Havia tingut el primer contacte amb ell quan vaig fer el documental “D’un roig encès: Miró i Mont-roig” (1979) (veure el punt “32”). Es va projectar a la Fundació Miró (7 de febrer de 1980) sent Francesc Vicens el seu director (del 1974 al 1981).
Ens interessava aquest personatge, tan a mi com al Juan Manuel García Ferrer, primer per la seva vessant mironiana i també per la seva trajectòria política, principalment per la seva pertinença al PSUC en aquells anys de ferotge clandestinitat. Era “Joan Berenguer”. Fou membre del comitè executiu i va ser expulsat del Partit l’any 1965, junt amb Semprún i Claudín (del PCE). Més tard, amb la democràcia, fou diputat per ERC, al Parlament de Catalunya (1980-1982) i al Congrés de Diputats de Madrid (1982-1986). També ens volíem apropar a ell perquè era un home de cultura. Seria el núm. 22 de la nostra col·lecció de personatges.
Aquest cop, per fer la llarga entrevista, ens reuníem un cop per setmana al pis del Juan Manuel. De tots els personatges que van fer en aquest projecte d’Enginyers (finalment foren 28), el Francesc Vicens fou el que, sens dubte, es preparava millor, exhaustivament, el tema que anàvem a tractar cada dia. Vam fer un esquema i venia a l’entrevista setmanal amb les dades i informacions preparades meticulosament. Va resultar prou fàcil.
De tota la llarga entrevista, el capítol que ens va interessar més fou el de la seva època de clandestinitat; fonamentalment, la seva acurada explicació dels calabossos de la policia a Via Laietana. Era gairebé una descripció visual.
Per part meva, naturalment m’interessava la seva intensa relació amb Joan Miró, que venia de lluny i que va determinar que fos el primer director de la Fundació Miró. Ens explicava que s’acostava la data de la seva inauguració i tot d’una va caldre operar-lo ràpidament per una perforació d’intestí. Tenia una úlcera de duodè des dels temps dels calabossos de Via Laietana i la presó (1957). “El 10 de juny de 1975, dia de l’obertura de la Fundació, vaig poder assistir-hi a peu dret, si bé demacrat i feble…”. Es va fer una inauguració sense representació oficial. El 20 de novembre, quatre mesos després, moriria el general Franco. “(Aquell dia)… estava prevista la primera exposició temporal que havia de fer-se a la Fundació Miró. Es tractava d’una exposició d’Art tàntric de la Índia. Els periodistes em van venir a veure al migdia, preguntant-me si es faria la inauguració… Jo vaig respondre que obriríem les portes al públic, perquè la mort de Franco no afectava a una tasca cultural com la nostra. Va fer un efecte com de terratrèmol…”.
El moment important de Francesc Vicens en relació amb Joan Miró es produeix el 1968. Era l’Any Miró. El pintor feia setanta-cinc anys. La Fondation Maeght, a Saint-Paul de Vence (a prop de Niça), li va dedicar una gran retrospectiva: hi havia obres antigues que havien quedat en la possessió de Miró i d’altres de producció recent. Miró tenia dos marxants: Pierre Matisse per Amèrica, i Aimé Maeght per la resta del món. A Saint-Paul de Vence s’havia de dividir l’obra recent de Miró (uns deu anys) en tres blocs: un aniria a parar a Pierre Matisse, un altre a Aimé Maeght, i un tercer bloc, triat per Joan Prats, seria la base del projecte de CEAC (Centre d’Estudis d’Art Contemporani, l’anomenada Fundació Miró de Barcelona). Però el dia escollit per fer la tria, Joan Prats no hi va poder participar. Va haver d’acompanyar a l’hospital de Niça a la vídua de l’arquitecte Josep Torres Clavé, Mercè. Va patir un atac cerebral. Aleshores Joan Prats va demanar a Miró que els qui fessin la tria de quadres fossin Maria Lluïsa Borràs i Francesc Vicens. Per part d’Aimé Maeght hi havia Jacques Dupin i Daniel Lelong, i per Pierre Matisse ho va fer ell mateix. Ens deia Francesc Vicens: “Abans d’entrar a una sala, tiràvem una moneda per veure a qui li tocava escollir el primer quadre…”. Algun quadre va ocasionar una veritable batalla campal. En aquests casos, Francesc Vicens marcava al bastidor amb bolígraf la paraula Barcelona i per a més seguretat hi afegia la seva signatura.
