L’estiu del 1968, jo tenia divuit anys, va aparèixer el Raúl a Mont-roig, al xalet (“La Garbinada”) del costat del nostre, als Prats. Els Prats són aquella partida, aquell conjunt de petites finques de la franja litoral que van des del barranc de la Pixerota fins el barranc de la Porquerola (ara Càmping Playa Montroig), i que, més o menys, venen també delimitades per la via del tren.
El Raúl era el company de curs a la universitat de la Mercè Rosell, la Merche, amiga d’adolescència. Quan es van casar, van comprar un terreny a Les Pobles, a prop de la N340, on s’hi van fer una casa, que l’anomenaven Golconda. Un quadre de Magritte (1953) hi tenia la culpa. Aquesta partida de Les Pobles està compresa, més o menys, entre la carretera que baixa de Mont-roig cap el mar i fins arribar a la riera de Riudecanyes (que limita amb Cambrils), i des de l’autopista fins el mar. Del xalet nostre a Golconda hi ha una mica més d’un quilòmetre.
En el meu llunyà record el veig recomanant-me un llibre, cap el 1968, que després seria molt famós: “Cien años de soledad” de Gabriel García Márquez. Vaig quedar meravellat. Vaig pensar que si mai tenia una filla li posaria Amaranta. Bé, al final no ho vaig fer. També em va adreçar cap a Jorge Luis Borges, a Julio Cortázar (i la seva “Rayuela” amb el seu recorregut lliure de lectura), al món de Leonardo Sciascia (anys més tard, quan vaig anar a Sicília no em vaig perdre d’anar a Racalmuto el seu poble natal, aquella Regalpetra de la ficció, i a anar a l’associació d’antics treballadors de la “solfatara”…). I, finalment, cap a Joan Perucho (i aquelles “Les històries naturals” que succeïen en gran part al Pratdip, el poble del costat de Mont-roig). A partir del Raúl, tot un món…
A Golconda vàrem passar moltes tardes i nits d’estiu, jo ampliava considerablement el meu bagatge cultural, fonamentalment de literatura i art, i intentava traslladar-li els meus coneixements de cinema (a ell i a la Mercè). Un altre tema destacat era la relació de Joan Miró amb Mont-roig. Ells tenien la casa a prop, a uns dos-cents metres, del camí de la Caseta del Rellotge, que era per on Miró baixava cap el mar. El Raúl es sentia captivat pensant que per allí passejava i corria el pintor dels emotius paisatges mont-rogencs (de la seva primera època). Aquell mateix camí que jo vaig rodar simulant que era ell qui corria, el de blanc i negre d’inici de “D’un roig encès: Miró i Mont-roig” (1979). La Mercè també el recordava de les misses pels estiuejants dels primers anys seixanta al Mas de Romeu (en aquell indret que pintaria a “La casa de la palmera”, 1918).
Escrivia l’amic Joan Gart al “Ressò mont-rogenc”, tot parlant del meu documental “D’un roig encès: Miró i Mont-roig” (1979), en el núm. 46 (3r trimestre de 1993): “Era una nit de l’estiu del 84. Acabàvem de sopar a casa del Raúl Ruiz a Mont-roig, i estàvem plàcidament asseguts al porxo. Parlàvem i parlàvem… El Raúl ens havia explicat que estava escrivint una altra narració sobre la seva mítica Rocabruna… el Marcos Ordóñez no parava de posar tangos i fer-nos provar mate… Durant el dia havíem fet… un passeig seguint els indrets dels quadres de Joan Miró amb uns quants llibres sota el braç per tal de poder contemplar-los en el seu espai real… Ja a la nit, molt de nit, vam acabar parlant tan sols de Miró i Mont-roig…”.
