.
El documental que vam fer aquest any en aquest projecte d’Enginyers dels “Personatges de la cultura catalana”, “Llorenç Soler: dues o tres coses que…”, començava amb un pla meu dient: “Se’m fa difícil imaginar-me fer un vídeo sense la seva presència. Am ell definim l’atmosfera que tindrà. Ell duu la càmera i determina la fotografia. En aquells anys setanta, alguns rodàvem amb aquelles Bolex de corda de 16 mm. Amb el Llorenç vam aprendre que es pot il·luminar una entrevista sense que sembli un interrogatori, que un trípode no es un estri maleit, que unes imatges de denúncia social terriblement mal rodades eren poc més que una pel·lícula deficient…”.
El documental era una panoràmica sobre la seva obra cinematogràfica, més uns apunts sobre la seva poesia i llibres o seccions de còmics que havia anat publicant. La meva veu en off anava servint de fil entre les seves pel·lícules i activitats. També hi acompanyava la veu en off del propi Llorenç. Hi ha alguns fragments de les seves pel·lícules, com aquell de l’arribada dels emigrants a l’estació de França de Barcelona; imatges mil vegades repetides en altres documentals televisius quan han de parlar de l’emigració. Són imatges rodades el 1965 per “Será tu tierra”, un encàrrec del Patronato Municipal de la Vivienda de l’Ajuntament de Barcelona, que després recuperarà a “Largo viaje hacía la ira” (1969), en una revisió seva on hi abocarà totes les seves inquietuds. Els emigrants amb els seus rostres cansats baixen del tren i caminen carregats de maletes per l’andana; venen del camp de l’Espanya profunda i caminen cap una ciutat que desconeixen… Maletes i més maletes. “Ellos se llaman Antonio, Luis, Alfonso… Iniciaron un largo viaje hace tres, cinco, diez, quince años atrás…”.
Vaig conèixer el Llorenç a finals de 1972 en aquell curs de cinema que es feia a l’Institut del Teatre, al carrer Elisabets. Aquest curs 1972-1973 havia sorgit com un intent de continuar, amb uns pressupostos més radicals, l’anomenada “Escola Aixelà” (1968 a 1970). El “Maig del 68” a París havia dut aires de radicalització. Els professors eren: Pere Portabella (teoria del llenguatge), Llorenç Soler (tècnica cinematogràfica), Carles Santos (banda sonora) i Francesc Espresate (vídeocomunicació). Entre els participants hi havia: Antoni Padrós, Jesús Garay, Jordi Cadena, Roc Villas, Pere Joan Ventura, Gustavo Hernández… Jo hi anava de tan en tan. Em permetia contactar amb alguns d’aquests nous realitzadors i proposar fer sessions de “cinema independent” (així li dèiem aleshores) en el “Cine club Ingenieros” (C.C.I.). A partir del gener de 1973 vam començar a fer cicles sobre Pere Portabella, Antoni Padrós, Llorenç Soler… Com ja explicava en el punt “04”, a més em passaven els textos teòrics que anaven produint (a l’Iinstitut del Teatre) i jo els imprimia amb l’offset de la Comissió de Publicacions de l’Escola d’Enginyers.
Per la sessió al C.C.I. que van fer el 24 de febrer de 1973, el Llorenç va fer un text que qüestionava decididament aquella etiqueta paraigües de “cinema independent” que aixoplugava a les produccions fetes, en S8 mm. o 16 mm, fora del sistema. “Cuando hace unos ocho años, una serie de compañeros nos lanzamos a eso que se llamó cine independiente –los del Fotogramas lo llamaron underground por aquello de estar in– nuestra actuación estaba espoleada por una circunstancia concreta y por un momento histórico que indudablemente ya no es el de hoy… Hoy se nos abren otras perspectivas…”.
