(42) JUAN MANUEL GARCÍA FERRER (… I “LA PERSPECTIVA INFINITA”)

En molts punts anteriors d’aquesta “Hemeroteca particular” hi surt citat Juan Manuel García Ferrer, el company de tants anys i tants projectes. Hem proposo repassar amb un cert detall aquest camí transitat (sovint) conjuntament.

L’origen està a l’Escola d’Enginyers, on acabaríem els dos estudiant en aquella branca d’Organització Industrial, on fèiem cap (al tercer curs) molts dels que ens sentíem una mica allunyats de les branques més conreades, les més tecnològiques: Tècniques energètiques (vivíem la creixença de l’energia nuclear), Electricitat, Química… Com deia (punt “03”) jo m’incorporo al que seria el “Cine Club Ingenieros” (C.C.I.) després d’aquella sessió que em vaig trobar, sense esperar-m’ho, presentant la pel·lícula “Octubre” d’Eisenstein (11 de febrer de 1971). El curs següent (1971-1972) és quan es produeix aquella integració de les  sessions dels dijous (que organitzava el Departament d’Activitats Culturals) i les del propi C.C.I. (que conduïa Ricard Pasanau). Aleshores es va crear un equip de gestió, on també hi havia  Josep Maria Robusté (“Robus”) i Xavier Aguilà. A l’any següent (1972-1973) seria quan s’incorporaria Juan Manuel García Ferrer. Aquest agafarà un paper més rellevant durant els cursos 1974-1975 i 1975-1976, quan jo compagino el C.C.I. amb la Central del Curt. El 1976 acabem ambdós enginyers.

Jo havia publicat un primer article a la revista “Cinema 2002”, número 2 (abril de 1975), una crítica de la primera pel·lícula de Francesc Bellmunt (“Robin Hood nunca muere”, 1975). La revista havia nascut a Madrid el mes anterior de la mà de dos entusiastes professionals de la producció cinematogràfica, Santiago de Benito i Miguel Angel González. A la mateixa revista, en el núm. 7 (setembre de 1975), pàg. 36, vam publicar els dos (més aquell “Robus”) la crònica del festival “Molins de Rei-75: ¿un callejón sin salida?”. Com fèiem en el C.C.I. no s’especifica qui firmava cada text, era un treball col·lectiu.

En el núm. 23 (gener de 1977), pàg. 13, comencem els dos una secció dedicada a les projeccions que es feien a la “Filmoteca” de Barcelona. Firmem conjuntament, quatre pàgines, dedicades al “Cine Checo y una muestra del Festival de Mannheim”. En endavant anirem publicant la crònica de cicles o sessions d’un cinema poc conegut aquí (en aquella època). A vegades ho fem conjuntament o d’altres (bàsicament) ell sol.

Faig una relació dels textos publicats pel Juan Manuel García Ferrer per deixar constància del que preteníem (en el punt”23” esmento els que jo vaig col·laborar o fer):

“Cinema 2002” núm. 24 (febrer de 1977), pàg. 15: “Carmelo Bene, Georges Franju y una muestra de cine húngaro”.

“Cinema 2002” núm. 28 (juny de 1977), pàg. 13: “Cuatro aspectos de la marginalidad: Robert Kramer, Marin Karmitz, Jean Luc Godard i Stephen Dwoskin”.

“Cinema 2002” núm. 29-30 (juliol-agost de 1977), pàg. 18: “Nagisa Oshima se dejó entrever por la Filmoteca”.

“Cinema 2002” núm. 31 (setembre de 1977), pàg. 14: “Claude Chabrol o los filmes de los adulterios, de las dudas, de los remordimientos, de la confianza o de la insatisfacción moral han pasado por la Filmoteca”, “La Duras”, “Fascista (1974) de Nico Naldini”, “Volver a Flaherty”, “¡Viva la República! (1972) de Pastor Vega” i “Marcel Hanoun”.

“Cinema 2002” núm. 34 (desembre de 1977), pàg. 16: “Una invasión y un desalojo (Bárbara Margoulis)” i “Nuevo cine americano”.

“Cinema 2002” núm. 36 (febrer de 1978), pàg. 9: “Muestra de cine de expresión neerlandesa”.

“Cinema 2002” núm. 38 (abril de 1978), en aquell especial “En torno al cine catalán”, pàg. 13: “Pere Portabella”.