Jo vaig escriure al “Ressò mont-rogenc” el text “Raúl Ruiz: cercant camins de llum”, en el núm. 12 (1r trimestre 1985), que començava: “No es pot assegurar que el lletraferit d’en Raúl navegant des de la mítica Taormina per la Mediterrània arribés a les costes tarragonines i quedés estranyament sorprès per la visió de les ruïnes de Miramar, i apropant-se a la llarga platja arenosa decidís (en un instant màgic) construir, en un indret proper, la desitjada Golconda. La realitat és sovint menys poètica…”. Era una crònica sobre la seva obra adreçava als mont-rogencs. Hi descrivia la seva trilogia històrica: “El tirano de Taormina” (Libros Hiperión, 1980), “Sixto VI. Relación inverosímil de un papado infinito” (Libros Hiperión, 1981 i Editorial Montesinos, 1986) i “La peregrina y prestigiosa historia de Arnaldo de Montferrat” (Libros Hiperión, 1984). Passava per les antigalles de “Un libro capital sobre capiteles”, novembre 1982), on, amb el seu company de sempre Manuel Pagès Buisan, aprofiten uns capitells per fer una explosió de pensaments recorrent diversos camins celestes. I també per la modernitat de “Los papeles de Flavio Alvisi” (Editorial Montesinos, 1985), sobre les investigacions d’aquest periodista sobre una secreta societat anomenada la “Mano Blanca”.
Per a mi, són aquests anys en que les meves activitats culturals o cinematogràfiques tenen gairebé sovint al Raúl com a conversador, com a confrontació prèvia de les meves idees, dels meus projectes. Ell, lògicament, m’acompanyà en aquella projecció privada que li vaig fer a Joan Miró del meu documental. Era aquell 21 de juny de 1980, a l’estudi dels arquitectes Enric Tous i Josep Maria Fargas que relatava en el punt 32 d’aquesta “Hemeroteca particular”.
No sé si era perquè m’ho demanava el Raúl o bé perquè em sortia a mi, però recordo comentar-li fets i anècdotes del Mont-roig de principis del segle XX, de les coses que jo havia escoltat als meus avis materns (Francesc Rom Serra i Dolors Ferratjes Tost). Eren guspires Mont-roig.
El Raúl va crear un món imaginari que succeïa en la seva Rocabruna (una mena de transliteració mental de Mont-roig). Rocabruna era el seu paradís habitable. Va arribar a publicar tres narracions: “Los vagabundos y el profesor Ribalta” (publicat a la revista “Gimlet” núm. 5, de juliol de 1981), “El diaño” (dins del llibre “Un libro capital sobre capiteles”, novembre 1982) i “El farero de Marina” (escrit al voltant de l’estiu de 1984 i publicat amb motiu de la seva mort a “El País” el 20 d’agost de 1987); i deixant una altre narració inconclusa sobre aquell professor Ribalta. Els vam publicar conjuntament en el llibre “Raúl Ruiz (Una mirada blava per reinventar el món)” de J.M. García Ferrer i Martí Rom, dins de la col·lecció de personatges (núm. 7, 1988) publicats pel Col·legi / Associació d’Enginyers; i també al “Ressò mont-rogenc” números 27 a 30 (1988-1989).
Ja en aquell text publicat al “Ressò mont-rogenc”, en el núm. 12 (1r trimestre 1985), “Raúl Ruiz: cercant camins de llum”, jo feia unes aportacions d’alguns aspectes del seu cicle dedicat a Rocabruna. Deia que “podem trobar ja alguns elements contextuals de la recreada Rocabruna a la narració “Martí Rom, Miró, Mont-roig: la Constelación núm. 24”) del llibre “La mirada del idiota”. S’insinua un món màgic, hi ha certes anotacions sense concretar que ens fa intuir personatges, imaginar situacions; també s’hi pot trobar un breu recull d’alguns fets històrics sobre Mont-roig…”. Aquesta narració, primer es va publicar a la revista “Nueva Lente” núm. 100 (desembre de 1980), després es va reproduir en aquell “Ressò mont-rogenc” (inicis de 1984) especial dedicat a Joan Miró en motiu de la seva mort (25-12-1983). I, finalment, sortiria integrat en aquell llibre que el Raúl va dedicar al cinema: “La mirada del idiota” (Editorial Montesinos, 1984).