Com ja esmentava en el punt “08”, a inicis de 1974 amb Joan Martí Valls (Cine Club Informe 35) i Albert López (Cine Club Mirador) vam crear “Central del Curt” (C.D.C.), aquella plataforma de distribució de “cinema marginal”. Anteriorment Joan Martí Valls ja treballava amb Llorenç Soler en una productora de cine industrial (“Código 77”). Amb l’estructuració de la C.D.C. definim un equip de gestió format bàsicament per Joan Martí Valls i jo, més, entre d’altres, Llorenç Soler y el “Colectivo de Cine de Clase” (Helena Lumbreras y Maro Lisa) i Mariano Aragón, de CCOO. Sobre Helena Lumbreras veure el punt “49”.
La primera col·laboració del Llorenç en una pel·lícula meva fou a “Can Serra, la objeción de conciencia en España” (1976), de la Cooperativa de Cinema Alternatiu (C.C.A.). Havíem estat durant molts mesos d’aquell any enregistrant imatges dels objectors fent treballs socials al barri de Can Serra de L’Hospitalet de Llobregat. Estaven a punt de fer una roda de premsa per explicar perquè no havien anat a fer el servei militar, aleshores estava clar que serien detinguts i enviats a la presó. No tindrien veu. Havíem de fer una llarga entrevista amb ells on s’expliquessin. La pel·lícula seria la seva veu quan estiguessin a la presó. Jo havia dut la càmera en aquells enregistraments a Can Serra. Ara li vam demanar al Llorenç que fos ell qui rodés l’entrevista. Recordo que va ser la primera vegada que jo veia que es feia rebotar la llum contra un sostre blanc i no directament contra les cares dels entrevistadors. No era un interrogatori.
També amb la Cooperativa de Cinema Alternatiu va col·laborar en els tres Noticiaris (“La Marxa de la llibertat”, “La dona” i “El Born”), del 1977.
Dels textos que vaig publicar a “Cinema 2002” (veure punt “11”) en vaig fer dos dedicats al Llorenç. El primer fou “Entrevista con Lorenzo Soler” i “Lorenzo Soler, (casi) un pionero de la marginalidad” en el núm. 22 (desembre de 1976), pàg. 71. Aquest text el vaig fer conjuntament amb José Martínez Siles, dit Pepe Siles (veure punt “31”). Veure el primer arxiu annexat. L’altre era “Lorenzo Soler: de los pocos que han logrado cerrar la Puerta del pasillo”, en el núm. 57 (novembre de 1979), pàg. 57. Aquest títol feia referencia a la narració “Casa tomada” de Julio Cortázar. A l’inici s’hi reproduïa unes frases: “Me tiré contra la Puerta antes de que fuera demasiado tarde. La cerré de golpe apoyando el cuerpo. Le dije: Tuve que cerrar la puerta del pasillo. Han tomado el fondo… ¿Estás seguro? –asentí- Entonces tendremos que vivir de este lado…”. Veure el segon arxiu annexat.
El Llorenç també va publicar diversos textos a “Cinema 2002”, després a “Nueva Lente” i “Cinema 2001”. A més, també alguns còmics.
Vull destacar el text que va fer sobre la “Mostra de cinema marginal” que va organitzar la “Central del Curt” el febrer de 1981. El va publicar a la revista “Nueva Lente” núm. 105 (maig 1981). Veure el tercer arxiu annexat.
En aquell documental que vam fer a Enginyers, el Llorenç es definia dient: “M’interessa qualsevol moviment o situació marginal, la gent que va contracorrent, que pertany a una altra normalitat…”. Des d’aquell “Será tu tierra” (1965) o bé “El largo viaje hacia la ira” (1969) fins les seves darreres produccions a les terres de Soria, on pràcticament viu aquests últims anys, durant cinquanta anys, sempre a fet pel·lícules properes a les seves inquietuds, navegant per mars poc transitats, cercant i donant la possibilitat d’expressar-se i visibilitat a moltes persones sovint marginades dels mitjans públics de més difusió. Recordo com el Llorenç m’explicava el que va sentir quan va veure en una pantalla gran el primer pla d’una vella gitana explicant fets de la seva vida. Era “Gitanos sin romancero” (1976).
