Dèiem que part de l’equip de “Cinema 2002” van començar a col·laborar a “Nueva Lente”, una revista del mateix grup dedicada inicialment a la fotografia. En aquesta vaig començar les seccions dedicades als curtmetratges i una altra de títol “La perspectiva infinita”.
La meva inicial passió cinematogràfica (i teatral) s’havia anat ampliant (lògicament) a d’altres vessants de la cultura. Som molts els que joves i que veníem d’ambients els coneixements culturals eren minsos. Vam descobrir pel·lícules fascinants i estranyes i llegir les seves crítiques en revistes especialitzades (fonamentalment) trobàvem referencies a pintors, escriptors o músics. Un cert neguit vital ens duia a cercar aquests referents. L’André Delvaux de “El hombre del cráneo rasurada” (1965) i “Una noche, un tren” (1968) em va encaminar als quadres de Paul Delvaux o Magritte. “Apocalypse now” (1979) de Francis Ford Coppola a llegir “El corazón de las tinieblas” de Joseph Conrad. El context tan peculiar (i mafiós) italià de “Cadáveres excelentes” (1976) de Francesco Rosi a la novel·la “El contexto” de Leonardo Sciascia i, per extensió, als temes sicilians i a la sociopolítica italiana. La música (ja) de la primera seqüència de “Muerte en Venecia” (1971) de Luchino Visconti a la Quinta Simfonia de Gustav Mahler. “2001, una odissea del espacio” (1968) d’Stanley Kubrick al “Réquiem” i “Lux eterna” de György Ligeti. O “Dulces cazadores” (1972) de Ruy Guerra al cant d’origen medieval de “Carmina Burana” de Carl Orff.
Per altra banda, un va tenir una mena de professor particular en el company Raúl Ruiz. Tenia tres anys més, i això en la joventut marca prou. Va morir al 1987, amb trenta-nou anys: “Un manotazo duro, un golpe helado, un hachazo invisible y homicida, un empujón brutal te ha derribado…” (“Elegía” de Miguel Hernández, dedicada al seu amic Ramón Sijé). Del Raúl em vaig impregnar de l’entusiasme per Edgar Allan Poe, Jorge Luis Borges, Pasolini i (també) Sciascia, entre d’altres.
Fruit d’aquestes relacions entre el cinema i d’altres vessants culturals són els textos: “L’onorevole Pasolini” a “Cinema 2002”, núm. 50, pàg. 48 (abril 1979); on ja hi havia Borges, en concret: “Pierre Menard, autor de El Quijote” i “Examen de la obra d’Herbert Quain”. “¡Que grande ser joven y americano (del Norte claro)!” a “Cinema 2002”, núm. 53-54, pàg. 60 (juliol-agost 1979), amb “La caída de la Casa Usher” d’Edgar Allan Poe. O, finalment, “El laberinto de Apocalypse now, un juego con espejos que se desplazan” a “Cinema 2002”, núm. 63, pàg. 60 (maig 1980), on a més de Joseph Conrad i la seva narració “El corazón de las tinieblas” hi havia molt de Borges, o per acabar-ho de rematar “La nave los locos” del Bosco. També desenvolupava una curiosa i/o estranya relació de la pel·lícula de Coppola amb “2001, una odissea del espacio” (1968) d’Stanley Kubrick. Tots aquests textos els podeu trobar a l’apartat “Textos de cinema” d’aquest web.
Aquest camins celestes, relacions versemblants, foren la gènesi de la sèrie “La perspectiva infinita”. Va començar a “Nueva Lente” i va continuar a “Cinema 2001”. En el text número onze de la sèrie, el que es va publicar a “Cinema 2001” (“El Sur: en mi imaginación…” al núm. 3, pàg. 52, desembre 1983) hi havia una introducció que delimitava el perfil, el traç, de la sèrie. Començava amb una citació del llibre “Borges, hacia una interpretación” (pàg. 119) d’Emir Rodríguez Monegal (Ediciones de Bolsillo, núm. 478): “Encontramos aquí el recurso, típicamente borgiano, de la mise en abisme: la perspectiva infinita de textos que remiten a textos”; i continuava amb les meves conjectures, el meu raonament: “Fabular a partir de ese mundo caótico definido por los films, proponer realidades posibles, descender a poéticas imposibles, partir del cine huyendo de él para volver cíclicamente, orquestar propuestas que se configuran en torno a diversidad de anotaciones (pequeñas realidades) desperdigadas en films”.