Fossa a negre. El Raúl va morir el 18 d’agost de 1987. Aleshores vaig escriure al “Ressò mont-rogenc” el text “… Però Rocabruna viu, crònica d’un gra d’arena”, en el núm. 22 (3r trimestre de 1987). Després es va anar publicant un llarg text, “Rocabruna: un cicle inexistent, un poble increïblement versemblant”, que descrivia aquesta Rocabruna estimada, aquest Mont-roig creat en la ment del Raúl, fou en els números en els números 27 (4r trimestre de 1988), 28 (1r trimestre de 1989), 29 (2n trimestre de 1989) i 30 (3r trimestre de 1989). Aquests textos els podeu trobar a l’arxiu annexat d’aquest punt.
Amb el Juan Manuel García Ferrer fèiem aquella sèrie anual de llibres i documentals dedicats a “Personatges de la cultura”, en el si del “Cine Club de l’Associació d’Enginyers”. L’havíem iniciat el 1982 amb Carles Santos (veure el punt 34 d’aquesta “Hemeroteca particular”). El 1988 vam decidir dedicar-lo al Raúl. Mig any després de la seva mort ens reuníem un dia cada setmana a sopar a casa la Mercè uns grup d’amics del Raúl, encapçalats pel Manuel Pagès, per anar definint el llibre. Vam recollir textos d’amics sobre els seus llibres, com un de Marcos Ordoñez sobre “El tirano de Taormina” (Libros Hiperión, 1980) o de Javier García Sánchez sobre “Hay un lugar feliz lejos, muy lejos” (Editorial Montesinos, 1987) i “Discurso de vivir” (Editorial Montesinos, 1987). També textos del Raúl que s’havien anat publicant a diaris i revistes. M’agrada recordar: “Miró, el niño nonagenario” (“El Periódico”, 21 d’abril de 1983) o “El corsario que amaba las luciérnagas” (“El Periódico”, 2 de desembre de 1983). També hi havia onze cartes que alguns amics escrivíem al Raúl en motiu d’aquest llibre. Eren de: Santos Alonso, Luís Mateo Díez, Javier García Sánchez, Carlos-Bolívar Gómez González, Manuel Longares, Joaquin Martín, Manuel Pagès, Montserrat Roig, Santiago R. Santerbás, Fernando Valls, i jo.
El llibre avançava un tema que el Raúl havia començat a estructurar, un nou cicle de relats. Estava dedicat a l’idiota. El Raúl havia iniciat el text dedicat a la pel·lícula “The last Picture show” (1971) de Peter Bogdanovich, que primer publicaria a la revista “Cinema 2001” núm. 2 (novembre de 1983), amb una citació de Julio Cortázar: “Ahora que lo pienso la idiotez debe ser eso: poder entusiasmarse todo el tiempo por cualquier cosa que a uno le guste, sin que un dibujito en una pared tenga que verse menoscabado por el recuerdo de los frescos de Giotto en Padua…”. Al morir vam trobar una relació d’uns vint títols dels textos que volia escriure. Només va acabar el dos primers: “Irremediable” i “Genealogía del idiota”. El juliol de 1987, un mes abans de morir, va publicar a la revista “Quimera” núm. 65 el text “El cerebro del idiota y la amistad”. A la dedicatòria deia: “Para Maribel, Juan, Luis, mis dos Manolos y el resto innumerable de amigos que han estado últimamente muy cerca de mi cerebro, pero siempre cerca de mi corazón”. Començava: “Un día ocurre que el idiota pierde la memoria…”. En el llibre dèiem: “Els fets ens situen davant la terrible realitat, el final feliç d’aquesta narració tan sols resulta una ficció”. Un dia, durant els seus últims mesos, el Raúl va anar a una conferencia sobre literatura i allí va trobar a un emergent i modern escriptor que anava amb el cabell totalment rapat; aquest dirigint-se al Raúl (també sense cabell) li va dir alguna cosa com: “¡que! tú también vas a la moda”, i el Raúl li va contestar ras i curt: “no, en mi caso es càncer”.