Va tornar al tema dels gitanos en un d’aquells minifilms, com li agrada dir al Llorenç, a “Gitanos de San Fernando de Henares” (1991). Quan estàvem treballant, amb el Juan Manuel García Ferrer, en el llibre d’Enginyers, el Llorenç ens va passar un vídeo que havia fet, de tan sols un dia de rodatge, seguint les vicissituds d’uns gitanos que els havien obligat a traslladar el seu campament; anaven d’un poble a un altre, ningú els volia i havien de retornar al poble inicial. Aquella pel·lícula, tan sols es el Llorenç amb una càmera seguint els gitanos, sense veu en off, tan sols amb el so ambient. La càmera està allà enmig, es testimoni del rebuig dels habitants de l’indret, veiem les cares d’uns i dels altres, escoltem els raonaments. No hi ha violència física. Hi ha una agressivitat latent, un ambient tènuement hostil, entre els gitanos i aquells habitants, probablement treballadors amb pocs o escassos recursos econòmics que viuen a la perifèria de les grans ciutats, que representen les capes més baixes de la societat. Un exemple, una contradicció.
Els minifilms del Llorenç són pel·lícules mínimes enregistrades amb escassos recursos, que es fan en un o pocs dies. Des de l’aparició de càmeres de vídeo que enregistren imatges amb una gran qualitat, el Llorenç, quan té temps, es llença a seguir aquestes realitats sovint desconegudes o ocultes.
En el llibre que van fer a Enginyers (1996) hi ha un esforç en la reproducció de textos del Llorenç o sobre ell. També hi ha col·laboracions de persones properes a ell, com: Jesús Garay, Maria Dolors Genovés, Lluís Maria Güell, Vicenç Villatoro… Persones amb les que ha treballat en produccions cinematogràfiques o televisives. També hi és la seva companya sentimental, la fotògrafa, Anna Turbau. O Mireia Pigrau, companya dels temps de la “Central del Curt” i posteriorment de l’equip de realització del “30 minuts” de TV3.
Un altre és Joan Martí Valls que havia treballat amb ell en aquella productora citada abans de “Código 77”, que havia estat un dels creadors de la “Central del Curt”, i que havia viscut molts anys la quotidianitat a prop del Llorenç. El Joan Martí escriu una frase que molts hem tingut als llavis: “Llorenç és l’home que ens ha ensenyat a molts l’ofici del cinema…”. Ambdós van formar part de l’equip de professors dels C.E.I. (Centro de Enseñanza de la Imagen), a Barcelona, del 1978 al 1981. El Joan hi explica moltes anècdotes de la seva quotidianitat compartida. Per exemple, aquella que els hi va passar un dia dinant al famós restaurant Casa Leopoldo del Raval barceloní (abans “Barri xino”). “Estàvem xerrant amb uns amics i s’acosta a la taula un tipus amb cara de goril·la.la i de tenir pocs amics. Dirigint-se a Llorenç li diu: Tú eres de Jefatura, ¿no? Ell se’l mira i una mica ofès li diu: No, no, yo soy de los otros. Li va sortir de l’anima…”.
En el llibre jo vaig publicar el text “Dues o tres coses que… (va per tu, Llorenç)”, a la pàg. 89 (el teniu al quart arxiu annexat) . El documental, com ja he comentat, es deia: “Llorenç Soler: dues o tres coses que…”. Els seus títols volien remetre a Godard com a referent de molts d’aquells anys, a la seva pel·lícula “Deux ou trois choses que je sais d’elle” (1967).