“Cinema 2002” núm. 39 (maig de 1978), pàg. 18: “Antonio Artero, desde Sitges”.

“Cinema 2002” núm. 40 (juny de 1978), pàg. 18: “Central del Corto”.

“Cinema 2002” núm. 41-42 (juliol-agost de 1978), pàg. 19: “Chantal Akerman”, “Tras-os-Montes de Antonio Reis y Margarida Martins Cordeiro” i “El cine catalán en 1936-1939: Laya Films”.

“Cinema 2002” núm. 44 (octubre de 1978), pàg. 19: “Calcuta, sin hábitos blancos (Calcuta 71 de Mrinal Sen)” i “La vida de Chikuzan de Kaneto Shindo”.

“Cinema 2002” núm. 47 (gener de 1979), pàg. 15: “Cine japonès” i “Manchas grises sobre la pantalla (El cine realista británico)”.

“Cinema 2002” núm. 50 (abril de 1979), pàg. 15: “Experimentalismo alemán” i “El Buster Keaton que no conocemos”.

“Cinema 2002” núm. 55 (setembre de 1979), pàg. 15: “Manuel Muntaner. Pantalla y hoja repleta”.

“Cinema 2002” núm. 59 (gener de 1980), pàg. 11: “El cine Osú”, “Pesadilla de Wojciech Marczewski”, “Angi Vera de Pal Gabor” i “El cine sin filosofías de J. Ferrater Mora”.

“Cinema 2002” núm. 63 (maig de 1980), pàg. 11: “La violación: miedo y vergüenza (Mourir a tue-tê de Anne Claire Poirier), “Muestra del cine rumano”, “Ingemo Engstrom”, “Richard Lester: ni libre, ni joven, ni airado” i “El filme experimental alemán en los años 20, 60 y 70”.

A més també va anar publicant d’altres textos a la mateixa revista “Cinema 2002”:

“Cinema 2002” núm. 35 (gener de 1978), pàg. 50: “Entre la esperanza y el fraude (España 1931-1939)”, de la Cooperativa de Cinema Alternatiu.

“Cinema 2002” núm. 38 (abril de 1978), en aquell especial “En torno al cine catalán”, vam escriure conjuntament, pàg. 66: “Los abertzales del cine catalán (Hablan Albert Abril y Antoni Martí)”.

“Cinema 2002” núm. 49 (març de 1979), també conjuntament, pàg. 54: “I Setmana de cinema de la Federació Catalana de Cine-clubs”.

“Cinema 2002” núm. 50 (abril de 1979), pàg. 28: “Jean Renoir: Viviendo al margen”.

“Cinema 2002” núm. 51 (maig de 1979), pàg. 52: “Cine catalán en la II República”.

“Cinema 2002” núm. 53-54 (juliol-agost de 1979), a l’especial “Cine americano”, pàg. 92: “1947: Los Buenos americanos fueron a la caza de brujas”.

Resumint va publicar a “Cinema 2002” des del núm. 23 (gener de 1977) fins el núm. 63 (maig de 1980).

Quan vam encetar l’etapa de “Nueva Lente”, el Juan Manuel també va col·laborar en aquella secció de “Los cortos” (veure punt “24”):

“Nueva Lente” núm. 101 (gener de 1981), pàg. 49: “Memorias de un paisaje” de José Luis Guerín. Està reproduït a la primera pàgina del segon arxiu annexat del punt”24”.

“Nueva Lente” núm. 105 (maig 1981), pàg. 29: “Retorn” de Pere Vila, “A salto de mata” de Raúl Peña, “Homenaje a Troi” de Fernando Trueba, “El panda” de Manuel G. Rojas i “Asparagus” de Suzan Pitt.

“Nueva Lente” núm. 121 (setembre 1982), pàg. 45. “El poder evocador de los objetos”: “Naturaleza muerta” de José Luis Guerín i “¡Dejadme vivir!” de José Luis Merino.

També va col·laborar en alguns textos de la secció “Marginales y fronterizos”, en aquella primera tongada publicada a la revista “Dirigido por…” (veure punt “22”):

“Dirigido por…” núm. 83 (maig 1981), pàg. 53: “Artero: maño y sitgista (o “La dinamitación de las prácticas de significación dominantes”). Aquest text està reproduït al segon arxiu annexat del punt ”22”.