Aquelles onze cartes que amics van escriure en aquell llibre estaven pensades com a “cartes a l’idiota” i dèiem que “els autors de les cartes desitgem ser uns idiotes que intenten honorar a aquell idiota que ja no hi és”. Aquest llibre d’Enginyers, coordinat com sempre amb Juan Manuel García Ferrer, era: “Raúl Ruiz, una mirada blava per reinventar el món” (desembre 1988).
Cada any, al acabar el projecte (llibre i documental), cap a mitjan de desembre, fèiem una sessió de presentació a Enginyers. Aquest cop la vam fer el 15 de desembre (de 1988). A més de presentar el llibre es van projectar: “Raúl Ruiz” (1988), 15 min., i “Àlbum Raúl Ruiz” (1988), 18 min. La primera era una recopilació de dues entrevistes que li van fer a TVE, que per sort i amb l’ajut d’amics vam poder recuperar. Eren dels programes: “El Cuervo de papel” (1984) i “La novela española hoy” (1986).
“Àlbum Raúl Ruiz” es un recull de les devocions culturals del Raúl, de fragments dels seus escrits. Hi havia “Alicia en el país de las maravillas” de Lewis Carroll (escrivia el Raúl: “¡Que inválida envidia, incapacidad de traspasar espejos, leyendo!!), quadres de Gustav Klimt o de René Magritte; però també aquell soroll del tren que passava a prop del xalet de Golconda, les palmeres, una tassa de cafè (molt cafè), el mar…
També el mar, i el far, de la pel·lícula “Calabuch” (1956) de Luís García Berlanga, on veiem a Manuel Alexandre escrivint molt pausadament el nom d’aquella barca (“Esperanza”) i dient-li al savi americà que “es un trabajo muy urgente… en tres días puedo acabarlo”. L’escena dels miralls de “La dama de Shanghai” (1947) d’Orson Welles. La troballa per aquella mena de “policia del pensament” (en la línia de “1984” de George Orwell) d’aquella “biblioteca secreta” de “Fahrenheit 451” (1966) de François Truffaut i aquells homes-llibre de les seqüencies finals (“una minoría de indeseables que claman en el desierto”). O aquella bola de neu que cau d’una mà moribunda tot dient una paraula màgica (“Rosebud”) en la primera seqüència de “Ciudadano Kane” (1941) d’Orson Welles.
També hi ha l’inici de “Muerte en Venecia” (1971) de Luchino Visconti, i la música de Gustav Mahler. O moltes de les seves músiques estimades… per exemple, el Cànon de Pachelbel, les cançons de la Maria del Mar Bonet (“Alenar”: “Adéu lluna de nit / adéu sol de migdia / adéu a tots els estels / que me féreu companyia… jo he cantat en nom vostro / la vostra veu és la mia” ), o el “Mediterráneo” de Joan Manuel Serrat.
Al final d’aquella sessió a Enginyers, del 15 de desembre de 1988, vam fer una taula rodona sobre el Raúl on vam parlar Fernando Valls, Manuel Pagès i jo. Ho vam aprofitar per enregistrar aquest acte, són 29 minuts (“Tres miradas sobre Raúl Ruiz”).
Dos anys després de la mort del Raúl Ruiz, Marcos Ordóñez va publicar la novel.la “A cualquiera puede sucederle” (Plaza y Janés Editores, 1990). Deia a la contracoberta: “Toda muerte es un asesinato. Hay un oscuro escritor que va a morir porque el olvido mata. Hay un escritor joven que no puede olvidar… Este es el libro que los dos escritores hicimos juntos”. El llibre comença dient: “¿Se puede hablar de la Muerte? En este mismo barrio, tres o cuatro calles más abajo, vive un hombre que pronto va a morir. No lo sabe todavía. Lo saben casi todos los demás… Tres meses, seis meses, con suerte un año…”. Aquesta es una de les trames importants de la novel.la. A la pàg. 64 escriu: “…una voz telefónica, tras hablar de su trabajo en una entidad multinacional, la difícil aclimatación, el frío y la sempiterna lluvia, y antes de pasar al capítulo de los proyectos y gestiones pendientes, sobrevoló el de los amigos comunes para… comentarme en dos frases que Ricardo Rey tenía un tumor cerebral y los médicos le daban un año de vida…”.