Qui també hi va col·laborar va ser el company (de tots nosaltres) Joaquim Romaguera (1941-2006). Veure els punt “35”, “43” i “76”. El Joaquim fonamentalment repassa el llarg procés d’elaboració i recerca de publicació del llibre, escrit a mitges amb el Llorenç, “Historia crítica y documentada del cine independiente en España. 1955-1975” (Editorial Laertes, 2006). Aquest text del Joaquim del llibre d’Enginyers es del 1996. Com veieu el llibre no es va arribar a publicar fins, encara, deu anys després. El llibre consta de dues parts, la primera, escrita pel Llorenç amb aportacions del Joaquim, és la “Historia crítica”, un repàs pels diferents contextos cinematogràfics, moviments, manifestos i persones o grups rellevants del cinema independent. La segona, feta pel Joaquim, és una exhaustiva recopilació d’informació de les persones i les obres que definien aquell cinema independent. El Joaquim explica que a partir del 1976 van començar el llarg i penós trajecte d’anar oferint aquell llarg i documentat text a diverses editorials. No hi va haver manera. Gairebé al final ens diu: “I fins ara, amb el parell de pams de carpetes que ens miren cada nit i que algun dia publicarem, segur, des de la dissidència o a l’exili, aneu a saber. I llavors els crítics del moment exclamaran un ja era hora que algú s’ocupés d’això que va ser tan important i tan innovador i… nyigo-nyago!”. Cal remarcar que el llibre parla d’un terme tan divers com de “cinema independent” per oferir una panoràmica general, el més general possible, de les produccions fetes en el darrer franquisme que no pertanyien, fugien o eren frontereres dels canals cinematogràfics establerts, controlats pel franquisme.
Dels textos reproduïts vull remarcar alguns textos del Llorenç, com “In memoriam” (pàg. 147) per a la presentació a la Filmoteca en aquella sessió (6-10-1995) d’homenatge a Helena Lumbreras en motiu de la seva mort (veure el punt “49”). O també “José Maria Nunes, un cineasta en libertad” (pàg. 143), escrit el 1983. I les seves respostes a un qüestionari de la revista “Nuestro cine” (pàg. 150), núm. 77-78 (1968). També n’hi ha d’altres publicats escrivint sobre ell o les seves pel·lícules.
El llibre d’Enginyers es completava amb algunes narracions i poesies del Llorenç. També es reproduïen alguns fragments els seus còmics.
Un tema recurrent (i curiós) en l’obra de Llorenç Soler són els toros. En aquell llibre d’Enginyers publicàvem una fotografia seva del 1953, quan tenia disset anys, on anava vestit amb el “traje de luces”. A l’entrevista, a la pàg. 38, ens explicava que a València, abans de venir a viure a Barcelona (el 1957, amb vint anys), havia fet de crític de toros a Radio Juventud. “El que més m’interessa és l’origen dels toreros, d’on surten i com comencen. M’interessen els maletillas, aquells que aprenen aquest art i que lluiten per poder arribar a torejar en una plaza; els marginats d’aquest món…”. A Barcelona, el Llorenç veu la pel·lícula El momento de la verdad (1965) de Francesco Rosi i decideix fer-ne una sobre uns maletillas de Barcelona. S’assabenta per Ricardo Muñoz Suay, que havia col·laborat en el guió de la pel·lícula de Rosi, on era el bar on anaven a entrenar-se aquells nois. I el Llorenç va a aquell bar, proper a l’Avinguda del Paral·lel, diumenge rere diumenge, a veure’ls i a parlar amb ells. D’aquí sortirà “52 domingos” (1966). Sobre la pel·lícula de Rosi el Llorenç va escriure un text, “El momento de la verdad, de Francesco Rosi” (1967), que vam reproduir en el llibre d’Enginyers, a la pàg. 141.
“52 domingos” s’acaba amb aquells maletillas entrenant-se en un fosc local mentre la veu en off recita: “Esta es la historia de unos hombres que… luchan para escapar de su fatal destino y que, al final, perdidas juventud e ilusiones y, a veces, la vida, vuelven a ser sombras en una noche sin fondo…”.
