Aquella vessant marginal, d’apropament i difusió d’un cinema que tenia moltes dificultats de visibilitat, de d’arribar a un cert públic, que havia estat el motor de prou dels textos que havia escrit a “Cinema 2002” o a “Dirigido por…”, que també fou una de les motivacions al impulsar la “Central del Curt”, o anant més enrere de programar-lo sovint a les sessions del “Cine club Ingenieros” (amb el Juan Manuel García Ferrer), fou la causa de triar a Joaquín Jordá pel nou projecte d’Enginyers. Uns anys abans ho havíem fet amb, el company de tants anys i projectes, Llorenç Soler (1996).
Anteriorment havia escrit el text “Numax de Joaquín Jordá (Los problemas de autogestión en un contexto capitalista)” a la secció “Marginales y fronterizos” de la revista “Dirigido por…” núm. 80 (febrer de 1981). El teniu a l’arxiu annexat.
Joaquín Jordá havia nascut a santa Coloma de Farners el 1935. La seva vida va ser un seguit de canvis de residència, ocasionat en els primers anys per la professió del seu pare, era notari. El batxillerat el va començar a Barcelona, l’any següent el continuà a València; després a Reus. El 1951 comença la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona. El 1958 entra a l’Escola de Cinema de Madrid. El 1962 torna a Barcelona. El 1966 sorgeix una proposta de fer uns curtmetratges amb Ricardo Bofill, Jacinto Esteva, Pere Portabella, Carlos Duran i Gonzalo Suárez; amb Jacinto Esteva faran “Dante no es únicamente severo” (1967) que serà l’inici de la denominada “Escola de Barcelona”. Escriu molts guions. Del 1969 al 1973 viu a Itàlia, on treballarà en diversos projectes de cinema militant. Torna a Barcelona on comença a fer moltes traduccions. El 1980 fa “Numax presenta…”, una pel·lícula marginal sobre l’ocupació i autogestió d’una fàbrica pels seus obrers. Després va una temporada a Veneçuela per preparar uns guions, i el 1987 a Cuba a fer de professor de guió a l’escola de cinema de San Antonio de los Baños. El 1988 viu a Madrid. Torna a Barcelona per fer “El encargo del cazador” (1991), un encàrrec de Dària Esteva, la filla de Jacinto Esteva, de fer un documental sobre el seu pare. Vivint a Madrid, el 1997, pateix un infart cerebral “tot d’una vaig veure com un flash, un cop de llum, un llamp dins el cap…”. Torna a Barcelona, on l’operaran. El 1999 farà “Mones com la Becky”, un projecte que tenia des del 1990 al voltant del metge portuguès Egas Moniz que havia guanyat el Premi Nobel de medicina el 1949 pels seus estudis sobre la lobotomia; ara, després del infart cerebral (havia fet enregistrar en vídeo l’operació) hi incorporarà aspectes relacionats amb la seva pròpia experiència personal. Es va enregistrar a Malgrat; Mayte Kirch que treballava allí fou l’enllaç entre els malalts mentals i Jordá. Des del 1998 vivia al Raval, un una mena de loft. Moriria el 2006, amb setanta-un anys.
En aquell pis del carrer de la Cera, per cert molt a prop d’aquella “Sala Aurora” de la “Central del Curt” (veure notícia 28 d’aquesta “Hemeroteca partícula”), hi vam passar moltes tardes amb el magnetòfon enregistrant el relat perfectament estructurat de la vida de Jordá. Era el “guió” de la seva vida, el sabia explicar. Els relats, les històries, no poden ser monòtons, cal de tan en tan un cert toc d’atenció, una idea que avanci fets que succeiran més tard… Tot d’una ens etzibava: “Sabeu la història de tal?”, i a continuació ens comentava algun fet que estava relacionat amb aquell fil narratiu que nosaltres seguíem atentament.
“Mones com la Becky” (1999) i el fer de professor al Màster del documental de creació de la Universitat Pompeu Fabra, li van donar una certa presencia als mitjans de comunicació. Nosaltres (el Juan Manuel García Ferrer i jo) pensàvem que calia fer un treball a fons sobre la seva obra (i vida), més enllà del reportatge periodístic, de la crítica o text d’alguna revista especialitzada. Seria el llibre d’aquell any d’Enginyers. Vam fer una llarga entrevista de 120 pàgines. També hi havia textos curts que vam demanar a: Dària Esteva, Jorge Herralde, Isaki Lacuesta, Josep Anton Pérez Giner, J. M. Quilis i Francisco Regueiro. Com sempre, també hi havia una recopilació de textos del propi Jordá o sobre ell de difícil localització. Des d’aquell dedicat a “Los golfos” (1959) de Carlos Saura publicat a “Cinema Universitario” núm. 13 (desembre de 1960), fins a “Las Macarenas del guión (o hay más de cincuenta maneras de hacer las sopas de ajo, y casi todas me gustan)” publicat a “Academia. Revista del cine español” (octubre de 1996).