Sobre aquest mateix llibre i Ricardo Rey, el Juan Manuel García Ferrer publicava una de les seves “perspectives infinites” als “Fulls informatius” del Col·legi d’Enginyers. Es “Que sont mes amis devenus” (juliol de 1990). Es el sisè text (pàg.6 i 7) de l’arxiu annexat del punt “42”.
El mateix Marcos Ordóñez va escriure un article a “El País” (6 de setembre de 2012), quan feia vint-i-cinc anys de la mort de Raúl. Començava: “En nuestro país, un escritor muerto es, con raras excepciones, un escritor enterrado…”. Més endavant recordava: “…vimos salir el sol incontables veces: botellas vacías, ceniceros llenos. Una generosidad inmensa… Lo que más recuerdo ahora… son aquellas charlas riquísimas, siempre atravesadas de carcajadas, y aquella frase programática dicha sin énfasis, con una sonrisa, como Raúl decía siempre las cosas más serias: “El día en que ceda y baje la guardia, me habrán vencido”…”. Algunes d’aquestes nits i matinades deurien succeir a Golconda, a Les Pobles, a Mont-roig. Jo en recordo algunes. Ho certificava uns quants paràgrafs abans Joan Gart, en aquell “Ressò mont-rogenc”, tot parlant, entre d’altres, de Miró i Mont-roig.
Recordo una anècdota curiosa que m’explicà el Raúl (o la Mercè). Deuria ser un dia d’estiu d’inicis dels anys vuitanta quan veuen apropant-se al seu xalet a una persona que els hi pregunta si saben on era el xalet on estiuejava Maria Moliner. Li van dir que era allà a prop, a uns escassos dos-cents metres. Abans de marxar, el Raúl li va dir que l’havia reconegut, que era el (famós) historiador americà Gabriel Jackson Aquest va viure a Barcelona del 1983 al 2010; abans ja havia fet molts viatges per Catalunya i Espanya. Suposo que deuria quedar un xic estranyat.
Sí, Maria Moliner, la del famós “Diccionario de uso del español” estiuejava a Les Pobles, a Mont-roig. Estava casada amb el mont-rogenc Ferran Ramon Ferrando, catedràtic i un dels introductors a Espanya de la teoria de la relativitat d’Einstein. En el punt “37” d’aquesta “Hemeroteca particular” es citen varis textos que vaig fer sobre aquesta història. Fa il·lusió pensar que Gabriel Jackson volia veure aquella taula rodona sota l’eucaliptus del seu xalet (la Pobla Oriola) on Maria Moliner escrivia els estius el seu diccionari.
BIBLIOGRAFIA DEL RAÚL RUIZ PÉREZ
Raúl Ruiz (Badalona, 2-10-1947 – Barcelona, 18-8-1987) havia estudiat Filosofia i Lletres. Del 1970 al 1980 va fer de professor de literatura i art. A partir del 1980, amb trenta-tres anys, es va dedicar exclusivament a escriure. En només en set anys va aconseguir una extraordinària i reconeguda producció literària.