El 1975, després de fer “Sobrevivir en Mauthausen”, sobre aquest camp de concentració nazi a Àustria, farà “¡Torera!” amb Angela Hernández, una sevillana que lluitava per fer-se camí en un món tan masclista com el dels toros i contra unes lleis que li prohibien torejar. La pel·lícula es la constatació d’una enorme contradicció. En qualsevol cas, també aquí veiem com el Llorenç s’apropa a algú que està marginat, que no es acceptat com a persona normal.
Hauran de passar vint-i-tres anys des de “52 domingos” perquè el Llorenç intenti retrobar a alguns d’aquells maletillas. Serà “Cada tarde a las cinco” (1989). Cap d’ells no havia vist “52 domingos” i ara la pantalla els retornava aquelles il·lusions i esperances de tants anys enrere. Hi ha moments prou dramàtics. Són la constatació d’un fracàs personal. L’any següent (1990) farà un encàrrec per Canal Plus, “Victorino, el Toro”.
Ja en l’etapa soriana, el Llorenç encara farà un altre documental sobre el món dels toros, “Diálogos en la meseta con torero al fondo” (2008). Aquí també tenim a un jove, Rubén Sanz, que lluita desesperadament per entrar en aquest món tan tancat, tan exclusiu. El veiem entrenant-se, parlant a la càmera de les seves il·lusions… Més que un documental sobre els toros o sobre un jove que aspira a ser torero, el que tenim a la pantalla es la historia d’un marginat, un procés vers la frustració personal.
No vull acabar aquests paràgrafs sobre la relació del Llorenç amb els toros sense esmentar una divertida anècdota que li va passar a El Caire. Del 1994 al 1996 va treballar fent de realitzador i la fotografia d’una llarga sèrie per TV3, “L’oblit del passat”, sobre diversos indrets que són patrimoni de la Humanitat. Això el va portar a viatjar durant dos anys a Egipte, Iemen, Jordània, Etiòpia, Croàcia… En alguns d’aquest països hi havia certes dificultats per aconseguir els permisos. A El Caire el cap de la policia va voler entrevistar-se amb l’equip de producció i realització. La cosa deuria ser entre tensa, curiosa i divertida. Tot parlant que eren d’Espanya, el cap de policia va prendre molt interès, i algú de l’equip va comentar que el Llorenç havia sigut torero. Ell sempre duia aquella fotografia de torero que comentava abans a la cartera; la deuria haver ensenyat prèviament en alguns dels molts moments de pausa entre els enregistraments. Ja tenim que el cap de policia, em sembla recordar que el Llorenç el definia físicament com una mena d’energumen, canvia de cara, tot d’una es torna més o menys cordial i proper, i comença a preguntar-li sobre qüestions del toreig. Em sembla que per sortir-se’n sense problemes, el Llorenç va haver de simular alguns passis amb el braç.
Un altre aspecte a remarcar, un altre més!, es el conjunt de llibres sobre els documentals i/o la realització televisiva que ha escrit el Llorenç. Començant per aquell “Apuntes de tecnologia cinematogràfica” (C.E.I., 1979) i continuant amb “La Televisión. Una metodología para su aprendizaje” (Gustavo Gili, 1984), “La realización de documentales y reportajes para la televisión” (Cims, 1998) i “Los hilos secretos de mis documentales” (Cims, 2002), entre d’altres.
El 1994 el Llorenç i l’Anna Turbau van comprar una petita casa antiga a Calatañazor, a la província de Sòria. Aquell poble on es diu que “Almanzor perdió el tambor”. A l’hivern hi viuen tan sols unes trenta persones i a l’estiu s’omple de turistes. Es el poble on Orson Welles va rodar escenes de “Campanadas a medianoche” (1965). Anys després van traslladar-se a una casa més gran, molt a prop de l’anterior. Calatañazor ha estat el lloc de refugi del Llorenç i l’Anna des de fa anys. Hi passen gran part de l’any.
