arribàvem a la frontera de La Jonquera cap a les dues o les tres de la nit. Ens atura un guàrdia civil, mira a dins del cotxe, veu que érem tres persones i em pregunta: ¿De donde vienen? Jo seriós i endormiscat li respon que de viatge de noces. Em mira estranyat i sense ganes d’allargar la conversa i em diu: Pasen”.
[1] En DIN A4, amb interlineat senzill.
.
.
.
