Acaba de publicar-se un rellevant llibre sobre aquell cinema (marginal / alternatiu) dels anys 70. És “El reverso de la censura. Cine clandestino durante el tardofranquismo y la Transición” de Lidia Mateo Leivas (Cendeac, 2019).
Tot i que anteriorment ja s’han publicat d’altres textos de la Central del Curt (C.D.C) i la Cooperativa de Cinema Alternatiu (C.C.A.), aquest llibre potser és el que reflecteix d’una manera més amplia i fidel sobre aquella experiència. Recordo, com a mínim, un parell de llargues sessions amb Lidia Mateo repassant fets i analitzant el paper d’aquell cinema en aquell context sociopolític. També una munió de correus electrònics intercanviant preguntes i informacions. Aquest llibre s’ha cuinat lentament, han hagut de passar uns quants anys fins poder-ne gaudir.
He d’estar agraït a l’autora per tal com em cita i reprodueix fidelment les meves informacions i opinions. El llibre comença. “Este libro es de las personas que dieron vida al cine clandestino del tardofranquismo y la transición. Muchas me regalaron su tiempo durante entrevistas que me permitieron comprender mejor el porqué de su práctica y los sentires de la época. En especial, quiero agradecer la amabilidad con la que siempre me ha atendido Josep Miquel Martí Rom quien, por su capacidad de recolección y archivo, ha sido una pieza clave en la conservación y la proyección a futuro del cine clandestino. Él es un eslabón fundamental de la nuestra memoria visual…”. Encerta totalment en el meu interès, des dels inicis de la Central del Curt, per documentar i conservar el major material escrit sobre aquella experiència. Recordo que comentava que, pot ser després d’un grapat d’anys, se’ns aproparia algun estudiant d’universitat preguntant-nos “feia moltes projeccions?” i que nosaltres contestaríem “sí, moltes” i a continuació aquell diria “quantes són moltes?”. Havíem de poder respondre amb una concreta xifra. D’aquesta manera vaig poder publicar les xifres més significatives de la nostra distribució alternativa a la revista “Cinema 2002” n. 61-62 (març-abril de 1980)[1]. Faré un resum: 327 contractacions a l’any (gairebé una al dia), 609 pel·lícules contractades a l’any (1,66 al dia) i 1.919 minuts contractats al mes (són uns 21 llargmetratges de 90 minuts).
Vull remarcar que el llibre de Lidia Mateo es fa ressò d’un anàlisi que crec cabdal per entendre la situació d’aquell cinema en el període estudiat. L’autora fa esment i amplia l’anàlisi que vaig publicar, també en aquell “Cinema 2002” n. 61-62 (març-abril de 1980), amb el títol de “La crisis del cine marginal. En torno a la crisis ideológica en la producción del cine militante-alternativo”. El punt central era la desmobilització cultural i política produïda després de les primeres eleccions municipals democràtiques (&& d’abril de 1979). A les zones urbanes i més industrialitzades d’Espanya sovint van guanyar les forces d’esquerres (socialistes i comunistes), principalment a la conurbació de Barcelona (la ciutat i el dit “cinturó roig”). En aquest cas, els comunistes (PSUC) tenien un pes molt important. Un cop s’han d’integrar als ajuntaments, els caldrà cooptar als seus militants més dinàmics a les estructures municipals. Aquests són, en general, els mateixos que fins aleshores eren el motor cultural i polític dels seus entorns i barris. La idea era que ara es podrien fer les mateixes coses des del poder municipal. Però no va ser així. Pot ser l’estructura del poder era massa gran per poder-la dominar, hi havia excessius entrebanca administratius. No van aconseguir vestir aquell sant i fou a canvi de desvestir-ne un altre, la dinàmica cultural i política de base, als barris.
Un altre factor, ara econòmic, va incidir en aquella crisi. Per un costat, hi havia la pròpia crisi econòmica d’aquells anys degut a l’eradicació de certes grans industries obsoletes i els consegüents “Pactes de la Moncloa”. Per altra, aquell cinema en 16 mm. Cada cop tenia comparativament preus més elevats de producció, de compra de material verge negatiu. Feia gairebé uns deu anys que als Estats Units i a Europa ja s’hi havia introduït el format vídeo (el ¾ U-Màtic professional), per la qual cosa la producció de negatiu en 16 mm. (Kodak) anava minvat i encarint-se.
No voldria deixar de citar a d’altres companys que són citats d’una manera rellevant en aquell llibre. Continuava: “También quiero agradecer a Maro Lisa su ayuda, cariño y entrega para dar a conocer la figura y obra de Helena Lumbreras, así como su trabajo en el Colectivo de Cine de Clase. He conocido a pocas personas tan coherentes durante toda una vida y en cada gesto del día a día; los lugares donde de verdad se encuentra lo político. También agradezco las palabras de Llorenç Soler cuando nos vimos en aquella cafetería de Barcelona. Ojalá hubiéramos podido seguir conversando muchas tardes más. A Tino Calabuig[2], que siempre responde a mis preguntas, y que es un pozo sin fondo de imágenes que abren el tiempo. Quiero agradecer también a Bartomeu Vilà[3] por recibirme en su casa y proveerme de materiales y relatos tan valiosos…”.
Voldria aprofitar per esmentar alguns altres treballs sobre la C.D.C i C.C.A. per exemple el primer en extensió fou “La guerrilla del celuloide : resistencia estética y militancia político en el cine español (1967-1982)”, una tesi doctoral de la Universitat Jaume I de Castelló, de Robert Arnau Rosselló presentada el 2006. Aquest va aprofitar la meva estada a Mont-roig per fer una llarga entrevista; fou el 24 d’agost de 2005. També va entrevistar a Maro Lisa (Colectivo de Cine de Clase) i a Andrés Linares (del Colectivo de Cine de Madrid). El podeu trobar a:
https://www.tdx.cat/handle/10803/10460#page=570
“El productor y la producción en la industria cinematográfica” (2009), un volum coordinar per Javier Marzal Felici i Francisco Javier Gómez Tarín, on hi ha el text del mateix Robert Arnau Rosselló i Hugo Doménech Fabregat “Un caso particular en la producción independiente: “La Central del Curt (CDC) y la Cooperativa de Cine Alternativo (CCA)”. El teniu annexat al final.
També el volum “Desacuerdos 4” (2007), on hi ha el text “Colectivos de cine y cine militante (1967-1981)” de Lydia García-Merás. Informació:
Aquest text està a l’apartat “Central del Curt i cinema marginal” d’aquest web.
No vull deixar d’esmentar el llibret que vaig escriure dedicar a la C.D.C.
per les sessions que ens van dedicat a la Filmoteca de Catalunya el novembre de
1994. Aquest text està a l’apartat “Central del Curt i cinema marginal” d’aquest
web.
[1] Aquest text està a l’apartat “Central del Curt i cinema marginal” d’aquest web
[2] Del Colectivo de Cine de Madrid. Entre d’altres realitzador de “La Ciudad es nuestra” (1975). I coautor del “Manifiesto de Almería” (1975)
[3] Del Grup de l’Hospitalet dins de la Cooperativa de Cinema Alternatiu. Realitzador de “Viaje a la explotación” (1974) i “Entre la esperanza y el fraude” (1976)
.
.
.