El Llorenç ha escrit articles al diari de Sòria (“Soria 7 días”) i fonamentalment a fet uns quants documentals i un grapat d’aquells minifilms, com li agrada dir. Alguns: “Apuntes para una odisea soriana interpretada por negros” (2004), “Por quién doblan las campanas en Calatañazor” (2005), “El viaje inverso” (2006), “Proposiciones para un silencio habitado” (2007), “El viaje de los libros” (2010), “Los náufragos de la casa quebrada” (2011)…
A “Por quién doblan las campanas en Calatañazor” (2005) el Llorenç fa parlar a la càmera a alguns dels habitants que vivien en aquest poble quan Orson Welles va rodar algunes seqüencies de “Campanadas a medianoche” (1965). Gairebé al final d’aquesta pel·lícula, el Llorenç enregistra darrera una finestra de casa seva els comentaris d’uns quants turistes llegint la placa de ceràmica que té col·locada a la façana de casa seva (“En 1965 San Orson Welles rodó en esta villa de Calatañazor la película Campanadas a medianoche. A.M.D.G.”). Alguns dubten allò de “San Orson Welles”, d’altres entenen la broma i n’hi ha que s’ho creuen. Per acabar-ho d’arrodonir el Llorenç fa acabar aquella frase amb “A.M.D.G.”, que es el lema dels jesuïtes “Ad maiorem Dei gloriam” (“A la major glòria de Déu”).
La meva darrera aportació a l’obra del Llorenç ha estat la participació en el llibre, publicat a la Universitat de València, “La mirada comprometida: Llorenç Soler (Biblioteca Nueva, 2013). El meu text es “Llorenç Soler: ligero de equipaje (desde Catalunya)”. El podeu trobar al cinquè arxiu annexat. El coordinador del llibre, Miquel Francès, també em va demanar que fes, com a persona propera i coneixedora de l’obra del Llorenç, una revisió de la resta dels textos.
També la Universitat de València, coordinat per Miquel Francès, ha produït un llargmetratge documental dedicat a Llorenç Soler, és “Contra el No-Do. Llorenç Soler o la pulsió per l’honestedat” (2018) d’Albert Montón. Es va estrenar a la Filmoteca de València el 31 d’octubre de 2018. I es va projectar a la Filmoteca de Barcelona el 4 d’abril de 2019. Em van demanar de participar, explicant en general l’etapa de cinema marginal de Llorenç Soler.
Com ja he avançat anteriorment, el Llorenç a estat un important ajudant (fent la càmera i la fotografia) de molts dels meus treballs en cinema i en vídeo. Quan vaig rodar “D’un roig encès: Miró i Mont-roig” (1979), en 16 mm, sobre la relació de Joan Miró amb Mont-roig (veure el punt ”32”), també vaig demanar-li al Llorenç si ell podia fer la llarga entrevista que faríem al pintor, que tenia 86 anys, en el seu Taller de Son Abrines, a Palma de Mallorca. El Llorenç també va fer aquell llarg travelling seguint a Miró recorrent el seu taller. Càmera a mà l’anava seguint fins i tot quan Miró puja per aquella estreta escala de fusta. Ja a dalt el segueix, pel mig d’una munió de taules fins que Miró s’atura a la barana i mira, contempla, tot el taller. Quan vam acabar i vam sortir del Taller de “Son Abrines” vam pensar que havíem gaudit d’unes hores màgiques.
El Llorenç també estava darrera la càmera en aquell projecte, tan sols iniciat, tres curtmetratges, de fer personatges de la cultura catalana per a la “Fundació Catalana”. Foren: “Foix, investigador en poesia”, “Cañardo, un campió” i “Mompou, la solitud sonora”, del 1882. Veure el punt “33”. Aquests treballs i els que van venir a continuació ja van ser enregistrats en vídeo.
També ens va ajudar en molts dels documentals que vam fer per Enginyers, no solament en el projecte dels “Personatges de la cultura catalana” (veure el punt “34”) sinó també en els tres documentals sobre la professió d’enginyer: “L’enginyer industrial, una professió de futur” (1988) “ETSEIB: Escola Tècnica Superior Enginyers Industrials Barcelona” (1997) i “L’Enginyer Industrial i els reptes del segle XXI” (2000). Veure el punt “43”.