Els textos foren:
“Nueva Lente”
1: “Eboli, Rosi, Levi y el terremoto”, núm. 103, pàg. 43 (març 1981)
11: “El Sur: en mi imaginación…”, núm. 3, pàg. 52 (desembre 1983)
Aquests textos estan en el primer arxiu annexat.
En vaig escriure un altre que no es va arribar a publicar perquè “Cinema 2001” es va acabar abruptament. Seria el text núm. 12:”Italo-americanos: amen”. Havia de sortir el gener de 1984. Està en el segon arxiu annexat.
Però “La perspectiva infinita” tindria una segona etapa. Uns quatre anys més tard se’ns va demanar, al company (de sempre) Juan Manuel García Ferrer i a mi, si volíem fer una col·laboració al “Fulls informatius dels Enginyers” (més tard seria: “Fulls dels Enginyers”). Vam iniciar-la amb un text conjunt on explicàvem que el títol d’aquesta secció. Escrivíem: “La proposta que hom ens féu va ser molt clara: Vosaltres que sou del grup de cinema de la Comissió de Cultura, ¿per què no escriviu… sobre cinema, sobre les estrenes cinematogràfiques? Vam recollir el suggeriment i ens hi disposem, però donant una mica el tomb a la proposta. Sense descartar que algun dia ens agafi la dèria d’escriure directament sobre alguna estrena cinematogràfica, prendrem aquestes en general com a punt de partida per navegar per mil i un temes, bo lligant caps per aquí i per allà. El cinema serà l’excusa, el bastiment i els fons del decorat… El títol de la secció, un cop aclarit això precedent, hauria de ser d’aquells als quals no cal cap explicació… Cercàvem una expressió que enclogués el significat del que hem exposat al paràgraf anterior… Era una finestra oberta de bat a bat per voluntat pròpia. Donant voltes a això de Finestra oberta de bat a bat, i no trobant-hi el qualificatiu adient, va sorgir això de La finestra infinita. I llavors la intuïció d’un plagi. Efectivament, La perspectiva infinita era el nom d’una secció de característiques semblants a la que avui comencem que va anar recorrent diverses publicacions cinematogràfiques. No hi va haver cap problema. Com que el titular de la secció era un dels sotasignants, es va poder arribar de pressa a un acord…”. Doncs bé, aquesta etapa, que va desenvolupar bàsicament García Ferrer, es va iniciar l’abril de 1988. He volgut reproduir els dos primers textos del company; serien els núm. 13 i 14, respectivament: “L’enginyer i el cinema” / 1, núm. 41 (abril 1988) i “L’enginyer i el cinema” / 2, núm. 61 (febrer 1990). En el primer es un comentari sobre la imatge del enginyer en el cinema. El segon s’inicia amb una interessant reflexió sobre perquè va estudiar Enginyeria i quina es la feina que fan els enginyers. Ell mateix, tot i treballar d’enginyer, després va fer la carrera de Geografia. Per a continuació fer un ràpid repàs de treballs no directament relacionats amb l’Enginyeria fets per enginyers d’aquí a prop. En un futur punt d’aquesta “Hemeroteca particular” faré una reflexió sobre la munió de textos que va publicar García Ferrer (veure el punt”42″).
Jo vaig fer set col·laboracions més (1999 a 2001). Són:
“Fulls dels Enginyers”
15: “De quin color són els trens?” / 1 (març 1999)
16: “De quin color són els trens?” / 2 (maig 1999)
17: “La tribu dels Yahoos” (setembre 1999)
18: “La mirada i la mort” (gener 2000)
19: “Morts com vius” (abril 2000)
20: “El cinema i les sotanes” (febrer 2001)
21: “Imatges i sons” (maig 2001)
Aquests darrers nou textos estan al tercer arxiu annexat.