Llibres:
“El tirano de Taormina” (Libros Hiperión, 1980)
“Cuentemas” (Libros Hiperión, 1981)
“Sixto VI. Relación inverosímil de un papado infinito” (Libros Hiperión, 1981 i Editorial Montesinos, 1986)
“Un libro capital sobre capiteles”, escrit amb Manuel Pagès (Libros Hiperión, 1982)
“La mirada del idiota” (Editorial Montesinos, 1984)
“La peregrina y prestigiosa historia de Arnaldo de Montferrat” (Libros Hiperión, 1984)
“Los papeles de Flavio Alvisi” (Editorial Montesinos, 1985)
“Hay un lugar feliz lejos, muy lejos” (Editorial Montesinos, 1987)
“Discurso de vivir” (Editorial Montesinos, 1987)
“La llave que brilla” (Editorial Anaya, 1987)
“El alfabeto de la luna” (Editorial Montesinos, 1992)
Es poden agrupar en:
Novel·les:
“El tirano de Taormina”
“Sixto VI”
“La peregrina y prestigiosa historia de Arnaldo de Montferrat”
Narracions curtes:
“Un libro capital sobre capiteles”
“Los papeles de Flavio Alvisi”
“El alfabeto de la luna”
“Hay un lugar feliz lejos, muy lejos”
Narracions cinematogràfiques:
“La mirada del idiota”
Poemes:
“Cuentemas”
“Discurso de vivir”
Conte infantil:
“La llave que brilla”
En total: onze llibres.
A més, va fer diverses traduccions. Entre d’altres d’algun Leonardo Sciaccia (per exemple, “Mata Hari en Palermo”, Montesinos Editor, 1986).
També va fer una munió de textos a diaris i diverses revistes. O un guió d’un còmic sobre un Robinson Crusoe que naufraga i apareix al port de Barcelona, que es va publicar en cinc capítols a la revista “El viejo topo” (del núm. 38 al 42, 1979-1980).
ADDENDA:
El 1992 l’Editorial Crítica va publicar un extens volum dedicat a “Historia y crítica de la literatura espanyola” i “Los Nuevos nombres: 1975-1990”, amb textos de Francisco Rico, Darío Villanueva, Santos Sanz Villanueva… Aquest últim escriu, a la pàg. 262: “El presente rompe los límites del pasado y penetra en él con la flexibilidad propiciada por la invención libre en el ciclo de Taormina de Raúl Ruiz… uno de los valores más prometedores de la nueva narrativa, falleció por desgracia en un momento de plena creatividad…”. Quan, a la pàg. 341, enceten un capítol dedicat a “Lugares de la imaginación hacia 1980…”, el Raúl hi es citat en el propi títol. Però quan li dediquen una major dedicació, entre d’altres citacions escampades pel llibre, és a les pàg. 350 i 351. Comença: “En la obra novelística de Raúl Ruiz destaca de un modo notorio la firme voluntad del autor de convertirlo todo en literatura…”. Santos Sanz Villanueva remarca, més endavant, un dels referents del Raúl quan escriu que “…convoca la autoridad de Borges para afirmar que “Ya no nos quedan más que citas”…”. I, conclou que “encerrando vida y cultura en unas creaciones unitarias, tiende Raúl Ruiz hacia esa novela total”.
A l’any següent, 1993, la “Colección Austral” de l’editorial Espasa Calpe publicava “Son cuentos. Antología del relato breve español, 1975-1993” de Fernando Valls. Van publicar el conte “El museo de Dubrovnik” (pàg. 213). L’autor remarcava parlant del seu últim llibre “El alfabeto de la luna” (publicat després de la seva mort): “… (son) veintiocho textos breves, encabezados por una cita de un autor afín en la que se alude a la luna… lo más significativo de estas breves fantasías, como ocurren gran parte de la obra de Raúl Ruiz, es su carácter mestizo y fragmentario. Encontramos en ellas todas las obsesiones vitales y literarias del autor… Y siempre trascendiendo la anécdota, utilizando el lenguaje para cargar de simbolismo la realidad…”.
El nostre “mont-rogenc” Raúl Ruiz, aquell estiuejant de Les Pobles, va morir als 39 anys. “Compañero del alma, tan temprano… temprano levantó la muerte el vuelo…”, com deia Miguel Hernández a “Elegia”.
A la introducció d’aquell llibre d’Enginyers, “Raúl Ruiz, una mirada blava per reinventar el món”, dèiem: “A Raúl Ruiz, perquè ens ha ajudat a conèixer d’altres espais culturals, a desxifrar els seus laberints i a estimar possibles lligams màgics i inversemblants, i amb qui haguéssim desitjat travessar algun mirall. I ara ja no hi és”.
.
Fotografia: Martí Rom
.
.