“Dirigido por…” núm. 84 (juny i juliol 1981), pàg. 52: “Antonio Drove: Nosotros los de entonces ya no somos los mismos”.

Dèiem en el punt “34”, que el company Joaquim Romaguera (1941-2006) ens havia ofert (a inicis de 1982) assumir el Cine Club Associació d’Enginyers, que feia les sessions a la sala d’actes del Col·legi d’Enginyers Industrials de la Via Laietana núm. 39. D’aquesta manera encetàvem aquell projecte “Personatges de la cultura”, de fer un llibre i un documental; que iniciaríem el mateix any amb Carles Santos.

Han estat vint-i-vuit personatges (del 1982 al 2010); vam haver de finalitzar aquest llarg camí cultural per la maleïda crisi econòmica. Tan sols vam deixar de fer-ho el 2009. Els personatges, naturalment, els decidíem conjuntament. D’aquests “Personatges de la cultura” n’hi ha hagut un grapat que estaven relacionats amb el cinema (l’audiovisual o la fotografia), que ha estat el tema inicial dels nostres interessos culturals:

Any  3: José Luis Guerin (1984)

Any  8: Francesc Català Roca (1989)

Any 13: Leopoldo Pomés (1994)

Any 15: Llorenç Soler (1996)

Any 19: Miquel Porter Moix (2000)

Any 20: Joaquín Jordá (2001)

Any 23: Antoni Padrós (2004)

D’aquests n’hi ha tres que procedien d’aquell “cinema marginal” dels anys setanta, que havien promocionat des del “Cine Club Ingenieros” (i jo amb la “Central del Curt”): Llorenç Soler, Joaquín Jordá i Antoni Padrós.

El 1997 la Comissió de Cultura del Col·legi d’Enginyers ens va demanar de publicar un llibre dedicat a Pere Balañà (Barcelona, 1935 – Barcelona, 1995). Aquest era enginyer industrial i havia treballat tota la seva vida en aquesta professió. També havia estat realitzador cinematogràfic, de diversos curtmetratges i del llargmetratge “El último sábado” (1966), una molt interessant pel·lícula que, a més de la història particular que narrava, era una mena de documental dels espais geogràfics de la Barcelona de mitjans dels anys seixanta. A més dels nostres textos vam poder disposar d’una molt interessant entrevista (inèdita) que li havia fet l’Esteve Riambau el novembre de 1994. El llibre fou: “Pere Balañà: enginyer i cineasta” (Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, col·lecció Techne núm. 11, 1997).

Retornant a les revistes de cinema, jo vaig començar a escriure (més o menys) regularment una secció que vaig anomenar “La perspectiva infinita”, des del març de 1981 (a “Nueva Lente”) fins el desembre 1983 (a “Cinema 2001”). Deia en el darrer text: “Encontramos aquí el recurso, típicamente borgiano, de la mise en abisme: la perspectiva infinita de textos que remiten a textos” (veure el punt ”25”). Aquesta sèrie d’alguna manera tenia el seu referent llunyà en les “Revisiones” que va publicar el company Raúl Ruiz (el primer al “Cinema 2002” de l’abril de 1979, i el darrer al “Cinema 2001” del març de 1984). Veure el punt”40”. Si Raúl Ruiz cercava en el cinema un mitjà per escriure sobre la cultura en general o els sentiments més vitals, en canvi jo partia del cinema per cercar d’altres referencies cinematogràfiques, amb anotacions paral·leles culturals.

La sèrie “La perspectiva infinita” tindria una curiosa i llarga continuïtat uns anys després (l’abril de 1988). Al Col·legi d’Enginyers es feia una revista mensual (“Fulls informatius”) que recollia les diverses activitats de la professió i on també es publicaven textos d’ordre tecnològic de caire general. Doncs, ens van demanar al Juan Manuel García Ferrer i a mi si volíem fer una col·laboració d’ordre cultural o cinematogràfic.

En aquell primer text, escrivíem (i firmàvem els dos): “… Vam recollir el suggeriment i ens hi disposem, però donant una mica el tomb a la proposta. Sense descartar que algun dia ens agafi la dèria d’escriure directament sobre alguna estrena cinematogràfica, prendrem aquestes en general com a punt de partida per navegar per mil i un temes, bo lligant caps per aquí i per allà. El cinema serà l’excusa, el bastiment i els fons del decorat…”. En aquesta etapa hi va escriure fonamentalment Juan Manuel García Ferrer. La va iniciar amb els textos “L’enginyer i el cinema” / 1, núm. 41 (abril de 1988) i “L’enginyer i el cinema” / 2, núm. 61 (febrer 1990).