Una altra de les curioses anècdotes fou la visita de Joan Prats a la casa que Francesc Vicens acabava de comprar a Fontanilles (Baix Empordà), l’antiga rectoria al costat de l’església. Era juny de 1970. Francesc Vicens va organitzar un viatge per ensenyar-la als amics. Entre d’altres, hi eren Antoni Tàpies, la seva esposa, Joan Brossa i Joan Prats. A aquest últim li acabaven de diagnosticar que tenia càncer. Uns quants es van avançar i, al arribar, Brossa se’n va adonar que a la façana de l’església encara hi era aquell rètol franquista dels “Caídos por Dios y por la Patria” amb una creu enorme i a sota hi posava “Joan Prats”, que casualment havia estat el capellà de Fontanilles assassinat per la FAI. Brossa es va posar molt nerviós i van aconseguir que Joan Prats entrés a la casa sense adonar-se’n. Van operar a Joan Prats el juliol. Moriria el 14 d’octubre.
Hi ha una anècdota que curiosament enllaça les dues vessants de Francesc Vicens: la seva clandestinitat en el franquisme i la seva relació amb Miró. Francesc Vicens fou assessor dels afers de la clandestinitat en la pel·lícula “La guerre est fini” (1966) d’Alain Resnais. El guió era de Jorge Semprún. Recreava la vida en la clandestinitat i els viatges a l’interior d’Espanya de “Federico Sánchez”. Ens explicava en el nostre llibre: “Jo aconsellava com havien de vestir… i vaig ensenyar els actors a amagar un missatge dins d’un tub de dentífric… ocultar paquets de propaganda en un cotxe trucat…”. Doncs, uns anys abans, exactament el 1945, Marguerite Matisse, la germana gran del marxant de Miró, Pierre Matisse, va intentar portar-li personalment diners a Miró, a Barcelona. Aquella, que havia militat a la Resistència francesa, va posar els diners en tubs de pasta de dents. Va ser detinguda per la policia espanyola.
Francesc Vicens, uns anys més tard de “La guerre est fini” (1966), va fer un petit paper en la que es podria considerar la continuació d’aquesta pel·lícula. És “Las rutes del sur” (1978) de Joseph Losey. L’acció és situa durant la mort de Franco i a l’inici de la Transició. Ara tenim a un militant comunista, Jean Larrea (el mateix Ives Montand), que haurà d’anar a Catalunya per la mort de la seva esposa en un d’aquells viatges clandestins. Cap el minut 38 el trobem anant a l’hospital on tenen el cadàver de la seva esposa; el metge que l’atén es Francesc Vicens (el doctor Casamitjana). Més tard, el tornem a trobar a la casa del contacte comunista a Barcelona (“Miguel”, interpretat per José Luis Gómez). Per cert, la casa d’Ives Montand, a París, recorda, un ambient farcit d’estanteries de llibres, a l’estudi de Vicens a Fontanilles. Francesc Vicens va comprar aquesta casa el 1972.
Tornant a nostre projecte, la presentació d’ambdós treballs, el llibre i el documental, fou el 10 de desembre de 2003; com sempre al Col·legi d’Enginyers. Del llibre (252 pàgines, més 24 de fotografies; 800 exemplars) cal remarcar l’extensa entrevista de 192 pàgines. El vídeo, de 48 minuts, fa un ampli repàs a la seva polièdrica vida. El vàrem enregistrar a la Fundació Miró de Barcelona i a la seva casa de Fontanilles (Baix Empordà).
.
.