El primer personatge del projecte va ser Carles Santos (veure el punt “36”). A “Finestra Santos” (1982), Llorenç Soler interactua amb el músic mentre aquest toca al piano la seva peça “Bujaraloz by night”. Amb la càmera a mà s’hi apropa fins arribar a situar-se primer damunt de la cadira i finalment entre les cames de Santos quan aquest està acabant la peça. Un exercici de càmera.
Després, entre d’altres, va fer el del fotògraf Català-Roca (veure punt “41”), el de l’escriptor “Joan Perucho” (punt “45”), el publicista Leopoldo Pomés (punt “48”), o el músic Joan Guinjoan. Voldria destacar aquella il·luminació misteriosa del de Perucho o la fosca de Palau i Fabre recitant el seu cru i diàfan poema “La sabata”.
En total Llorenç Soler ha participat en vint-i-dos treballs meus, des del 1976 al 2001. Són:
“Can Serra, la objeción de conciencia en España” (1976), amb la C.C.A.
“La Marxa de la llibertat” (1977), amb la C.C.A.
“La dona” (1977), amb la C.C.A.
“El Born” (1977), amb la C.C.A.
“D’un roig encès: Miró i Mont-roig” (1979)
“Foix, investigador en poesia” (1982)
“Cañardo, un campió” (1982)
“Mompou, la solitud sonora” (1982)
“Finestra Santos” (1982)
“L’enginyer industrial, una professió de futur” (1988)
“Àlbum Raúl Ruiz” (1988)
“Catalá-Roca: Apunts” (1989)
“Cesc Gelabert: Solos” (1990)
“Vers(semblança) Joan Perucho” (1991)
“Josep Palau i Fabre” (1993)
“Leopoldo Pomés: mirar, mirar, mirar” (1994)
“Joan de Sagarra” (1995)
“ETSEIB: Escola Tècnica Superior Enginyers Industrials Barcelona” (1997)
“Joan Guinjoan” (1997)
“L’Enginyer Industrial i els reptes del segle XXI” (2000)
“Miquel Porter Moix” (2000)
“Teresa Llàcer” (2001)
FILMOGRAFIA
En aquell llibre d’Enginyers (1996) vàrem publicar la Filmo / Videografia, a més d’una extensa Bibliografia sobre Llorenç Soler. Està al sisè arxiu annexat.
Al setè arxiu annexat hi ha el resum de la seva Filmografia (fins juny de 2019).
Addenda 1
El coordinador d’aquell llibre, publicat a la Universitat de València, “La mirada comprometida: Llorenç Soler (Biblioteca Nueva, 2013), Miquel Francès, Ha estat el promotor del llargmetratge documental sobre l’obra de Llorenç Soler “Contra el NO-DO. Llorenç Soler o la pulsió per l’honestedat” d’Albert Montón.
Vaig tenir el goig de poder-hi participar parlant sobre els seus inicis a Barcelona. Es va estrenar el 31 d’octubre de 2018 a la Filmoteca de València. Posteriorment es va un passi a Filmoteca de Barcelona el 4 d’abril de 2019.
Es pot veure a:
Addenda 2
Al novembre de 2019 la Filmoteca li va fer un homenatge en el marc del Festival de Cinema i Drets Humans de Barcelona. Foren tres sessions (17, 19 i 20 de novembre). Les vam presentar: Oriol Porta, Manuel Barrios i jo. Fou un goig veure la sala gran de la Filmoteca plena de gom a gom.
En paral·lel va habilitar una pàgina web on es poden veure on-line varies pel·lícules de Llorenç Soler. Accedir a:
https://www.filmoteca.cat/web/es/node/41725
“Será tu tierra” (1966)
“Largo viaje hacia la ira” (1969)
“Noticiario RNA” (1970)
“Carnet de identidad” (1970)
“El altoparlante” (1970)
.
.
.
.
.