En total va anar publicant uns trenta textos (de l’abril del 1988 al març del 2004). A partir de l’octubre del 1995 continuaria la sèrie, ara en una revista renovada dita “Fulls dels Enginyers”; però en un primer moment es perd el títol de la secció (“La perspectiva infinita”) i apareix sota el de “Espai obert”. Aviat García Ferrer trobarà la manera de citar aquella expressió, la incorporarà cada vegada al títol del text. Els cinc textos finals que va publicar eren:

“La perspectiva infinita: Més miralls” (juliol de 2000)

“La perspectiva infinita: Qüestió de perspectiva” (setembre de 2001)

“La perspectiva infinita: Passin, vegin… i sentin” (desembre de 2001)

“La perspectiva infinita: Tintin a la Barcelona dels bolxevics o Això esdevé Barcelona?” (desembre de 2002)

“La perspectiva infinita: El sur-plus de certs enginyers” (març de 2004), aquest a la secció “Parlem-ne”.

M’he permet fet una tria d’aquestes “perspectives infinites” publicades per Juan Manuel García Ferrer a Enginyers. Veure l’arxiu annexat. Aquesta comença amb el text introductori de “La perspectiva infinita” (abril de 1988).  Algunes anotacions sobre els textos escollits:

“A tota màquina” (maig de 1988) comença per l’atractiva presencia dels trens en el cinema.

“L’home urbà a Torremolinos” (juny de 1988) és una aproximació “real” a una proposta teatral del nostre personatge Albert Vidal (li havíem dedicat el quart any, el 1985, dels “Personatges de la cultura” (veure punt “34”).

A “Que sont mes amis devenus” (juliol de 1990) retroba a Raúl Ruiz (veure punts “39” i “40”) en la figura del Ricardo Rey de la novel.la “A cualquiera puede sucederle” (Plaza y Janés Editores, 1990) de Marcos Ordóñez. Es una reflexió sobre la propera mort d’un amic. A més, García Ferrrer hi troba paisatges urbans coneguts, ell i el Marcos vivien en el mateix barri, a tocar de la plaça Lesseps.

“Que sont mes amis devenus- II (JLG o Les enfants de Jean Vigo)” (octubre de 1990) és un apropament a José Luis (“Pepe”) Guerin i “Los motivos de Berta” (li havíem dedicat el tercer any, el 1984, dels “Personatges de la cultura”, que aprofita per relatar el nous projectes que va fer, fins arribar a l’anàlisi de “Innisfree” (1990).

A “Nitrat líric” (octubre de 1991) partint d’algunes “primeres vegades” d’apropament al cinema, la sorpresa de veure per primer cop cinema, ens explica l’admiració per Peter Delpeut. Aquest partint de velles pel·lícules de nitrat del 1905 al 1915 (aquelles que s’incendiaven, com a la famosa “Cinema Paradiso”, 1988, de Giuseppe Tornatore) va fer una pel·lícula amb aquell títol tan suggestiu (1990). “El reflex del blanc i negre que oferia el nitrat de plata original…”.

A “De manera que això fou el que va passar : no res” (novembre de 1991) estableix la relació entre “Texasville” (1991) de Peter Bogdanovich i aquella “The last Picture show” (1971). Han passat vint anys, alguns personatges continuen, però la realitat quotidiana és una altra, dels assistents a aquella última sessió de cinema en aquell poblet d’Anarene ara passem (a l’inici de “Texasville”) a un pla d’una antena parabòlica.

“La chambre verte” (desembre de 1991) és Truffaut, François Truffaut. Aquell Antoine Doinel de les seves pel·lícules ja gran. Un dels més estimats (per a nosaltres) realitzadors de la “nouvelle vague”. M’apostil.la el propi Juan Manuel que aquest “estava discretament dedicat a M.G.F… sorprenent nou ocupant de la chambre verte.  Era Manuel Garcia Ferrer, el meu pare, que havia mort d’accident feia molt poc. Hem vaig refugiar, en busca d’una paternitat perduda, en François Truffaut”.