Abans del nostre llibre hi havia molt poca informació sobre Joaquín Jordá. La llarga entrevista fou la font on molts i moltes publicacions van beure en endavant. No m’ho puc quedar dins: com ens acostuma a passar escassament citada quan no simplement copiada.
Sí sortia reproduïda i convenientment esmentada en els programes setmanals de la Filmoteca (números 16, 17 i 18, d’octubre i novembre de 2001) com a complement d’un cicle dedicat a Jordá.
El documental fou també un extens treball sobre Jordá (78 minuts). Es repassen els trets fonamentals de la seva trajectòria. Volíem que d’altres intervinguessin canviant impressions amb Jordá sobre episodis rellevants de la seva obra. Així tenim a Esteve Riambau que parla amb ell de “l’Escola de Barcelona”, Llorenç Soler del “cinema marginal” i el documental compromès, Maite Kirch que havia col·laborat molt activament en l’experiència de la pel·lícula “Mones com la Becky”, i José Luis Guerin sobre el documental en la història del cinema. El company de tot aquest projecte, Juan Manuel García Ferrer, intervé en alguns moments de la seqüència de “l’Escola de Barcelona” i molt activament en les intervencions de Jordà i Guerin.
Els col·laboradors foren: a la càmera Raül Fabregat, a la segona càmera i so Simó Andreu, i al muntatge Oriol Carbonell.
Vull remarcar les seqüències de Jordà, Guerin i García Ferrer. S’esdevé una conversa entre persones molt properes. Guerin i García Ferrer són amics des de fa anys. Jordà i Guerin compartien classes en aquell Màster del documental de creació de la Universitat Pompeu Fabra i el segon havia presentat feia poc el seu documental “En construcción” (2001).
També vull citar la seqüencia sobre el “cinema marginal” i el documental compromès, amb Jordà i Llorenç Soler. Els dos havien treballat en aquest context, però des de situacions ben diferents. Jordà havia fet cinema militant a Itàlia (1969 al 1973) i al tornar a Barcelona havia realitzat “Numax presenta…” (1980), sobre aquells obrers que ocupaven una fàbrica. Llorenç Soler havia fet tota la seva producció de cinema marginal a Espanya, des d’aquell “Largo viaje hacía la ira” (1969). El primer venia d’una rellevant militància comunista, el segon des de posicions independents (algun cop properes a l’anarquisme). L’un havia fet cinema militant seguint les directrius del Partit Comunista Italià (amb algunes friccions), l’altre havia ajudat a definir un cinema marginal antifranquista (des de dins d’Espanya). El primer era allò que es deia “un pico de oro”, algú que descrivia situacions d’una manera més rellevant i doctoral, i el segon traslladava la seva experiència d’una manera més col·loquial i directa.
El Llorenç no ho veia clar això de confrontar ambdues posicions. Suposo que fou per fer-me el favor, per ajudar-me en el documental, que va finalment acceptar. Uns dies abans vam fer un sopar per veure si en una situació més lúdica sorgien algunes afinitats. No va anar gaire bé. Malgrat tot, vam aconseguir tenir-los davant de la càmera per confrontar experiències. En aquella seqüència estan davant d’una moviola professional, que anava passant algun fragment escollit de “Numax presenta…”. Els espectadors veiem dos relats paral·lels que tan sols en alguns moments tenen punts de connexió. El discurs més teòric de Jordá, estrictament articulat i diríem “universitari”, avança mentre Llorenç descriu la dificultat de fer un cinema marginal antifranquista, en els anys més durs, i donant preeminència a persones de classe socials més desfavorides, la de l’Espanya dels suburbis. Penso que calia evidenciar ambdues posicions.
La presentació del documental fou, com sempre, a la Sala Pompeu Fabra del Col·legi d’Enginyers, el 12 de desembre de 2001. Després es projectà a la televisió local de Barcelona “BTV” el 6 d’agost de 2002.
Aquest documental es va projectar a la Filmoteca de Barcelona el 10 de setembre de 2015.
També el 8 de maig de 2018 en una sessió al cinema Girona de Barcelona (carrer Girona 175), en el cicle denominat “Visions documentals”. Sobre aquesta sessió ens van enregistrar una notícia (d’uns tres minuts) que està a Internet:
https://vimeo.com/crearsa/review/268473933/84ebf8099c
Addenda
El 8 de novembre de 2019 vaig presentar “Mones com la Becky” a la Filmoteca:
https://repositori.filmoteca.cat/handle/11091/69269
.
.
J.M. García Ferrer, Joaquin Jordá i Esteve Riambau
J.M. García Ferrer, J.L. Guerín i Joaquin Jordá J.L. Guerín i Joaquin Jordá
.