“Portar o no portar càmera, aquesta és la qüestió” (novembre de 1994) és una fotografia mental de García Ferrer del dia d’estiu que el nostre personatge Josep Palau i Fabre (any 12, 1993) ens va convidar a dinar, amb les nostres parelles, a un restaurant que ens va comentar que li haguera agradat portar a Picasso si mai hagués tornar a Catalunya. Tot un honor. Ens volia agrair que ens vam acostar a ell quan poca gent ho feia, quan encara restava en una certa foscor mediàtica. El vam recollir a la seva casa d’estiu, a Grifeu, a les afores de Llansà i ens vam dirigir cap a El Port de la Selva. Just abans d’arribar ens vam endinsar en un tros de carretera sense sortida que ens duia a la Vall de Santa Creu.

A “L’essència del cinema” (desembre de 1997) aprofita aquella expressió tan estimada per Joan Guinjoan (personatge de l’any 16, 1997) del “duende” (Federico García Lorca) per passar a parlar de “Tren de sombras” (1997) de José Luis Guerin. García Ferrer remarca com als títols de crèdit, un dels agraïments està dedicat a Peter Delpeut, aquell cineasta de “Nitrat líric” (1990) al que dedicava una de les “perspectives infinites” (octubre de 1991).

A “La perspectiva infinita: Passin, vegin… i sentin” (desembre de 2001) continua amb temes estimats, ara és “En construcción” (2001) de Pepe Guerín. Ells vells amics no s’obliden.

El darrer text que va publicar en aquesta sèrie es “La perspectiva infinita: El sur-plus de certs enginyers” (març de 2004). Parla del seu “oncle” Ernest Ruiz, a la manera dels que s’apropia Joan de Sagarra. Havia estat veí del pis dels pares de García Ferrer, on ell va viure de jove. Ernest Ruiz és un d’aquells enginyers rars, amb grans inquietuds culturals, que a vegades suren per damunt d’un mar de tecnologies. Cap al final del text, García Ferrer comenta un consell que aquest algun cop li va donar: “Mira, Juan Manuel, el que has de fer és fer-te amb una posició bona… que et permeti dedicar-te a allò que és de veritat interessant…”.

Com deia, en el punt “25”, jo també vaig escriure alguns textos de “La perspectiva infinita” a Enginyers, alguns emparentats amb els del Juan Manuel; o si més no viscuts junts. Foren:

“De quin color són els trens?” / 1 (març del 1999)

“De quin color són els trens?” / 2 (maig del 1999)

“La tribu dels Yahoos” (setembre del 1999)

“La mirada i la mort” (gener del 2000)

“Morts com vius” (abril del 2000)

“El cinema i les sotanes” (febrer del 2001)

“Imatges i sons” (maig del 2001)

Addenda 1:

El 2016 el Juan Manuel García Ferrer ha començat a publicar una sèrie de textos (jo diria que emparentats amb aquests de “La perspectiva infinita”) al web “La charca literaria (narrativa, poesía y opinión sobre temes y coses)”. El nom de la secció ja ho diu tot: “Casi lloré de emoción al ver esa escena en el cine”. Un també es commou al llegir aquests textos curts i recordar aquelles rellevants escenes de les pel·lícules que hem estimat.

Web: http://lacharcaliteraria.com/category/casi-llore-de-emocion-al-ver-esa-escena-en-el-cine/

Addenda 2:

Juan Manuel García Ferrer ha estat el comissari de l’exposició  “Cineclubisme: el públic s’organitza”, a la Filmoteca de Barcelona (24-10-2019 al 12-01-2020). Com a conseqüència li van fer una llarga entrevista sobre la seva passió cinematogràfica i l’exposició. Veure:

.

.

.

.

Addenda 3:

Al juny de 2020, per commemorar el Dia de l’Associacionisme Cultural (el 4 de juny) i com a complement lògic de la seva feina a l’exposició “Cineclubisme: el públic s’organitza” i volent fer un resum del seu treball des de fa uns 45 anys en aquest entorn: “Cine club Ingenieros” (1972-1976), “Cine Club Associació Enginyers” (1982-2010) i, també en aquest cine club, les sessions anuals del cicle “Ombres mestres” (2012-2020), ha fet un original spot (dedicat a aquest darrer cine club) que ha penjat a YouTube: